Estament

El sepeli del Comte de Orgaz (1588), Domenico Teotocopuli El Greco. Els estaments de la noblea (bellatores) i el clero (oratores) ocuparien la part superior, encara que també minoritària, de la piràmide que deixa traslucir la pintura. El tercer estat (laboratores), al que pertanyien els artistes materials, conta en la representació dels dos únics personages que miren de front a l'espectador (el pintor i el seu fill) com a membres de la burguesia

Estament és l'estrat d'una societat, definit per un comú estil de vida o anàloga funció social. És la divisió social que respon als criteris propis del feudalisme i l'Antic Règim.

Els estaments (noblea, clero i "tercer estat" o "comú", cridats siervo de la gleba o plebe en la seua conformació clàssica) tendixen a ser agrupacions tancades, puix s'entra en ells normalment per les circumstàncies del naiximent (la família i inclús la primogenitura –determinada pel sexe i orde de naiximent–). En general, no cap movilitat social alguna, ni com a ascens ni com a descens des del propi nivell, estancant-se aixina a diferència de les classes socials, que es definixen per interessos econòmics que provoquen ascens i descens social continu.

Pese a això, els estaments no són absolutament tancats, a diferència de les castes, i existix la possibilitat de promoció social per mèrits extraordinaris (ennoblecimiento a càrrec del rei per servicis militars o d'un atre tipo, inclús per compra a canvi de diners –venalidad d'oficis i dignidades–); per matrimoni (encara que les relacions desiguals són mal vistes socialment). La societat estamental també pot rebre el nom de estat (com en estat llaic i estat eclesiàstic –no confondre en el concepte polític d'Estat referit a lo estatal i no a lo estamental–), puix s'identifica en una característica definitoria i intrínseca a la persona (com l'estat civil). També pot denominar-se orde, i a la societat que es dividix segons eixe criteri se sol cridar societat estamental o societat d'órdens.

Societat estamental: els tres estaments

Els tres estaments medievals: clero, noblea i llauradors, oratores, bellatores i laboratores (British Library: manuscrit Sloane 2435, f.85).

El orden eclesiástico no compone sino un solo cuerpo. En cambio, la sociedad está dividida en tres órdenes. Aparte del ya citado, la ley reconoce otras dos condicins: el noble y el siervo no se rigen por la misma ley. Los nobles son los guerreros, los protectores de las iglesias. Defienden a todo el pueblo, a los grandes lo mismo que a los pequeños y al mismo tiempo se protegen ellos mismos. La otra clase es la de los siervos. Esta raza de desgraciados no posee nada sin sufrimiento. Provisins y vestidos son suministradas a todos por ellos, pues los hombres libres no pueden valerse sin ellos. Así pues, la ciudad de Dios, que es tenida como una, en realidad es triple. Unos rezan, otros luchan y otros trabajan.

Adalberon: Carmen ad Rotbertum regem francorum (a. 998) P. L. CXLI

El concepte de societat estamental s'identifica en una organisació social basada en la desigualtat de condicions, sancionada pel sistema jurídic-polític i llegitimada tradicional i teológicamente (per la costum i per una fe religiosa), en la que els individus permaneixen adscriptos a diferents categories (els estaments), ordenades jerárquicamente dins del seu grup humà, que prescriuen l'esfera d'activitats a les que es poden dedicar i les seues llimitacions polítiques, i que resulten, en principi, relativament inflexibles a les variacions i independents de les accions o guanys (econòmics, polítics, militars, intelectuals) dels individus.

