Anar al contingut

Propietat privada

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Propietat privada

La propietat privada és el conjunt de drets de les persones i empreses a obtindre, posseir, controlar, amprar, dispondre i deixar en herència, el capital. Des del punt de vista llegal, es considera una cosa que pertany a una persona, física o jurídica, que eixercix sobre ella les facultats concernents al seu us i disposició que corresponen al dret de propietat, sense més llimitacions que les establides en les lleis.[1][2] La propietat privada es diferencia de la propietat pública en que esta última es referix a bens propietat del Estat o del govern. [3]

És un dret subjectiu, consagrat com a tal per l'artícul 17 de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789, que establia que «la propietat és un dret inviolable i sagrat, ningú pot ser privat d'ella sino quan la necessitat pública, llegalment constatada, ho exigixca evidentment i baix la condició d'una justa i prèvia indemnisació».[4]

La fàbrica Volkswagen és un eixemple de propietat privada. La fàbrica és propietat privada dels seus accionistes.

El concepte de propietat ha anat sofrint modificacions a lo llarc de l'història. A finals d'el XVIII, durant la Revolució Industrial, la propietat privada va sorgir com la forma predominant de propietat en l'àmbit de la producció i les terres, desplaçant a la propietat feudal, als gremis, al sistema de tallers de treball i a la producció artesana, que es basaven en la propietat de les ferramentes de producció per part de treballadors individuals o gremis d'artesans.[5]

Evolució històrica

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Proprietas Privata (PP). Indicador de Propietat Privada del periodo britànic en Sant Martin, Baïa de Sant Pablo, Malta.

El concepte de propietat és molt antic. Les societats primitives compartirien certs drets de propietat, com el dret a caçar o peixcar en un determinat lloc. Encara que existia certa propietat personal, com les armes, els utensilis de cuina, la roba, les dònes i els fills en generala propietat real era comuna. La "propietat privada" sorgiria quan la població va abandonar l'estil de vida nómada i varen començar a assentar-se en diversos territoris, a on es buscarien les zones més favorables per a l'incipient agricultura i ganaderia. En Mesopotamia, en l'IV Mileni a. C., en aumentar la producció agrícola, es varen ser transformant les formes d'explotar la terra, recaent la seua propietat en funció de la jerarquisació de la societat de cada moment. La terra va escomençar a considerar-se com a propietat privada abans dels primers imperis. Les primeres proves de propietat privada poden remontar-se als babilonios al voltant del 1800 a. C., com demostra el descobriment arqueològic de les inscripcions Plimpton 322, una tablla d'argila utilisada per a calcular els llímits d'una propietat. No obstant, les discussions escrites sobre la propietat privada no varen aparéixer fins al Imperi persa, i varen sorgir en la tradició occidental, a lo manco, des de Platón.[6] Platón en La república, que advocava per la supressió de la propietat privada, es decanta, finalment, en les seues Lleis, per restablir-la, baix la forma de propietat familiar, indivisible i inalienable, distribuïda pel Estat. Com a concepte llegal, es va construir a partir del Dret romà, a on es distinguia entre la Res publica i els interessos individuals (privats). baix el sistema feudal, els siervo podien ocupar i cultivar la terra, pero la propietat la tenia l'iglésia, el rei o els senyors feudals. Esta ocupació implicava moltes obligacions i rivalitats. Abans d'el XVIII, en anglés, generalment s'usava la paraula 'propietat' per a referir-se a la propietat de la terra. En Anglaterra, la 'propietat' va aplegar a tindre una definició llegal en el XVII.[7] La propietat privada, definida com la propietat d'entitats comercials, va sorgir en les grans empreses comercials privilegiades europees d'el XVII.[8]

La qüestió del cercamiento de les terres de labranza en Anglaterra, tal com es va debatre en el XVII i el XVIII, va acompanyar els esforços de pensament filosòfic i polític de Thomas Hobbes (1588-1679), James Harrington (1611-1677) i John Locke (1632 -1704), per eixemple, per a abordar el fenomen de la propietat privada, especialment, la de la terra.[9]

