Anar al contingut

Expansió musulmana

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
  •  Expansió baix Mahoma, 622-632greg./1-11A. H.
  •  Expansió durant el Califato ortodox, 632-661greg./11-40A. H.
  •  Expansió durant el Califato omeya, 661-750greg./40-129A. H.
    • Mahoma predicant.

    La expansió musulmana o la expansió de l'islam va començar en la península aràbiga al suroest d'Àsia. És la denominació que sol donar-se a les conquistes militars o les reformes de comerç de la civilisació àrap musulmana en les que caurien el Imperi sasánida, el nort d'Àfrica, i la península ibèrica, incloent parts del Imperi bizantí.[1] També està inclosa en esta denominació l'influix dels comerciants en Àfrica i les missions fetes en Filipines. Este periodo va escomençar des de l'any 622 quan Mahoma va organisar en Medina un conjunt de soldats que pronte es va tornar lo prou fort per a unificar tota la península aràbiga.[2] Despuix de la mort de Mahoma en el 632, l'islam va tindre una expansió sorprenentment ràpida durant al voltant d'una década, favorit en primera instància per la debilitat del Imperi bizantí,[2] i va ocupar tot el nort d'Àfrica, Iran, la part meridional del Àsia Central, l'oest del subcontinent indi, la península ibèrica i el sur de França. Esta primera etapa va concloure en vàries derrotes, com la batalla de Covadonga en l'any 722 o la batalla de Poitiers (732) i unes atres front als bizantins i hindús, i en la dissolució del Califato Omeya.[3]

    Durant els sigles següents, l'islam va conseguir varis alvanços en atres fronts, com en el restant d'Àsia Central, en Àsia Menor, en el sur d'Itàlia, en Europa oriental, en el Surest asiàtic i en el Àfrica subsahariana. No obstant, tots estos alvanços varen ser produïts per distints Estats independents uns d'uns atres. Mentres estos alvanços es produïen, l'islam era obligat a retrocedir en Europa occidental, especialment per la cridada reconquista espanyola. Durant l'últim terç del XVI, un últim Estat musulmà en pretensions universals, el Imperi otomà, va alcançar la seua màxima expansió.[4]


    A lo llarc d'este periodo de casi un mileni varen tindre lloc grans acontenyiments, fets i processos molt diferents entre sí, diferenciats temporal i geogràficament, sobretot en l'interior de l'islam, alguns dels quals varen ser causa de la seua pròpia destrucció (en especiala forma de governar-se). Despuix de la conquista d'Aràbia portada a terme per Mahoma anys abans de la seua mort i continuada pels seus seguidors, varen conseguir unificar el regne en un únic govern, el qual devia complir «la paraula de deu», ademés de respectar les opinions d'atres ciutadans, pero això va canviar anys despuix segons científics durant el govern d'Abdel Mumin, en 1130-1163, despuix de la mort d'Ibn Tumart.[5]

    Primer sigle d'expansió musulmana

    [editar | editar còdic]
    Erro al crear miniatura:
    Expansió àrap en temps de Mahoma en la zona I, Abu Bakr en l'II, Omar en l'III i Uthman en l'IV.

