Peregrinus

Peregrinus va ser un terme utilisat en l'Imperi romà des del 30 a. C. fins al 212 per a denotar a un subjecte provincial lliure en l'Imperi, pero que no era un ciutadà romà. En l'Edicte de Caracalla en 212 els peregrini es varen convertir en ciutadans.

Estadístiques

En els sigles I i II, la vasta majoria (80-90%) dels habitants de l'Imperi eren peregrini. Per a l'any 49 a. C., tots els italians eren ciutadans romans. Fòra d'Itàlia, en les províncies, aquelles que presentaven una colonisació romana més intensa en els prop de dos sigles de domini, provablement tingueren una majoria de ciutadans romans per a finals del regnat d'Augusto: Gallia Narbonensis (sur de França), Hispania Baetica (Andalusia) i Àfrica proconsularis (Tunis). En les províncies fronterices, la proporció de ciutadans hauria segut prou menor. Per eixemple, un estimat dels ciutadans romans en Britania entorn a l'any 100 rondaria en els 50.000, menys del 3% de la població total de la província d'al voltant d'1,7 millons. En l'Imperi en conjunt, solament hi havia uns 6 millons de ciutadans romans en l'any 47, en l'últim cense quinquenal romà. Esta sifra conformava solament el 9% d'una població de l'Imperi total estimada en aproximadament 70 millons en eixa época.

Estatus social

En llatí peregrinus (d'a on es deriva la paraula «pelegrí»; raïls: per a través i ager camp), significa «estranger»; pero, a inicis del Principat, peregrini no significa estrangers en sentit lliteral, ya que eren natius de províncies a l'interior de l'Imperi: inclús en les seues pròpies províncies, eren els romans els qui eren els estrangers. No obstant, la posició llegal i fiscal superior dels ciutadans romans va significar que els peregrini anaren reduïts a un estatus de segona classe en els seus propis països.

Als peregrini solament se'ls varen concedir els drets bàsics del Ius gentium («dret de gents»), una sòrt de dret internacional derivat del dret comercial desenrollat per les polis gregues, que va ser usat pels romans per a regular les relacions entre ciutadans i no-ciutadans. Pero el ius gentium no conferia molts dels drets i proteccions del ius civile («dret de ciutadans», i.i. dret romà).

En l'esfera del dret penal, no existia cap llei que impedira la tortura dels peregrini durant interrogatoris oficials. Aixina, estos eren subjectes a una justícia sumaria, incloent l'eixecució, a discreció del Governador romà. A lo manco en teoria, els ciutadans romans no podien ser torturats i podien insistir en ser jujats per una audiència de la cort del governador. Açò implicava que el governador actuava com a juge, aconsellat per un consilium d'alts oficials, aixina com el dret del defés a amprar conselleria llegal. Els ciutadans romans també gojaven d'una salvaguarda important contra una possible negligència del governador: el dret a apelar una sentència penal, especialment si es tractava d'una pena de mort, directament al Emperador.

Sobre el dret civil, els peregrini estaven subjectes a les lleis i tribunals dels seus civitas (una circumscripció administrativa, similar a un comtat, basat en els territoris tribals prerromanos). Per una atra part, els casos que involucraven a ciutadans romans eren adjudicats a la cort del governador, segons la reglamentació elaborada del dret civil romà. Açò va otorgar als ciutadans una ventaja substancial en les disputes en els peregrini, especialment, sobre terres ya que el dret romà sempre prevalia sobre les lleis locals si abdós entrabar en conflicte. Ademés, els veredictes del governador estaven a sovint influenciats per l'estatus social de les parts (i, a sovint, per soborn), més que per la jurisprudència.

En l'esfera fiscal, els peregrini estaven subjectes a imposts directes (tributum): estaven obligats a pagar un impost per càpita anual (tributum capitis), una font important d'ingressos per a l'Imperi. Els ciutadans romans estaven exents de pagar este impost. Com s'esperaria en una economia agrària, l'ingrés més important de llunt era l'impost predial (tributum soli), que es pagava per la major part de les terres provincials. Novament, la terra en Itàlia estava exenta del pagament d'este impost, aixina com la terra de propietat de colon romans (coloniae) fora d'Itàlia.

En l'esfera militar, els peregrini varen ser exclosos de prestar servicis en les legions i solament podien enrolarse en les menys prestigioses tropes auxiliars romanes.

En l'esfera social, els peregrini no posseïen el dret al connubium («matrimoni mixt»): i.i. no podien casar-se llegalment en un ciutadà romà. Per això, qualsevol fill d'un matrimoni mixt era illegítim i no podia heretar la ciutadania (o les propietats). Ademés, els peregrini no podien designar als seus hereus baix el dret romà, a menos que anaren auxiliars militars. Per tant, a la seua mort estaven llegalment intestados, per lo que els seus bens passaven a ser propietat de l'Estat.

Bibliografia

Fonts antigues

• Bíblia Nou Testament (fins de el I)
• (principis de el III)
• (principis de el II).
• CORNELII TACITI, Historiae, ed. E. Koestermann, Leipzig, Teubner, 1969 (Madrit, Coloqui, 1988), ISBN 84-86093-67-8 (fins de el I).

Bibliografia secundària

• Brunt, P. A. (1971) Italian Manpower
• Burton, G. (1987) Government and the Provinces. En: J. Wacher (ed.), The Roman World Vol I.
• Duncan-Jones, Richard (1990) The Roman Economy
• Duncan-Jones, Richard (1994) Money & Government in the Roman Empire
• Goldsworthy, Adrian (2005) The Complete Roman Army
• Hassall, Mark (1987) Romans and senar-Romans. En: J. Wacher (ed.), The Roman World Vol II.
• Mattingly, David (2006) An Imperial Possession: Britain in the Roman Empire
• Scheidel, William (2006) Population & Demography (Princeton-Stanford Working Papers in Classics)
• Thompson, D.J. (1987) Imperial Estates. En: J. Wacher (ed.), The Roman World Vol II

Vore també

• Ciutadà romà