Yerba (Tunis)
Yerba[1] (en francés: Djerba), també coneguda tradicionalment en castellà com Els Gelves o Gelves, és una illa del nort d'Àfrica pertanyent a Tunis, de 514 km² de superfície (25 km de llarc per 20 km d'ample, en 150 km de costes). Està situada en el golf de Gabes,[2] a una distància d'uns 2000 m de la costa del país norteafricano i tancant l'entrada al golf de Boughrara, al surest de Tunis. És la major illa del nort d'Àfrica i en l'actualitat és coneguda per un turisme exclusiu i de lux.
La seua ciutat més important és Houmt Souk —Souk significa soc o mercat—, destí turístic que conta en ruïnes de la dinastia aglabí.
L'illa és coneguda des de l'antiguetat per l'excelent port natural de la seua part sur. Els cartagineses varen fundar allí vàries fortificacions defensives, els romans varen construir ciutats i varen desenrollar l'agricultura i el comerç portuari. Posteriorment va passar baix la dominació dels vàndals, l'imperi bizantí i els àraps per a acabar sent a partir dels anys xixanta un popular destí turístic.
L'illa es troba comunicada en el continent per un transbordador que conduïx des d'Ajim, al suroest de l'illa, a Jorf i per una carretera de 7 quilómetros de llongitut entre la península de Zarzis i la localitat del Kantara, la qual es remontaria a el III i se li denomina calçada romana.
El 17 de febrer de 2012, el govern tunecino va propondre l'inclusió de Yerba en la llista del Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco.[3]
Toponímia
editarYerba es coneix des de l'antiguetat perque la tradició fa d'ella l'illa dels Lotòfecs descrita en la Odissea per Homero, lo que ha fet que algunes voltes aparega denominada com Lotophagitis (del grec antic Λωτοφαγῖτις o Λωτοφάγων νῆσος). Segons l'historiador i geógrafo Salah-Eddine Tlatli, fins a el III l'illa va tindre diversos noms:
- l'obra Periple de Pseudo-Escílax la nomena Brachion (Βραχείων).
- Heródoto, la «illa dels alts fondos»;
- Polibio Phlâ
- i tots els autors llatins Meninx (Μῆνιγξ).
Pel que fa al seu nom actual, Salah-Eddine Tlatli alvança la següent explicació:
Geografia
editarSituació
editarL'illa, que depén administrativamente de la governació de Medenine, està situada a uns 500 km de Tunis per carretera (uns 330 km a vol de pardal) i a més de 100 quilómetros de Gabes. En abdós extrems de l'illa, dos alvanços del continent acosten Jorf a Ajim en l'oest i Zarzis al Kantara en l'est. A tot lo llarc de l'illa es troba la plaja de Mezraya (Sidi Mahrez) que forma una península estreta (casi una illa), Ras R'mal, que és un dels llocs turístics més importants de l'illa.
La superfície de l'illa és d'aproximadament 514 km². Vista una image des d'un satèlit l'illa té la forma d'un molar jagant en les seues tres raïls: les penínsules de Ajim, de Ras Terberlla i de Bine El Oudiane;[5] La seua màxima llongitut és de 29,5 quilómetros i el seu esgambi major de 29 quilómetros.[6] (seguit)
Les seues costes, en una llongitut de 125 quilómetros, presenten un traçat molt irregular. Les tres penínsules marquen els punts més propencs al continent del que l'illa està separada pel canal de Ajim uns dos quilómetros,[7] i pel canal del Kantara, d'uns 6 quilómetros de llarc. En el canal de Ajim se situen ademés dos illots cridats Elgataia Kbira i Elgataia Sghira.
Yerba és molt similar per la regularitat de la seua topografia i estructura geològica al relleu pla imperant en la costa meridional de Tunis.[6] L'illa és plana, l'altitut mija és de 20 metros i el seu punt més alt, Dhahret Guellala, s'eleva en la part més meridional fins als 53 metros.[6] En este punt, l'illa està travessada per un accident topogràfic major de 15 metros de desnivell i 15 quilómetros de llarc. La topografia escalonada alterna sectors elevats en atres situats en depressió en la que la superfície està modelada per una geomorfología dunar.[6] El llitoral es caracterisa per costes baixes, plages d'arena, en la seua majoria, que s'estén principalment entre Ras R'mal i Borj El Kastil. Gustave Flaubert denomina a Yerba com la "Illa de les arenes d'or" a causa de la seua arena fina i dorada.[8] L'aigua dolça és un element rar i no existix curs d'aigua algun en l'illa.
Yerba està rodejada d'alts fondos —la batimetría en la proximitat de l'illa és casi sempre inferior a 10 metros i l'isóbata de 5 metros no apareix fins a una distància d'una decena de quilómetros en les costes meridionals i septentrionals—[6] encara que existixen a lo llarc de la costa meridional un cert número de corrents marines que solquen els canals de Ajim i El Kantara, a on les profunditats sobrepassen en alguns punts els 20 metros.[6]
Clima
editar
El clima de Yerba és un clima mediterràneu en tendència a semiárido ya que l'illa està situada en el creuament de les masses d'aire mediterrànea i sahariano. La temperatura anual mija és de 19,8 °C, oscilant les miges mensuals entre els 30 °C de màxima i els 8 °C de mínima.[6] La mija de les màximes en estiu alcança els 32,7 °C, encara que la sensació de calor es troba un tant atenuada per l'oraget marí, mentres que en hivern, les miges mensuals són superiors a 12 °C.[6] En L’île heureuse et li Sud tunisien, Emmanuel Grevin parla també l'existència d'una quinta estació en Yerba:
que podem traduir com:
Gustave Flaubert fa descriure a Mathó, en el capítul IX de la seua novela històrica Salambó,[10] esta
.
Pel que fa a les precipitacions, Yerba és la més plujosa (248,8 mm) de totes les regions al sur de Sfax, sent la mija dels dies plujosos de 40 a l'any.[6] Més del 60 % d'estes precipitacions es concentren entre els mesos de setembre i decembre, en un màxim anual en octubre (28 % del total.[6] No obstant, lo essencial de les precipitacions anuals es poden distribuir en tan sol tres o quatre tormentas. l'estació seca comença en abril i rarament cau una gota en tot l'estiu. L'humitat i el rocío nocturn són dos factors vitals per a la flora de l'illa. Per a paliar l'escassea d'aigua, el govern tunecino preveu l'instalació d'una planta desaladora en capacitat de 50 000 m3/dia.
Depenent de la temporada, els vents predominants en Yerba tenen diferents. De novembre a març, són els vents de l'oest els que dominen abans de ser reemplaçats, de març a mitan de juny pel vent xaloc, vent càlit a sovint acompanyat de moles d'arena.[6] En l'arribada de l'estiu dominen els vents de l'est, portadors d'una miqueta de frescor.
