Nasserisme

Gamal Abdel Náser

El nasserismo o naserismo, oficialment Filosofia de la Revolució, va anar un moviment polític naixcut en Egipte de la mà de Gamal Abdel Náser i dels jóvens oficials egipcíacs que li varen ajudar en la revolució de 1952, una conspiració militar que va servir per a derrocar la monarquia del rei Faruq I d'Egipte.

És una corrent nacionalista d'esquerra, de tendència hegemònica,^{cita requerida} en la que s'incorporen elements populistes i socialistas. Va posseir certes traces autoritaris comuns en alguns tipos de tercermundisme de l'época. A pesar d'això, resalta el seu caràcter reformiste i la seua capacitat per a canviar antigues estructures i impulsar l'economia del país, el màxim exponent del qual és l'assut de Asuán i la nacionalisació del canal de Suez. El seu no-allineament i socialisme sui generis varen ser una de les principals fonts d'inspiració per a la creació del Moviment de Països No Alineats, de la que Egipte va formar part activa.

Context

Les classes dirigents islàmiques es varen enfrontar a la decisió de modernisar els seus pobles despuix de la caiguda del Imperi turc, despuix de la Primera Guerra Mundial. Des de 1945, la consolidació d'una civilisació occidental i el resorgir àrap plantegen incesantement el greu dilema d'una renúncia als principis i fonaments del islam o d'una defensa agònica front a les imposicions culturals, polítiques i econòmiques d'Occident. La societat apareixerà dividida en fonamentalistes, reformistes i llaics. Un encreuament en freqüència resolta en durs enfrontaments civils i militars.

Els fonamentalistes estan persuadits de la possibilitat d'alvançar sense necessitat d'imitar el model occidental, i preservant ademés els preceptes religiosos i morals del Corán. Els reformistes pensen que abdós processos poden conviure sense excloure's. Els llaics tampoc renuncien, en el fondo, a tot l'impressionant bagage cultural i religiós dels seus pobles, encara que adopten en ostentació formes occidentals.

Apareixerà el primer pacte, la Lliga Àrap o Pacte de la Lliga dels Estats Àraps, en el món de la posguerra dins dels processos d'integració de grans àrees polítiques i econòmiques, que arranquen de la filosofia de blocs llavors vigent. En este procés els líders àraps es varen alvançar inclús a la constitució de les Nacions Unides. Una constitució clau en un món que solament volia ser lliure per mig de l'unió d'interessos, encaminats a facilitar el resorgir musulmà en lo econòmic, cultural i religiós. És dir, en lo nacional.

Sobre la realitat d'Egipte, els britànics s'havien retirat del país a finals de 1946 per a permetre el seu independència despuix de la colonisació, pero sense deixar per això d'apadrinar a la dinastia del rei Faruk I. La participació i derrota egipcíaca en la guerra contra Israel de 1948 provocarà un definitiu desprestigie de la corona i la sublevació d'un grup militar liderat per Gamal Abdel Nasser. En 1952 el rei és derrocat i el poder passa a un Consell de Mando de la Revolució, compost de nacionalistas, lliberals, marxistes i islamistas. Nasser es convertirà fins a la data de la seua mort, 1970, en depositario del irredentisme àrap. Egipte capitaneó el moviment panarabista adreçat en ingredients del socialisme.

Aixina mateix, en el context regional, Náser va criticar als gobernant saudí acusant-los de haver traïcionat a l'islam i de ser enemics dels pobres.

L'auge de la doctrina

En els anys cinquanta i xixanta, ha dominat en el món àrap una ideologia llaica, el panarabisme, lligat al socialisme, a modo de renaixença de la nació àrap, per un costat, i la seua reforma en el sentit colectiu i social per un atre.

El socialisme de Nasser ha segut pragmàtic i antipartidista. Els Oficials Lliures varen conduir la revolució de juliol de 1952 inspirats per sis principis:

• Primer: conseguir l'independència real d'Egipte, és dir, eliminar la presència britànica.
• Segon: terminar en el feudalisme.
• Tercer: suprimir el domini dels diners sobre el poder polític.
• Quarto: instaurar un règim que imponguera i respectara la justícia social.
• Quint: organisar un eixèrcit fort, saneado de tots els vicis que els Oficials havien sofrit en carn pròpia durant la guerra de Palestina.
• Sext: establir una democràcia real.

