Guerra del Rif

Erro al crear miniatura:

Guerra del Rif

La guerra del Rif, també cridada la segona guerra de Marroc, va anar un enfrontament originat per la sublevació de les tribus del Rif, una regió montanyosa al nort de l'actual Marroc, contra les autoritats colonials espanyoles i l'Imperi colonial francés, concretada en els Tractats de Tetuán (1860), Madrit (1880) i Algecires (1906), completat este en el de Fez (1912), que varen delimitar els protectorats espanyol i francés, la vida administrativa del qual i geogràfica es va iniciar en 1907, conflicte en que varen participar també tropes franceses, pese a haver afectat principalment a les tropes espanyoles.

En 1909 es va produir una agressió de les tribus rifeñas als treballadors espanyols de les mines de ferro del Rif, propenques a Melilla, que va donar lloc a l'intervenció de l'Eixèrcit espanyol. Per una atra part, les operacions militars en Yebala, a l'est de Tànger, ya havien escomençat en 1911 en el desembarc de Larache, lo que va supondre la pacificació de gran part de les zones més violentes fins a 1914, interval de temps de llent progrés o estabilisació de llínees que es va prolongar fins a 1919 per causa de la Primera Guerra Mundial. A l'any següent, despuix del Tractat de Fez de 1912, els extrems nort i sur de l'actual Marroc varen ser adjudicades a Espanya com a protectorat, mentres que la zona central va ser adjudicada a França també com a protectorat. El començ del mateix ho va anar també de la resistència de les poblacions rifeñas contra els espanyols, desencadenant un conflicte que s'allargaria durant anys.

En 1921, les tropes espanyoles varen sofrir un greu desastre en Annual, amén d'una rebelió acaudillada pel líder rifeño Abd el-Krim. Els espanyols es varen retirar a unes quantes posicions fortificades mentres El-Krim va aplegar a crear un Estat independent que va aplegar a funcionar com a tal, més allà dels papers: la República del Rif. El desenroll de l'enfrontament i el seu fi varen coincidir en la dictadura del general Primer de Rivera en Espanya, que es va ocupar de la campanya de 1924 a 1927. Ademés, despuix de la batalla d'Uarga (1925), els francesos varen intervindre de ple en el conflicte i varen establir una colaboració en Espanya que va culminar en un desembarque en Espígols. Cap a 1926 la zona havia segut pacificada, rendint-se Abd-el-Krim en juliol de 1927 i obtenint-se la reconquista del territori anteriorment perdut.

Esta guerra va deixar profunt recort tant en Espanya com en Marroc. Despuix de l'independència marroquina en 1956, va tindre lloc un tumult rifeña contra el sultà Mohamed V de Marroc, seqüela de l'anterior conflicte armat.

Antecedents: la colonisació de Marroc

Vore també: Restauració borbònica en Espanya, Pau armada, Repartiment d'Àfrica, Primera globalisació (sigle XIX), i Belle Époque

Erro al crear miniatura:

Mapa en anglés que mostra l'evolució territorial espanyola en Marroc i el Sàhara Occidental entre 1885 i 1912.

El noroest del Magreb, a on eixercia la seua influència el sultà de Marroc estava sumit a principis d'el XX en el desorde i la violència. Segons l'embaixador britànic en Espanya a l'adop, Arthur Nicholson, l'existència d'un país, un estat i un sultà marroquí en un poder més allà de Tànger, era una ficció, puix lo únic que allí hi havia era un conjunt de tribus i cábilas independents i belicosas. En 1904, el poder del sultà de Marroc estava llimitat per les potències que velaven pels interessos dels seus nacionals en la zona. Aixina, davant qualsevol delicte, els residents estrangers només podien ser jujats pels tribunals del seu país d'orige, i d'acort a la seua pròpia llegislació. Estaven exents generalment del pagament d'imposts, i els seus empleats indígenes tenien l'estatus de "protegits", acollits al mateix estatus jurídic que els seus empleadores. Quan el sultà dictava qualsevol mida que afectara als residents estrangers, devia contar en l'acort dels consulats de les nacions interessades. Per una atra part, l'autoritat del sultà Abdelasis es vea socavada per l'acció de jerifes com El Roghi en l'orient rifeño o el Raisuni —el caudillo de les montanyes—, i disputada pel seu propi germà Abdel Hafid, qui terminaria per derrocar al seu germà.