    Durant les seues primeres décades, l'islam es va estendre ràpidament des del noreste fins a Mesopotamia i Pèrsia; i a l'oest fins a Síria, Palestina i Egipte (les províncies més riques del Imperi bizantí). L'islam va impactar en el món cristià i greco-romà poc despuix de la mort de Mahoma. Durant el regnat dels omeyas, l'expansió continua, les conquistes es fan per via terrestre fins a l'extrem nort-occidental d'Àfrica a fins del VII, i apleguen a les costes de la península ibèrica començant el VIII. En 711 superen el estret de Gibraltar i conseguixen aplegar a la península ibèrica. Els musulmans són detinguts en la batalla de Covadonga en l'any 722 en Covadonga, Astúries i en la batalla de Poitiers, en el 732 en Poitiers, França. Des d'allí tornen als seus territoris en la península ibèrica encara que els reis asturians, despuix de la victòria en Covadonga inicien la reconquista donant lloc al Regne d'Astúries. Després es varen expandir cap a Àsia central, Bujará, Kabul, i alcançaran la frontera de la Índia. Llimitaran en el Imperi bizantí, el mar Caspio i el Caucas al nort. El mar Mediterrànea és controlat per l'Imperi bizantí després de l'amenaça de les conquistes àraps, els qui construiran una flota i atacaran Constantinopla sense èxit en tres ocasions. Els bizantino eren mestres de la mar i varen bloquejar l'expansió musulmana, mantenint de totes formes el comerç en ells. La mar es va constituir en una frontera, pero sobretot es va convertir en una mar de comerç. El mapa no canviaria més fins a el XI. Quan els àraps conquistaven un territori, s'establien en campaments a banda i vivien del frut de les seues conquistes i dels imposts aplicats als no-musulmans, a canvi de la seua llibertat i la seua protecció. Este impost personal es dia yizia i era distint al que pagaven els musulmans, cridat azaque (que és un dels cinc pilars de l'islam). El VIII es caracterisa per la férrea resistència de l'Imperi bizantí, pero també en l'interior del món musulmà. L'agitació és al mateix temps política i religiosa. S'observa llavors l'unificació i la arabización de l'Imperi (per la llengua, la moneda, l'administració), com a conseqüència de la seua islamisació (les escoles són instituïdes per a deprendre el Corán, els juïns són portats a terme per a respondre al dret musulmà). Pero hi ha numeroses secessions polític-religioses. En efecte, els abasíés varen fundar Bagdad. Hi ha llavors un desplaçament del centre polític cap a l'est, que per conseqüència li transferiran corrents arribades des de l'extrem orient, pero també significarà un desequilibri puix el centre està alluntat de l'oest de l'Imperi. Açò arrastrarà les secessions que derivaran en la formació de tres grans zones a on emergiran els califatós. Estes són les zones abasí, fatimí i andalusí; es pot encara parlar d'unitat religiosa entre els successors de Mahoma. En el IX i el X, l'Imperi àrap-musulmà no s'expandix més, estant somés a pressions exteriors creixents.

    del VIII a el XV

    [editar | editar còdic]

    Les tropes d'Uqba ibn Nafi entren en Ifriqiya, nom donat a esta antiga província romana, pero es topa en la resistència de Kusaila. En 683, en el moment d'una batalla terrible, Uqba mor aixina com l'immensa majoria dels seus hòmens. Kusaila marcha llavors sobre Kairuán, regnant allí prop de cinc anys, pero reforços vinguts de Síria destituïxen al rei. La conquista del nort d'Àfrica proseguix i en seguida un nou atac guanya la regió d'Aurès, la reina Dijia (Kahena) aplega a reunir a vàries tribus bereberes i rebuja provisionalment als soldats musulmans fins a Tripolitania (l'actual Líbia). Cartago és pres en 698, la resistència està dominada a partir de 702 i el nort d'Àfrica és oficialment conquistat en 711. El mateix any, els primers contingents bereberes passen a Andalusia, dirigits per Táriq ibn Ziyad. A la fase d'organisació militar de la conquista, va a substituir-se l'administració d'un territori encara parcialment insumiso, i convertit. Les poblacions afro-àrap-perses de l'Àfrica oriental que comerciaven des de fa sigles en els àraps es varen islamisar des del sigle viii. Lloa suajilis són al mateix temps el frut d'este mestiçage i de l'islamisació de la regió.


    Europa

    [editar | editar còdic]
    Tarik va ser un general, pertanyent als bereberés, que va dirigir la conquista musulmana de la península ibèrica (Hispania visigoda), segons l'historiografia tradicionalment admesa, basada en cròniques àraps dels X i XI.
    Erro al crear miniatura:
    La batalla de Poitiers, en octubre del 732.