En la praxis política i de gestió del poder es varen elaborar alguns cànons fonamentals:

1. L'eixercici i la vanguarda de la revolució. L'èlit de l'eixèrcit ha fet la revolució pel poble, pero no en el poble. Ha provocat l'infiltració de l'eixèrcit en l'estructura de gestió de l'administració i burocràcia de l'Estat, en lo que ha transformat el seu paper i estructura.
2. El socialisme naseriano ha promogut el control estatal de l'economia i una série de nacionalisacions que han implicat casi la totalitat d'empreses del país, és dir, ha satisfet la garantia de les chicotetes propietats privades, sobretot les artesanes i llauradores. Convivència entre una economia nacionalisada i planificada, a on la propietat privada hauria tingut que constituir una de les claus teòriques interessants per al nasserisme.
3. Nasser tenia escassa esperança en els partits tradicionals, els vea com un obstàcul en la dialèctica parlamentària del govern reformador, en lo que va impondre el monopartidisme com a garantia de la democràcia directa: l'unió socialista àrap, seria l'expressió, llegitimada des d'avall, de voluntat popular.
4. Esta corrent rebuja la lluita de classes en nom d'una igualtat d'estaments com a garantia de la justícia social i de la justa distribució dels recursos.

Sobretot l'últim punt demostra cóm en esta política es reivindica una metodologia diferent sobre el socialisme marxiste. No preveu la dissolució final de l'Estat, configura un sistema més o menys personalista, que està llunt de la doctrina marxista. ^{cita requerida} Nasser ha rebujat el comunisme sobre el pla teòric, encara estant vinculat a l'ajuda militar, diplomàtica i tecnològica soviètica. Aixina mateix, Náser en particular va vore en preocupació l'influència del Partit Comuniste Siri en la regió en el seu moment. també és necessari resenyar autors com Maurice Bardèche han vist en Nasser traces del Fascisme en les prèvies de Segona Guerra Mundial: «En tot fascisme hi ha una moral i una estètica, pero està moral i està estètica són conquistadores, i per lo tant, tot fascisme és una religió. Nasser i els seus amics varen trobar este misticisme fasciste en l'islam, que és el seu passat i que és també, en el sentit més ampli i complet de la paraula, la seua cultura: és dir, no solament lo que se'ls ensenya, sino lo que millor es correspon en la seua naturalea i el seu instint».

Algunes de les característiques del socialisme naserista varen ser la busca d'autarquia, el desenrollisme industrial i els plans quinquenal.

En promoure el panarabisme, va unificar a Síria i Egipte en fundar junt en Shukri al-Kuwatli —llavors president siri— la República Àrap Unida, unió que va existir des de 1958 a 1961.

D'esta forma, despuix del colp militar, se celebrarien les eleccions presidencials egipcíaques del 23 de juny de 1956, a les que estaven convocats sèt millons d'egipcíacs. Era l'elecció plebiscitaria per un únic candidat: SÍ o NO a Gamal Abdel Nasser. Va guanyar el Sí per un 99,9 % dels vots.

Una variable independent del socialisme nasserista va ser l'islam. Nasser sempre ha reivindicat l'orige islàmic del seu socialisme, conferint un valor religiós al principi del rebuig de la lluita de classes.

Bibliografia

• Chamberlain, M. E., La descolonisació: la caiguda dels imperis europeus.
• Campanini, Massimo, Il socialisme dell’Islam: Mustafa As-Siba‘i i il nasserismo
• López Muñoz, Ismael, Egipte: 17 anys de nasserismo
• Martín Muñoz, Gema, Política i eleccions en l'Egipte contemporàneu (1922-1990)
• VV. AA., Història del món actual 1945-1995. 1. Memòria de mig sigle

Vore també

• Nacionalisme àrap
• Socialisme àrap
• Socialisme islàmic
• Socialisme tercermundista