Culpa (emoció)
_-_WGA14180.jpg){kind=link}
La culpa és l'experiència disfórica que se sent en trencar les regles culturals (tant religioses, com a polítiques, familiars, d'un grup de pertinença, etc), o pel pensament de cometre dita transgressió.[1]
Etimologia
[editar | editar còdic]L'etimologia de la paraula és obscura, i va desenrollar la seua ortografia moderna a partir de la forma O.I. gylt "crim, pecat, falta, multa, deute", que possiblement deriva d'O.I. gieldan "pagar, deute". Com es va usar en el Padrenuestro com a traducció del llatí debitum i també en Mateo xviii. 27, i gyltiȝ s'usa per a traduir debet en Mateo xxiii. 18, s'ha deduït que tenia el sentit primari de "deute", encara que no hi ha proves reals d'això.
El seu desenroll en un "sentit de culpa" es registra per primera volta en 1690 com un mal us del seu significat original. "Culpabilitat per associació" es registra per primera volta en 1941.
"Culpable" procedix igualment de l'I.O. gyltig, a la seua volta de gylt.
Psicologia
[editar | editar còdic]La culpa és un factor important en la perpetuació de síntomes del trastorn obsessiu-compulsivo. Tant en llenguage especialisat, com en el d'us ordinari, la culpa és un estat afectiu en el que la persona experimenta conflicte per haver fet alguna cosa que creu no va deure haver comés (o de manera contrària, per no haver fet alguna cosa que la persona creu va deure fer). Açò dona orige a un sentiment difícil de dissipar impulsat per la consciència. Sigmund Freud va descriure açò com el resultat d'una baralla entre el ego i el superego. Freud rebujava el rol de Deu com castigador en temps de malaltia o de premiador en temps de bonança. Aixina, en remoure una causa de culpa dels seus pacients, descrivia una atra, la força de l'inconscient de l'individu que contribuïx a la malaltia. Freud va aplegar a considerar que “l'obstàcul d'un sentit inconscient de culpa […] és el més poderós de tots els que es tenen per a aplegar a la recuperació”.[2] Per al seu posterior explicador, Jacques Lacan, la culpa és l'acompanyant inevitable del subjecte significante qui dona conte de la normalitat en la forma de l'orde simbòlic.[3]
Alice Miller afirma que “molta gent sofrix totes les seues vides per este opresivo sentiment de culpa, el sentiment de no haver vixcut a l'altura de les expectatives dels seus pares [...] cap argument pot superar estos sentiments de culpa, puix estos tenen els seus inicis en els periodos més primerencs de la vida, i és d'este fet del que deriven la seua intensitat.”[4] Açò pot estar lligat a lo que Els Parrott ha cridat “la malaltia de la falsa culpa[...] en la raïl del qual està l'idea de que lo que assentes deu ser real. Si assentes culpa, ¡deus ser culpable!"[5]
El filòsof Martin Buber va subrallar la diferència entre la noció freudiana de culpa, basada en conflictes interns, i la culpa existencial, basada en danys reals ocasionats a uns atres.[6]
La culpa és associada comunament en la ansietat. En estats de mania, d'acort a Otto Fenichel, el pacient conseguix aplicar a la culpa el “mecanisme de defensa de la negació per sobrecompensación [...] recreant el ser una persona sense sentiments de culpa”.[7]
Defenses
[editar | editar còdic]Una de les millors defenses contra la culpa naix del reconeiximent del seu orige opresor: El poderós castiga al desobediente produint-li mals que depenen en la seua gravetat del poder del poderós i del seu estat d'ànim, no de lo que haja fet el desobediente. El castic esglaya pero no educa. El poderós s'aforra policies que descobrixquen al desobediente i carcelers que ho castiguen quan fica en el cap dels oprimits l'idea de culpa, sentiment malsano. Una cosa és la consciència d'haver errat, d'haver actuat mal i la disposició a corregir i a reparar i una atra molt distinta el sentiment de culpa per la qual un deu ser castigat. Esta versió no és fàcilment acceptada per les creències religioses en una Soberba Bona, del totpoderós i una Soberba Mala, de Satanás el desobediente.
