Pirateria berberisca
Els pirates berberiscos, voltes cridats corsarios otomàs, varen ser pirates i corsarios musulmans que varen actuar des del nort d'Àfrica (la «costa berberisca»), a on tenien les seues bases. Varen actuar des de Tunis, a on tenien la seua base més important en l'illa de Yerba, la més gran del nort d'Àfrica, coneguda entre els espanyols com Els Gelves i proveïda d'un magnífic port natural,[1] i també des de Trípoli, Alger, Vaig salar i atres ports de Marroc, acossant el tràfic marítim en el mar Mediterrànea occidental des del temps de les Creuades, lo que es va fer especialment intens despuix de la caiguda de Constantinopla (1453) en mans dels turcs otomans. Les «razias» d'estos pirates també es varen dirigir als barcos mercants que viajaven a Àsia, rodejant Àfrica, fins a principis de el XIX. Les seues places fortes estaven situades en varis punts de la costa d'Àfrica del Nort coneguda com la costa berberisca (terme que definix al Magreb, en ser els seus habitants originals d'ètnia bereber). Ademés d'apoderar-se dels bucs europeus, perpetraven razias en els pobles costers i viles d'Europa, sobretot en les costes d'Itàlia, França, Espanya i Portugal, pero també en Gran Bretanya i Irlanda, els Països Baixos i tan lluntans com Islàndia. L'objectiu principal dels seus atacs era capturar esclaus cristians per al comerç d'esclaus otomà, aixina com el mercat musulmà en general, en el nort d'Àfrica (Marroc i Argèlia) i Orient Mig.[2]
Si be estes incursions es varen realisar tan pronte els musulmans varen iniciar la conquista d'esta regió, els térmens «pirates berberiscos» i «corsarios berberiscos» s'apliquen per lo general als assaltants musulmans que varen estar actius des de el XVI en avant, una volta la freqüència i l'amplitut dels atacs esclavistes varen aumentar i Alger, Tunis i Trípoli varen caure baix el domini del Imperi otomà, ya siga com a províncies o dependències autònomes conegudes com els Estats berberiscos. Es varen portar a terme bols similars des de la Vaig salar i atres ports en Marroc.
Els corsarios varen capturar mils de barcos, i àmplies zones de l'Alce espanyol i d'Itàlia varen quedar casi totalment despobladas pels seus habitants, desalentándose la població d'estes àrees fins a el XIX. De el XVI a el XIX, els corsarios haurien capturat un estimat de 800 000 a 1,25 millons de persones que varen ser venudes en el mercat musulmà d'esclaus, sense considerar els millons de persones que haurien mort, ya que per lo general solament venien dònes i els hòmens eren decapitats.[2]
Alguns corsarios eren parias d'Europa i converso, com el afamado John o Jack Ward (que va adoptar el nom de Yusuf Raís) i Zymen Danseker.[3] Els pirates europeus varen dur tècniques de navegació i construcció naval alvançada a la costa Barberisca al voltant de l'any 1600, lo que va permetre als corsarios expandir les seues activitats fins a l'oceà Atlàntic i l'impacte dels bols de Berbería va alcançar el seu punt màxim a principis i mediats de el XVII.
L'alcanç de l'activitat corsaria va començar a disminuir en l'última part de el XVII, ya que els més poderosos navío europeus varen escomençar a obligar als Estats de Berbería a fer la pau i deixar d'atacar als navío cristians. No obstant, sense esta protecció, els barcos i les costes dels estats cristians continuarien sofrint fins a principis de el XIX. Despuix de les guerres napoleòniques i el Congrés de Viena de 1814 a 1815, les potències europees varen acordar la necessitat d'erradicar completament als corsarios berberiscos, conseguint contindre en gran medida esta amenaça, encara que incidents ocasionals continuarien succeint fins que finalment es controlara el perill que suponien els musulmans per a les costes europees en la conquista francesa d'Argèlia en l'any 1830.
Els més famosos corsarios varen ser els germans otomans Barbarroja (el malnomenat Hızır (Jeireddín) i el seu germà major Oruç), que varen prendre el control d'Alger a principis de el XVI i ho varen convertir en el centre de la pirateria Mediterrànea durant els següents tres sigles, aixina com varen establir la presència del Imperi otomà en Àfrica del Nort que va durar quatre sigles. Atres famosos corsarios-almirants otomans inclouen a Turgut Reis (conegut com Dragut en Occident), Kurtoğlu (conegut com Curtogoli en Occident), Kemal Reis, Salah Reis, Murat Reis i Tybalt Rosembraise.
