Guerra d'Independència turca

Guerra d'Independència turca

La Guerra d'Independència turca (en turc: Kurtuluş Savaşı, significa "Guerra de Lliberació"), també coneguda com a Campanya Nacional (Millî Mücadele), és un periodo de l'història de Turquia que s'estén des de la derrota del Imperi otomà a mans dels Aliats en la Primera Guerra Mundial fins a la declaració de la República de Turquia el 29 de octubre de 1923. Va enfrontar al Moviment Nacional Turc contra els Aliats: el Regne Unit i Itàlia en Constantinopla (Estambul); França en Cilicia i atres regions del sur d'Anatolia; Grècia en Esmirna i el front occidental, i la República Democràtica d'Armènia en l'est.

Els nacionalistes turcs varen fundar i varen constituir la moderna Turquia com a resultat de la Guerra d'Independència turca, i, per damunt de tot, varen establir l'actual territori nacional turc d'acort en el Tractat de Lausana. En la Guerra d'Independència turca va ser derrotada Grècia, que havia ocupat part d'Anatolia occidental, Tracia oriental i algunes illes del mar Egeo (1919-1922), i la República Democràtica d'Armènia, en l'est (2 de novembre de 1920, Tractat de Gümrü). El Tractat de Lausana, firmat el 24 de juliol de 1923 i negociat per İsmet Paşa com a representant del govern d'Ankara, va establir la major part dels llímits actuals del país (exceptuant la Província de Hatay que va ser anexionada a Turquia per un referèndum realisat en 1939, havent passat per un periodo de govern independent com República de Hatay).

Derrota, desmembramiento otomà i partició de Turquia

Despuix de la Primera Guerra Mundial i finalment derrotat com els restants "Imperis Centrals", es va succeir la partició de l'Imperi otomà. Tropes Aliades provinents de Salónica varen ocupar Constantinopla i el 30 de octubre de 1918 varen conseguir la rendició incondicional del nou govern otomà. Una comissió interaliada va escomençar a regir la capital otomana, a on es varen restablir els mecanismes de control de les potències sobre l'Imperi.

Per la conferència de Londres (febrer de 1920) Esmirna va passar a Grècia, Antalya a Itàlia i Cilicia a França. En la conferència de Sant Rem (abril de 1920) es va acordar que Tracia passara a sobirania grega, aixina com que els Dardanelos i el Bósforo anaren desmilitarizar. El 11 de agost de 1920 es va firmar el Tractat de Sèvres pel que Aràbia i Armènia varen obtindre l'independència, el Kurdistan turc la seua autonomia, Egipte, Iraq i Palestina varen passar a ser mandats del Regne Unit, Chipre es va transformar en colónia britànica i Síria (en Alejandreta, en turc Iskenderun) va passar a ser mandat francés. El tractat suponia deixar baix control turc únicament la part nort-occidental i central de Anatolia. Les conseqüències d'eixes decisions, per a les que no es varen prendre en conte els desijos dels propis implicats,^{cita requerida} varen conseguir crear una série de conflictes que, en alguns casos, encara persistixen, com la divisió entre greco-chipranes i turc-chiprans i el problema del poble kurdo, fragmentat entre varis països.

Tot açò solament suponia l'intent de llegitimar un statu quo que ya existia perque els aliats s'havien afanyat a ocupar militarment l'Imperi otomà. Del malestar per eixa ocupació va nàixer un sentiment nacionaliste que va ser capitaneado per Mustafa Kemal Atatürk.

Sorgiment de la resistència nacionalista turca

En maig de 1919 el vapor Bandırma va entrar en el port de Samsun. Mustafá Kemal Paşa (general) viajava en el barco, supostament per a inspeccionar les tropes de l'IX Eixèrcit (en els seus órdens figurava, per error, l'inspecció de l'III Eixèrcit, pero donava lo mateix, cap d'ells existia més que sobre el paper), encara que el seu propòsit era un atre. Únic comandant otomà victoriós durant la guerra, havia segut nomenat inspector militar de Anatolia oriental pel govern del sultà.