Esta circumstància va ser aprofitada pels imperis colonials per a estendre allí la seua influència usant-la com a basa en l'equilibri de poder, lo que va desembocar en la Primera Crisis Marroquina (1905-1906) i en l'aument de les tensions que terminarien en l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

La crisis va ser momentàneament resolta en la Conferència d'Algecires de 1906, per la que Alemània evita que el Magreb caiga baix l'única influència de França, i s'alcança un compromís per a eixercir un protectorat en Marroc en dos àrees d'influència, espanyola i francesa.

L'intervenció militar francesa com a resposta als tumults contra el sultà, forçava al govern espanyol a afanyar-se en prendre posicions en les places del Protectorat a on Espanya devia eixercir la seua influència i escomençar a desenrollar l'indústria minera i comerç d'acort en els pactes franc espanyols de 1904 i 1905 i les condicions de l'Acta d'Algecires. En la zona d'influència espanyola acordada ya hi havia assentaments en presència espanyola, i en la mateixa de Larache hi havia un tabor de policia indígena al mando del capità Ovilo i Castelo. Espanya i França estaven encomanades per a millorar l'administració del sultanato, per a lo que disponien d'una policia, pero no podien intervindre militarment.

En 1911 Marroc estava en completa anarquia. L'aument de gresques i desórdens en 1911 va desembocar en un violent tumult en Fez, que va provocar l'ocupació militar de la plaça per l'eixèrcit francés, ya que d'acort en lo previst en la citada Conferència d'Algecires de 1906, el sultà de Marroc Abd al-Hafid va demanar ajuda a França. Les tropes franceses varen ocupar la llavors capital de Marroc, Fez, des d'a on va escomençar a estendre's fins a la zona d'influència espanyola, lo que contravenia lo acordat en l'Acta d'Algecires.

L'acció gala en Tunis va despertar l'indignació de l'opinió pública espanyola, que vea en ella una flagrant agressió als acorts d'Algecires, que solament preveen la presència de 2500 policies indígenes al mando de 20 oficials espanyols i francesos en els huit ports oberts al lliure comerç; se sospitava que França volia repetir lo fet en 1864 per a apropiar-se de Tunis. Canalejas va advertir que si França mantenia l'ocupació, Espanya faria lo mateix en les places estratègiques de la seua influència, zona aixina mateix molt castigada per la violència d'alguna cábila. Segons assegura el comte de Romanones, va haver agents de la màxima autoritat que li varen manifestar estar convençuts de que si la resposta espanyola s'haguera demorat només unes hores, eixes places hagueren acabat en mans franceses.

Espanya va respondre en el desembarc de Larache i va ocupar Alcazarquivir. Alemània va enviar un canoner a Agadir, lo que donaria lloc a la crisis d'Agadir o Segona Crisis Marroquina. Finalment va haver un acort franc-alemà eixe mateix any pel que l'Imperi Alemà renunciava a Marroc i acceptava el Protectorat francés a canvi d'una cessió de territoris en l'Àfrica Equatorial Francesa.

Per mig d'un Tractat Hispà-Francés firmat el 27 de novembre de 1912 s'establix el protectorat espanyol en Marroc. Es tracta en realitat d'una espècie de "subprotectorado", una cessió a Espanya per part de França de l'administració colonial d'un 5 % del territori marroquí, uns 20 000 km² que inclouen una franja del nort del país (la regió montanyosa del Rif) i una atra al sur llimitant en la colónia espanyola del Sàhara (Veta Juby). El sultanato de Marroc en el seu conjunt va quedar eixe mateix any baix dominació francesa gràcies al Tractat de Fez, culminant-se aixina varis anys de paulatina penetració colonial en el país magrebí.

