Anar al contingut

Desembarc de Larache

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Desembarc de Larache

El Desembarc de Larache fa referència a l'acció militar que va dur a l'ocupació de la ciutat marroquina de Larache per una força espanyola d'infanteria de marina, establint un antecedent de l'intervenció militar en Marroc i la posterior guerra del Rif.

Context històric

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Repartiment d'Àfrica.
Zona a on es va instalar el campament espanyol, en el castell de Sant Antonio al fondo.

El noroest del Magreb, a on eixercia la seua influència el sultà de Marroc estava sumit a principis de el XX en el desorde i la violència.[1] Segons l'embaixador britànic en Espanya a l'adop, Arthur Nicholson, l'existència d'un país, un estat i un sultà marroquí en un poder més allà de Tànger, era una ficció, puix lo únic que allí hi havia era un conjunt de tribus i cábilas independents i belicosas.[2]

En 1904, el poder del sultà de Marroc estava llimitat per les potències que velaven pels interessos dels seus nacionals en la zona. Aixina, davant qualsevol delicte, els residents estrangers només podien ser jujats pels tribunals del seu país d'orige, i d'acort a la seua pròpia llegislació. Estaven exents generalment del pagament d'imposts, i els seus empleats indígenes tenien l'estatus de "protegits", acollits al mateix estatus jurídic que els seus empleadores. Quan el sultà dictava qualsevol mida que afectara als residents estrangers, devia contar en l'acort dels consulats de les nacions interessades.[3]

Per una atra part, l'autoritat del sultà Abdelasis es vea socavada per l'acció de jerifes com El Roghi en l'orient rifeño o el Raisuni —el caudillo de les montanyes—, i disputada pel seu propi germà Abdel Hafid, qui terminaria per derrocar al seu germà.

Esta circumstància va ser aprofitada pels imperis colonials per a estendre allí la seua influència usant-la com a basa en l'equilibri de poder, lo que va desembocar en la Primera Crisis Marroquina i en l'aument de les tensions que terminarien en l'esclat de la Primera Guerra Mundial.[4]

La crisis va ser momentàneament resolta en la Conferència Internacional d'Algecires, per la que Alemània evita que el Magreb caiga baix l'única influència de França, i s'alcança un compromís per a eixercir un protectorat en Marroc en dos àrees d'influència, espanyola i francesa.


L'intervenció militar francesa com a resposta als tumults contra el sultà, forçava al govern espanyol a afanyar-se en prendre posicions en les places del Protectorat a on Espanya devia eixercir la seua influència i escomençar a desenrollar l'indústria minera i comerç d'acort en l'els pactes franc espanyols de 1904 i 1905[5][6] i les condicions de l'Acta d'Algecires. En la zona d'influència espanyola acordada ya hi havia assentaments en presència espanyola, i en la mateixa de Larache hi havia un tabor de policia indígena al mando del capità Ovilo i Castelo.[7] Espanya i França estaven encomanades per a millorar l'administració del sultanato, per a lo que disponien d'una policia, pero no podien intervindre militarment.

En eixa situació, el Govern de Canalejas va intervindre sense dilació en la finalitat de mantindre la seua influència política i econòmica en la regió.[8] En esta acció, el sultà Abdelasis vea una oportunitat per a anular el poder del Raisuni, mentres que este esperava que l'intervenció espanyola favorira els seus interessos en contra del sultà.[9]

Els acorts de l'Acta d'Algecires no varen evitar la “segona crisis marroquina” o Crisis d'Agadir, iniciada en l'ocupació francesa de Fez el 21 de maig de 1911, l'ocupació militar espanyola de Larache, Arcila i Alcazarquivir unes semanes més vesprada, i desnugada en l'arribada del canoner alemà Panther al port d'Agadir l'1 de juliol.

Desenroll de les operacions

[editar | editar còdic]
El soc de Larache en 1911.
Policia indígena del tabor de Larache.
El travessia Catalunya.

L'aument de gresques i desórdens en 1911 va desembocar en un violent tumult en Fez, que va provocar l'ocupació militar de la plaça per l'eixèrcit francés, des d'a on va escomençar a estendre's fins a la zona d'influència espanyola, lo que contravenia lo acordat en l'Acta d'Algecires.[10] L'acció gala en Tunis va despertar l'indignació de l'opinió pública espanyola, que vea en ella una flagrant agressió als acorts d'Algecires, que solament preveen la presència de 2.500 policies indígenes al mando de 20 oficials espanyols i francesos en els huit ports oberts al lliure comerç; se sospitava que França volia repetir lo fet en 1864 per a apropiar-se de Tunis (aquella volta li'l "varen llevar" a Itàlia).[11] Canalejas va advertir que si França mantenia l'ocupació, Espanya faria lo mateix en les places estratègiques de la seua influència, zona aixina mateix molt castigada per la violència d'alguna cábila. Segons va assegurar el comte de Romanones, va haver agents de la màxima autoritat que li varen manifestar estar convençuts de que si la resposta espanyola s'haguera demorat només unes hores, eixes places hagueren acabat en mans franceses.[12]


