Anar al contingut

Delme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Delme

El delme (del llatí decimus, dècim) és una dècima part d'alguna cosa que es paga com a contribució a una organisació religiosa o impost obligatori al govern.[1]

En la Bíblia

[editar | editar còdic]

Antic Testament

[editar | editar còdic]

El primer delme registrat en la santa Bíblia, concretament en l'Antic Testament, va anar el dau pel patriarca Abram (despuix cridat Abraham) al sacerdot Melquisedec en acció de gratitut en Génesis 14:20, temps ans que s'instituïra el delme per als sacerdots levitas, encara que solament ho va fer una volta.[2] En els versículs finals (30-34) de Levítico 27 es donen preceptes sobre els diezmos.

Varis conceptes de delmes es descriuen en Deuteronomio en el capítul 14 versícul 22-29.[3][4] El diezmo era la manera de sustentar la tribu israelita de Leví, que no podia posseir herències de terres, sino que la seua herència era el 10% de lo que rendira lo produït pels cultius i els ganados de totes les atres tribus d'Israel, és dir, els seus guanys eren el 10%, puix la seua llabor era dedicar-se a administrar el tabernáculo de Yahveh. El diezmo no solament era una obligació per al que ho donava (el poble judeu), sino també per a els qui tenien el deure rebre'ls i administrar-los (els ministres); un dels seus usos obligatoris era el d'ajudar a les viudes, òrfens i estrangers (Deuteronomio 26:12-13). Rebut del producte de cada any, es duria el dèu per cent al alfolí, i d'allí menjarien tots els sacerdots i les seues famílies.

En el Llibre de Malaquías capítul 3 en els versículs 8 al 12, l'infidelitat en els diezmos es considera un robo a Deu, mentres que la fidelitat en els delmes es presenta com una prova de bendicions.[5]

Nou Testament

[editar | editar còdic]

Alguns teòlecs han afirmat que el delme era una costum judeua arraïlada en l'época de Jesús, i és per açò que no hi havia una orde específica sobre el diezmo en el Nou Testament.[6]

Judaisme

[editar | editar còdic]

Els judeus ortodoxos continuen practicant les lleis del delme, com Terumá i Maaser rishón.[3][4]

Cristianisme

[editar | editar còdic]

Catolicisme

[editar | editar còdic]
Taula dels delmes eclesiàstics de la segona mitat del sigle XVII.

En Catolicisme, durant el Consell de Tours en 567, es va promulgar un decret per a la recolecció del diezmo.[7] En 585, durant el Segon Concilie de Mâcon, es va adoptar l'obligació d'una contribució a l'Iglésia en la finalitat d'un desenroll estructural en els temples, el diezmo no era la dècima part sino una tribut d'acort a la realitat econòmica de la persona, se li donava al bisbe pero més vesprada el dret va passar als sacerdots parroquials .[8][9] L'Iglésia Catòlica ya no requerix el diezmo en dret canònic.[10]

Protestantisme

[editar | editar còdic]

En el Protestantisme, Martín Lutero, el teòlec darrere de la reforma protestant, va dir que la llei de la gràcia exclou la llei del diezmo. En un sermón del 27 d'agost de 1525, va mencionar el passage de Pablo en Gálatas 5: 3 a on es diu que si accepte viure d'acort en la llei de Moisés, estic obligat a practicar tota la llei (Dt 28: 58).[11] Algunes denominacions protestants creuen en el diezmo com a model de generositat no obligatòria.

Com a donació de generositat

[editar | editar còdic]
  1. Iglésia luterana Sínodo de Misuri, Estats Units[12]
  2. Iglésia presbiteriana (Estats Units), Estats Units[13]

Cristianisme evangèlic

[editar | editar còdic]

En cristianisme evangèlic, les posicions en el diezmo varien segons les confessions. En algunes iglésies evangèliques, el diezmo es considera obligatori i el tema ocupa una gran part de cada cult.[14][15] Per a atres iglésies evangèliques, el diezmo no és una obligació, sino una invitació.[16][17][18][19]

Segons un estudi realisat en 2018 per LifeWay Research que va entrevistar a 1,010 nortamericans, el 86% de les persones en creències evangèliques diuen que el diezmo encara seguix sent un manament bíblic.[20] En este número, el 87% dels creents batistes, el 86% dels creents pentecostales i el 81% dels creents no denominacionales compartixen esta posició.