La sacralisació de la societat estamental es va ser desenrollant com un llent procés durant l'Antiguetat Tardana i l'Alta Edat Mija (com a mig de mantindre l'orde dins de la decadent i inestable societat tardorromana): primerament, a partir de la [[crisis del sigle III|crisis del III]], la zona occidental (diferenciant-se cada volta m ás de la part grega) es va anar ruralizando econòmicament, sent les ciutats arrasades, desapareixent el comerç i la destrucció de fàbriques per les constants guerres civils, exteriors, anarquia i invasions; i mentres que els latifundistes prosperaven en les seues luxoses villae, decaïen les ciutats, a l'hora que ascendia el paper social i polític del cristianisme primitiu, en el monacato i la institucionalisació de l'Iglésia (especialment pel respal d'emperadors com Constantino i Teodosio, IV). A partir de les invasions bàrbares del V es varen afegir nous elements que varen definir la noblea de sanc com a estrat social superior en els regnes germànics (regnes anglosaxons i nòrdics) i prefectures bizantines d'Itàlia i Espanya que varen substituir la pars occidentalis; i especialment en les formacions socials que es varen establir en Europa com a conseqüència de les "segones invasions" dels sigles VIII i IX (àraps, vikings, magiares) en el context polític de la formació i dissolució de l'Imperi carolingio. Ya en els sigles centrals de l'Edat Mija, en la plena conformació de les institucions feu-vasalláticas i les reformes eclesiàstiques impulsades pel papat (reforma gregoriana, orde cluniacense, concilie de Letrán), va quedar definida una societat estamental en les monarquies feudals de l'Europa Occidental i en l'ampli espai de l'Europa Central (el Sacre Imperi Romà Germànic), estenent-se cap al nort i est d'Europa (l'expansió militar de les Creuades. Encara que va establir efímers regnes "llatins", no va comportar una implantació profunda del model europeu de societat en el Próximo Oriente).

La dissolució de la societat estamental (entesa com un estancament que obstaculisava el desenroll de la societat segons una idea de "progrés" pretendidamente nova) va ser una part essencial del programa ilustrat dels intelect uales enciclopedistas de mitan del XVIII i dels revolucionaris francesos de 1789, encara que el pas de l'organisació social prerrevolucionaria a la que es va establir despuix de l'ascens al poder de Napoleón en França simplement va donar lloc a l'emergència d'un nou sistema de classes igualment infranquejable per als individus aliens a les esferes dels nous governants. A lo llarc del XIX es va ser construint una societat industrial, de classes, en distint ritme, intensitat i graus d'oposició (diversos tipos de mecanismes de defensa de la societat preindustrial, reaccionarisme, tradicionalisme, conservadurisme, etc.) en cada nació del món occidental.

Justificació ideològica

El triestamentalisme va ser el paradigma més difòs, encara que no l'únic, per a pensar la societat durant l'Edat Mija.

Les funcions dels órdens feudals estaven fixades ideològicament pel agustinisme polític (Civitate Dei, de l'any 426), en la busca d'una societat que, encara que com terrena no podia deixar de ser corrupta i imperfecta, podia aspirar a ser a lo manco una ombra de l'image d'una "Ciutat de Deu" perfecta de raïls platòniques en que tots tingueren un paper en la seua protecció, la seua salvació i el seu manteniment.

La construcció agustinista confiava als oratores (traducible com "oradors": el clero) la defensa espiritual de la societat, als bellatores (traducible com "guerrers") o bellatores Christi (els creuats o "guerrers nobles") la defensa militar i als laboratores (traducible com "treballadors") el seu manteniment.

La formulació primera, i acabada, d'este esquema trifuncional apareix en un comentari de la De consolatione philosophiae de Boecio, atribuït a Alfredo el Gran i datat en 892:

Deu haver gebedmen ["hòmens d'oració"], fyrdmen ["hòmens de guerra"] i weorcmen ["hòmens de treball"], sense els quals cap rei pot mostrar el seu poder.