Història
editarAntiguetat
editarDes de l'antiguetat, els historiadors nomenen Yerba, que identifiquen en la primera illa, en la Odissea, a on Homero fa naufragar a Ulises i els seus companyers, perduts en la mar durant el seu intent de tornada de la guerra de Troya (cap al 1185 a. C.),[11] per haver provat el lotos,
Ulises sofrix per tindre que deixar l'illa dels Lotòfecs (els menjadors de loto).[13]
En les albors de l'història, el territori que actualment ocupa Tunis estava poblat pels bereberes, en un modo de vida similar al del neolític.[14] Molts especialistes, entre ells Lucien Bertholon[15] i Stéphane Gsell,[16] consideren que va haver migracions entre la mar Egeo i el golf de Syrtes, a on es troba Yerba, en el transcurs del segon mileni abans de Crist. Abans de la fundació de Cartago, els fenicios de Tir haurien establit numerosos ports comercials a lo llarc de la costa de Líbia i Tunis fins a Útica. Yerba formaria part d'ells sense dubte alguna. El Periple de Pseudo-Escílax, que es remonta a mitan de el IV dona les indicacions més antigues que es coneixen sobre l'illa, si exceptuem les d'Homero:
La tradició local, en la seua versió més coneguda, informa que els primers judeus es varen establir en Yerba despuix de la destrucció per l'emperador Nabucodonosor II, en el 586 a.d. C. del Temple de Salomón,[17] del com s'hauria incorporat una porta en la sinagoga de la Ghriba.
Segons Gsell, en l'época "Djerba depenia certament de Cartago". Els cartagineses varen fundar molts llocs comercials, sent el més important Meninx, en la costa surest de l'illa, que transformen en un lloc important d'intercanvis en la conca mediterrànea, acondicionant els ports per a les seues embarcacions i utilisant-los com a escala en els seus recorreguts pel Mediterràneu.[18] Ademés del cultiu de l'olivera, l'illa cartaginesa abriga numerosos tallers d'alfarería, moltes pesquería i desenroll del teñir en púrpura a pur de els moluscs de l'espècie Murex, que varen donar renom a l'illa. Com a punt important d'enllaç en el continent africà, Yerba va conéixer més de mig mileni de prosperitat en els fenicios.
Els primers contactes de l'illa en els romans va tindre lloc durant la primera guerra púnica, en el transcurs de les operacions portades a terme contra Cartago. La primera expedició naval verificable, comandada per Cneo Servilio Cepión i Cayo Sempronio Bleso va ser enviada a Yerba en l'any 253 a.d. C.[19] Una segona, manada pel cònsul Cneo Servilio Gémino, va ser enviada el 217 a.d. C., durant la segona guerra púnica, el mateix any de la batalla del llac Trasimeno disputada entre cartagineses i romans en Itàlia. No obstant, "no va ser sino fins a l'any 6 d.C., despuix de la fase de protectorat dels príncips bereberes, els reis insirvientes, que es va iniciar la colonisació directa en la zona sírtica".[20] Se sap que llavors en l'illa existien dos ciutats: Meninx i Thoar.
L'illa albergaria a partir de llavors tres centres urbans principals. Un, el nom modern del qual és Henchir Bourgou, ha segut descobert en les proximitats de Midoun, en el centre de l'illa: es troben vestigis (cridats "Roques de Bourgou") d'una gran ciutat que data del sigle IV a.d. C., marcats per l'abundant presència de ceràmica i d'un imponent mausoleu pertanyent provablement a un membre d'una família real númida. Un segon centre, en la costa surest de l'illa, era un centre de producció de tenyides a pur de murex, citat per Plinio el Vell com la segona en importància en este camp despuix de Tir: les importants cantitats de marbre coloreat descobertes donen testimoni de la seua riquea. El tercer centre important, provablement l'antiga Haribus, es trobava en la costa meridional, prop de la població de Guellala.
Dos emperadors romans, Treboniano Gal i el seu fill Volusiano, són natius de Yerba. Un decret romà de l'any 254, poc despuix de la seua mort, menciona l'illa en l'expressió
| Creati in insula Meninge quae nunc Girba dicitur | Criat en l'illa Meninge, que ara es diu Girba |
És la primera volta coneguda de l'utilisació del nom de Girba.[21] A mitan del sigle III, es construïx una basílica en lo que hui és el bisbat de Girba. Dos dels bisbes de l'illa varen passar a la posteritat: Monnulus i Vincent, que varen assistir respectivament als concilies de Cartago de l'any 255 i de l'any 525 respectivament.[22] Les ruïnes de la seua catedral es troben prop del Kantara, en el suroest de l'illa, d'a on prové un bell batisteri cruciforme que es conserva en el museu nacional del Bart en Tunicia.[4]
Les prospeccions arqueològiques portades a terme entre 1996 i 2000 baix l'auspici de l'Universitat de Pennsilvània, de l'Acadèmia Americana en Roma i de l'Institut Nacional del Patrimoni de Tunis han detectats 250 llocs d'interés arqueològic, incloent numeroses viles púnicas i romanes.[23]
Despuix dels romans, Yerba va ser invadida pels vàndals, i posteriorment pel imperi bizantí. En l'any 665, l'illa cau en mans dels àraps dirigits per Ruwayfa ibn Thâbit Al Ansari, un companyer del profeta Mahoma, durant la campanya de Byzacena comandada per Muawiya Ben Hudaydj. L'illa se sumix en lluites entre faccions musulmanes i s'alia finalment en la facció jariyista.[24]
Edat Mija
editarEn el XI, l'illa conseguix l'independència a continuació de l'invasió de l'Ifriqiya pels Banu Hilal vinguts d'Egipte i s'especialisa en la pirateria.[25] En esta mateixa época es troba contrastada per primera volta la presència d'una comunitat judeua per mig d'una carta comercial provinent d'El Caire, d'a on provenen atres documents que mencionen als yerbenses en l'Edat Mija; escrita cap al 1030, fa referència a cert Abū ul-Faraŷ al-Ŷarbī (lliteralment "el yerbense") en domicili en Kairouan que comercia en Orient, o siga Egipte i l'oceà Índic.[26] Ocupada pel sultà hamadita Abd al-Aziz ibn Mansur, que regna entre el 1104 i el 1121,[25] l'illa va ser presa breument per Ali Ben Yahya entre 1115 i 1116.
Yerba va vore succeir-se a normandos de Sicília, aragonesos, espanyols i otomans durant quatre sigles.
Durant l'Edat Mija, varen anar principalment els cristians de Sicília i d'Aragó els que varen disputar les seues possessions en moltes batalles als jariyitas ibadíes yerbenses. D'este periodo subsistixen numeroses chicotetes mesquitas, algunes subterrànees, de les que les primeres daten del sigle XII, aixina com alguns impressionants forts.
En 1134, aprofitant-se de la situació problemàtica de l'Ifriqiya,[28] les tropes normandas del Regne de Sicília s'apoderen de l'illa que cau baix el domini del rei Rogelio II de Sicília, i posteriorment del seu fill i successor Guillermo, malnomenat el Mal. En 1154, els yerbanos es rebelen pero els normandos apaguen el tumult en un bany de sanc; solament la conquista almohade en 1160, conseguiria expulsar-los de Yerba i del llitoral tunecino.