Tant en la part espanyola com en la francesa, la colonisació implica que tot el poder polític, econòmic i militar es troben en mans de les autoritats de la potència protectora i d'un número creixent de colon europeus que intervenen activament en la política colonial; al mateix temps, ya que es tracta oficialment d'un protectorat, es mantenen formalment algunes estructures de poder preexistentes, que en la pràctica no tenen competència alguna més que certa capacitat d'intervenció parcial en assunts religiosos. D'esta manera, el sultà es manté simbòlicament com a màxima autoritat marroquina (firma les lleis del protectorat) i és representat en la zona espanyola per un vicari o jalifa.

Desenroll de les operacions

AP

Primers combats

Erro al crear miniatura:

Concentració de tropes en la plaja d'Ondarreta en destí a la guerra del Rif, 1921.

Erro al crear miniatura:

Embarque de tropes per a Àfrica en el port de Vigo, 1921

Erro al crear miniatura:

Militars espanyols en un blocao, 1921.

Erro al crear miniatura:

Combatents rifeños en 1922.

Miguel d'Unamuno va escriure en agost de 1909 un polèmic poema, "Salutación als rifeños".

Les tropes espanyoles, en el procés de colonisació de la zona nort del país, troben varis focs de resistència. Ya uns mesos abans de la firma del tractat del protectorat havia segut sofocada en el Rif, prop de Melilla, en la campanya del Kert una rebelió encapçalada per un cap conegut com El Mizzian. Quan la colonisació escomença a fer-se efectiva, sorgirà un nou foc rebel, esta volta en Yebala (regió des de la frontera atlàntica fins a les estribaciones del Rif i en la que es troba Tetuán, la capital del protectorat), capitaneado per Ahmed al-Raisuni, senyor d'Arcila i la costa atlàntica. Les relacions entre els espanyols i el Raisuni canviaran vàries voltes segons el criteri del comissari general espanyol. Despuix de l'arribada en 1915 del general Francisco Gómez Jordana a la comissaria general de Marroc, que va negociar acorts en el caudillo rifeño, junt en el desenroll de la Primera Guerra Mundial, que va dificultar l'arribada de reforços i armament, l'activitat militar es va reduir a menudes escaramuzas com la Pren del Biutz. A finals de 1918, coincidint en la finalitat de la guerra mundial, mor el general Jordana, i és remplazado pel general Dámaso Berenguer, que decidix trencar relacions en el Raisuni i seguir la lluita contra el, infligiéndole una dura derrota en la batalla del Fondak, en les rodalies de Tetuan, obligant al Raisuni a fugir al sur i seguir la lluita en condicions més desventajosas.

Per Real Decret del 30 de giner de 1920 es nomena al general de divisió Manuel Fernández Silvestre per al mando de la Comandància General de Melilla, cessant en la de Ceuta en la que eixercitava igual comés. Selvat estava obsessionat per la conquista de la Baïa d'Espígols.

El 14 d'octubre de 1920, Alberto Castro Girona conseguix el domini casi pacífic de Chauen, ciutat sagrada molt pròxima a la frontera en el protectorat francés. En dispondre d'escasses tropes per a assegurar el domini de la zona i també de les llínees d'abastiment, es construïxen prop de quatrecents menuts forts o blocaos que cobrixen el camí a Tetuán, per la vall alta del riu Martín i cap a la mar pel vall del Lau. En un territori de caràcter montanyós, tals fortines espanyols se situaven en punts elevats, dominant pel dia àmplies zones, pero en estar desprovistos d'aigua, devien abastir-se per mig de recuas de mules, en alguns casos diàriament, en el consegüent risc d'emboscada. En esta acció al-Raisuni té que atrincherar-se en els seus nius de Yebala. Segons afirma l'historiador Ricardo de la Cierva:

A la mort d'Eduardo Date, el monarca espanyol Alfonso XIII encomana el govern a una coalició conservadora presidida per Manuel Allendesalazar. El mateix dia de la jura, el 12 de març de 1921, el general Fernández Silvestre completa un nou alvanç en llínea, ocupant la plaja de Sidi Dris, situada en la desembocadura del Uad Kebir, hui conegut com riu Amekran. Esta operació amfíbia va tindre com a antecedent el desembarc d'Afrau realisat el 12 de giner de 1921. Els secs afluents de les conques del Kebir i del Kert marquen en direcció a la baïa d'Espígols una série de barrancs que Fernández Silvestre reglota imprudentment, adinsant-se en la cabila de Tensamán i ocupant el aduar d'Annual, a on establix el campament.

