Larache

Larache

Larache (àrap العرايش) és una ciutat portuària localisada en el noroest de Marroc. És capital de la província epónima. Ubicada dins de la regió Tànger-Tetuán-Espígols, està a uns 85 km de Tànger i a 105 km de Tetuán. Es troba situada en el llitoral atlàntic, en la marge esquerra de l'estuari del riu Lucus.

Segons el cens de 2004 tenia una població de 107 371 habitants. En els seus voltants es troben les ruïnes de Lixus, un assentament fenicio i posteriorment cartaginés que més vesprada es va convertir en colónia romana i part de la província romana de Mauritània Tingitana.

Clima

Larache es beneficia d'un clima mediterràneu. Les temperatures són càlides en estiu i suaus en hivern. Larache té de promig entre 700 i 800 milímetros de pluja a l'any. Sobre les temperatures, entre 6 °C i 10 °C en hivern, i entre 27 °C i 35 °C en estiu. El 10 de juliol de 2021 es va registrar una temperatura màxima històrica de .

Història

Ruïnes de Lixus

Lixus VII - V

Antiga ciutat de Lixus (fenicia i cartaginesa). La llegenda vol situar en Larache el mític Jardí de les Hespérides, a on es trobaven les pomes d'or guardades pel dragó Ladón. La ciutat es considera com una prolongació geogràfica i històrica natural de l'antiga Lixus, que està a tres quilómetros.

Edat Mija

Larache es va fundar en el IX; concretament, en l'any 828, segons unes fonts, quan el príncip idrisí Mohámmed la va entregar per al seu govern al seu germà Yahia ibn Idrís i combatents àraps instalats en Lixus varen estendre els seus campaments sobre l'atra vora del riu Lucus. En 1471 baix el regnat d'Alfonso V de Portugal, els portuguesos establits en Arcila i Tànger varen remontar la riga del Lucus i varen alcançar un peage no llunt de la ciutat, a on varen edificar una fortalea. No obstant, no varen aplegar a terminar-la, perque varen ser expulsats pels cabileños i per l'eixèrcit magrebí, manat per Muley Nácer (dinastia wattásida), qui va ordenar construir unes muralles i un fort cridat Al-Fath o Leqbibat, en l'objectiu de protegir Larache des de la mar i evitar més incursions pel riu.^{cita requerida}

El sultà saadita Áhmed Mansur Adahbi va construir en 1578 un castell en les afores de la medina, del costat del camp, donant-li de nom An-Nasr (La Victòria), conegut més vesprada pels espanyols com el castell de La nostra Senyora d'Europa o popularment com el de les Cigonyes. De el XIV data la torre del Judeu, situada al nort del castell de les Cigonyes. La ciutat va tornar a ser port comercial i refugi de pirates holandesos, anglesos i magrebí a l'aguaite de la navegació a cabotaje i transoceànica espanyola i portuguesa.

Edat Moderna

Vore també: Places Fortes d'Àfrica

Ciutat fortificada i fortes de Larache en 1688

En 1610, el sultà Mohammed esh-Sheikh el-Mamún, derrotat pel seu rival Mawlay Zidan Abu Maali, va donar pacíficament la ciutat al monarca espanyol Felipe III a canvi de la seua ajuda per a recuperar el tro saadita. La fortificació del presidi de Larache, en el nom de Sant Antonio de Alarache, va ser encarregada a l'expert ingenier Batiste Antonelli, entre les obres del qual es troben el Morro de L'Habana o la fortificació de Cartagena d'Índies. La població de Larache a l'arribada dels espanyols era de cent veïns. Ademés, es varen acometre les obres del convent de Sant Francisco i iglésia de la Força, sobre una mesquita existent. El castell de An-Nasr, triangular en xixanta canons va passar a denominar-se castell de La nostra Senyora d'Europa o de Santa María i el castell del-Fath, quadrangular, pròxim al riu i en trenta canons, va passar a denominar-se castell de Sant Antonio. Junt a l'ingenier Juan de Médicis i Alemanni, que també va treballar en el fort de la Mamora, es va acometre la reconstrucció de la muralla i baluarts, el reforç dels fossos i parapetos, i la construcció d'una porta de terra entre els dos castells, que el seu revellín és l'orige de l'actual plaça de la Lliberació o d'Espanya. La fortificació albergava l'antiga ciutat, els quarters, plaça d'armes, guarnició, iglésia, hospital i demés dependències. Despuix de la destitució de Gaspar Valdés i Alcaraz, va ser nomenat governador Pedro Rodríguez de Santisteban en 1614. El seu aprovisionament es realisava, de la mateixa manera que para La Mamora, des d'El Port de Santamaría gràcies a la capacitat llogística del VII duc de Medina Sidonia. Atres governadors de Larache varen ser Lorenzo de Ripalda i Ureta o el maestre de camp Diego Pacheco d'Arce.