Durant l'autumne de 1284, l'almirant aragonés Roger de Lauria pren possessió de l'illa i instala allí un domini baix la sobirania de la Santa Sèu;[29] l'archipèlec dels Querquenes es va unir a este señorío en 1286. En 1289, mana construir, prop de l'antiga Meninx, una fortalea cridada Castelló i més vesprada Borj El Kastil o Borj El Gastil. Despuix de la seua mort en 1305, és reemplaçat pels seus fills (1305-1310) i Carlos (1310) i posteriorment per Francis-Roger (1310). La família, incapaç de dominar els intents de sublevació dels yerbenses i els atacs dels háfsidas, cedix els seus dret al rei Federico II de Sicília que nomena a Ramón Muntaner com a governador en 1311[30] mentres que una hambruna fa estralls durant mesos, espentant al tumult als habitants que reben l'ajuda dels tunecinos del continent. Muntaner administraria l'illa fins a 1314, ya que el sultà háfsida Abu Yahya Abu Bakr al-Mutawakkil reconquistaría l'illa als aragonesos al voltant de 1335.[31]
Si be varen abandonar Yerba durant la seua guerra contra Castella (1334-1335), els aragonesos la varen reprendre en 1338, en l'ajuda d'una flota genovesa,[32] pero no la conserven sino fins a finals de 1392.[33] Els nous atacs de la flota d'Alfonso V d'Aragó,[34] en 1424 i 1431,[35] són repelits en l'ajuda del sobirà háfsida Abû Fâris 'Abd al-'Azîz al-Mutawakkil. Els musulmans varen construir una fortalea en el nort de l'illa, junt a les ruïnes de l'antiga Girba, que varen cridar Borj El Kebir. La ciutat d'Houmt Souk es va desenrollar al seu entorn.
En 1480, els yerbenses es varen rebelar contra el sultà Abû 'Umar 'Uthmân i prenen el control de la calçada romana que unia l'illa al continent. Les lluites internes entre Wahbiya i Nakkara, dos faccions dels ibadíes que dominen respectivament el noroest i el surest de Yerba, no detenen no obstant el progrés econòmic de l'illa. Els habitants paguen llavors un tribut al sobirà, pero permaneixen independents. Durant l'época zirí, tribus àraps nómades invadixen Tunis, pero Yerba va escapar al seu control.[36]
Cap al 1500, Yerba passa baix l'influència otomana: el corsario otomà Barbarroja obté del sobirà háfsida el control de l'illa,[37] que passa a ser la base de la decena de barcos de la seua esquadra. En 1510 les tropes del regne d'Espanya comandadas per Pedro Navarro, ataquen Yerba per a establir una fortalea que recolzara les conquistes d'Orà, Bugía, Alger i Trípoli; no obstant sofrixen una derrota.[38] En 1513, l'illa és saquejada pels genoveses.
Finalment Yerba, ya cridada Els Gelves, cau baix la sobirania espanyola des de 1520[39] fins a 1524 i des de 1551 fins a 1560, pero sense una ocupació estable va estar dirigida des de Mostaganem (al no ser estable eixa ocupació i estar finançada per l'Iglésia no està molt clar si pertanyia a l'Imperi espanyol). Torna a ser una base temporal per a Jeireddín Barbarroja i, de 1524 a 1551, una de les principals bases dels corsarios otomans i dels norteafricano conduïts per l'almirant Turgut Reis, conegut com Draggut. En abril de 1551, durant una expedició organisada pels cavallers de Malta i el virrey de Nàpols, Dragut és bloquejat en un canal yerbense per les galeras del genovés Andrea Doria, pero li les arregla per a escapar.[40][41]
Una flota europea, principalment composta de navío espanyols, napolitanos, siciliano i maltesos, baix les órdens de Juan Luis de la Cerda, duc de Medinaceli, ocupa l'illa en 1560 per a amprar-la com a base d'operacions contra Trípoli.[42][40] És en este context de rivalitat pel control de mediterràneu que va tindre lloc una batalla naval dels Gelves entre el 9 i el 14 de maig de 1560, contra la flota otomana manada per Piyale Pacha i Dragut. Els otomans varen afonar trenta navío cristians i varen fer 5000 presoners el 15 de maig; la chicoteta guarnició cristiana dels Gelves va ser exterminada despuix d'una férrea defensa i els seus ossos varen ser apilats en una piràmide, la Torre dels cràneus o Burj al-Rus, que es va mantindre fins a 1846.[40][43] Esta expedició és un dels acontenyiments militars i polítics més importants de el XVI.[44]
En 1568, el pachá de Trípoli, Djaafar Pacha, es va presentar davant els yerbenses per a demanar un gran tribut; l'illa és presa per un dels seus successors, Ibrahim Pacha, en 1598.[45] En setembre de 1611, l'illa va ser atacada per una poderosa flota de navío napolitanos, genoveses i maltés i casi 500 dels seus habitants moren durant el seu defensa.[46] Durant el XVI i principis de el XVII, Yerba depén alternativament dels governadors d'Alger, Trípoli o de Tunicia. La seua anexió a Tunis es concreta en un acort de 1614.[47] A partir de 1705 en l'establiment de la dinastia dels Husseinitas, el bey de Tunis està representat per un xeic i varis caídés reclutats entre les famílies locals més influents. Despuix dels Senumeni, en el XVI, la família més important entre ells era la de Bel Djelloud. Des de la segona mitat de el XVII i fins a el XIX la família dominant és la de Ben Ayed.
A partir el XVIII el malikí s'estén en l'illa junt al ibadismo, mentres que la llengua bereber pert terreny front al àrap. Durant este mateix sigle ocorren incursions dels nómades de Ouerghemma i Accaras que provenen de la regió de Djeffara, una planura a cavall entre les actuals Tunis i Líbia. En 1705 i 1706 la pesta va causar estralls, aixina com en 1809. En 1794, Yerba va ser saquejada durant 58 dies per un aventurer cridat Ali Burghul i posteriorment, en 1864 novament atacada pels nómades de la regió de Zarzis. Este mateix any varen sofrir una nova epidèmia de pesta i un tumult. En 1846, Ahmad I ibn Mustafá va abolir l'esclavitut en Tunis,[48] lo que va afectar a l'economia de l'illa perque era llavors, junt en Gabes, un dels principals centres tunecinos en el comerç d'esclaus alimentat per les caravanes vingudes dels oasis de Gadamés i de Ghat. Este tràfic es va desplaçar des de llavors cap a Trípoli.
Des de 1881
editarYerba permaneix baix el domini turc fins a 1881, data en la qual Tunis passa a ser un protectorat francés despuix d'un bombardeig de l'illa.[49] i la seua ocupació militar:
En 1956, Tunis accedix a l'independència i Yerba passa a ser una delegació depenent de la Governació de Medenine. No obstant, com el principal adversari polític del president Habib Bourguiba durant la lluita per l'independència, Salah Ben Youssef, era originari de Yerba, l'illa és relegada durant molts anys en els plans d'infraestructures. Mentres que en el restant del país els hospitals, instituts i carreteres es construïxen inclús en chicotetes localitats, Yerba deu esperar fins als anys 70 per a ser dotada d'estos servicis. No és una governació, a pesar de que regions molt manco poblades lo són. Entre 1962 i 1969, per les condicions econòmiques desfavorables generades per una reforma estatal de les estructures comercials, mils de yerbenses emigren (entre 5000 i 6000 caps de família)[51] a Europa (principalment França en un 80 % d'ells; la major part dels quals s'instalen en l'àrea metropolitana de París. Pràcticament la totalitat de la població activa de les localitats de Sedouikech, Guellala i Ajim va emigrar.[51]
L'aspecte de Yerba ha canviat molt des dels anys 60 del passat sigle: zona hotelera, ampliació de l'aeroport i de zones urbanisades (simples llogarets que es convertix en verdaderes poblacions), ampliació de les carreteres asfaltades i instalació d'allumenat elèctric.[52] Solament algunes parts de l'interior de l'illa han quedat pràcticament intactes, lo mateix que una part de la costa meridional.
En març de 1976, alguns carrers de Ajim són transformades per a servir de decorat a primers d'abril del rodage cinematogràfic de la película La guerra de les galàxies, representant els carrers de la ciutat de Mos Eisley, en el planeta Tatooine. A 14 km al nort, el morabito de Sidi Jemour va servir també com decorat per a Mos Eisley i el port espacial.