Història
[editar | editar còdic]
La pirateria musulmana en el Mediterràneu es coneix des de el IX en l'Emirat de Creta. No va ser sino fins a finals de el XIV que els corsarios tunecinos es varen convertir en una amenaça lo suficientment important com per a convocar una coalició franc-genovesa per a atacar Mahdia en l'any 1390, també conegut com la creuada berberisca. Exiliats moros de la Reconquista i els pirates del Magreb es varen sumar a la pirateria, pero seria en l'expansió del Imperi otomà, un imperi musulmà, i l'arribada del corsario i almirant Kemal Reis en l'any 1487 que els corsarios berberiscos es convertirien en la verdadera amenaça per a la població i navío cristians.
Els corsarios berberiscos
[editar | editar còdic]
Des de molt antic —com atesta la campanya portada a terme per Juliol César contra els pirates— i organizadament des de el XIV, la mar Mediterrànea va conéixer numeroses incursions de pirates i corsarios turcs i berberiscos que atacaven les naus i costes europees en mig del conflicte entre el cristianisme i l'islam, que va culminar en la reconquista cristiana de Granada i la turca de Constantinopla, Chipre i Creta.
Els berberiscos contaven en els importants ports de Tànger, Peñón de Vélez de la Gomera, Cherchell, Mazalquivir i els ben defesos en Tunis i Argèlia, inclús Trípoli, des dels que atacar qualsevol punt del sur europeu i refugiar-se en rapidea duent els rehens pels que es demanava rescat.
Deu tindre's en conte que la pirateria a naus cristianes era considerada pels berberiscos una forma de Guerra Santa i, per tant, noble i ejemplarizante.
Des d'estes fortalees, els berberiscos atacaven els ports del sur de la península ibèrica, l'archipèlec de les illes Balears, Sicília i el sur de la península itálica. Tant és aixina que el croniste Sandoval va escriure:
Pot sorprendre que un perill tan gran durara tants sigles, especialment sabent que aquells ports no eren parts d'un Estat centralisat (el poder dels sultans era nominal) i el tribalisme predominava en la regió, dividint les forces front a un atac d'Europa. Autors com Ramiro Feijoo puntualisen que aquella regió tenia un escàs o nul valor econòmic per a les monarquies de Saragossa o Valladolit. No obstant, la situació va canviar en la firma de la Pau de Lió en 1504 i els atacs berberiscos a Elig, Màlaga i Alacant en 1505.
Els especialistes consideren un error pensar que la península ibèrica sofria molts més atacs que l'Itálica. No obstant, la primera contava en el coneiximent de la llengua, les costes i les costums dels andalusíes que havien abandonat la península en la Reconquista. Molts d'ells es varen convertir en guies, llengües, aladides, leventes o inclús capitans i, ya en terra, contaven en la connivència dels atres andalusíes que reclamaven aquella terra invadida com a seua. D'esta manera, les velles incursions medievals, com la cavalcada o l'algarada, tornen a practicar-se des del mar.
En els primers anys del sigle apareix un personage que, recolzat pels governants otomans i bereberes, es va dedicar a atacar numeroses naus europees, principalment espanyoles i italianes: era Barbarroja. Este corsario va aplegar inclús a rebre de mans del rei de Tunis, en 1510, el govern de l'illa de Yerba, des d'a on va seguir organisant pillage i atacs, tals com la conquista de la ciutat de Maó en 1535. Despuix de la seua mort, el seu germà Jeireddín, que havia heretat d'ell el renom de Barbarroja, va aplegar a empequeñecer la llegenda de Aruch. Tant és aixina que l'Abat de Brantone, en el seu llibre sobre l'Orde de Malta, va escriure d'ell: «Ni tan sols va tindre igual entre els conquistadors grecs i romans. Qualsevol país estaria orgullós de poder contar-ho entre els seus fills».
La major part de les naus berberiscas eren galeras de poca altura, propulsadas per rems. Els rems eren bogados per multitut d'esclaus no musulmans, alguns raptats de països europeus i atres comprats en l'Àfrica Subsahariana. La galera generalment tenia un sol màstil en una vela quadrangular. Les accions berberiscas varen ser aumentant en número i gosadia, aplegant a prendre possessions en Eivissa, Mallorca i en la pròpia Espanya peninsular en atacs en Almuñécar o Valéncia.[5] Be és veritat que moltes d'estes accions culminaven en èxit gràcies a la cooperació que els algerins i tunecinos obtenien dels moriscos, fins que varen ser expulsats per Felipe III.
Eivissa concretament, no va passar desapercebuda per als pirates. La seua ubicació estratègica en el cor del Mediterràneu la va convertir en un blanc perfecte per als atacs. Els pirates berberiscos del nort d'Àfrica, coneguts per la seua ferocitat i habilitats marítimes, varen anar els principals responsables d'estos assalts en l'illa. Un dels episodis més notoris va tindre lloc en 1529, quan una flota de pirates turcs va atacar Dalt Vila, la ciutat amurallada d'Eivissa. Els audaços pirates, liderats pel renombrado corsario Turgut Reis, varen navegar cap a l'illa i varen desembarcar en les seues costes. Armats i llests per a saquejar, varen alvançar cap a la ciutat fortificada.
