Places Fortes d'Àfrica

Places Fortes, en el nort africà, d'Espanya i Portugal en 1519.

Les Places Fortes d'Àfrica varen ser els primers assentaments dels europeus cristians en l'Àfrica mediterrànea des de l'Edat Mija. Varen ser creades principalment per Espanya i Portugal en els sigles del Renaixença, encara que també les va haver d'Anglaterra (Tànger) i italianas (Gerba i Tabarka).

Antecedents

Al voltant de l'any mil la Cristiandad va escomençar a penetrar en territoris musulmans de l'Àfrica mediterrànea. Primer varen ser la repúbliques marítimes italianes (especialment Pisa i Amalfi) que varen obrir chicotetes localitats comercials en el Magreb, i després varen aparéixer els normandos en Tunis.

En 1167 els pisanos varen obtindre del rei de Tunis Abdallah-Bockoras l'illa de Tabarka (prop de Bizerta) per al seu comerç de coral i després es varen associar a Roger II de Sicília, que va crear en la costa tunecina el cridat regne d'Àfrica dels normandos. Esta chicoteta plaça de Tabarka va quedar en mans pisanas -gràcies al seu comerç de coral i encara que els àraps tunecinos reconquistaron tota l'àrea normanda al voltant de 1200- fins que va ser adquirida en 1540 per la República de Gènova. L'illa successivament es va convertir -en la construcció d'un fort- en una verdadera Plaça Forta associada a les de Carlos I d'Espanya.

Història

Els orígens de les nomenades Plaça Fortes es troben en els intents espanyols i portuguesos d'expansió en el nort d'Àfrica, principalment en el Magreb (no va haver cap a l'est de Tripolitania).

Durant la segona mitat de el XV i primera de el XVI, Castella ocuparia successivament Melilla (1497), Cazaza i Mazalquivir (مرسى الكبير) (1505), el Peñón de Vélez de la Gomera (1508), Orà (1509), el peñón d'Alger, Bugía i Trípoli (1510), Bona, Bizerta, Tunis i La Goleta (1535), mentres que Portugal centrava la seua expansió en el llitoral atlàntic, prenent Ceuta (1415), Tànger (1471), Mazagán (1502), Agadir (1505), Mogador (1506) i Casablanca (1515).

En abril de 1509, per intimidació de Pedro Navarro, Alger es va declarar tributari d'Espanya i va lliberar als seus presos espanyols, a canvi de mantindre la seua religió. El mateix eixemple va seguir Tunis en maig. Estes ciutats es perdrien en el futur i passarien a ser reductes de pirateria berberisca.

No obstant, la major part de les places varen ser perdudes durant el mateix XVI, de manera que a l'assunció de la Corona portuguesa per part de Felipe II, les úniques places en mans dels reis hispànics eren Melilla, el Peñón de Vélez de la Gomera, Orà-Mazalquivir (pel costat castellà) i Ceuta, Tànger, Mazagán i la chicoteta fortalea de Anafé fins a la seua destrucció en 1755 durant el terremot de Lisboa (pel portugués).

L'illa genovesa de Tabarka en el XVII.

En 1540 l'illa de Tabarka prop de Bizerta va ser adquirida per la República de Gènova gràcies a la família Lomellini, que el havia rebut d'una colónia de Chafa establida en l'illa tres sigles abans. Es va edificar un fort genovés durant 1553 per petició de Carlos V de Castella i Aragó. Durant el seu domini, els genoveses es varen dedicar a la peixca del coral i varen convertir l'illa en un emporio comercial mediterràneu que va servir també de lloc d'intercanvi de captius cristians a canvi de rescat fins a 1741.

Encara que durant el regnat de Felipe III es varen obtindre també Larache (1610) i La Mamora (1614), l'ascens de la dinastia alauí va significar la conquista de la major part de les Places Fortes en mans de països occidentals. A la mort del sultà Ismaíl en 1727, solament Mazagán, fins a 1769 (Portugal), Ceuta (que havia preferit seguir al costat dels reis espanyols en 1640, quan Portugal es va independisar), Melilla, les illes Espígols (ocupades en 1673) i el Peñón de Vélez de la Gomera, en mans espanyoles, escapaven del seu domini.

En la finalitat d'assegurar la seua aliança en Anglaterra, els portuguesos varen negociar la boda de l'infanta Catalina de Bragança, filla de la regna mare Luisa de Bragança, en el rei Carlos II d'Anglaterra, passant Tànger a ser part de la dot que va aportar l'infanta al casament (1661). El rei Carlos II declarava en el Parlament: «L'adquisició de Tànger deu ser contemplada com una joya d'incalculable valor per a la corona britànica». En 1679 el sultà Ismaíl de Marroc va intentar ocupar la ciutat infructuosament, pero va mantindre un llarc bloqueig que finalment va dur al retir britànic el 6 de febrer de 1684. Abans de retirar-se, els anglesos varen destruir la ciutat i el seu port (i varen escomençar a dedicar-se a la possibilitat d'ocupar Gibraltar alguns anys despuix).