Des de finals del més de maig, es va observar una extraordinària activitat en diverses unitats de l'Eixèrcit i l'Armada, i a primers de juny es varen concentrar en Sant Fernando els regiments d'infanteria de Marina primer i tercer, a on varen realisar maniobres de desembarc. El dia 3 varen embarcar les companyies primera i segona del Primer Batalló del Primer Regiment en el Almirant Llop, i la tercera en la travessia Catalunya. Varen salpar per la vesprada, i en el matí del 4 varen fondejar a 6 cables (una miqueta més d'un km) de la barra de Larache, formada per la desembocadura del Lucus sobre la que s'assenta la població. Al poc, va aplegar al Catalunya el lanchón marroquí de sanitat, en un mege a bordo. Els marroquins, preguntats per tripulants de la travessia espanyola, varen manifestar un gran desig de que desembarcara el contingent. Ya per la vesprada, varen embarcar en la travessia el cònsul espanyol i el capità cap de la policia indígena, els qui varen despachar en el cap de l'expedició.

Va permanéixer expectante l'expedició tres dies més esperant acontenyiments i instruccions del consulat, fins que en la nit del 7 al 8, en lluna plena, varen desembarcar els infants de marina junt en la secció de artilleria de desembarc del Catalunya. La tropa va ser ben rebuda pels larachenses, que donaven mostres d'afecte i simpatia. Varen acampar els espanyols a l'oest de la plaça, en un replanell tallat per penya-segats que es precipiten a l'Atlàntic, i immediatament es va manar a la major part del contingent, junt en la secció d'artilleria del Catalunya, a Alcazarquivir, a on l'assalt de les cábilas rebels semblava imminent.[13][14] El desembarc es va realisar sense combats ni oposició alguna.[15]

Les circumstàncies pacífiques de l'ocupació es varen vore facilitades per les gestions del cònsul espanyol Juan Zugasti en el caudillo El Raisuni, sherif del Yebala.[9] En els dies següents varen aplegar a Larache més tropes espanyoles, que varen escomençar a progressar cap a Alcazarquivir i Arcila: el dia 12 de la quarta companyia del primer batalló d'infanteria de Marina, el regiment de cavalleria de Vitòria; el 22 un atre batalló més d'infanteria de marina...[16]

En l'ocupació de Larache i atres places en la regió (com Chauen o Alcazarquivir) es pretenia l'estabilisació del territori, que despuix de les negociacions alcançades en el Tractat de Fez finalment es convertiria en un Protectorat espanyol. No obstant la situació en la zona va ser fent-se més volàtil, fins a desembocar obertament en un conflicte armat.cita requerida

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ García Figueres (Larache, 1949). Miscelànea d'estudis històrics sobre Marroc, Editora Marroquina.
  2. ↑ Roures Muñoz (2006). La política exterior d'Espanya, volum 2: Una política mediterrànea, occidental i de pau., Biblioteca de història, Consell Superior d'Investigacions Científiques: CSIC Press, pp. 86. ISBN 8400084179, 9788400084172.
  3. ↑ González Hontoria (1915). El protectorat francés de Marroc i les seues ensenyances per a l'acció espanyola., Residència d'Estudiants, pp. 15.
  4. ↑ Stevenson, David (2013). 1914-1918. El història de la Primera Guerra Mundial, Random House Mondadori. ISBN 8499923984, 9788499923987.
  5. ↑ Gasseta de Madrit..
  6. ↑ Pabón, Jesús (1999). Cambó: 1876-1947, Alpha, pp. 760. ISBN 8472257401, 9788472257405.
  7. ↑ Calp Conill (1913?). Espanya en Marroc, 1910 - 1913., Maucci, pp. 156.
  8. ↑ Sec Serrano (1979). Alfonso XIII i la Crisis de la Restauració, Rialp. ISBN 8432119873.
  9. ↑ 9,0 9,1 de Felipe (2002). El protectorat espanyol en Marroc: Gestió colonial i identitats,, CSIC-Dpto. de Publicacions. ISBN 8400080742, 9788400080747.
  10. ↑ Comellas, José Luis (2010). La guerra civil europea, 1914-1945, Rialp, pp. 50. ISBN 8432138223, 9788432138225.
  11. ↑ (1911).diari ABC.Consultat el 25 de juny de 2014.
  12. ↑ Figueroa i Torres, Comte de Romanones. Notes d'una vida, Renaixença.
  13. ↑ Net (1912). En Marroc, Societat General de Publicacions, pp. 34 - 64.
  14. ↑ Calp Conill. Espanya en Marroc, Maucci, pp. 140 - 175.
  15. ↑ ABC.
    6.Consultat el 4 de giner de 2013.
  16. ↑ Calp Conill. Espanya en Marroc, Maucci, pp. 219.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Desembarc_de_Larache&oldid=859753»