Testics de Jehová

[editar | editar còdic]

Per als testics de Jehová no és obligatori donar el diezmo,[21] pero sí influïxen als seus creents en donar donatius anònims i voluntaris.[22] Per als JW la llei se li va donar a l'antiga nació d'Israel que incloïa el mandat de donar als sacerdots judeus, no als cristians.[23] Els JW utilisen el passage 2 Corintios 9:7, “Que cada u faça lo que ha decidit en el seu cor, i no de mala gana ni a la força (impost) , perque Deu ama al que dona en alegria” .[24]

Islam

[editar | editar còdic]

AP

Colecta d'ofrenes religioses i imposts

[editar | editar còdic]

França

[editar | editar còdic]

En França, durant l'Antic Règim, fon un impost per a recaptar fondos en els que mantenien a l'Iglésia i als seus ministres.

Corresponia a una determinada part de la recaptació (la part variava d'un bisbe a un atre i d'una parròquia a una atra, depenent del número de persones de les mateixes).

A fi de procedir a la recaptació d'este impost, el retor primitiu (de la parròquia) era el diezmero, firmava una espècie de contracte be per la totalitat del diezmo, be per una part del mateix (mitat, terç, quarto, etc.) i, en general, mantenia el càrrec en una duració de sis o sèt anys segons les regions.

El diezmo era, puix, una recolecta que es feya anualment per mig d'un cànon establit, ya fòra en espècie, ya en moneda, que s'entregava al diezmero, o siga al retor primitiu, autoritat de la que depenia directament la parròquia.

Segons les regions i els periodos, s'establien diferents tipos de diezmos:

  • diezmo gros (o gros): cànon sobre els cereals: blat, ordi.
  • diezmo enfeudado: diezmo secularizado percebut per un llaic.
  • diezmo quin: sobre les bésties i la llana.
  • diezmo mixt: sobre els animals.
  • diezmo noval: sobre les terres roturadas en menys de 40 anys.
  • diezmo personal: sobre els fruts del treball.
  • diezmo sólito: percebut des de temps inmemoriales (els diezmos insòlits eren ocasionals).
  • diezmo real: sobre els fruts de la terra.
  • diezmo vert: sobre el lli, cànem, frutes i llegums.

Espanya

[editar | editar còdic]

Per lo que es referix a Espanya, l'obligatorietat del diezmo es va introduir a través d'Aragó, regió fronteriça en l'Imperi carolingio.[25] El pagament del tribut es realisava en espècie i representava un dècim dels fruts de l'agricultura o ganaderia obtinguts pel creent. Existien dos categories de diezmos: el major, que s'aplicava sobre els productes generals, com els cereals, vins, olis, vaques, ovelles, etc., i el menor, que comprenia els bens més específics: aus de corral, llegums, hortalices, mel, etc.[25]

Els ingressos obtinguts eren arreplegats per el “colector” i entregats als retors, abad i bisbes. Per a facilitar este procés els veïns podien nomenar a un “dezmero”, que anava retirant els productes de les cases dels contribuents.[25]

En ocasions, la recaptació perdia el seu sentit originari en ser percebuda pels senyors feudals, com a conseqüència de ser patrons d'un monasteri o iglésia o d'haver comprat els drets recaudatorios a l'Iglésia. Els diezmos es distribuïen per terços en funció del seu destí: un terç es dedicava a la construcció d'iglésies, un atre a sufragar les despeses del personal eclesiàstic i, l'últim, a cobrir les necessitats capitulares. A pesar del nom, el tipo aplicat variava segons els objectes gravats i les regions, per lo que no sempre alcançava el dèu per cent. Tampoc s'estenia a la totalitat dels productes agrícoles i ganaders, lo que va originar #distorsió del mercat en ampliar-se de manera desmesurada els cultius o la criança d'animals exents de gravamen. El castic més eficaç per a evitar el frau va ser l'excomunió, que no s'alçava fins que el contribuent pagava la totalitat de les cantitats degudes.[25]