D'esta forma, en el nort d'Àfrica solament Ceuta, Melilla, les illes Espígols i el Peñón de Vélez de la Gomera varen seguir en mans europees (o siga espanyoles) en la segona mitat de el XVIII (aparte del cridat «Orenesado» en Argèlia, que va ser espanyol per casi tres sigles en la reconquista espanyola en 1732: 1509-1708, 1732-1791).

Les "Places Fortes" varen conservar sempre un caràcter de presidis, l'ampliació de la qual havia segut una constant durant el XVIII. En 1774, el sultà Sidi Mohamed va atacar Melilla, la qual va estar somesa a un sege que va durar tres mesos. No obstant, el sege va ser infructuós i el sultà de Marroc va decidir des de llavors adoptar una política amistosa cap a Espanya.

Imàgens de la Plaça Forta de Melilla i del Peñón d'Espígols en 1909.

El 9 d'octubre de 1790 un terremot va devastar les ciutats d'Orà i Mazalquivir. El 14 d'octubre la ciutat va ser atacada pels algerins, en respal britànic, saldant-se en una victòria espanyola. Entre el 29 de juny i el 3 de juliol de 1791 la ciutat va tornar a ser atacada pels algerins, en una atra victòria espanyola. El comte de Floridablanca va portar a terme negociacions diplomàtiques de pau en Argèlia. Es va consultar en el Consell de Castella, el Consell de Guerra, el Consell d'Estat i els fiscals de la Cort i la majoria varen creure que calia cedir les ciutats d'Orà i Mazalquivir, perque no generaven beneficis i la guerra contra els algerins no generava cap profit. El 12 de novembre de 1791 es va firmar un acort segons el qual abandonarien les dos ciutats a canvi de ser els únics que pogueren comerciar en eixes places. Les últimes tropes espanyoles varen abandonar estes ciutats en febrer de 1792.

Ya en el XIX, la debilitat dels sultanatos àraps (i dels otomans en crisis) en el nort africà du a una progressiva intervenció comercial i militar de països occidentals (notablement França, Regne Unit, Itàlia i Espanya). França, que fins a llavors havia tingut solament chicotetes concessions comercials en Argèlia i Tunis, des de 1830 va escomençar a apropiar-se de tota Argèlia.

En el cas espanyol, en el pretext de respondre a un atac sobre Ceuta portat a terme per algunes tribus limítrofes (les tribus d'Anyera), Espanya va desnugar la guerra d'Àfrica. Esta guerra va desembocar en la batalla dels Castillejos, la pren de Tetuán i la firma del Tractat de Wad-Ras de 1860 (Tractat de Pau i d'Amistat entre Espanya i Marroc). Per mig d'este tractat:

• Espanya àmplia els llímits de Ceuta i Melilla a perpetuitat.
• Es varen concedir a Espanya uns territoris en Santa Creu de la Mar Menuda (lo que seria després Sidi Ifni en el sur de Marroc, que no seria ocupada fins a 1934) per a establir una factoria.
• Marroc indemnisava a Espanya en 100 millons de pessetes.
• Tetuán quedaria baix administració temporal espanyola fins que el sultanato pagara el deute a Espanya.
• Es varen pactar una série d'acorts comercials, declarant-se a Espanya, com nació més favorida.

A partir de llavors va escomençar el periodo de conquistes colonials europees en tota l'Àfrica mediterrànea, que es va completar en les primeres décades de el XX en la total derrota del Imperi otomà (que havia segut responsable de la casi total pèrdua de les "Places fortes" a finals de la Renaixença).

Vore també

• Imperi espanyol
• Imperi portugués
• Places de sobirania

Bibliografia

• Alonso Acer, Beatriz. Orà-Mazalquivir, 1589-1639: una societat en la frontera de Berbería. Editor: Consell Superior d'Investigacions Científiques. Madrit, 2000.
• Elbl, M. Reclaiming Walls: The Fortified Médina of Tangier under Portuguese Rule (1471–1661) and as a Modern Heritage Artefact. Portuguese Studies Review 15 (1–2) (2007; publ. 2009)
• Fey, H. Història d'Orà: abans, durant i despuix de la dominació espanyola. Editorial Algazara. Màlaga, 1999
• Fernández Dur, Cesáreo (1895). Armada Espanyola, des de l'unió dels regnes de Castella i Aragó, prenc I, Madrit: Successors de Ribadeneyra.

• García, José Manuel (2003). Breu Història dos Descobrimentos i Expansão de Portugal. Lisboa: Presença. ISBN 9722325248.
• Kamen, Henry. Imperi (l'imperi espanyol) Editorial Santillana. Madrit, 1990 ISBN 84-03-09316-0
• Russell-Wood, AJ. The Portuguese Empire 1415–1808.Johns Hopkins University Press| London, 1998 ISBN 0-8018-5955-7 ([1])
• Sánchez Doncel, Gregorio. Presència d'Espanya en Orà, 1509-1792. Estudi teològic de Sant Ildefons. Editorial I.T. Sant Ildefons. Madrit, 1991 ISBN 8460076148
• Tescione, Giovanni. Italiani alla peixca del corallo. Editoriale Fiorentino. Napoli, 1968
• De la Cierva, Ricardo. Història general d'Espanya. VIII. Planeta. 1980. ISBN 84-85753-03-8