Front als partidaris de la monarquia absoluta, John Locke conceptualizó la propietat com un "dret natural" que Deu no havia concedit en exclusiva a la monarquia: Teoria de la propietat-treballe. En ella s'afirmava que la propietat és un resultat natural del treball que millora la naturalea i que, per tant, en virtut de la despesa laboral, el treballador adquirix el dret al seu producte.[10]

Influït per l'auge del mercantilisme, Locke sostenia que la propietat privada era anterior i, per tant, independent del govern. Locke distinguia entre la "propietat comuna", és dir, la terra comuna, i la propietat de les mercaderies i els bens de producció. El seu principal argumente a favor de la propietat de la terra era que conduïa a una millor gestió i cultiu de la terra sobre la terra comuna. En el XVIII, Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) en la seua Discurs sobre l'orige i els fonaments de la desigualtat entre els hòmens, de 1754, escrivia que: "els fruts de la terra pertanyen a tots; la terra mateixa, a ningú". Durant la Revolució Industrial, el filòsof moral i economiste Adam Smith (1723-1790), a diferència de Locke, va establir una distinció entre el "dret de propietat" com a dret adquirit i els drets naturals. Smith va llimitar els drets naturals a "la llibertat i la vida". Smith també va cridar l'atenció sobre la relació entre empleat i empleador i va identificar que la propietat i el govern civil depenien l'u de l'atre, reconeixent que "l'estat de la propietat sempre deu variar en la forma de govern". Smith també va argumentar que el govern civil no podia existir sense la propietat, ya que la funció principal del govern era definir i salvaguardar la propietat dels bens.[10]

Immanuel Kant (1704-1804) va justificar la propietat privada a la llum dels principis del dret natural, pero basant-se en la teoria de que la propietat comuna original de la terra forma part de la humanitat, va fer que el dret privat depenguera del dret públic. Una conclusió important d'esta teoria kantiana és la del dret de visita de qualsevol ciutadà d'un Estat estranger, pero no d'hospitalitat.[11]

En el XIX, l'economiste i filòsof Karl Marx (1818-1883) va proporcionar un influent anàlisis del desenroll i l'història de les formacions de propietat i la seua relació en les forces tècniques productives d'un periodo determinat. La concepció de Marx de la propietat privada ha mostrat ser certament influent per a moltes teories econòmiques posteriors i per als moviments polítics comunistes, socialistes i anarquistes, i va conduir a l'associació generalisada de la propietat privada (particularment la propietat privada dels mijos de producció) en el capitalisme.

Economia

[editar | editar còdic]

Encara que l'economia neoclàssica contemporànea rebuja algunes de les suposicions dels primers filòsofs que varen sustentar l'economia clàssica, s'ha sostingut que l'economia neoclàssica seguix sent influenciada pellegat de la teoria moral natural i el concepte de dret natural, lo que ha dut a la presentació de l'intercanvi privat de mercat i els drets de propietat privada com a «drets naturals» inherents a la naturalea.[12]

Els lliberals econòmics, definits com aquells que recolzen una economia de mercat impulsada pel sector privat, consideren que la propietat privada és essencial per a la construcció d'una societat pròspera. Sostenen que la propietat privada de la terra garantisa que eixa terra serà posada en us productiu i el seu valor protegit pel propietari. La propietat privada també atribuïx un valor monetari a la terra, que pot ser utilisat per al comerç o com a garantia. La propietat privada, per lo tant, és una part important de la capitalisació en l'economia.[13]

Erro al crear miniatura:
Esquema bidimensional que mostra l'acceptació o rebuig de la propietat privada en l'espectre polític.

Els marxistes fan una distinció entre propietat privada i propietat personal, definint a la primera com els mijos de producció, fent referència a l'empresa privada basada en una producció socialisada i mà d'obra assalariada; mentres que la segona són els bens de consum o coses produïdes per un individu.[14][15] Històricament, fins al desenroll del capitalisme, el terme propietat designava a la tinença de terres; a partir de llavors el terme propietat va començar a utilisar-se per a referir-se a la propietat sobre els mijos de producció. Des de llavors, en la seua accepció comuna, s'ha expandit per a comprendre a les possessions personals i a la propietat no productiva que posseïxen els individus. En una societat comunista tota propietat privada seria expropiada per l'Estatcita requerida, convertint-la en propietat pública o comunitària. Els economistes socialistes marxistes generalment argumenten que les relacions de propietat privada llimiten el potencial de les forces productives en l'economia. Quan l'activitat productiva es convertix en una activitat colectiva el paper del capitaliste es fa redundante (com a propietari passiu). El comunisme confia que la propietat social eliminarà les distincions de classe entre els propietaris i els treballadors, i ho considera que és un component essencial per a desenroll d'un sistema econòmic postcapitalista.[16]