Regnes hispans d'Amèrica

[editar | editar còdic]

En la part de l'Amèrica constituïda com a Imperi Espanyol, pels acorts del Patronat regio Patronat Regio, el diezmo era cobrat directament pels funcionaris civils de la Corona, a condición de que esta s'encarregara d'erigir, dotar i mantindre els temples i atres obres de l'Iglésia catòlica. Este impost, corresponent al 10 per cent aproximat dels ingressos anuals, era cobrat a hacendados i propietaris d'immobles rurals. Al advenir l'época de l'Independència, en el XIX, els governs de les noves repúbliques constitucionals varen abolir paulatinament este impost.

#Controvèrsia

[editar | editar còdic]

Una doctrina particularment controvertida en les iglésies evangèliques és la de la teologia de la prosperitat, que es va difondre en els anys 1970 i 1980 en els Estats Units, principalment per televangelistas pentecostalés i carismàtics.[26][27] Esta doctrina se centra en l'ensenyança de la fe cristiana com un mig per a enriquir-se financera i materialmente, a través d'una "confessió positiva" i una contribució als ministeris cristians.[28] Promeses de sanitat divina i prosperitat està garantisada a canvi de certes cantitats de donacions (la qual cosa és completament antibíblico).[29][30] Alguns pastors fonamentalistes amenacen als que no diezman en maldiccions del Antic Testament, atacs del dimoni i pobrea.[31] [32][33][34] A sovint associat en el diezmo obligatori, esta doctrina a voltes es compara en un negocie religiós.[35][36][37] En 2012, el Consell Nacional dels Evangèlics de França va publicar un document denunciant esta doctrina, mencionant que la prosperitat sí era possible per a un creent, pero que esta teologia duta a l'extrem conduïx al materialisme i a l'idolatría, que no és la propòsit del evangelio.[38][39] Els pastors pentecostales que s'adherixen a la teologia de la prosperitat han segut criticats pels periodistes pel seu estil de vida bling-bling (roba de lux, cases grans, autos d'alta gama, avió privat, etc.)[40]

Les ofrenes i el diezmo ocupen molt temps en els cults.[41] Les colectas d'ofrenes són múltiples o separades en varis canastos o sobres en la finalitat d'estimular les contribucions dels fidels.[42][41]

Des de la década de 1970, varis escàndals financers de malversació de fondos han segut reportats en iglésies i organisacions evangèliques.[43] El Consell Evangèlic per a la Responsabilitat Financera va ser fundat en 1979 per a enfortir l'integritat financera en les organisacions i iglésies evangèliques que voluntàriament desigen ser membres i sometre's a auditories contables anuals.[44]

En 2015, l'autor nortamericà del llibre "Sunday Morning Stickup" va acusar a algunes iglésies cristianes d'usar culpa estratègies per a arreplegar ofrenes i diezmo dels fidels.[45] En particular, distorsionant certs passages de la Bíblia per a fer les contribucions obligatòries, alçant els grans donants i fent perdre ventages als membres que no donen lo suficient.


De 2019 a 2022, varis pastors nortamericans es varen disculpar per les seues ensenyances sobre l'obligació del diezmo i la teologia de la prosperitat, recordant que les amenaces de maldiccions per falta de pagament del diezmo en Malaquías no es tractava de no cristians, ya que citant l'Epístola als gálatas, Jesucristo va dur la maldicció sobre ell.[46][47]

Iglésies evangèliques que fan del diezmo una pràctica obligatòria i supervisada, varen ser demandades per tàctiques de pressió sicològica.[33][48][49]