En 1689 va ser conquistada per Ismaíl de Marroc, despuix de les conquistes de la Mamora (1681) i Tànger (1684).

En el regnat de Mohammed III de Marroc, Larache va conéixer un desenroll urbanístic i comercial molt important. Va millorar les infraestructures, ampliant i equipant el soc de la ciutat, cridat popularment Soc Chic (Sok Sguer, en àrap). Va rehabilitar la primera mesquita de Larache.

Entre el 25 i el 28 de juny de 1765 va ser atacada per una expedició francesa.

Edat Contemporànea

Desembarc d'Espanya en Larache durant la guerra d'Àfrica (1860)

El 3 de juny de 1829 la ciutat va ser bombardejada per l'Armada austríaca en resposta al seqüestre del barco mercant Veloce, que havia segut capturat front a les costes de Càdis i traslladat a Larache. Ademés, el 15 de febrer de 1860 va ser atacada, junt als ports de Rabat i Arcila, dins de les accions espanyoles de la guerra d'Àfrica per l'atac marroquí a Ceuta d'agost de 1859. En 1860, la ciutat tenia uns 3500 habitants, la majoria musulmans, ya que d'ells solament 200 eren hebreus i 20 europeus (espanyols, la majoria).^{cita requerida} Durant la guerra d'Àfrica entre Marroc i Espanya, el port de Larache va ser objecte de bloqueig i de les bombes de l'Armada.

Protectorat espanyol de Marroc (1912-1956)

Vore també: Guerra del Rif

Antiga agència del Banc d'Espanya en Larache obra de Juan de Zavala Lafora, testimoni de l'época del protectorat espanyol de Marroc (1912-1956)

El 8 de juny de 1911 durant la guerra del Rif, varen desembarcar en Larache les tropes espanyoles. L'assentament dels militars i civils espanyols en Larache va supondre construcció d'instalacions, infraestructures i vivendes per als nous residents. En 1913 en el protectorat es va dividir militarment en tres Comandància Generals situades en Ceuta, Melilla i Larache, depenent per a assunts de política general del Alt Comissari de Marroc i del Ministeri de la Guerra. La Comandància General de Larache va desaparéixer en 1956 en l'independència de Marroc. En 1943 es renombró el Terç en base en Krimda, al nort de Larache, com a Terç Don Juan d'Àustria, que en 1956 va ser traslladat a El Aaiún en el Sahara espanyol.

El 17 d'octubre de 1921 es va inaugurar la pionera llínea aeropostal i militar Sevilla-Larache, de la CETA, la primera companyia aérea privada d'Espanya.Les fèrtils vegas del Lucus eren les zones més propícies per a l'agricultura del protectorat, despuix de la zona entre Zeluán i Tistutín. De 1927 data la Companyia Agrícola del Lukus (CAL) per a la producció de taronges del polític i empresari judeu Ignacio Baüer, dirigida per l'ingenier agrònom Ángel Arrúe Astiazarán, que va ser l'empresa agrícola més important del Marroc espanyol.

El 23 d'abril de 1938 es va inaugurar la segona llínea de la reactivació d'Iberia que va ser la ruta Sevilla-Larache-Sidi Ifni-Veta Juby (Tarfaya). El Protectorat Espanyol de Marroc va estar vigent entre 1912 i 1956, temps en el que l'image de Larache va canviar molt en tots els aspectes, urbanístics i arquitectònics, com la plaça de la Lliberació, antiga plaça d'Espanya, el Balcó Atlàntic, les noves avingudes i artèries de la ciutat d'eixample radial de Larache. Entre els edificis d'esta época es troben d'estil neoadalusí, aerodinàmic o modern entre uns atres.

Actualitat

A partir de 1956 i fins a l'actualitat, Larache va perdre moltes de les adquisicions que tenia, com ser capital de província i regió del Lukus. En 1958 es va clausurar la llínea ferroviària Larache-Alcazarquivir, ramal de la Tànger-Fez que datava de 1922, la marginació del seu port en favor dels de Tànger i Casablanca, la desaparició paulatina del llegat hispanomarroquí i la no metamorfosis de la ciutat.^{cita requerida}

Vore també

• Sege de Larache
• Far de Larache

Bibliografia

• Fereres de Moryussef, Sara: Larache, crònica nostàlgica. AIV, Caracas: AIV, 1996.
• López Enamorat, María Dolores. Larache a través dels texts: Un viage per la lliteratura i el història. Sevilla: Junta d'Andalusia-Conselleria d'Obres Públiques i Transports, 2004. 190 pàgines. (ISBN: 84-8095-372-1)
• https://ar.zhujiworld.com/ma/1397264-larache/