El 11 de abril de 2002, un atentat terrorista comés contra la sinagoga de la Ghriba. Un camió carregat d'explosius va esclatar en les proximitats de la sinagoga: 21 persones (14 alemans, 5 tunecinos i 2 francesos) varen resultar morts, ademés de numerosos ferits. El govern tunecino va estar parlant d'un accident, pero els experts varen sugerir ràpidament un atentat, reivindicat en seguida per Al Qaeda. La comunitat judeua de l'illa contava llavors en unes 700 persones, a pesar de que en 1946 este número se sifrava en 4300.[53]
Arquitectura i urbanisme
editarOrganisació de l'espai
editarEls habitants de Yerba, despuix d'haver segut somesos a repetits atacs provinents de la mar a lo llarc de la seua història, es varen alluntar de les costes i es varen dispersar pels camps de l'interior de l'illa.[54] L'edifici tradicional, és, en general, aïllat i dispers; s'estructura segons una organisació jeràrquica de l'espai basada en el menzel, terme que significa casa en àrap, i descriu els espais residencials i funcionals en els que viuen les famílies. Això constituïx la cèlula de base de l'hàbitat unit al voltant de la mesquita.[55]
El camp yerbense destaca pel seu silenci, destacat per numerosos visitants célebres, entre els quals Simone de Beauvoir va dir que "és l'entorn més silenciós del món".[56]
El desenroll del turisme en l'illa en la década de 1960 ha dut un canvi en l'organisació tradicional de l'espai, principalment aminorar l'espai en l'interior de l'illa en profit de les costes.[7] Moltes zones rurals varen ser abandonades: una enquesta de 1963 estima en 7000 hectàreas la superfície de terra sense cultivar sobre un total de 39 000 hectàrees cultivables, o siga una quinta part del potencial agrícola; els menzel abandonats o en estat de ruïna són també numerosos.[57] En efecte, els jóvens preferixen activitats menys penoses i més lucratives que l'agricultura[58] i la mà d'obra local representa un cost que el rendiment agrícola no justifica sino en uns pocs i rars casos(en presència de capes d'aigua dolça o de baixa salinitat). El centre de l'illa permaneix llavors marginat econòmicament i alluntat de les principals vies de comunicació, a pesar de que moltes carreteres varen ser asfaltades en el transcurs de la década de 1990.
Casa tradicional: el "menzel"
editar
El menzel està format per una o vàries habitacions (houch) rodejades d'hortes i camps, als que es poden afegir tallers de teñir, graners o el molí d'oli (a voltes suberraneo[59] i proveïts d'un número variable de pous o de cisternas. Rodejat d'alts caballones de terra (tabia), està organisat segons un principi defensiu.[55] De forma general, el houch abriga tres generacions.[60]
Pren una forma quadrada o rectangular i no tenen finestres cap a l'exterior, sino que òbrin normalment cap al pati interior.[61] Al voltant del pati s'articulen de dos a quatre peces més o menys grans que poden ser dividides interiorment per mig de tabics i portes o de simples cortines (kella) i comprén en els sedda o doukkana (quartos en general sobreelevadas utilisades com a dormitori), els magsoura (habitacions menudes) i els mesthan (menudes habitacions utilisades com a sala d'aigua, pero sense WC). Antigament, els chicons que es casaven obtenien la seua pròpia peça separada en el houch del pare.
La skifa, situada en l'entrada, és la peça que reunix als habitants i servix per a rebre als veïns i als visitants menys importants. Per als visitants ilustres, les famílies pudientes disponen en general d'un makhzin dhiafa independent o adossat al houch i freqüentment donant a l'exterior.[62] Per a atres elements com la cuina i la latrina es té el khouss (construcció en tronc i branques de palmera),[63] el matbakh (cuina), el houch el bir (pous en aigua, generalment salobre destinada per a la neteja, llevat el llavat de la roba) i el knif o mihadh (latrina). En algunes localitats, a estes dependències s'afig una ghorfa (una única habitació en chicotetes finestres a l'exterior), que servix durant l'estació càlida com a dormitori[64] sobreelevado al que s'accedix per una escala rígida i sense rampa. L'us de voltas i cúpulas és molt comuna i permet lluitar contra la calor. La decoració és, en general, senzilla i austera: els matalafs a sovint es coloquen sobre estores (h'sira) o sobre plataformes de mampostería (sedda o doukkana), arcones o grosses gerres[63] per a ordenar la roba de la casa, els marfaa (una espècie de perchero), els sofra o medixca, una espècie de mesitas baixes per a menjar en les que es menja assentat en les cames creuades, sobre estores o matalafs baixos cridats gaada. Les reserves alimentàries eren conservades en grosses gerres de terracota (khabia, tass o zir) fabricades des de temps inmemoriales en Guellala.[65]·[66] La majoria de la vaixella yerbiense prové també d'esta mateixa població.
Tenint en conte la dèbil pluviometria (menys de 250 mm anuals) i lloc que l'aigua potable és un ben escàs, els yerbanos tenen la costum de construir cisternas que criden feskia o fesghia[63] (en general subterràneus, de forma rectangular o quadrada i situats en l'exterior del houch) i els majen o majel (que prenen la forma d'una gran gerra eixamplada construïda freqüentment en el pati interior del houch) per a la recolecció de les aigües de pluja.[67] Els majen i els feskia rebien l'aigua de pluja caiguda en les teulades de les habitacions, en els terrats i patis. Tots estos espais són encalados tots els anys en calç viva abans de l'estació humida per a garantisar una certa higiene. Este sistema d'aigua pluvial existia ya en Yerba en l'época romana, de les quals s'han descobert grans cisternes en Meninx. En 1967 s'estimava que la superfície arreplegada per mig d'este sistema en Yerba era propenca a un milló de metros quadrats.[68]
León l'Africà, citat per Salah-Eddine Tlatli[69] dona, en el XVI, una descripció de l'hàbitat i de l'activitat de Yerba que és molt semblada a l'existent fins als anys 60 del passat sigle:
.
Arquitectura civil i religiosa
editarEls colors dominants en l'arquitectura yerbense són el blanc viu per als murs i teulades i el blau celest o més rarament el verda botella per a les portes i finestres. Atres colors han escomençat a aparéixer despuix de l'assentament d'habitants vinguts de l'exterior de l'illa (en la seua majoria del sur i de l'oest central de Tunis) i la construcció de cases de lux pels emigrants.[70] En l'illa està prohibit construir més de dos pisos per damunt i per baix del nivell del terreny, lo que permet conservar una certa harmonia.
En Houmt Souk, existixen numerosos caravasars en mans de particulars[71] reunits en l'antic barri maltés (entre la mesquita dels turcs, l'Iglésia catòlica i l'actual carrer de Bizerta) i alguns han segut transformats en menuts hotels o albercs. Este tipo d'edificis cristians existix en Yerba des de el XIV.[72]
Pero l'herència arquitectònica de l'illa residix davant tot en les seues mesquitas de les que el seu gran número —més de trescentes, de les que menys de la mitat es troben encara en us—[73] té per orige la dispersió de la població.[74] Salah-Eddine Tlatli diu d'elles[75] que
Les mesquites ibadíes tenen una arquitectura particular i no és possible accedir a a el minaret sino passant per la sala d'oració. Algunes són subterrànees: a alguns quilómetros de Sedouikech, en direcció al Kantara, es troba una d'elles, Jemaâ Louta, que data de el XII o XIII[76] i a on els ibadíes es refugiaven per a practicar el seu cult. Rodejat d'un olivar, s'obri a l'exterior per una escala molt empinada que conduïx a la sala principal; al costat es troba un gran depòsit igualment subterràneu alimentat per un pou. Una atra d'estes mesquites subterrànees es troba en la carretera de Ajim. Al no estar utilisades per al cult, estes mesquites poden es visitades lliurement.
