Vassallage

Carlos I d'Orleans rep l'homenage d'un vassall. Miniatura d'un còdex medieval.

Vassallage és la relació que existia entre un vassall (açò és un noble o cavaller) i el seu senyor feudal (usualment un monarca). Va succeir durant el feudalisme, entre els sigles X i XI. El vassall jurava fidelitat al seu senyor i es comprometia a complir determinades servitut, principalment de respal polític i militar (auxilium et consilium), i rebia com a contraprestació un benefici, habitualment el control i jurisdicció sobre la terra i la població de el seu feu o senyoriu i senyor. Era un contracte sinalagmático, en obligacions per a abdós parts, que s'establia entre dos hòmens lliures. Les dos parts es comprometien a guardar-se llealtat i no traïcionar el víncul que s'establia entre ells. Les obligacions contractuals de la relació vasallática quedaven sense efecte per a una part si l'atra incomplia greument les seues (felonía).

Etimologia

La paraula llatina medieval vasallus deriva del llatí clàssic vassus ("sirviente"), que a la seua volta és possiblement una cognata d'orige indoeuropeo en la raïl cèltica wasso- ("jove, escuder"); com en la paraula galesa gwas (en l'idèntic significat de "jove" o "sirviente"), en la bretona goaz ("sirviente", "vassall", "home") i en l'irlandesa foss ("sirviente").

Diminutivo de vassallus és vassellitus ("noble jove", "escuder", "paje"), que s'usava en el gala-romançada i va originar la paraula francesa que va evolucionar en les formes vaslet, varlet o valet (valet de chambre o "ajuda de cambra") que varen passar també a l'anglés (varlet registrat en 1456 i valet en 1567).

També s'usava en francés el terme vavassor, vavasour, vavasseur o vavassal, derivat del llatí medieval vassus vassorum ("vassall dels vassalls"). En el nort d'Itàlia s'usava el terme valvassori i en Espanya el de "valvasallo". En les zones de parla alemana s'usava el terme lehmann (de lêhen -feu- i mann -home-). Tomàs d'Aquino proporciona una etimologia creativa: valvasallos es dien de Valo, perque eren diputats que guardaven les portes del Palau Real, als quals cridem porters.

En la Lex Lamgob. (lib. iii. tit. 8, 4) de l'emperador Conrado II es distinguia als valvassores majores dels valvassores minores, referint-se a distintes categories nobiliarias segons l'importància de les seues tinences territorials. En l'ús habitual en França, el terme vavasseur designa als nobles d'inferior categoria, vassalls de senyors que a la seua volta són vassalls d'atres senyors. En els seus feus (denominats vavassorie) podien eixercir el tipo de justícia senyorial denominada "baixa justícia" (droit de base, low justice) i no la denominada "mija justícia" i "alta justícia" (middle i high justice). És molt freqüent la seua aparició en la lliteratura medieval.

Duc est la premiere dignité, et puis comtes, et puis vicomtes, et puis barons, et puis chastelains, et puis vavassor, et puis citaen [citadin], et puis vilain

Duque es la primera dignidad, y después condes, y después vizcondes, y después barones, y después castellanos, y después valvasallo, y después ciudadano, y después villano

Enumeración de los hommes francs ("hombres libres") en el Li livres de jostice et de plet (o Livre de Jostice et de Pletz, "Libro" o "Libros de justicia y de súplicas"), ca. 1260.