    Les conquistes àraps varen aplegar fins a Europa. En 711, al mando de Tarik i enviats pel governador africà Muza, els àraps varen conquistar el Regne visigodo, i es varen anexar Hispania. L'expansió de l'islam es fa segons el principi de la guerra santa o Yihad. Este es pren del Corán a on el terme apareix en la fòrmula «esforce en el camí de Deu», en el sentit d'esforç per a fer regnar els drets de Deu, és dir, per a defendre el islamisme. A diferència de la fe cristiana, que rebuja la guerra ofensiva per a expandir la fe, l'islam defén les ofensives militars per a impondre la fe de Mahoma. Esta terra, llavors cristiana, havia segut desgastada per les lluites intestinas derivades contra la herejía (arrianisme en la península ibèrica i donatistas en el nort d'Àfrica) i, per açò, havia segut largamente perseguida pel poder imperial. Lo que explica l'acolliment fàcil per als conquistadors, fet per la majoria d'ells per lo manco en el nort d'Àfrica. La Hispania es convertirà en el país d'al-Ándalus durant huitcents anys. En canvi les corrents del cristianisme varen considerar primer molt negativament l'emergència de l'islam. Esta nova religió posava obstàcul a la seua reivindicació d'universalisme (“catòlic” significa universal), i les referències als mensages de la Bíblia apareixien en ells, aixina com als judeus, més be com una herejía cismática (per a les corrents que utilisen este concepte) que com un reconeiximent. La referència al mensage cristià utilisada en el Corán havia aplegat a Mahoma via cristians monofisitas, docetas o nestorianos, és dir, de les corrents considerades heréticas pels Concilios de Nicea i Constantinopla. A lo més, l'islam apareixia davant ells com una forma de competència llaugera, compartint el seu reconeiximent a un Deu únic, pero refutando en canvi l'idea de Trinitat. Fins a l'arribada dels turcs selyúcidas, no obstant, la convivència en Jerusalem seria sense dificultat major, a pesar de les invasions repetides cap a Europa realisades per tropes mores que apelen a l'islam. La situació totalment canvia en l'ocupació turca, que pensa prohibir-els als cristians el pas cap als llocs sants. Una tensió es crea llavors. Per a Occident cristià, el mahometano es fa el infel per excelència, i Mahoma (d'a on ve la deformació baphomet) és l'image d'un dimoni pérfido, que predica en nom de Deu per a desviar als fidels de la verdadera fe. A voltes és assimilat com el Anticristo, a voltes més simplement fa recordar les paraules que els evangelios atribuïxen a Jesús i que advertix contra profetes falsos que vindran despuix d'ell. Des del costat musulmà s'establixen les mateixes acusacions. La conquista islàmica, com a més tarde lo seran les creuades, són motivats pels caps de guerra desijosos d'estendre el seu territori, aixina com per les poblacions preparades con este fin, per una necessitat percebuda de difondre la verdadera fe. L'apogeu de la civilisació musulmana (en térmens de desenroll científic i tècnic) se situa entre els sigles VIII i IX. Els progressos són tals, que es pot parlar d'un “Primera Renaixença”, molt anterior al fenomen que s'efectuarà en Itàlia durant el sigle xiii. Ells varen rebre importants coneiximents de països d'antiga civilisació que varen conquistar: (Síria, Líban, Egipte, Mesopotamia, la província romana d'Àfrica). Pero esta recepció no va anar merament passiva: en esta matèria es produïxen desenrolls importants i propis, com els conseguits en l'àlgebra, o en el camp filosòfic, el qual reconeix importants personages com Avicena, Al-Farabi o Averroes.[6] Europa té llavors prop de dos sigles de retart sobre el món musulmà, encara que ciutats com Venècia varen tindre al respecte una situació extraordinària. No obstant, els beneficis culturals i tècnics obtinguts pels territoris occidentals gràcies a l'expansió musulmana són objecte de debat dels historiadors especialisats. Més que la victòria de 732 de Carlos Martel, que rebujarà l'invasió en Poitiers, és el fracàs delloc de Constantinopla el que frenarà l'alvanç dels eixèrcits àraps. Els establiments moros perduraran molt temps com atesta la toponímia de Ramatuelle, una ciutat de Provença al sur de França, naixcuda de Rahmat Allah, la gràcia de Deu. Es coneixerà el moviment invers de guerra just també, alguns sigles més vesprada, en la reconquista de la península ibèrica que verdaderament es presenta en la batalla de les Navas de Tolosa, la primera victòria d'esta campanya, i es conclourà en el XV per la conquista dels últims regnes Taifas en 1492. Esta data correspon també segons Jacques Attali i Arnold J. Toynbee a l'extermini dels últims núcleus de resistència cristiana en Egipte. Algunes creuades prèviament destinats a reconquistar la tomba del Crist havien reobert en els països cristians la ruta de les espècies apoderant-se de les escals de Llevant.