Moltes mesquites i zaouïas, com Sidi Zaied, Sidi Smael, Sidi Mahrez, Sidi Yati, Lalla Hadhria, Sidi Garous o Sidi Jmour,[77] varen ser construïdes a lo llarc de les costes de l'illa. Servien com guardacostas i permetien avisar de l'arribada d'amics o enemics, pirates o corsarios, per un sistema de senyals de fum destinades a que els habitants de l'illa que es refugiarien de l'eventual perill. Certes mesquites estaven construïdes com a chicotetes fortalees i disponien d'un forn i de cisternes d'aigua que permetien resistir algun temps els atacs. Jemaâ El May, classificat com a monument històric, és un dels millors fortificados de l'illa.[75] Jemaâ Fadhloun és un atre eixemple: segons Kamel Tmarzizet,
i posseïx "importants murs en contraforts massius adossats a l'exterior."[78]
Arquitectura militar
editarCom a herència de l'Edat Mija, els forts que fiten les costes de Yerba testimonien el seu mogut passat. Molts d'estos edificis de l'época medieval varen ser desmantellats.
El monument històric més gran de l'illa que encara es conserva és Borj El Kebir, també cridat Borj El Ghazi Mustapha o el fort espanyol. Ubicat en la costa al nort d'Houmt El Souk, la seua construcció sobre les ruïnes de l'antiga ciutat de Girba (actual Houmt El Souk) va ser ordenada pel sultà hafsí de Tunis per a albergar a la seua guarnició al voltant de 1392[79] i després ampliada al voltant de 1450. L'11 de març de 1560, despuix d'una derrota, el xeic Messaoud, lloc al mando de l'illa, li la va entregar al virrey de Sicília, Juan de la Cerda, qui no la va conservar per molt temps: el fort va ser sitiat entre l'11 de maig i el 29 de juliol. L'assalt, liderat pel corsario Dragut Rais i recolzat per Piyale Pasha, va causar entre 5.000 i 6.000 morts. El caíd Ghazi Mustapha Bey, nomenat per Dragut per a convertir l'illa en una base naval,[80] va completar entre 1560 i 1567 l'obra iniciada per l'expedició de Juan de la Cerda, afegint vivendes i una chicoteta mesquita. Les autoritats tunecinas varen declarar la fortalea monument històric el 15 de març de 1904;[81] posteriorment va ser restaurat i transformat en museu.[80] Actualment alberga dos zawiyas, dedicades a Ghazi Mustapha Bey. Hui és un castell fortificado de 68 metros de llarc i 53 metros d'ample, els murs són d'uns 10 metros d'alt i entre 1,20 i 1,50 metros de gruixa,[82] antigament equipat en un pont levadizo i rodejat per un gran fos.
Borj El Kastil o El Gastil és un dels pocs forts medievals que s'ha conservat parcialment;[83] és una fortalea construïda en 1210 (o al voltant de 1287 segons Kamel Tmarzizet.[84]) pel conquistador espanyol Roger de Lauria, almirant de Pedro III d'Aragó, rei de Sicília. Lauria va ocupar Djerba baix el mando de Pedro d'Aragó en 1284 i va instalar allí una forta guarnició. El fort va ser restaurat per primera volta en el XV pel sultà hafsí, després novament en el XVI pels otomans i en el XVII per Hammuda Pasha Bey.[85] Ubicat a l'est d'El Kantara, té forma quadrada de, aproximadament, 30 metros per cada costat i 10 metros d'altura.
Una fortalea rodejada per la mar entre Terbella i El Kantara, cridada Borj El Agrab,[86] encara conserva fonaments sòlits, pero és de dimensions més modestes. Construïda sobre l'emplaçament d'un fort anterior,[87] en planta circular dividida en tres chicotetes habitacions, va ser restaurada i ocupada durant décades per siciliano i espanyols, en particular pel català Ramón Muntaner.[87] Una llegenda la rodeja: es diu que va ser construïda per un príncip de Djerba, l'únic fill del qual, criat allí per a la seua protecció, va morir per la picadura d'un escorpión amagat en una cistella de fruta.[88]
Borj Jilij va ser construït per Ali I Pasha en 1745 i completat per Hammouda Pasha en 1795. Està ubicat en l'extrem noroest de l'illa, no llunt de l'aeroport i de Mellita. Ha segut restaurat vàries voltes i, actualment, està baix el control de l'eixèrcit tunecino.[89]
Finalment, hi ha atres forts, modificats primer baix el protectorat francés i després per les autoritats tunecinas despuix de l'independència: Borj Aghir, construït pels otomans en el XVII i transformat en un edifici de aduana i després en una casa de vacacions per a jóvens,[84] i Borj El Kantara, construït sobre els fonaments d'un dels forts més antics de l'illa i reconstruït vàries voltes. Este últim, restaurat en el XV, va ser utilisat per l'aduana baix el protectorat francés i després pel Ministeri de l'Interior despuix de ser ampliat.[90] Ademés, hi ha restants més menuts d'atres forts, inclosos Borj K'sar Massoud, Borj El Wasat i Borj Marsa Ajim.[18]
Demografia
editar| Municipalitat | Població | Habitants (2004) |
|---|---|---|
| Djerba Houmt El Souk | Houmt El Souk | 44 555 |
| Erriadh | 11 268 | |
| Mellita | 9069 | |
| Djerba Midoun | Midoun | 30 481 |
| El Mey | 9131 | |
| Sedouikech | 6280 | |
| Beni Mâaguel | 4567 | |
| Djerba Ajim | Ajim | 13 950 |
| Guellala | 10 216 | |
| Font : Institut nacional de l'estadística | ||
Els habitants de Yerba, els yerbenses, eren en 2004 un total de 139 517, repartits en tres delegacions (una unitat administrativa intermija entre la governació i el sector)que corresponen a tres municipalitat en funcions molt diferents:[7]
- Djerba-Houmt El Souk, la ciutat d'Houmt El Souk considerada com la capital de l'illa en 44 555 habitants i un total de 64 892 habitants per al conjunt de la municipalitat;
- Djerba-Midoun, la ciutat de Midoun que constituïx el centre més propenc a les activitats turístiques que conta en 30 481 habitants (50 459 per al conjunt de la municipalitat);
- Djerba-Ajim, la ciutat d'Ajim, més d'esquenes a la dinàmica insular, que conta en 13 950 habitants (24 166 habitants per al conjunt de la municipalitat).