En dirigir-se a una zona apartada de la capital pretenia obtindre la llibertat per a constituir un eixèrcit real en el que acabar tant en l'Imperi otomà com en l'ocupació. Hàbil militar, va demostrar també dotes polítiques en conseguir agrupar a les distintes faccions opostes a l'ocupació Aliada i al repartiment territorial. Els aliats només varen tardar una semana en donar-se conte de lo que passava i varen solicitar al ministeri de Defensa turc que cridara a Constantinopla (Estambul) a Mustafá Kemal i ho destituïra. Est, com a héroe de guerra en la batalla de Galípoli durant la Primera Guerra Mundial i pel seu nacionalisme, tenia immenses simpaties en el ministeri, aixina que es va escomençar a donar llargues a la petició aliada encara que, finalment, varen cedir. El 8 de juny de 1919 Mustafá Kemal va rebre un telegrama en el que se li ordenava la tornada. Kemal va respondre que cap barco tenia combustible i que no podria acodir a la capital. Ya que dedicava el seu temps a anar per les distintes poblacions de Anatolia pronunciant discursos de caràcter nacionaliste, va ser destituït, encara que va mantindre els seus contactes en funcionaris en la capital. Es va ordenar a les poques forces armades que encara existien en Turquia que se li detinguera. En lloc de fer-ho, els generals Kazım Karabekir i Alí Fuad se li varen unir.

El principal objectiu de Kemal i els seus seguidors era obtindre el control de Anatolia, eliminant a les autoritats independents o autònomes armènies, kurdo i gregues. El primer objectiu es va conseguir per mig de l'acort en les autoritats soviètiques, eliminant entre abdós a la República Democràtica d'Armènia. Els kurdo, en menor respal internacional, varen anar pronte derrotats per les forces de Kemal, quedant finalment l'enfrontament més dur, en les tropes franceses en Cilicia i Síria, en les angleses en Constantinopla i les gregues destinades en la Anatolia occidental.

Ocupació grega i organisació dels nacionalistes

En maig de 1919 els grecs varen desembarcar en Esmirna.^{cita requerida} Estes associacions, reunides primer en Erzurum (23 de juliol de 1919) i despuix en Sivas (4 de setembre de 1919), varen elegir com a president a Mustafá Kemal. En este segon congrés varen acordar unir-se en la Societat per a la Defensa dels Drets de Anatolia i Rumelia, germen del posterior Partit Republicà del Progrés. La primera assamblea, en representants de Anatolia oriental, es va centrar en rebujar les ambicions territorials gregues i armènies, sense trencar encara en el govern del sultà. La segona assamblea contava ya en delegats de tota la península i va aprovar un programa d'independència front a les potències i d'unitat territorial, acceptant encara el govern del sultà. Kemal es va instalar llavors en Ankara, en el centre de la península.

En l'autumne de 1919 les forces ocupants varen permetre l'elecció d'un nou parlament nacional pero, per al seu disgust, va quedar controlat per les forces nacionalistes, que varen aprovar l'adopció del programa de Sivas, per lo que varen exigir al govern que es detinguera als principals dirigents parlamentaris i varen decretar la llei marcial en Constantinopla. En març de 1920 varen dissoldre el parlament i es varen dispondre a acabar en l'oposició.

Kemal president

Despuix de la dissolució del parlament en març de 1920 per l'Entente els diputats que varen conseguir escapar de Constantinopla es varen dirigir a Ankara, en la que Mustafá Kemal havia fixat el seu quarter general. Allí es va celebrar la Gran Assamblea Nacional en abril, en 100 diputats provinents de Constantinopla i atres 190 de les províncies, en la que va ser elegit novament com President. A partir d'eixe moment va haver dos governs en Turquia, el del Sultà Mehmed VI en Estambul, baix control directe de la Entente, i el de Mustafá Kemal en Ankara. Mustafá Kemal va ser condenat a mort, pero, novament, ningú va estar dispost a obedir tal orde.

No obstant, la situació de Kemal distava molt de ser bona. Els seus seguidors no eren un grup homogéneu (hi havia intelectuals, grups religiosos, militars, ultranacionalistes... cada u en els seus propis interessos) i no tenia més forces armades que bandes desorganisades, la llealtat de les quals era més que dubtosa. De convertir eixes bandes en un eixèrcit es va encarregar İsmet Paşa, nomenat comandant de les forces armades.

En giner de 1921 el parlament nacionaliste va aprovar una nova constitució. En març Kemal firmava un tractat d'amistat en l'URSS.

El Tractat de Sèvres

Artícul principal → Tractat de Sèvres.