Les defenses contra la culpa es poden convertir en un aspecte primordial en la personalitat de l'individu.[8] Existixen múltiples métodos que es poden utilisar per a evadir la culpa. Estos inclouen:
- La repressió és usada usualment pel superego i l'ego contra els impulsos instintivos, pero en ocasions és amprada contra el superego/consciència mateixa.[9] Si la defensa falla, llavors (en una tornada de lo reprimit) la persona pot sentir-se culpable anys despuix per accions comeses a la llaugera en el passat.[10]
- La proyecció és un atre mecanisme de defensa en àmplies aplicacions. Pot prendre la forma de culpar a la víctima: la víctima de l'accident d'algú més o de la mala sort pot ser subjecta a crítiques, sent la teoria que la víctima té la culpa per haver atret l'hostilitat d'una atra persona.[11] De manera alternativa, no la culpa, sino l'agència condenatòria, podrien estar sent proyectades en atres persones, en l'esperança de que les accions pròpies siguen vistes de manera més favorable que en la pròpia consciència (un procés que ralla en idees de referència).[12]
Culpa colectiva
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Culpa colectiva.
La culpa colectiva (o culpa grupal) és la reacció desagradable i a sovint emocional que es produïx en un grup d'individus quan es percep que el grup va danyar ilegítimamente a membres d'un atre grup. A sovint és el resultat de "compartir una identitat social en uns atres les accions de la qual representen una amenaça per a la positividad d'eixa identitat". Per a que un individu experimente culpa colectiva, deu identificar-se com a part del grup. "Açò produïx un canvi de percepció de pensar en un mateixa en térmens de 'yo' a 'nosatres'.”[13]
Comparació en la vergonya
[editar | editar còdic]La culpa i la vergonya són dos conceptes estretament relacionats, pero tenen diferències clau que no deuen passar-se per alt.[14] L'antropòloga cultural Ruth Benedict descriu la vergonya com el resultat d'una violació dels valors culturals o socials, mentres que la culpa sorgix internament quan es viola la moral personal. En poques paraules, la principal diferència entre la vergonya i la culpa és la font que crea l'emoció. La vergonya sorgix d'una percepció negativa real o imaginària provinent d'uns atres i la culpa sorgix d'una percepció negativa dels propis pensaments o accions.[15]
La psicoanalista Helen Block Lewis va afirmar que, "L'experiència de la vergonya té que vore directament en el yo, que és el foc de l'evaluació. En la culpa, el yo no és l'objecte central de l'evaluació negativa, sino que lo fet és el foc."[16] Un individu encara pot posseir una percepció positiva de sí mateix i al mateix temps sentir-se culpable per certes accions o pensaments en els que va participar. Contràriament a la culpa, la vergonya té un enfocament més inclusivo en l'individu com un tot. Les idees de Fossum i Mason descriuen clarament esta idea en el seu llibre Facing Shame. Afirmen que "Mentres que la culpa és un sentiment dolorós d'arrepenediment i responsabilitat per les pròpies accions, la vergonya és un sentiment dolorós sobre un mateixa com a persona".[17]
La vergonya casi es pot descriure com mirar-te a tu mateixa desfavorablemente a través dels ulls dels demés. La psiquiatra Judith Lewis Herman retrata esta idea en afirmar que "la vergonya és un estat de autoconciencia aguda en el que el yo està 'dividit', imaginant-se el yo als ulls de l'atre; pel contrari, en la culpa el yo està unificat".[18] Tant la vergonya com la culpa estan directament relacionades en la autopercepción, solament la vergonya fa que l'individu es done conte de les creències culturals i socials dels demés.
Paul Gilbert parla sobre el poderós control que la vergonya pot tindre sobre algú en el seu artícul 'Evolució, rols socials i les diferències en la vergonya i la culpa'. Ell diu que "la por a la vergonya i al ridícul pot ser tan fort que les persones corren el risc de sofrir lesions físiques greus o inclús la mort per a evitar-ho. Una de les raons d'açò és que la vergonya pot indicar un dany greu a l'acceptació social i una ruptura en una varietat de de les relacions socials. La raïl evolutiva de la vergonya està en un sistema d'amenaça social centrat en un mateixa relacionat en el comportament competitiu i la necessitat de demostrar que un mateixa és acceptable/desijable per als demés."[19] La culpa, per un atre costat, va evolucionar des d'un lloc de conte i estalvi de qualsevol acte que danye a uns atres.