Observacions

[editar | editar còdic]
  • Segons la RAER: Es diu de cada una de les dèu parts iguals en que es dividix un tot. Dret del dèu per cent que es pagava al rei sobre el valor de les mercaderies que es traficaven i aplegaven als ports, o entrabar i passaven d'un regne a un atre. Part dels fruts, regularment la dècima, que pagaven els fidels a l'Iglésia.[50]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ David F. Burg (2004). A World History of Tax Rebellions, pp. viii. ISBN 9780203500897.
  2. ↑ Frank S. Thielman, Theology of the New Testament, Zondervan Academic, USA, 2011, p. 598
  3. ↑ 3,0 3,1 Norman Solomon, Historical Dictionary of Judaism, Rowman & Littlefield, USA, 2015, p. 459
  4. ↑ 4,0 4,1 Sara I. Karesh, Mitchell M. Hurvitz, Encyclopedia of Judaism, Infobase Publishing, USA, 2005, p. 521
  5. ↑ David A. Croteau, Perspectives on Tithing: Four Views, B&H Publishing Group, USA, 2011, p.15
  6. ↑ David A. Croteau, Perspectives on Tithing: Four Views, B&H Publishing Group, USA, 2011, p. 184-185
  7. ↑ Americana Corporation, Encyclopedia Americana, Volume 30, Scholastic Library Publishing, USA, 2006, p. 788
  8. ↑ «¿Qué és el diezmo?».
  9. ↑ William J. Rademacher, John S. Weber, David McNeill, Jr., Understanding Today's Catholic Parish, Twenty-Third Publications, USA, 2007, p. 13
  10. ↑ Lucie Sarr, En Côte d'Ivoire, la dîme en question, africa.la-croix.com, França, 10 de febrer de 2018
  11. ↑ David A. Croteau, Perspectives on Tithing: Four Views, B&H Publishing Group, USA, 2011, p. 179-180
  12. ↑ Iglésia luterana Sínodo de Misuri, Tithing, lcms.org, USA, consultat el 28 de maig de 2020
  13. ↑ Iglésia presbiteriana (Estats Units), Stewardship, presbyterianmission.org, USA, Maig de 1997
  14. ↑ John Blake, How passing the plate becomes the 'Sunday morning stickup', cnn.com, USA, 14 de juny de 2015
  15. ↑ Venance Konan, Églises évangéliques d’Abidjan - Au nom du père, du fils et... du business [1] archivat en Wayback Machine., koffi.net, Costa d'Ivori, 10 de maig de 2007
  16. ↑ Dean R. Hoge, Money Matters: Personal Giving in American Churches, Westminster John Knox Press, USA, 1996, p. 141
  17. ↑ Electa Draper, Survey: Majority of evangelical leaders say tithing not required, denverpost.com, USA, 6 d'abril de 2011
  18. ↑ Li Parisien, D'où vient l'argent, leparisien.fr, França, 16 d'abril de 2012
  19. ↑ AFP, Rwanda: els Eglises pentecôtistes en plein essor depuis li génocide, lexpress.fr, França, 08 d'abril de 2014
  20. ↑ Bob Smietana, Churchgoers Say They Tithe, But Not Always to the Church, lifewayresearch.com, USA, 10 de maig de 2018
  21. ↑ https://www.jw.org/es/testigos-de-jehov%C3%A1/preguntes-freqüents/diezmo/
  22. ↑ https://wol.jw.org/és/wol/d/r4/lp-s/101985889
  23. ↑ https://www.jw.org/es/ense%C3%B1anzas-b%C3%ADblicas/preguntes/el-diezmo-en-la-bíblia/
  24. ↑ https://www.jw.org/es/biblioteca/biblia/nwt/libros/2-corintios/9/#v47009007
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 Enrique Ossorio Crespo, Aixina Era... Els Diezmos de l'Iglésia [2] archivat en Wayback Machine., La Finestra de l'Agència (Agència Tributària), No 29, 2004-08-26, p. 16. Consultat 2010-03-03.
  26. ↑ Kate Bowler, Blessed: A History of the American Prosperity Gospel, OUP USA, USA, 2013, p. 73