En agost de 1920, el govern del sultà va rubricar el Tractat de Sèvres, molt desfavorable per als interessos territorials turcs, lo que va supondre el seu desprestigie definitiu. El tractat imponia el desmembramiento de l'Imperi, favorint a les poblacions àraps i a les potències, sense contar en el desig nacionaliste turc. El tractat suponia la creació d'un Estat armeni independent i d'un kurdo autònom en Anatolia oriental. Grècia rebia Tracia i l'administració d'Esmirna i la seua regió. Despuix de cinc anys un plebiscit devia decidir el futur del territori. Itàlia mantenia el Dodecaneso en el seu poder.

Encara que Constantinopla quedava en mans turques, els estrets es internacionalizaban. Es tornava al control financer de les potències, que es repartien zones d'influència en Anatolia, reduint notablement la zona baix control total turc.

Eliminació d'Armènia, retirada francesa, acostament en l'URSS

Vore també: Guerra Turc-Armènia i Guerra franc-turca

En 1920, Kazım Karabekir havia eliminat l'Estat independent armeni, que es va dividir en Armènia Oriental, convertida en una de les Repúbliques de l'URSS, i Armènia Occidental, que va passar a Turquia (Pau de Gümrü). Entre 1920 i 1921 els nacionalistes turcs varen acabar en el nacionalisme armeni en mà dura, massacrant mils de persones i obligant als demés a fugir als països veïns en llargues marches.^{cita requerida}

Despuix d'enfrontaments en els francesos, especialment en Aintab (hui Gaziantep), estos varen abandonar la seua ocupació militar en el sur (Tractat d'Ankara). Reconeixent de facto al govern nacionaliste d'Ankara, França i Itàlia es varen retirar de les zones ocupades en octubre de 1921.

En març de 1921, l'acort en els soviètics va supondre el respal d'estos al govern de Kemal i l'entrega de les províncies de Kars i Ardahan, que els russos havien pres als otomans en 1878. L'acort en els soviètics va eliminar l'amenaça armènia al moviment de Kemal i li va aportar armament i estabilitat en la frontera oriental turca.

Combats contra Grècia

Artícul principal → Guerra greco-turca (1919-1922).

Baixe el mando de İsmet, nomenat comandant en cap de les recentment formades Forces Armades, estes varen derrotar als grecs en les dos Batalles d'İnönü (que va transformar a İsmet Paşa en İsmet İnönü) i la duríssima de Sakarya (1921), que despuix de 3 semanes de combats, va lliurar a Ankara de l'amenaça grega i va posar fi a l'alvanç helé. Els combats, no obstant, varen agotar a abdós adversaris i Kemal va haver d'esperar a l'any següent per a contraatacar les llínees gregues.

En agost i setembre de 1922 va acabar la Guerra greco-turca en la victòria d'estos en la Batalla de Dumlupinar. Els nacionalistes turcs varen recuperar Esmirna (Izmir) al començament de setembre, a on es varen produir nous horrors.

Per mig del Armistici de Mudanya (octubre de 1922) els grecs varen abandonar també la Tracia oriental.

Pau

El Sultanato va desaparéixer, abolit per l'assamblea d'Ankara l'1 de novembre i Mustafá Kemal va renegociar la pau en els aliats en el Tractat de Lausana (1923), en el que es va acordar la retirada de totes les tropes d'ocupació i l'acceptació de la distribució territorial, en l'anexió a Turquia de l'Armènia occidental. Turquia va assumir la pèrdua de l'Imperi otomà (posteriorment, entre 1925 i 1926, va intentar sense èxit recuperar la província iraquí de Mossul) pero es va lliurar de pagar les indemnisacions de guerra. Els estrets varen quedar, no obstant, desmilitarizar i baix control d'una junta internacional fins a 1936, quan Turquia va conseguir el control dels mateixos. La minoria grega en Turquia i la turca en Grècia varen ser intercanviades per acort entre els dos països, de manera forçosa, quedant chicotetes minories religioses en abdós.

La república es va proclamar en octubre de 1923. Es va aprovar una nova constitució i Kemal es va mantindre com a president del nou país, mentres İnönü era nomenat primer ministre.

El sultà va fugir en un buc britànic i l'assamblea va elegir a un successor com califa, figura que va anar finalment abolida en març de 1924.

Vore també

• Guerra greco-turca (1919-1922)
• Guerra turc-armènia
• Guerra franc-turca

Font

Gran part del text ha segut extret de:

• El triumfo de Clío, l'autor permet la lliure reproducció de tots els continguts en l'únic requisit de citar la procedència.. Ara en: http://herodoto.blogspot.com.co [1] archivat en Wayback Machine.