Falta de culpa en psicópatas
[editar | editar còdic]Els individus en un alt nivell de psicopatía carixen d'un verdader sentiment de culpa o remordiment pel dany que puguen haver causat a uns atres. En lloc d'això, racionalisen el seu comportament, culpen a una atra persona, o neguen lo que han fet.[20] Les persones en psicopatía tenen tendència a ser perjudicials per a sí mateixes i per als demés. Tenen poca capacitat per a planificar el futur. Un individu en psicopatía mai es trobarà en falta perque farà lo que siga necessari per a beneficiar-se a sí mateixa sense reserves. Una persona que no sent culpa ni remordiments no tindria motius per a considerar-se culpable d'alguna cosa que va fer en l'intenció de fer mal a una atra persona. Per a una persona en un alt grau de psicopatía, les seues accions sempre poden racionalisar-se com a culpa d'una atra persona. [21] Açò és vist pels sicòlecs com a part d'una falta de raonament moral (en comparació a la majoria dels sers humans), una incapacitat per a evaluar situacions en un marc moral, i una incapacitat per a desenrollar vínculs emocionals en atres persones per una falta d'empatia.
Un estudi sobre psicópatas va descobrir que, en determinades circumstàncies, podien empatizar voluntàriament en atres persones, i que la seua reacció empàtica s'iniciava de la mateixa manera que en els controls. Es va realisar un escàner cerebral a criminals psicópatas mentres veen vídeos d'una persona fent mal a una atra. La reacció empàtica dels psicópatas es va iniciar de la mateixa manera que la dels controls quan se'ls va demanar que empatizaran en l'individu danyat, i l'àrea del cervell relacionada en el dolor es va activar quan se'ls va demanar que imaginaren cóm se sentia l'individu danyat. L'investigació sugerix que els psicópatas poden activar l'empatia a voluntat, #lo que els permetria ser al mateix temps insensibles i encantadors. L'equip que va realisar l'estudi afirma que no sap cóm transformar esta empatia voluntària en l'empatia espontànea que té la majoria de la gent, encara que proponen que podria ser possible rehabilitar als psicópatas ajudant-los a activar el seu "interruptor d'empatia". Uns atres varen sugerir que seguix sense estar clar si l'experiència d'empatia dels psicópatas és la mateixa que la dels controls, i també varen qüestionar la possibilitat d'idear intervencions terapèutiques que feren que les reaccions empàtiques anaren més automàtiques.[22][23]
L'neurocientífico Antonio R. Damasio i els seus colegues varen demostrar que els subjectes en danys en el córtex prefrontal ventromedial carixen de la capacitat de sentir empáticamente per a aplegar a respostes morals, i que quan s'enfrontaven a dilemes morals, estos pacients en danys cerebrals aplegaven fredament a respostes del tipo "el fi justifica els mijos", #lo que va dur a Damasio a concloure que la qüestió no era que aplegaren a conclusions immorals, sino que quan s'enfrontaven a una qüestió difícil -en este cas, si derribar o no un avió de passagers seqüestrat per terroristes ans que impactara en una gran ciutat- estos pacients semblaven prendre decisions sense l'oix que afligix a els qui tenen cervells que funcionen normalment. Segons Adrian Raine, neurocientífico clínic també de l'Universitat del Sur de Califòrnia, una de les implicacions d'este estudi és que la societat podria tindre que replantejar-se cóm juja a les persones immorals: "Els psicópatas no solen sentir empatia ni remordiment. Sense eixa consciència, les persones que es basen exclusivament en el raonament semblen tindre més dificultats per a obrir-se camí en l'espessor moral. ¿Significa això que se'ls deuen aplicar normes de responsabilitat diferents?"
Punts de vista culturals
[editar | editar còdic]La societat japonesa tradicional, la societat coreana i la cultura chinenca[24] a voltes es diu que estan "basades en la vergonya" més que "basades en la culpa", en el sentit de que les conseqüències socials de "ser pillat" es consideren més importants que els sentiments o experiències individuals de l'agent (vejau el treball de Ruth Benedict). Lo mateixa s'ha dit de la societat de l'Antiga Grècia, una cultura en la que, en paraules de Bruno Snell, si "es destruïx l'honor es derroca l'existència moral del perdedor".[25]
Açò pot dur a centrar-se més en la etiqueta que en la ètica tal i com s'entén en la civilisació occidental, #lo que du a algunes de les civilisacions occidentals a preguntar-se per qué es va adaptar la paraula ethos del grec antic en diferències tan grans en les normes culturals. El cristianisme i el islam hereten la majoria de les nocions de culpa del judaismecita requerida,[26] Pèrsian, i Romana idees, sobretot interpretades a través d'Augustino, que va adaptar les idees de Platón al cristianisme. La paraula llatina per a culpa és culpa, una paraula que a voltes es veu en la lliteratura jurídica, per eixemple en pixa culpa que significa "la meua culpa (culpa)".[27]
En la lliteratura
[editar | editar còdic]La culpa és un tema principal en East of Eden]' de John Steinbeck, Crim i castic] de Fiódor Dostoievski, Un tramvia cridat desig] de Tennessee Williams, l'obra Macbeth] de William Shakespeare, "El cor delator" i "El gat negre" d'Edgar Allan Poe, i moltes atres obres lliteràries. En Les mosques] de Sartre, les #Fúria (en forma de mosques) representen les forces morboses i estranguladoras de la culpa neurótica que nos nuguen al poder autoritari i totalitari.[28]
La culpa és un tema important en moltes obres de Nathaniel Hawthorne,[29] i és una preocupació casi universal dels novelistes que exploren la vida interior i els secrets.