La Campanya d'Annual

Artícul principal → Desastre d'Annual.

Erro al crear miniatura:

Mapa de 1920 de la "zona espanyola en Marroc", en imàgens de González Taules, Berenguer i Silvestre. El mapa correspon a la partix nort del Protectorat espanyol de Marroc, ya que no inclou Veta Juby.

Erro al crear miniatura:

El general Manuel Fernández Silvestre junt en atres oficials de l'Eixèrcit Espanyol en les proximitats de Melilla en febrer de 1921.

A penes liquidada per mig de negociacions la rebelió de Raisuni, negociació que va dur a bon port el general José Villalba Riquelme, s'alcen contra les tropes colonials les tribus del Rif central, al front de les quals està la tribu dels Beni Urriaguel o Ait Waryaghar i la tribu dels Beni Touzine o Ait Tuzin. El cap visible d'esta, i per tant de la rebelió, és Mohammed Abd al-Karim al-Jattabi, conegut en l'historiografia espanyola com Abd el-Krim, membre del clan dels Aít Yusef O Ali, cadí (juge islàmic) de Melilla i antic colaborador del diari El Telegrama del Rif.

Erro al crear miniatura:

Cadàvers insepultos trobats en Mont Arruit.

Erro al crear miniatura:

Oficials espanyols fets presoners despuix del Desastre d'Annual: d'esquerra a dreta, coronel Araujo, general Felipe Navarro, tinent coronel Manuel López Gómez, tinent coronel Eduardo Pérez Ortiz i comandant de cavalleria José Gómez Saragossa, embarcats de regrés a Melilla despuix de posar fi al seu captiveri.

L'1 de juny de 1921 Selvat, des del campament d'Annual, ordena ocupar la posició de Mont Abarrán, cor de la cabila de Tensanamí, última barrera sobre Espígols des d'a on es domina el territori coster de la cabila de Beni Urriaguel. L'ocupació d'esta estratègica posició dura poques hores en desertar les unitats de la policia indígena que arrebaten al destacament peninsular la bateria allí emplaçada:

«... El revés, a pesar de la seua entitat escassa i de la seua localisació, sacsa a tota la llínea espanyola com una descàrrega i afona la moral de Selvada, que s'acusa obsesivamente de ser el primer general espanyol que pert canons en Àfrica...»

Als pocs dies s'establix una nova posició en el mont Igueriben, en l'idea de defendre el campament d'Annual pel costat sur. Esta posició és sitiada i cau en poder de l'eixèrcit rifeño el 21 de juliol, salvant-se solament onze dels trescents cinquanta soldats de la guarnició. Despuix d'estos successos, els rifeños es dirigixen a Annual, que és lloc baix sege. A primeres hores del matí del 22 de juliol es dona l'orde de retirada espanyola, que es produïx a la carrera i en complet desorde. Perseguits pels combatents rifeños, els tretze mil soldats d'Annual són massacrats pels tres mil rifeños que els perseguixen en el camí cap a Melilla. En esta massacre desapareix (el seu cadàver no va ser trobat) el general Manuel Fernández Silvestre. Pren el mando el general Felipe Navarro est organisa la retirada, en la qual destaquen accions heròiques com la del Regiment Alcantara encapçalada pel tinent coronel Primer de Rivera en les seues glorioses càrregues sobre l'enemic o la del capità Arenes en defendre la retaguàrdia i més tarde donar la seua vida heroicamente per a defendre l'artilleria a escassos metros del campament de Mont Arruit. Molts supervivents es refugien en este quarter, en Mont Arruit resistixen dos semanes cercats per l'enemic sense a penes recaptes, aigua ni ajuda, donada la desorganisació i la precarietat de la retaguàrdia. Finalment les tropes espanyoles es rendixen, pero els asediadores no observen les condicions de la rendició i té lloc una nova massacre, en la que només se salven de l'assessinat un reduït grup de caps i oficials pels que es demanaria (i obtindria) quantiós rescat econòmic.