Els habitants de l'illa, principalment arabeparlantes conten també en una important component berberófona (Kutamas, Nefzas, Hawwaras, etc.). La major part de l'illa està ocupada per poblacions els habitants de les quals tenen orige bereber com Mezraya, Ghizen, Tezdaine, Wersighen, Sedouikech, Ajim i Guellala a on el parla tradicional és el tamazight, també cridat ací chelha, llengua a on les consonant explosives com la "T" apareixen casi en cada paraula.[91] La tradició berberófona és mantinguda sobretot per les dònes.[92][93] En el pla religiós es distinguix una chicoteta i molt antiga comunitat judeua "perificada en les tradicions hebraicas més antigues,[94] que provenen dels exiliats de Jerusalem. Dita comunitat s'ha mantingut aïllada des de fa sigles.[94]
Es creu que una comunitat d'orige àrap es va establir en Djerba durant l'invasió hilaliana.[95] La població de parla àrap i musulmana de l'illa també inclou un component negre significatiu (aproximadament el 10% dels yerbenses[96][nota 1]), principalment d'orige sudanés, establit principalment en Arkou, prop de Midoun. Una comunitat originària del sur de Tunis (la regió de Beni Khedache) viu en el seu propi barri en Houmt El Souk, Houmet Ejjoumaâ o Chouarikh, i es vares vore de manera diferent a atres yerbenses (especialment les dònes).[nota 2] En el seu llibre titulat Djerba. En l'illa dels menjadors de loto, Salah-Eddine Tlatli pinta un quadro de coexistència pacífica entre distintes comunitats:
Seguint la classificació de la població de Berbería Oriental elaborada a principis de el XX per Lucien Joseph Bertholon i Ernest Chantre,[98] Charles-André Julien descriu al yerbense com a
Sobre Salah-Eddine Tlatli,[100] citant a Bertholon, descriu les "característiques ètniques" dels yerbenses
Sobre este últim punt, varis estudis genètics realisats en la població de l'illa[102][103][104] conclouen en la mateixa direcció, mostrant que l'herència genètica dels judeus de Djerba és clarament distinta de la dels seus veïns àraps i bereberes. Els resultats indiquen, per un atre costat,
L'elevada població i l'insuficiència de recursos locals, que provoquen crisis a sovint vinculades a males collites , varen contribuir al desenroll d'un procés migratori que inicialment era estacional i temporal, pero que gradualment es va tornar estructural i permanent.[55] La gran majoria dels yerbenses que abandonen la seua illa treballen en el comerç per l'ubicació estratègica del seu lloc d'orige. Encara que la majoria d'ells inicialment permaneixen en Tunis, a on tenen una posició dominant en el comerç minoriste d'aliments,[55] des de les reformes del ministre Ahmed Ben Salah en la década de 1960, que varen consolidar el comerç minoriste en cooperatives, els yerbenses han emigrat predominantment a Europa, i més concretament a l'àrea metropolitana de París.[55][51] Els diners repatriats pels yerbenses que viuen en l'estranger juga un paper important en l'economia de l'illa.[51] Pel contrari, la migració a l'illa de tunecinos procedents del continent (principalment de les governacions del sur i centre-oest del país) ha aumentat gradualment, i ara representen casi el 45% dels habitants i el 60% de la força laboral.[55] En este context, estan competint gradualment en els residents natius de Djerba en el mercat laboral de l'illa.
Donat l'espai llimitat, els escassos recursos de l'illa i la rigidea del rito ibadita, la tradició popular sosté que el yerbense és generalment conegut com un treballador disciplinado, rigorós i ahorrativo[60] i un bon administrador, de naturalea prou reservada, tranquil i educat. En les famílies ibaditas, inclús els fills adults no fumaven davant dels seus pares, i la yaya governava la família en mà de ferro; els seus fills, nores i nets li devien obediència. Els germans i socis es turnaban per a abandonar l'illa[105] de modo que alguns hòmens adults permaneixqueren per a treballar la terra en les dònes, els chiquets i els vells.[106]
Religió i creències
editarReligió
editar
l'islam sunita de rito malikí predomina en Tunis, encara que existix una chicoteta comunitat que practica el rito sunita hanafí.[107] Este no és el cas en Djerba, a on gran part de la població bereber s'adherix al ibadismo, una branca del jariyismo. L'islam jariyí nega als hòmens, inclús al califa, el dret a interpretar els texts sagrats i advoca, ademés de per una estricta observança d'ells, per una vida sòbria i l'igualtat perfecta entre tots els musulmans:[21]
De fet, en Djerba existien dos grups rivals de ibadíes: els wahabíes (partidaris del governant rostomita de fe ibadí Muhámmad ibn Abd-al-Wahhab) i els nakkara (la majoria dels quals es varen convertir finalment al malikismo)[109] es varen enfrontar entre els sigles VIII i XIV pel domini de l'illa.[110] Esta rivalitat ya no és efectiva hui en dia, i els térmens "wahabíes" i "ibadíes" s'usen a sovint indistintament.
Els ibadíes de Djerba, resistents a l'autoritat central del bey, varen afirmar la seua autonomia formant aliances en els de Tripolitania i el sur d'Argèlia (Ghardaïa). En freqüència es negaven a pagar imposts i es rebelaven. En conseqüència, l'introducció del sunismo i el rito malikí en l'illa va ser fomentada per les autoritats beyicales, inicialment en la ciutat d'Houmt El Souk a través del treball d'erudits i teòlecs de fòra de l'illa, com Sidi Bouakkazine, Sidi Aloulou, Sidi Brahim El Jemni i Sidi Abou Baker Ezzitouni.[111] Açò podria explicar l'existència de cert antagonisme entre els habitants ibadíes d'identitat bereber i els habitants del rito malikí.[112] En la pràctica, existixen algunes diferències entre ells en el ritual de l'oració.[110][113]
L'illa també alberga una chicoteta comunitat judeua que va aplegar a contar en vàries decenes de mils de persones, principalment, artesans (joyeria, calcer, sastrería, etc.), encara que també comerciants. Han vixcut allí durant sigles en harmonia en la majoria musulmana, a pesar del decliu demogràfic provocat per l'emigració a Israel a partir de 1948 i a França despuix de l'independència de Tunis en 1956, la crisis de Bizerta en 1961 i la guerra dels Sis Dies en 1967. La Sinagoga de la Ghriba, situada en el llogaret d'Erriadh (Hara Sghira, a nou quilómetros al sur de Houmt El Souk), és molt antiga i célebre. Segons els rabinos de Djerba:
Esta sinagoga atrau cada any, tres semanes despuix de la Pésaj, a peregrins de tot lo món, pero especialment d'Europa i el nort d'Àfrica, que «duen les Taules de la Llei en processó sobre els seus muscles, fòra de la sinagoga, baix un pesat baldaquino multicolor que desfilen»[114] per les afores. Vàries atres sinagogues chicotetes es troben en Hara Kbira, el principal barri judeu de l'illa, situat en Houmt El Souk.
A principis de el XX, Djerba tenia, entre una població d'aproximadament 40 000 habitants, varis centenars de catòlics francesos, italians, grecs i maltés.[115] Estos grups es guanyaven la vida, entre atres coses, com a artesans o peixcadors que recolectaven peixos i esponges. L'iglésia catòlica d'estil maltés de Sant Josep de Djerba va ser fundada en el centre mateix de Houmt El Souk en 1848 o 1849 per un sacerdot de la missió de Sant Vicente de Paúl, assistit pel bisbe Gaetano Maria de Ferrara;[116] es va reobrir oficialment al cult i es va consagrar el 19 de març de 2006. També hi ha una iglésia ortodoxa grega fundada al voltant de 1890, dedicada a Sant Nicolás, patró dels peixcadors, i ubicada prop del port de Houmt El Souk.