Posteriorment, Wulfstan, arquebisbe de York, reprendria tal pensament:

Tot tro real que rigga sabiamente es recolza en tres elements: un són els oratores; un atre, els laboratores; el tercer, els bellatores. Els oratores són hòmens d'oració, que dia i nit deuen resar a Deu i pregar-li per tot el poble. Els laboratores són hòmens de treball, que proporcionen tot lo necessari per a que el poble puga viure. Els bellatores són hòmens de guerra, que lluiten en les armes per a defendre la terra. Sobre estos tres pilars deu regir-se en justícia qualsevol tro real.

Wulfstan de York, Institutes of Polity (1008-1010).

Tals térmens es mantenen en el camp de lo secular, por cuanto no s'establix prelació entre els órdens, la divisió dels quals trinitaria evoca esquemes de pensament teològic que serà trasponer a la jerarquisació de la societat per Gerardo, bisbe de Cambrai, i sobretot Adalberón, bisbe de Laon, en el XI:

[...] des dels seus orígens el gènero humà està dividit en tres, els oradors, els llauros i els guerrers [...] cada u és objecte per part dels atres d'una solicitut recíproca.

Geràrd de Cambrai, Gesta episcoporum cameracensium (1024).

Triple és la casa de Deu que creem una: en este món uns oren, uns atres combaten i uns atres, ademés, treballen; estos tres estan junts i no toleren estar desunits, de manera tal que sobre la funció d'un descansen les obres dels atres dos, tots a la seua tanda ajudant als atres dos

Adalberón de Laon, Carmen ad Robertum regem francorum (1027-1031).

En el pla ideològic, el triestamentalisme medieval sol, pero no sempre, presentar-se com un esquema de solidaritat funcional, a on es posa de realce lo que cada estat aporta als demés, lo que té per efecte difuminar la jerarquia i la desigualtat, tanto más cuanto que se senyala lo penós i les càrregues de cada estat. No és infreqüent que els autors mencionen l'autoritat divina, com legitimadora de la distinció estamental.

En l'àmbit dona la cristiandat hispana, Isidor de Sevilla pot considerar-se com un precursor del paradigma dels tres órdens en el seu triparticó senatores, milites, plebs (Etimologies, veu "tribus", 627-630); represa i adaptada en la Borgoña del IX pel monge Haimón d'Auxerre. El sorgiment del triestamentalisme en l'época feudal clàssica correspondria per tant primer a Anglaterra, pero el foc francés sembla independent i s'explica per l'adaptació d'Isidoro en la Borgoña.

Posteriorment, es troba una formulació de dit esquema en els Furs d'Aragó (la cridada Compilació d'Osca redactada baix Jaime I)

El formador del sieglo assí ho va ordenar i va manar que tots els hòmens fuessen departidos per certes i per departidas ördenes en el sieglo, ço és assaber que els clercs veylassen contínua-mentres en el servici de Deu, i que els caualleros fuessen sempre defensors dels atres i de les terres, i els atres omnes que usaren sempre lur menester, quiscuno el seu

Llibre 3, n. 153.

També estan citats en el Còdic de les Sèt Partides d'Alfonso X l'Sabio:

Defensors són un dels tres estats per que Deu va voler que es mantinguera el món: ca ben aixina com els que preguen á Deu pel poble són dits oradors; et otrosí els que llauren la terra et facen en ella aquelles coses per que els homes han de viure et de mantindre's són d ichos llauros; et otrosí els que han á defendre á tots són dits defensors: per això els homes que tal obra han de facer tovieron per be els antics que anaren molt triats, et açò va ser perque en defendre yacer tres coses, esforç, et honra et poder. Onde puix, que en el títul davant deste vàrem mostrar qual deu el poble seer á la terra do mora, faciendo linage que la poble et llaurant-la per a haver els fruts della, et enseñorándose de les coses que en ella anaren, et defenent-la et cresciéndola de lo dels enemics que és cosa que convé á tots comunalmente; pero en tot això á els que més pertenesce són els cavallers á qui els antics decian defensors, lo un perque són més honrats, et lo al perque señaladamente són establescidos per a defendre la terra et acrescentarla.

Partida 2, títul XXI, introducció.