Els habitants d'Eivissa no estaven preparats per a tal embat. Els ciutadans, en estat de shock i pànic, varen presenciar cóm les seues llars eren saquejades i les seues pertinences furtades. La batalla d'Eivissa es va prolongar durant varis dies, fins que finalment els pirates es varen retirar en un valiós botí i esclaus a bordo de les seues naus.
Despuix de l'atac de Turgut Reis, la pirateria en Eivissa es va convertir en una amenaça constant. Els pirates berberiscos varen establir bases en les costes d'Argèlia i Tunis, des d'a on llançaven atacs regulars a l'illa. Molts ibicenco vivien aterrorizados i les autoritats locals es varen vore obligades a reforçar les defenses de l'illa. (Pirates en Eivissa).
Pese a ser l'Atlàntic el principal foc d'atenció dels Austrias, les accions en el Mediterràneu mai es varen descuidar. Actualment tota la costa mediterrànea espanyola està encara fitada per torres de vigilància (des d'a on una sempre divisa atres dos) i torres de guàrdia per a defendre les costes (un eixemple és Oropesa de la Mar, en Castelló). Estos pirates varen donar orige a una frase que ha perdurat des de llavors: «No hi ha moros en la costa». Lo mateix que les accions de la que hui cridaríem societat civil, per a aliviar el sofriment dels captius i les seues famílies en la fundació de l'orde dels Mercedarios dedicats únicament a reunir rescats.
Pero no es deu caure en l'idea de que els reis espanyols es llimitaven a desplegar una estratègia defensiva. Les operacions que varen culminar en la pren de Tunis i l'intent de pren d'Alger per Carlos V i Juan d'Àustria, inclús la mateixa batalla de Lepanto (1571) protagonisada per este últim estratega, varen anar els principals i més grans intents de combatre esta pirateria que suponia un autèntic martiri per a Espanya i atres nacions europees.
L'apogeu de la pirateria berberisca va aplegar en el XVII, en un moment en que molts antics pirates anglesos —despuix que el rei Jacobo I d'Anglaterra proclamara formalment el fi del cors en juny de 1603— també varen colaborar en la coneguda com pirateria anglo-turca, una aliança de protestants i musulmans que intentava aparentment combatre el catolicisme, pero que en realitat buscava l'enriquiment personal. Gràcies en part a les innovacions del disseny naval introduïdes pel renegat cristià Simon Danser, els corsarios norteafricano varen estendre els seus atacs pràcticament per tot el llitoral de l'Atlàntic Nort. D'esta época daten atacs tan al nort com en Galícia, les illes Feroe i inclús Islàndia. És possible que inclús algun d'estos barcos haguera alcançat les costes de Groenlàndia de forma puntual. En el XVIII la pràctica, llunt de decréixer, es va mantindre i inclús va aumentar en alguns moments gràcies a la disminució del domini marítim espanyol sobre el Mediterràneu occidental en la pèrdua d'Orà i Mazalquivir en 1708, durant la Guerra de Successió Espanyola. Ciutats recuperades per Espanya en 1732.
Les accions dels pirates berberiscos no remetrien fins a començos de el XIX, quan països com Gran Bretanya, França i Estats Units varen cessar de pagar tributs als reis berberiscos i varen començar a realisar campanyes de castic contra la base pirata d'Alger. Esta va vore destruïda gran part de la seua flota en 1816, i en 1830 va caure davant les forces franceses, que l'usarien com a punt de partida per a crear la colónia d'Argèlia a lo llarc del sigle següent. La pressió internacional i la derrota del Imperi otomà, varen dur al fi de la pirateria en Marroc, Tunis i Tripolitania en els anys següents.
En Espanya, l'últim atac, es va produir la nit del 20 de giner de 1812 contra Xàbia.[6]
Esclavitut en els Estats berberiscos
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Comerç àrap d'esclaus.
Si ben els corsarios berberiscos es dedicaven a saquejar la càrrega dels bucs que capturaven, el seu objectiu principal era capturar i esclavizar a cristians ya siga en terra com en el mar. Per lo general, els esclaus eren venuts o obligats a treballar o prostituir-se en el nort d'Àfrica.