Entretant, Melilla queda perillosament a merced d'els rebels i deu ser protegida per gran cantitat de reforços aplegats de la península. El cridat Desastre d'Annual, a propòsit del com el diputat Indalecio Prieto va dir que estem en el periodo més agut de la decadència espanyola. La campanya d'Àfrica és el fracàs total, absolut, sense atenuant, de l'eixèrcit espanyol. És per als rifeños la victòria d'Annual, que dona lloc a l'inici d'una independència de facto que es plasma baix la forma d'una república: la República del Rif.

Reacció espanyola

Erro al crear miniatura:

Caricatura aludint a la guerra del Rif, posterior al desastre d'Annual (La Veu, 23 de setembre de 1921).

Erro al crear miniatura:

El cap rifeño Kaid Sarkash i el seu fill en 1924 portant un fusil Berthier i un Mauser Modele 1893 capturats als espanyols.

l'Eixèrcit espanyol intenta controlar el territori per mig de la construcció de menuts forts o blocaos, generalment construïts en llocs elevats i distants uns 30 km entre sí. Els blocaos, no obstant, rara volta tenen aigua, lo que obliga als soldats a anar a buscar-la diàriament fent recorreguts que en ocasions són de varis quilómetros a lloms de mules. Es convertixen llavors en blanc fàcil dels francotirador o pacos. D'esta manera, un eixèrcit descentralisat, escàs i mal armat com el rifeño (que no conta en a penes artilleria i no posseïx avions ni barcos) conseguix posar en sus i pràcticament derrotar a un eixèrcit convencional i molt més numerós com l'espanyol. Els rifeños tenen al seu favor el fet de combatre en la seua pròpia casa, el coneiximent del terreny i la motivació. El seu enemic és, no obstant, un eixèrcit desmotivado, desorganisat i corrupte, format per soldats de tongada esglayats i desijosos de tornar a les seues cases. La guerra, de fet, propiciarà la creació d'un cos militar més organisat i combatiu: la Legió Espanyola, creada a image i semblança de la Legió Estrangera Francesa, els caps de la qual són José Millán-Astray i Francisco Franco. L'organisació de l'eixèrcit rifeño, per un atre costat, serà considerada una de les fonts de la teoria de la guerra de guerrilles i revisada i recuperada en distints conflictes a lo llarc d'el XX.

Al govern d'Allendesalazar li remplaza un govern presidit per Antonio Maura, que intenta per tots els mijos recuperar el terreny perdut. S'envia llavors gran cantitat de tropa i nou armament, incloent els primers tancs de l'història de l'eixèrcit espanyol, els models Renault FT-17 i Schneider CA1 comprats a França, aixina com gran cantitat d'aviació i el Portahidroaviones Dédalo, el primer d'eixe tipo en Espanya.

Des de mediats de setembre de 1921 fins a l'11 de giner de 1922 es va recuperar la llínea de Donar Drius, sobre el riu Kert. Nador, Zeluán i Mont Arruit varen ser reconquistados, i els soldats varen contemplar horrorisats els cadàvers encara insepultos de les víctimes del desastre. Despuix de la caiguda de Maura en març, i sobretot la dimissió del comissari Berenguer en juliol, les operacions militars es varen estancar de nou. No obstant, el nou comissari Ricardo Burguete va conseguir aplegar a un acort en el Raisuni en setembre, pacificando d'eixa forma, a lo manco temporalment, la zona occidental del protectorat.