Creències i llegendes
editarLa superstició i els seus misteris, com els mals de l'enveja i el mal d'ull d'orige bereber, són el tema d'un gran número de creèncias populars[117] que prevalen des de fa molt temps en l'illa, com en el restant de Tunis. Algunes es referixen a dies i números: aixina, la gent de Djerba considerava des de fa molt temps el dimecres un dia de mala sort en el que no es devia mamprendre res, ni tan sols una boda o una visita als malalts. El número cinc i els seus múltiples es pronuncien per a alluntar la mala sort o les influències negatives, d'ahí la popularitat de la Jamsa o Mà de Fátima.[118] El sèptim dia, per un atre costat, és un dia propici que se celebra despuix d'un naiximent o una boda, de la mateixa manera que el quadragèsim dia despuix d'un naiximent o una mort. Atres creències seguixen molt vives: encara es diu que contar persones du mala sort i que apilar les sabates en llevar-li'ls o guardar-los és senyal d'un viage imminent; Si, per un atre costat, les sabates cauen, deus donar-los el regrés immediatament, de lo contrari Satanás resarà sobre ells.
Moltes creències estan vinculades al menjar. El peixcat és considerat un amulet de bona sòrt i protecció contra el mal d'ull:[119] de la mateixa manera que el Jamsa, es representa en joyeria[118] i s'usa comunament en la decoració d'interiors; un chicotet amulet de peix casi sempre s'adjunta a la roba dels recent naixcuts. En el passat, el pa, que era venerat, mai es tirava al fem: si un tenia que deixar un tros, primer devia besar-se i després colocar-se en un lloc net, preferiblement elevat, per a que una persona pobra o un animal poguera trobar-ho net; es diu que en observar la lluna, un pot vore una dòna penjada de les seues parpalles per haver tocat al seu fill en un tros de pa.
Les creències i llegendes a sovint semblen ser el resultat del saber popular, preocupada per preservar l'honor i la pau de les famílies. Aixina, inclús en les décades de 1950 i 1960, va haver casos de desaparicions atribuïdes a una khiala, com la d'Hammam El Ghoula,[120] el fantasma d'una dòna molt bella que s'apareix a les seues víctimes, les embruja i li les du, per a després lliberar-les sano y salvo despuix d'un o més dies, supostament sense cap recort del succés. ¿Era esta una forma de justificar les fugues? De manera similar, l'emigració massiva d'hòmens de Djerba sugerix que durant generacions varen seguir acceptant que un feto podia ser gestat per la mare durant varis anys i nàixer en absència del pare.[121] També es creu que les ànimes dels morts vaguen pels cementeris de nit i durant les hores més caloroses del dia. Segons els conten als chiquets, és durant eixes mateixes hores quan una vella malvada (azouzat el gaila) atrapa a els qui troba en el carrer i els devora. Els chiquets també temen ser capturats per algun d'estos "cavallers" que busquen víctimes en marques distintives, el sacrifici de les quals els permetria trobar un tesor enterrat.
Les llegendes rodegen certes mesquites com Sidi Zitouni -també cridada Koubet El Kheiel, “Cúpula del Fantasma”[111]- i Jemaâ El Guellal en Houmt El Souk, aixina com Sidi Zikri[122] i moltes atres. Una d'estes llegendes conta l'història de Sidi Satouri, un humil llaurador, que posseïa una chicoteta parcela aïllada de terra difícil de cultivar. Despuix d'un dia de dur treball, es va detindre en mig del camí per a orar quan una rica processó nupcial va intentar interrompre-ho, pero en va. Quan va terminar d'orar, es va donar conte de que la processó s'havia convertit en pedra.[123] De regrés en el poble, els va contar als parracs la seua aventura, i ells, incrédulos, varen ser al lloc i, al vore la processó convertida en pedra, varen considerar a Sidi Satouri un sant i varen construir una mesquita en el lloc de la seua aventura que du el seu nom, Jemaâ Sidi Salem Essatouri.[21]
La llegenda dels Sallaouta, que es varen assentar en la regió de Mezraya, conte que varen decidir construir una mesquita, varen elegir el lloc i varen començar a excavar els fonaments. Al sendemà, en retornar al lloc de construcció, varen vore en un tossal un pilar de marbre de dotze costats que cap mà humana podria haver colocat allí. Ho varen vore com una senyal divina, varen afegir tres columnes de pedra i morter, i varen construir la mesquita anomenada Jemaâ Sellaouati.[21]
Moltes atres creències estan associades en figures sagrades com Lalla Thala, qui curaria el tracoma i ajudaria a trobar un ànima bessona,[124] Sidi Marcil (Sant Marcel), qui curaria l'infertilitat femenina o Maamouret Aghir, qui curaria les malalties de la pell i reuniria als amants separats.
Usos i costums
editarTradicions
editarYerba posseïx tradicions d'una gran riquea:[125] la multitut de joyes[126] (fa temps l'ofici de joyer estava reservat en exclusivitat als judeus) i de trages tradicionals, fins a capells característics de certs llocs com Guellala i Sedouikech,[127] una gastronomia que varia d'un lloc a un atre i les particularitats de la seua música (anteriorment eixecutada per músics i cantants en la seua majoria negres[128]) estan en l'image de la diversitat de la població de l'illa, les seues llengües i els seus ritos.
Moltes tradicions rodegen els dies grans del calendari musulmà, i particularment el ramadà. Aixina, en algunes llars ibaditas de Yerba la jove que dejuna per primera volta (habitualment des de la pubertat) és rebuda a sopar durant tot el més pels seus pares i amics i rep regals destinats al seu aixovar de matrimoni (trossos de teles, etc).
Algunes costums fan intervindre personages tradicionals, en general encarnat per yerbienses negres. El primer, el tengam, té per missió despertar als habitants durant les nits de ramadan, per a l'últim menjar abans de l'inici del dejuni diari. A lo llarc de tota l'illa hi ha molts d'estos tengam que recorren els pobles i van de casa en casa tocant la seua tabl i cantant goumou li s’hourkoum. El dia quinze d'eixe mateix més, els yerbienses els esperen per a ofrecerkes zlabia i f'tair (grans bendicions). El dia d'Eid al-Fitr tornen a passar per a rebre diners.[129]
Sobre el segon, cridat boussadia,[130] és un personage típicametne africà que du una caraça i pells d'animals adornades en pequelos espills i cintes multicoleores. Va de casa en casa, a sovint acompanyat d'un chiquet vestit com ell, per a cantar i ballar al ritme de menuts platillo ovalats de ferro. Este espectàcul constituïx una distracció per la qual les gents li oferien diners. Entre els anys 1960 i 1990, el boussadia ha aplegat a convertir-se en una atracció més turística que popular, pero la situació està canviant i el personage torna a aparéixer cada volta més davant de les cases.
Alguna tradicions prácicamente han desaparegut, com la dels músims, varis dies durant l'any en els que es devia dur una comidad de carn o peix a les mesquites[131] o als veïns més pobres. Unes atres es mantenen vives, entre les quals la més coneguda és la del matrimonis tradicional.
Gastronomia
editarAbans del desenroll turístic, els yerbenses cultivaven blat, ordi, sorgo[132] i llentilles que constituïen les bases de la seua alimentació. El cuscús d'ordi (malthoutha), el peix o carn seca i conservada en oli d'oliva (dhan)[133] i les chicotetes anchoves seques (ouzaf)[134] són especialitats de l'illa. La zammita,[132] un plat a pur de ordi torrat, de fenogreco i espècies, és consumit pels yerbenses en el desdejuni, o a mija demà abans del menjar principal, acompanyat de llegums crus o en salazón (cebes verdes, ràvens, carlotes o pimentons) o de fruta (raïms o granades).[135] El sorgo es consumix en pastiços, entremeses (sahlab i bouza) o bsissa.
