Irredentisme
Irredentisme (de l'italià irredentismo, de irredento, no lliberat) és un moviment polític italià, posterior a l'any 1870, que reivindicava les terres en influència italiana (o Itàlia irredenta) de l'Àustria-Hongria (Trentino, Istria, Dalmàcia), i més tart, per extensió, de tots els territoris que els irredentistes consideraven italians. Hui en dia, s'aplica este terme ad aquelles ideologies polítiques pannacionalistes en les que una nació intenta anexionar-se un territori, en l'argument (real o no) de compartir vínculs històrics, culturals, llingüístics o racials.
Història[editar | editar còdic]
L'expressió "terres irredentes" (en italià, terre irredente), fon usada per primera volta pel polític italià Matteo Renato Imbriani en 1877.
En orige, l'irredentisme, lligat al Risorgimento, s'organisà en l' Associazione in pro dell'Italia irredenta en l'any 1877. La formació de la Tríplice (1882), que consagrava l'aliança austroitaliana, la convertí en un moviment opositor; el comité "Trento i Trieste" i la societat "Dante Alighieri" foren perseguides per Francesco Crispi (1890). El moviment resorgí a principis del sigle XX, quan agrupà als patriotes de dreta (D'Annunzio, Corradini) i als socialistes (Battisti), provocant grans disturbis en Trieste (1913).
L'irredentisme italià explica els acorts en França (1900, 1912), la dissolució momentànea de la Tríplice, la firma d'un tractat secret en Londres en abril de 1915, baix la promesa d'obtindre el Trentino, Istria i Dalmàcia, i l'entrada en guerra contra els Imperis Centrals en maig. L'oposició de Woodrow Wilson a la realisació d'esta promesa, reforçà l'irredentisme i en setembre de 1919 D'Annunzio ocupà Fiume en sos arditi. Els fascistes feren seua esta causa, i Mussolini intentà una pacífica revisió dels tractats, fracassant atra volta. Este fet, i l'oposició francesa a l'guerra de Etiopia, feu que els irredents dirigiren ses reivindicacions respecte a França (Niça, Saboya, Còrsega, Tunicia) a finals de 1938, preludi de la declaració de guerra (10 juny 1940). L'assunt de Trieste revivà durant uns anys (1947-1954) l'irredentisme italià.
Hui és un concepte molt usat per alguns nacionalismes, en particular en els casos en els que el govern d'un estat independent, o els grups més nacionalistes d'est estat, reivindiquen territoris habitats per gents d'igual ètnia, història, llengua o cultura, baix sobirania d'un o més estats estrangers, o be quan estes poblacions reivindiquen l'unió en un estat ètnicament afí ad elles.