El 13 de setembre de 1923, el capità general Miguel Primer de Rivera es rebela contra el seu comando i contra el govern, contant en el respal del rei. La dictadura que va implantar tenia com un dels seus principals objectius acabar en la guerra en Àfrica. En l'Eixèrcit es temia que adoptara la posició abandonista que li havia caracterisat abans del colp. Despuix de vàries discussions en els caps militars de la zona, es va recomençar novament la lluita en la zona occidental despuix de la rebelió del rifeño Ahmed el Heriro, antic lloctinent del Raisuni passat al bando d'Abd el Krim, finalment es va concloure que s'evacuaria només la zona occidental, mantenint les posicions en la zona oriental. Els preparatius de l'evacuació es portarien a terme durant l'estiu de 1924, i finalment entre novembre i decembre s'efectuaria l'evacuació de Chauen, ciutat sagrada per als rifeños. L'evacuació s'iniciaria de forma correcta, pero despuix d'un temporal desfavorable i el continu atac dels rifeños, es convertiria en desbandada produint-se un nou desastre en més de dos mil morts.^{cita requerida} Per l'heròic comportament del Sargent d'Ingeniers Don José García Marque en el combat lliurat el dia 10 de decembre de 1924, durant el replec general de la llínea de Xauen en la retirada de la columna de la posició del Soc-el-Arbaá a la de Taranes, li seria concedida la Creu Laureada de l'Orde Militar de Sant Fernando.

Despuix del desastre espanyol, El Raisuni, que va decidir no ser evacuat junt als espanyols i permanéixer en els seus dominis, seria atacat i capturat en febrer de 1925 per Abd el Krim, morint presoner d'este dos mesos despuix.^{cita requerida} Abd el-Krim, per la seua banda, es va proclamar sultà de Marroc, pero no va ser reconegut pels xeics de la zona francesa.

Erro al crear miniatura:

Posicions defensives franceses la frontera nort del Marroc francés per a defensa de Fez front a Abdelkrim

Intervenció francesa

La força rifeña va servir d'acicat, ademés, als ànims levantiscos en Yebala, de modo que en decembre de 1924, despuix de la retirada de Xauen, Espanya només controlava de modo efectiu una estreta faixa costera entorn a les ciutats de Ceuta, Larache, Alcazarquivir i Arcila, protegides per una llínea fortificada, coneguda com la Llínea Estella, que impedia els atacs dels rebels. En Melilla, la zona espanyola era més àmplia i comprenia la llínea reconquistada entre agost de 1921 i giner de 1922. A partir d'este moment, en la zona oriental no va haver enfrontaments d'importància, més allà d'emboscades protagonisades per tropes irregulars espanyoles com les que va portar a terme la cridada Jarca de Varela, conjunt de tropes indígenes irregulars organisades pel general Varela.

Des de mediats de 1924, França va intervindre en el conflicte, ocupant militarment la partix nort de la seua zona i instalant llocs alvançats a lo llarc de la frontera en la zona espanyola. La pèrdua de la que era una independència de facto, va determinar que les tribus afectades demanaren ajuda a les tropes rifeñas, que varen llançar una feroç ofensiva en l'objectiu de prendre Fez en la primavera de 1925. Aixina va tindre lloc la coneguda com batalla d'Uarga, en la que en dos mesos d'ofensiva els rifeños varen assestar un dur colp a l'eixèrcit francés en la zona comandado pel general Hubert Lyautey, prenent 48 posicions de les 66 que tenien, aixina com més de 2000 baixes, a pesar de la superioritat numèrica i d'armament de l'eixèrcit francés. Aparte de militarment, l'atac rifeño va supondre també un dur colp polític, puix el recent nomenat president Paul Painlevé va aplegar al poder dins d'una greu crisis econòmica en el deure millorar les finances franceses reduint despeses com el militar, per lo que l'atac rifeño (ademés de la posterior Gran Tumult Síria) va supondre un duríssim colp al govern. Davant les greus circumstàncies, el govern francés va comprendre que lo millor era aplegar a un acort en el govern espanyol per a fer front de forma organisada a l'enemic comú. Es va enviar a la zona de combat un gran eixèrcit dirigit pel general Philippe Pétain, el qual va portar a terme una reunió en el president espanyol Miguel Primer de Rivera en Tetuán en juliol i una atra en Algecires en agost i decidixen portar a terme un atac combinat.

Desembarc d'Espígols

Artícul principal → Desembarque d'Espígols.