En la filosofia epicúrea
[editar | editar còdic]En la seua Kyriai Doxai (Doctrines principals) 17 i 35, Epicuro ensenya que podem identificar i diagnosticar la culpa pels seus signes i #destorbament.[30] Dins del seu sistema ètic basat en el plaer i el dolor, la culpa es manifesta com una por constant a ser descobert que sorgix de "fer en secret alguna cosa contrari a un acort de no danyar-se ni ser danyat".
Ya que Epicuro rebuja les pretensions sobrenaturals, la forma més fàcil d'evitar este destorbament és evitar el comportament antisocial per a seguir gojant de la ataraxia (l'estat de no-destorbament). No obstant, una volta que la culpa és inevitable, els guies epicúreos recomanaven la confessió de les pròpies ofenses com una pràctica que ajuda a porgar el caràcter de les seues males tendències i a reformar el caràcter. Segons Norman DeWitt, autor de "Sant Pablo i Epicuro", la confessió va ser una de les pràctiques epicúreas que més vesprada es varen apropiar les primeres comunitats cristianes.[31]
En la Bíblia cristiana
[editar | editar còdic]La culpa en la Bíblia cristiana no és merament un estat emocional; és també un estat llegal de merecimiento de castic. La Bíblia hebrea no té una paraula única per a la culpa, sino que utilisa una sola paraula per a significar: "pecat, la culpa d'ella, el castic per ella, i un sacrifici per ella."[32] El Nou Testament grec utilisa una paraula per a la culpa que significa "de peu exposts a juí pel pecat" (per eixemple, Romans 3:19). En lo que els cristians criden el "Antic Testament", els cristians creuen que la Bíblia ensenya que, a través del sacrifici, els pecats d'un poden ser perdonats (el judaisme rebuja categòricament esta idea, sostenint que el perdó del pecat és exclusivament a través de l'arrepenediment, i el paper dels sacrificis era per a l'expiació dels pecats comesos per accident o ignorança [33]).
El Nou Testament diu que el perdó és otorgat com està escrit en 1 Corintios 15:3-4: "3 Perque lo que vaig rebre vos ho vaig transmetre com de primera importància: que Crist va morir pels nostres pecats segons les Escritures, que va ser sepultat i que va resucitar al tercer dia segons les Escritures." Tant en l'Antic com en el Nou Testament, la salvació es concedix sobre la base de la gràcia i el perdó de Deu (Gn 6:8; 19:19; Exo 33:12-17; 34:6-7).
El Nou Testament diu que, en Jesucristo, Deu va prendre sobre sí els pecats del món i va morir en la creu per a pagar el deute de la humanitat (Rom 6:23). Aquells que s'arrepenedixquen i accepten el sacrifici de Crist pels seus pecats, seran redimidos per Deu i per lo tant no seran culpables davant Ell. Se'ls concedirà la vida eterna que tindrà efecte despuix de la Segona Vinguda de Crist (1 Tes 4:13-18).
La Bíblia coincidix en les cultures paganes en que la culpa crea un cost que algú deu pagar (Heb 9:22). (Este supòsit es va expressar en la secció anterior, "Defenses": "Les persones culpables es castiguen a sí mateixes si no tenen oportunitat de compensar la transgressió que els va fer sentir-se culpables. Es va descobrir que el autocastigo no es produïa si les persones tenien l'oportunitat de compensar a la víctima de la seua transgressió"). A diferència de les deidades paganes que exigien que els deutes pel pecat anaren pagades pels humans, Deu, segons la Bíblia, va amar a la humanitat lo suficient com per a pagar-la Ell mateixa (Mat 5:45).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Akhtar, Salman (2009). Comprehensive Dictionary of Psychoanalysis, Karnac Books.