...mando

a tots els Prelats, Ducs, Marquesos, Comtes, Rics homes, Priores de les Ordenes, Comendadores, Subcomendadores i Alcaydes dels Castells i Cases fortes i planes i als els meus Alvançats i Merinos i a tots els Concejos, Alcaldes, Aguasils, Regidors, Vint i quatre Cavalleros Jurats, Escuders Jurats, Oficials i Homes bons de totes les Cibdades i Viles, i Llocs, dels dits de el meu Reynos, i Terres, i Senyorius, i a tots els atres els meus vassalls i súbdits i naturals, de qualsevol estat o condició o preeminència i dignitat que siga, i a cada u i a qualsevol dellos, per la fidelitat, i llealtat i reverència i obediència i subjección i vassallage que em deuen, i a que em són adscrits i obligats com al seu Reyna i Senyora natural, i baix virtut dels jurament, i fidelitat i pleytos i homenages que em varen fer a l'hora que yo vaig accedir en els dits el meu Reynos i Senyorius que cada u, i quan plugiere a Deu de em dur d'esta present vida, els que allí es trobaren presents despuix, i els absentes dins del terme que les Lleis destos el meu Reynos disponen en tal cas, ayan i resciban, i tinguen a la dita Princesa Donya Juana la meua filla per Reyna verdadera, i Senyora natural propietària dels dits el meu Reynos i Terres i Senyorius, i alzen pendons per ella, fent la solemnitat que en tal cas es requerix, i deu, i acostuma a hazer; i ansí la nomenen, i intitulen dende alvance i li donen i presten i exhibixquen i fagan donar, i prestar i exhibir, tota fidelitat i obediència i reverència i subjección i vassallage que com a súbdits i naturals vassalls li deuen, i són obligats a li donar, i prestar, i al Ilustre Príncip Don Felipe el meu molt car i molt amat fix, com al seu marit; i vullc i mando que tots els Alcaydes dels Alcaçares i Fortalees, i Tinents de qualsevol Cibdades i Viles i Logares dels dits el meu Reynos i Senyorius, fagan despuix jurament i pleyto homenage en forma, segons costum i Fur d'Espanya, per elles a la dita Princesa la meua filla, i de les tindre i guardar en tota fidelitat i llealtat per al seu servici i per a la Corona Real dels dits el meu Reynos, durant el temps que gelas manara tindre; la qual cosa tot mando que ansi fagan i complixquen realment, i en efecte, tots els susodichos Prelats i Grans i Cibdades i Viles i Logares i Alcaydes i Tinents, i per als atres susodichos els meus súbdits, i naturals, sense embar

go ni dilació, ni contrari algun, que siga o ser puga, baix aquelles penes i casos en que incorren i cauen els vassalls i súbdidos que són rebels i inobedientes al seu Reyna, i Pricesa, i Senyora Natural, i li deneguen el senyoriu i subjeccción i vassallage i obediència i reverència, que naturalment li deuen i són obligats a li donar i prestar.

Isabel la Catòlica, Testament, 12 d'octubre de 1504.

Orige feudal del vassallage

En l'expansió romana i la llarga duració de les campanyes, els generals i les seues tropes varen ser desenrollant una llealtat recíproca (i deixant de costat a Roma, provocant llargues i cruentes guerres civils que provocarien el desmembramiento de l'imperi en els feus que ho componien), que es va transformar en un protovasallaje. I per a assegurar-se eixa llealtat, tenia que haver una expansió constant que donara suficients territoris per a repartir entre les tropes, que cada u tindria en la seua terra mane d'obra.

Fent una comparació en la societat medieval:

• Els generals serien els senyors (en abdós càrrecs calia ser d'orige patricio).
• Els legionaris (llauradors-soldats, colon) serien els vassalls que juren llealtat i recobre al seu general a canvi de terres o feus; sent general i soldats: ciutadans romans.
• Els peregrinus serien els natius no esclavizados que treballarien debades per al seu senyor (el legionari, vassall del general) com a impost no tributari. Els peregrinus donen orige als siervo, que es rigen pel règim senyorial en 1746.

Vore també

• Relacions de clientela, sèquit i vassallage
• Homenage
• Mer et mixt imperi
• Senyor de horca i gavinet
• Modo de producció feudal
• Hidalgo
• Doncel
• Yeoman
• Client (Antiga Roma)

Enllaços externs

• «vassallage». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).