Erro al crear miniatura:

El desembarc d'Espígols, per José Moreno Carbonero, a on les tropes espanyoles celebren la victòria (vejau Cosí de Rivera saludant a bordo de el navío n.º 22).

El desembarc d'Espígols va ser un desembarc militar portat a terme el 8 de setembre de 1925 en Espígols per l'Eixèrcit i l'Armada espanyola i, en menor mida, un contingent aliat francés, que propiciaria la definitiva victòria aliada, i el fi de la guerra del Rif.

L'operació va consistir en el desembarc d'un contingent de 13 000 soldats espanyols transportats des de Ceuta i Melilla per l'armada combinada hispà-francesa. L'operació va tindre com a comandant en cap al llavors "Director Militar" d'Espanya, general Miguel Primer de Rivera, i com a cap eixecutiu de les forces de desembarc en les plages de la baïa d'Espígols al general José Sanjurjo, als órdens del qual estaven les columnes dels generals caps de les brigades de Ceuta i Melilla, Leopoldo Saro Marín i Emilio Fernández Pérez, respectivament. Entre els caps participants en l'acció es trobava el llavors coronel Francisco Franco, qui per la seua actuació al front de les tropes de la Legió va ser ascendit a general de brigada.

Abd el-Krim pensava que l'eixèrcit espanyol no era capaç d'atacar en Espígols al mateix temps que s'estava defenent en Tetuan, per lo que anticipant-se al desembarc que prevea, va llançar el dia 3 un atac sobre les posicions que defenien Tetuán, sitiant Kudia Tahar. L'atac a la zona occidental no va modificar els plans de Miguel Primer de Rivera, per lo que el desembarc es va realisar el dia 8 de setembre, sent un èxit inicial i ocupant les plages d'Ixdain i Cebadilla, atrincherant-se en elles i resistint els durs contracolps rifeños mentres es descarregaven els suministraments. Una volta realisat el primer desembarc, tocava atendre la zona occidental, a on els defensors de Kudia Tahar duyen varis dies sitiats, per lo que va caldre retirar forces d'Espígols per a rescatar la posició, ya que de lo contrari Tetuan estava en greu risc. El rescat a la posició sitiada es va portar a terme el dia 13 de setembre, i llavors ya es varen poder concentrar novament les forces en Espígols. Poder portar a terme el rescat de Kudia Tahar mantenint al mateix temps les posicions en les plages d'Espígols va ser un gran èxit de l'eixèrcit espanyol en el que Abd el-Krim no contava.

L'eixèrcit francés per la seua banda, en coordinació en l'espanyol, va iniciar la seua ofensiva el dia 10 de setembre des del Sur, al mando del general Philippe Pétain, recuperant ràpidament les posicions perdudes per l'ofensiva rifeña del Uarga, obligant a Abd el-Krim a dividir les seues forces per a fer front a la doble ofensiva.

L'operació en Espígols es va mantindre estancada durant 2 semanes pels atacs rifeños, la complicada llogística i la desviació de forces per a la zona occidental, pero el dia 22 es va recomençar l'ofensiva des de les plages en direcció a Axdir. Els rifeños no varen poder fer front a la doble ofensiva espanyola i francesa i les seues posicions varen ser caent una despuix d'una atra, fins que finalment el dia 2 d'octubre la posició d'Axdir va ser ocupada per l'eixèrcit espanyol, veent-se obligat Abd el-Krim a fugir noves posicions al sur. La ciutat d'Axdir, capital de la República del Rif, va anar brutalment saquejada i incendiada per l'eixèrcit espanyol. En el lloc de l'antiga capital rifeña, els espanyols varen fundar una nova ciutat anomenada Vila Sanjurjo (Hui Espígols) en honor al general José Sanjurjo, general que va passar a ser el nou alt comissari de Marroc despuix de la tornada de Miguel Primer de Rivera a la península.

El general nortamericà Dwight Eisenhower anys despuix va estudiar a fondo la tàctica empleada pels espanyols en Espígols per a traçar el pla del desembarc de Normandia. Se li considera el primer desembarc aeronaval de l'història mundial. Ràdio Televisió Espanyola va realisar, cap a 1980, un valiós film documental sobre esta important acció bèlica.