- ↑ Sigmund Freud, On Metapsychology (PFL 11) pp. 390–1
- ↑ Catherine Belsey, Shakespeare in Theory and Practice (2008) p. 25
- ↑ Alice Miller, The Drama of Being a Child (1995) pp. 99–100
- ↑ Parrott, pp. 158–9
- ↑ Buber, M.Psychiatry.20(2)
- 114–29.
- ↑ Fenichel, Otto (1946). The Psychoanalytic Theory of Neurosis (en anglés), p. 409–10. ISBN 9780393038903.
- ↑ Fenichel, Otto (1946). The Psychoanalytic Theory of Neurosis (en anglés), p. 496. ISBN 9780393038903.
- ↑ Freud, Sigmund (1991). On Metapsychology - The Theory of Psychoanalysis: "Beyond the Pleasure Principle", "Ego and the Aneu" and Other Works (Penguin Freud library) (en anglés), Penguin Books Ltd., p. 393. ISBN 9780140138016.
- ↑ Berne, Eric (1976). A Layman's Guide to Psychiatry and Psychoanalysis (en anglés), Penguin, p. 191. ISBN 9780345309228.
- ↑ Bingham, June; Tamarkin, {{{nom2}}} (1985). The Pursuit of Health, Walker Press. ISBN 9780802708694.
- ↑ Fenichel, Otto (1946). The Psychoanalytic Theory of Neurosis. ISBN 9780393038903.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaCollective - ↑ “Llaure shame, guilt, and embarrassment distinct emotions?” . Journal of Personality and Social Psychology 70 (6): 1256–1269. doi:. PMID 8667166.
- ↑ «Cultural Models of Shame and Guilt», The Self-conscious Emotions: Theory and Research, Guilford Press, pp. 209–223. ISBN 978-1-59385-486-7.
- ↑ “Shame and Guilt in Neurosis. By Helen Block Lewis. International Universities Press, New York. 1971. Pp. 525. Price $15.00.” . British Journal of Psychiatry 121 (560): 105. doi:.
- ↑ Fossum, Merle A. (1989). Facing shame : families in recovery, Norton. OCLC 858609300. ISBN 0-393-30581-3.
- ↑ «Shattered States».Routledge.
- 157–170.doi:10.4324/9780429480140-4.
- ↑ “Evolution, Social Rols, and the Differences in Shame and Guilt” . Social Research 70 (4): 1205–1230. doi:.
- ↑ «Psychopathy and the five-factor model of personality», Psicopatía: Antisocial, Criminal, and Violent Behavior, Guilford Press, pp. 171-187. ISBN 978-1-57230-864-0.
- ↑ “Estructura factorial del Hare Psychopathy Checklist: Versió Jovenil (PCL: YV) en adolescents encarcerats.” . Psychological Assessment 18 (2): 142-154. doi:. PMID 16768590.
- ↑ Hogenboom M. uk/news/science-environment-23431793 Els criminals psicópatas tenen un interruptor d'empatia.
- ↑ Lewis T. «Els psicópatas de cor fret també senten empatia». Live Science.
- ↑ Bill Brugger, China, Lliberació i Transformació (1981) pp. 18-19
- ↑ Citat en M. I. Finley, The World of Odysseus (1967) p. 136
- ↑ {Almond, Philip C.. «com/in-spite-of-their-differences-jews-christians-and-muslims-worship-the-same-god-83102 A pesar de les seues diferències, judeus, cristians i musulmans adoren al mateix Deu» (en en).
- ↑ «Definició de PIXA CULPA» (en és).
- ↑ Robert Fagles trans., La Oresteia (Penguin 1981) p. 92
- ↑ «Nathaniel Hawthorne».
- ↑ «html Kyriai Doxai».
- ↑ «San Pablo i Epicuro».
- ↑ Owen, J. (1850). «Capítul 8», La doctrina de la justificació per la fe, London: Johnstone i Hunter, p. 197.
- ↑ «S.C.J. FAQ: Secció 11.8.2. Sacrificis: ¿Qué va substituir als sacrificis d'animals en la pràctica judeua?».
Vejau també
[editar | editar còdic]- Al Basty, personificació de la culpa en la cultura de la cordillera del Caucas.
- Autoculpabilización
Enllaços externs
[editar | editar còdic]Archiu:Wikiquote-logo.svg Culpa (emoció) en Viquidites. Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Culpa (emoció) en el Viccionari.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Culpa (emoción)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.