  27. ↑ Randall Herbert Balmer, Encyclopedia of Evangelicalism: Revised and expanded edition, Baylor University Press, USA, 2004, p. 562
  28. ↑ Kate Bowler, Blessed: A History of the American Prosperity Gospel, OUP USA, USA, 2013, p. 59
  29. ↑ Bob Smietana, Prosperity Gospel Taught to 4 in 10 Evangelical Churchgoers, christianitytoday.com, USA, 31 de juliol de 2018
  30. ↑ Kate Shellnutt, When Tithing Menges With a Money-Back Guarantee, christianitytoday.com, USA, 28 de juny de 2016
  31. ↑ Cleophus J. LaRue, Luiz C. Nascimento, The Future Shape of Christian Proclamation: What the Global South Ca Teach Us About Preaching, Wipf and Estoc Publishers, USA, 2020, p. 220
  32. ↑ Eniola Akinkuotu, You’re under financial curse if you don’t pay tithe – Oyedepo, punchng.com, Nigèria, 18 de juliol de 2020
  33. ↑ 33,0 33,1 Robert Nussbaum, Un pasteur dones Montagnes neuchâteloises a-t-il vaig abusar de la dîme?, arcinfo.ch, Suïssa, 17 de giner de 2018
  34. ↑ Raoul Mbog, Li juteux business du pasteur évangélique Dieunedort Kamdem, lemonde.fr, França, 25 de decembre de 2015
  35. ↑ Laurie Goodstein, Believers Invest in the Gospel of Getting Rich, nytimes.com, USA, 15 d'agost de 2009
  36. ↑ Jean-Christophe Laurence, Li business religieux, lapresse.ca, Canadà, 17 de novembre de 2010
  37. ↑ Trésor Kibangula, RDC : pasteur, un job en or, jeuneafrique.com, França, 06 de febrer de 2014
  38. ↑ Henrik Lindell, Théologie de la prospérité : quand Dieu devient un distributeur de miracles [3] archivat en Wayback Machine., lavie.fr, França, 8 d'agost de 2012
  39. ↑ AFP, Li ruineux Evangile dones "théologiens de la prospérité", lepoint.fr, França, 26 de març de 2013
  40. ↑ Cathleen Falsani, Falsani: Get real, ‘Preachers of L.A.’, ocregister.com, USA, 7 d'octubre de 2013
  41. ↑ 41,0 41,1 Serge Alain Koffi, Prolifération dones églises évangéliques en Côte d’Ivoire: Li réveil du business spirituel (ENQUÊTE), connectionivoirienne.net, Costa d'Ivori, 04 d'abril de 2021
  42. ↑ Yannick Fer, Li système pentecôtiste de gestion de l'argent : Entre illusion subjective et rationalité institutionnelle, Congrès de l'association française de sociologie (AFS), França, 2011, p. 7-8
  43. ↑ Michael J. Anthony, Introducing Christian Education: Foundations for the Twenty-first Century, Baker Academic, USA, 2001, p. 284
  44. ↑ Randall Herbert Balmer, Encyclopedia of Evangelicalism: Revised and expanded edition, Baylor University Press, USA, 2004, p. 239
  45. ↑ John Blake, How passing the plate becomes the 'Sunday morning stickup', cnn.com, USA, 14 de juny de 2015
  46. ↑ Modern Ghana, Tithing teachings false, fear-based; don't be pressured to give – Creflo Dollar, modernghana.com, Ghana, 20 de juliol de 2022
  47. ↑ Milton Quintanilla, Prosperity Preacher Creflo Dollar Admits His Teachings on Tithing Were 'Not Correct', christianheadlines.com, USA, 6 de juliol de 2022
  48. ↑ Leonardo Blair, International Churches of Christ abused, pressured members financially to the point of suïcide: lawsuit, christianpost.com, USA, 04 de giner de 2023
  49. ↑ Paige Cornwell, Churchome accused of forcing employees to give 10% of wages, seattletimes.com, USA, 29 de març de 2023
  50. ↑ Diccionario de la lengua española


Enllaços externs

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Delme&oldid=668820»