En resposta a la crítica socialista, l'economiste de l'escola austríaca Ludwig Von Mises va argumentar que els drets de propietat privada són un requisit per a lo que va cridar el càlcul econòmic "racional". No es poden determinar en precisió un càlcul econòmic sense tindre drets de propietat privada clarament definits. cita requerida Mises va sostindre que un sistema socialiste, carent de propietat privada en els factors de producció, seria incapaç de determinar valuaciones de preus apropiades per als factors de producció. Segons Mises, este problema faria impossible el càlcul socialiste racional.[17]

Alcanç de la propietat privada

[editar | editar còdic]

La propietat privada ha segut qüestionada per vàries corrents polítiques d'esquerra com l'anarquisme,[18] el comunisme. Segons la teoria comunista i socialista, per eixemple, la propietat dels mijos de producció deu ser comuna, açò està en clar contrast en el lliberalisme econòmic que propon la privatisació ya que segons els lliberals un amo privat maneja millor la seua empresa i recursos millor que un burócrata estatista, que maneja diners d'uns atres. Existixen corrents polítiques que postulen tractaments intermijos, pero sense l'eliminació del concepte de la propietat privada, com són l'economia social de mercat o el socialisme de mercat.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ https://dpej. rae. es/lema/propiedad
  2. ↑ https://dpej. rae. es/lema/cosa-de-propiedad-privada
  3. ↑ «What is public property? definition and meaning» (en en). BusinessDictionary. com. Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2009. Consultat el 11 d'abril de 2017.
  4. ↑ https://dpej. rae. es/lema/propiedad-privada
  5. ↑ «The Accumulation Of Capital». www. economictheories. org. Archivat des d'el original, el 1 de decembre de 2017. Consultat el 11 d'abril de 2017.
  6. ↑ Garnsey, Peter (2007). Thinking about Property: From Antiquity to the Age of Revolution, Cambridge University Press. ISBN 978-1139468411.
  7. ↑ G. I. Aylmer, The Meaning and Definition of "Property" in Seventeenth-Century England, 1980. Oxford University Press. Past and Present, nº. 86 (febrer de 1980), p. 87–97.
  8. ↑ (2011) International Encyclopedia of Political Science, SAGE Publications, Inc. ISBN 978-1412959636.
  9. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  10. ↑ 10,0 10,1 West, Edwin G., Property Rights in the History of Economic Thought: From Locke to J. S. Mill, 2001. Property Rights: Cooperation, Conflict, and Law; ed. Terry Lee Anderson i Fred S. McChesney, Princeton University Press, 2003, cap. 1, p. 20–42.
  11. ↑ «Kant, la Metafisica dei costumi i gli aerei civili "rinnegati"».Diritti umani i diritto internazionale.(3)doi:10.3280/dudi2010-003009.Consultat el 16 de decembre de 2024.
  12. ↑ O'Hara, Phillip. Encyclopedia of Political Economy, Volume 2, Routledge, pp. 782–83. ISBN 0-415-24187-1.
  13. ↑ «Property Rights 101: The Foundation of Capitalism Explained». Capitalism Institute. Archivat des d'el original, el 29 d'octubre de 2012. Consultat el 25 d'octubre de 2012.
  14. ↑ Gewirth, Alan. (1996). The Community of Rights. University of Chicago Press. p 168
  15. ↑ Capital, Volume 1, by Marx, Karl. From "Chapter 32: Historical Tendency of Capitalist Accumulation"
  16. ↑ The Political Economy of Socialism, by Horvat, Branko. 1982. Chapter 1: Capitalism, The General Pattern of Capitalist Development (pp. 15–20)
  17. ↑ «The Socialist Calculation Debat». www. economictheories. org. Consultat el 11 d'abril de 2017.
  18. ↑ "Property is robbery," said the great French Anarchist, Proudhon.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Artículs, ensajos i debats

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Propietat_privada&oldid=1400026»