Últimes operacions

Despuix de la greu derrota d'Abd el-Krim en Axdir, este es va vore obligat a retirar-se la posició de Targuist, més al sur, a on es va atrincherar a l'espera dels espanyols. Mentrestant, espanyols i francesos negociaven sobre cóm posar fi totalment a la rebelió rifeña, mentres reorganisaven els territoris recuperats. En abril de 1926 es varen portar a terme negociacions en Abd el-Krim, pero estes no varen prosperar per les altes exigències dels espanyols i francesos, que pràcticament exigien la rendició total.

A la ruptura de les negociacions va seguir l'ofensiva combinada dels eixèrcits espanyols i francesos. A pesar de la gran superioritat numèrica, l'alvanç no va ser fàcil, degut en part a les bones fortificacions de la posició, dissenyades pel mercenari alemà al servici d'Abd el-Krim Joseph Klems. Finalment els rebels varen ser totalment derrotats el dia 26 de maig, mentres Abd el-Krim, tement l'ira dels espanyols, va escapar de la posició i es va entregar als soldats francesos.

La derrota d'Abd el-Krim va supondre el fi de la guerra per a França, pero no encara per a Espanya, ya que encara quedaven alguns líders rifeños, antics subordinats d'Abd el-Krim com El Heriro, que finalment seria abatut en combat en novembre de 1926. El dia 8 de juliol de 1927, despuix de la rendició de l'últim dels líders rifeños, el general José Sanjurjo, Alt comissari de Marroc, va donar un comunicat oficial donant per terminada la guerra.

Us d'armes químiques

Artícul principal → Armes químiques en la Guerra del Rif.

Durant la guerra del Rif, les forces combinades franc-espanyoles varen tirar bombes de gas mostaça contra la població civil i les forces de la República del Rif.

Vore també

• Guerra de Melilla
• Protectorat espanyol de Marroc
• República del Rif
• Tumult del Rif (1958-1959)
• Llei de Reclutament i Tongada de l'Eixèrcit

Bibliografia

• Barea (2006). La ruta. ISBN 84-9793-948-4.
• Díaz Fernández (1928). El blocao.
• Francisco (2014). Morir en Àfrica : la epopeya dels soldats espanyols en el Desastre d'Annual, Editorial Crítica. ISBN 978-84-9892-748-1.
• Gambetta, Néstor (1928). Espanya en Àfrica, Llima: La Prensa.
• Leguineche, Manuel (1997). Annual 1921: el desastre d'Espanya en el Rif. ISBN 84-204-8235-8.
• Macías Fernández (2021). A cent anys d'Annual: La guerra de Marroc, Desperta Ferro Ed.. ISBN 978-84-122212-8-2.
• de Marimon Riguera, Luis (abril de 1976). Història de l'Aeronàutica, Sant Javier (Múrcia): Acadèmia General de l'Aire.
• Miguel (2014). Morir en Àfrica. La epopeya dels soldats espanyols en el desastre d'Annual, Editorial Crítica. ISBN 978-8417067502.
• Pérez Ortiz (2010). 18 Mesos de captiveri. d'Annual a Mont-Arruit. Crònica d'un testic, Editorial Interfolio.
• Peyra Anglada (1909). Espanya en el Rif.
• Peyra Anglada (1905). Estudie d'una organisació de l'eixèrcit arreglada a la potència contributiva d'Espanya.
• Peyra Anglada, Gustavo (1910). Espanya en el Rif
• Salafranca, Jesús F. (2001). El sistema colonial espanyol en Àfrica. ISBN 84-87999-71-9.
• Sarrionandia, Joseba (2010). Moroak gara behelaino artean? (en vasc). ISBN 978-84-7681-656-1.
• Sender Garcés (1930). Iman. ISBN 84-233-3526-7.
• Silva (2001). El nom dels nostres. ISBN 978-84-233-3679-1.
• Woolman, David S. (1988). Abd el-Krim i la guerra del Rif, Editorial Oikos Tau. ISBN 978-84-281-0617-7.