El historiador Robert C. Davis estima que entre 1530 i 1780 varen ser capturats i duts com a esclaus entre 1 a 1 250 000 d'europeus (sifres conservadores) a Àfrica del Nort, principalment Alger, Tunis i Trípoli pero també en Estambul i Vaig salar.[7]
La captura era solament la primera part del viage de malensomi d'un esclau. Molts esclaus varen morir en els barcos durant el llarc viage de tornada al nort d'Àfrica per malalties, falta d'alimentació i aigua. Els que sobrevixqueren eren exhibits camí de ciutat per a ser venuts en subasta com a esclaus. Els esclaus tindrien que estar de peu des de les huit del matí fins a les dos de la vesprada, mentres que els compradors passaven i els observaven. Posteriorment seguia la subasta, a on els musulmans del poble anaven a licitar pels esclaus que volien comprar i una volta terminava, el governador d'Alger (Dey) podia comprar qualsevol esclau que volia pel preu que es va subastar. Durant les subastes dels esclaus cristians eren obligats a córrer i botar per a mostrar la seua força i resistència. Despuix de la compra, estos esclaus tenien dos opcions, ser rescatats a canvi de diners o obligats a treballar, prostituir-se o atres activitats. Els esclaus varen ser utilisats per a una àmplia varietat de servicis: el treball manual dur, les tasques de la llar, esclaves sexuals en el harem i unes atres. En caure la nit, els esclaus eren reclosos en presons anomenades banys que, per lo general, estaven abarrotats i eren calorosos, molts d'ells coves excavades en el sol des d'a on era molt difícil escapar.
Orige religiós de l'esclavitut berberisca
[editar | editar còdic]
El Corán inclou múltiples referències als esclaus, esclaves, el concubinato esclau, i la lliberació dels esclaus. També accepta l'institució de l'esclavitut, si be anima constantment a la lliberació d'esclaus. cal senyalar que la paraula 'abd' (esclau) s'utilisa molt poc, sent casi sempre substituït per algunes perífrasis com ma malakat aymanukum («lo que posseïx la teua mà dreta»). El Corán reconeix la desigualtat bàsica entre l'amo i l'esclau i els drets del primer sobre el segon. El historiador Brunschvig afirma que des d'una perspectiva espiritual, «l'esclau té el mateix valor que el home lliure, i lo mateix l'eternitat està en l'almagasén per a la seua ànima, en esta vida terrenal, a falta d'emancipació, subsistix el fet de la seua condició d'inferioritat, a la que ell deu dimitir piadosament.
El profeta Mahoma, referent per als musulmans practicava l'esclavitut, la qual cosa es justifica en el Corán:
Entre els esclaus de Mahoma es trobaven: Yakan Abu sharh, Aflah, 'Ubayd, Dhakwan, Tahman, Mirwan, Hunayn, Saneu, Fadala Yamamin, Anjasha al-Hadi, Mad'am, Karkará, Abu Rafi', Thawban, Ab Kabsha, Salih, Rabah, Yara Nubyan, Fadila, Waqid, Mabur, Abu Waqid, Kasam, Abu 'Ayb, Abu Muwayhiba, Zayd ibn Harithah, i també un esclau negre cridat Mahran, que va ser renombrado per Mahoma com Safina ('buc'). Algunes esclaves de Mahoma varen ser Salma Um Rafi', Maymuna filla d'Abu Asib, Maymuna filla de Saad, Khadra, Radwa, Razina, Um Damira, Rayhana, María la Copta en la que va tindre un fill mort a curta edat (Ibrahim), ademés d'atres dos siervo esclaves, un d'elles li havia segut donada com a regal per una de les seues esposes, Zaynab, i l'atra capturada en una guerra».[8]
Una de les ventages de l'esclavitut en l'islam, és que de la mateixa manera que per un cavall, tampoc es té que pagar azaque per posseir un esclau:
El profeta també va recalcar repetidament l'importància del bon tracte cap als esclaus:
Vore també
[editar | editar còdic]- Comerç àrap d'esclaus
- Comerç berberisco d'esclaus
- Yihad
- Pirateria anglo-turca
- Esclavitut en Mallorca
- Torres de vigilància costera en Espanya
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 10 de giner de 2016. Consultat el 7 de giner de 2016.
- ↑ 2,0 2,1 «British Slaves on the Barbary Coast».
- ↑ Toll, Ian W. (en anglés). Resenya de Pirates of Barbary. 12 de decembre de 2010. The New York Claves.
- ↑ Feijoo, Ramiro: «Espanya posa peu en Berbería, Mazalquivir», n.º 83 de L'Aventura de l'Història, Arlanza Edicions, Madrit, setembre de 2005.
- ↑ Mira Cavalls, Esteban: «Corsarios, tábanos de l'Imperi», n.º 88 de L'Aventura de l'Història, Arlanza Edicions, Madrit, febrer de 2006.
- ↑ Llidó, Ramón (1968). Xàbia, un paraís amagat (en és), R. Llidó.
- ↑ Davis (2003), pp. 3-26
- ↑ Zad al-Ma'ad, pp. 114-116.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Piratería berberisca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.