    La conquista otomana

    [editar | editar còdic]
    Erro al crear miniatura:
    Mapa de les conquistes del Imperi otomà cap a 1683

    En el IX, escomença l'alvanç dels pobles turc-mongoles de la regió de les montanyes Altái i del llac Baikal cap a l'oest; estos pobles progressivament s'islamisen. Més tart, pel cridat de reforç fet pel califa abasí per a calmar les agitacions, poblacions turques cridades selyúcidas s'instalen en Bagdad en el XI. L'islam s'estén en Àsia Menor i en l'Índia. Un príncip afgà convertit a l'islam instaura un sultanato en l'Índia. Hi ha diferents famílies influents en les tribus turques en Àsia Menor, i la família Osmán, instalada prop de Constantinopla, va a mamprendre la conquista d'Àsia Menor i dels Balcans. Constantinopla cau en 1453. L'expansió de l'islam en Europa es va deure a les exitoses campanyes militars que varen portar a terme els otomans, en particular sobre els albanesos i sobre els eslaus de Bòsnia.

    Época contemporànea

    [editar | editar còdic]
    Erro al crear miniatura:
    Mapa dels països musulmans al començament del XXI.
  •  Suní
  •  Chiïta
  •  Ibadí (jariyisme)

    • El islam és hui la religió més seguida despuix del cristianisme en un total estimat d'1,3 mils de millons de creents (entorn al 20 % de la població mundial). L'islam continua la seua expansió en Àfrica, en una progressió constant cap al sur del continent (a on predomina encara el cristianisme des de la colonisació europea). Des de la seua independència, una part dels països d'Àfrica negra varen privilegiar més be les relacions en els països àraps musulmans abans que en els antics colonizadores. Un dels factors de la fàcil difusió de l'islam en Àfrica és la seua importació des de països veïns, en lloc d'evangelizadores blancs susceptibles de ser percebuts com colonizadores, com en el cas del catolicisme.[7]


    Esta expansió és també font de tensions i de conflictes. En Costa d'Ivori o en Nigèria, per eixemple, l'oposició entre les poblacions musulmanes al nort del país i les poblacions cristianes del sur alimenta una inestabilitat permanent que pot anar fins al conflicte armat a escala nacional (Costa d'Ivori) o a atacs i represàlies en les regions “mixtes” (Nigèria). A les qüestions religioses s'incorporen no obstant interessos econòmics i polítics (repartiment de les riquees i del poder polític) en el génesis dels enfrontaments. La difusió de l'islam fora del món àrap-musulmà tradicional s'explica en part pel creiximent dels fluix migratoris a partir dels països de religió i de cultura musulmana. És el cas en els països occidentals on l'immigració de poblacions musulmanes es va desenrollar des dels anys 1950. No obstant, esta immigració no sembla influir en el número de conversió de la població local. L'islam continua també la seua difusió cap a l'est en Àsia. En Indonèsia particularment, l'islam, aplegat des de comerciants indis i chinencs que feyen escals en els ports de Java i el Sumatra per lo manco des del XII, va tindre una progressió més be llenta. En els nostres dies, el 88 % de la població indonèsia administrativamente és registrada com a musulmana.


    Dates crucials

    [editar | editar còdic]


    Vore també

    [editar | editar còdic]
    • Expansió musulmana en Orient:

    Referències

    [editar | editar còdic]
    1. ↑ «historiasimple. com/2009/07/el-surgimiento-del-islam. html El Sorgiment de l'Islam».
    2. ↑ 2,0 2,1 «[https://www. mgar. net/var/islam2. htm Història:Expansi�n musulmana]». www. mgar. net.
    3. ↑ Història Universal. Tom III: “La Edat Mija”. pp. 286. «L'expansió islàmica.»
    4. ↑ Segura, Antoni (2002). Aproximació al món islàmic, UOC, pp. 64-66.
    5. ↑ Hans Heinrich Schaeder. p. 284
    6. ↑ Alain de Llibera, la filosofia medieval
    7. ↑ «archive. org/web/20090117152504/http://uta. univ-lyon2. fr/IMG/pdf/doc-600.pdf univ-lyon2. fr».

    Fonts i bibliografia

    [editar | editar còdic]
    • «Chrétiens et musulmans, li premier face-à-face VIIe-VIIIe siècle», en Le Monde de la Bible, n.° 154, novembre de 2003.
    • «La Filosofia Medieval». Alain de Llibera, UNIVERSITAT DE VALÉNCIA. SERVEI DE PUBLICACIONS, 2007

    Enllaços externs

    [editar | editar còdic]


    Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Expansió_musulmana&oldid=1251383»