Representació política

A partir de la Baixa Edat Mija, la representació política dels estaments era funció d'una institució denominada Corts (en els regnes cristians de la península ibèrica), Parlament (en el regne d'Anglaterra) o Estats Generals (en el regne de França). Estes institucions, derivades de l'obligació de consilium (consell) del vassallage feudal, feya partícip de les decisions polítiques del rei a tota la societat, representada per "estaments", "estats" o "braços", en una image organicista en la que la "cap" dirigix pero té en conte a el "cos polític". El número d'estos "braços" podia ser distint de tres (com ocorria en la Corona d'Aragó, a on es subdividía la noblea en alta -barons i ricoshombres- i baixa -cavallers i fidalcs o infanzones-). Açò suponia una clara desproporció entre la representació política de noblea i clero i el seu pes demogràfic. S'han estimat sifres del 3 al 6% per a cada u d'eixos estaments, quedant un restant propenc al 90% per al tercer, compost en la seua gran majoria de llauradors, fet necessari donada l'escassa productivitat del treball i rendiment de les activitats agrícoles en época preindustrial (per a que dèu mengen pa, nou han de sembrar el blat). Tampoc pot identificar-se la representació de el "tercer estat" o "comú" en la de les democràcies representatives de l'Edat Contemporànea; es restringia als governs municipals de certes ciutats, que de fet es vinculaven a una oligarquia o patriciado urbà molt lluntana en poder i riquea tant de la plebe urbana com dels llauradors.

La diferència entre els dos primers estaments (noblea i clero) i el tercer estament, tercer estat o estat pla (equivalent a comú o poble pla) es donava tant jurídica com socialment. Fins a el XVIII varen ser incompatibles els cridats oficis mecànics en la noblea. El comerç, activitat sospitosa per la vinculació al pecat d'usura, es relegava al tercer estat o inclús als judeus (que podien prestar a interés).

Depenent dels distints règims jurídics aplicats en cada territori, para determina r la posició en funció de l'orde estamental podia aplegar a resultar determinant la posició entre els germans d'una mateixa família: mentres que el germà varó major (segons el mayorazgo) heretaria títul i propietats familiars, el germà varó menor freqüentment s'unia al clero, en una posició adequada al ranc de la seua família, que es traduïa a sovint en donacions a l'Iglésia. Resultava habitual també que, si el germà major moria, el germà clerc poguera abandonar els hàbits per a complir les seues obligacions familiars (cas que es va donar inclús entre reis: Ramiro II el monge). Les filles majors estava destinades a casar-se en el mayorazgo d'una família de ranc similar, mentres que les filles menors també podien unir-se al clero, adequadament dotades. Les herències quedaven aixina relativament assegurades i les propietats concentrades.

El Clero podia regir-se per tribunals particulars i contar en l'exenció del pagament d'imposts. Com a herència de l'organisació jurídica romana, durant l'Edat Mija varen rebre beneficis com el diezmo de tots els productes de la terra. També posseïen grans extensions de terres i, en calitat de propietaris, gojaven de rendes senyorials. Dins d'este grup hi havia diferències substancials, per un costat estava l'alt clero (bisbes, abad i canonges) i per l'atre, el clero pla, el més numerós i estés per tot el territori (retors, etc.).

Els vots monásticos (pobrea, castitat i obediència) i el celibat eclesiàstic, estés al clero secular en l'Iglésia catòlica durant l'Edat Mija (no a l'Iglésia ortodoxa), impedixen que els clercs competixquen per les herències en els seus germans. La Reforma Protestant, en fer desaparéixer totes estes característiques del clero en la seua zona d'implantació (el Nort d'Europa), va actuar com a dissolvent de la societat estamental i, en ella, de l'Antic Règim.

Vore també

• Feudalisme
• Antic Règim
• Noblea
• Clero
• Tercer estat

Enllaços externs

• «estament». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).