La gastronomia yerbense més be frugal varia no obstant d'una localitat a una atra, lo mateix que la cocció al vapor. Aixina, per al cuscús yerbense, la sémola es cou al vapor, lo mateix que el peix o la carn i les verdures condimentadas d'espècies.[132] S'utilisa llavors una cuscusera de fanc cuit de dos peces, típica de l'illa, cridada keskess bou rouhine. l'arròs yerbense es cou també al vapor: carn, fege i verdures són picats, condimentados i mesclats en l'arròs llaugerament templat, coent al vapor el conjunt a continuació. Moltes de les varietats de farina de cereals i de llegums secs (ordi, sorgo, blat, llentilles, cigrons, fenugreco, etc.) condimentadas d'espècies i d'herbes anomenades bsissa són preparades i conservades per a ser consumides naturale, salades o azucaradas en oli d'oliva, frutes o llegums frescs, dátiles o figues seques.
Els yerbenses són també aficionats als peixos, polps (fresca o secs[136]), sépies i calamars; estes últimes farcidures d'herbes permeten preparar un plat de cuscús o d'arròs. Els ouzaf[132][137] constituïxen un condiment més per a elegir, en particular en la preparació del mchelouech bil ouzaf[138] i del mesfouf djerbien (una varietat de cuscús poc regat de salsa, ben especiado i ric en herbes com el yazoul o gazoul).[139] o del s’der (sopa de sémola).
El secat de la carn és una pràctica habitual en tota l'illa: la carn tallada en tires fines (kadid) és condimentada en sal i cobertes en oli (per a alluntar a les mosques), secada al sol i després cuita en oli d'oliva (m’selli), conservat (d’hane) i utilisat per a la preparació de plats típics.[140] La glaia, carn cuita conservada en grassa de corder i condimentada en cúrcuma, sal i pebre, pugues també conservar-se durant un o dos mesos; s'acompanya de tomatas, pimentons i ous i es menja en pa o una papilla espessa de farina d'ordi (bazine o iche) o blat (assida).
La pasticeria tradicional yerbense és relativament pobra. Les begudes típiques són el legmi (suc de palmera que es transforma en vi de palma per mig d'una fermentació molt ràpida, en a penes un dia) i el l’ban (llet fermentada en sèrum). El té vert a la menta o el té negre perfumado en fulls d'una varietat de gerani (atr'cha) es beu molt azucarado, be despuix dels menjars o entre menjars.
Música i dansa
editarLa música tradicional de Yerba es fonamenta en els instruments de percussió en la darbuka (menut instrument utilisat per hòmens i dònes) i el tabl[141] (gran tambor cilíndric pesat de dur, utilisat exclusivament pels hòmens[142]) ademés d'un instrument de vent a voltes cridat ghita i atres voltes zoukra o zurna, utilisat solament pels hòmens. Els ritmes són generalment llents i melodiosos; un d'ells, la chala, és específic de l'illa.[143] El mizwad ha segut introduït en l'illa més recentment, especialment pels cantants Hbib Jbali i Mahfoudh Tanish.
El tema ocupa un lloc important: les cançons generalment conten una història romàntica, la major part de les voltes trista i nostàlgica; les lletres són a sovint gosades, sobretot tractant-se d'històries d'amor. Moltes letrista són dònes, lo que podria explicar-se pel fet de que tradicionalment l'home tinguera que expatriar-se per a comerciar, mentres que les dònes es quedaven en l'illa, llunt del seu cònjuge, per a ocupar-se de la terra, els chiquets i els vells.
El ritme de la dansa folklòrica yerbense és diferent del de la major part de danses folklòriques tunecinas; és prou llent i es balla generalment en els peus recolzats en el terreny, mentres que en atres llocs de Tunis el ritme és prou ràpit i es balla recolzant-se sobre les puntes. El gougou, ball folklòric de la comunitat d'orige subsaharià es troba en l'illa des de fa moltes generacions[128] i que dispon del seu propi patró (Sidi Sâad), s'eixecuta en bastons i acompanyada de vores i del tabl, començant per un ritme llent que s'accelera progressivament per a terminar en uns moviments endiablados.[144]
Matrimoni
editarSent les distraccions una cosa rara, els matrimonis, celebrats sobretot en estiu, són una ocasió molt esperada, sobretot pels malikíés per als quals representa una ocasió per a desmadrarse. Per als yerbenses de rito ibadita, els matrimonis són més austers, a sovint sense ni tan sols balls ni música.[145] Fins fa poc temps, els diferents grups ètnics i religiosos no es casaven entre ells, encara que les seues relacions foren afables: el matrimoni endógamo ha segut durant sigles el més comú en l'illa i encara es manté aixina en les zones rurals.[140]
El matrimoni tradicional dura varis dies i consta de vàries cerimònies.[146][147] En la ciutat de Houmt Souk, la hejba és la primera d'estes cerimònies: la dote és llavors enviada al pare de la nóvia. El pagament d'una dot pel futur espós o la seua família a la de la futura esposa és una de les condicions del matrimoni musulmà. En Orient Mig, comprén dos parts: una pagada en el moment del matrimoni, cridada mokkadam i una atra cridada moakhar, la més important, i pagada en cas de divorç.
Pel contrari en Tunis, el total de la dot és normalment pagat en el moment del matrimoni; en Yerba, la dot servix per a preparar l'aixovar de la desposada (roba i tovalla, mantes de llana i matalafs, principalment). La dot serà més elevada si la jove és bonica i prové d'una família important.[148] Despuix de l'independència de Tunis en 1956, es va portar a terme una gran campanya per a reduir la dot a una suma simbòlica i, a principis de la década de 1960, els yerbenses es casaven en una dot simbòlica d'un dinar.
A partir de la hejba, la futura desposada cessa d'eixir de la seua casa durant un temps (d'una semana a un més, a voltes més), en gran mida per a protegir-se del sol,[149] ya que la pell blanca és un dels principals criteris de bellea en Yerba. Ademés, es visiten moltes zaouïas, a on s'encenen vés-les i llàntia d'oli.
Pero és durant la semana mateixa del matrimoni quan les cerimònies i festivitats es multipliquen. Les famílies dels futurs esposos organisen festivitats separades i no és fins a les albors del sèptim dia que les famílies es troben per a festejar junts l'últim dia, tradicionalment un divendres. Les cerimònies per a les dònes són animades per músics i, en general, els hòmens no tenen accés. No obstant, les dònes, majoritàriament cobertes pel vel, poden accedir a les velades musicals organisades pels hòmens. Ademés dels músics locals, principalment de raça negra,[141] els yerbenses fan cridar als de les illes Querquenes, a on el folclore és similar al seu,[150] i a voltes als de la ciutat de Ghomrassen, cridats toualeb. Els invitats aporteu com regale ous frescs[151] i diners a les mares dels futurs esposos. Es pren bona nota dels regals oferits —als que es diu hourem o haouram— per a que a lo manco es corresponga similarment en un futur.
Eixe dia, el nóvio invita als parents i amics masculins que tindran el dret de reunir-se en la seua esposa en el futur. Estos besen la mà de la nóvia i li oferixen diners.
Relacions en el mig ambient
editar
Els habitants de Yerba, fins al desenroll del turisme i el revitalisament que sofrix actualment l'illa, han tingut intercanvis específics en el seu mig ambient.
Els centenars de millers de palmeres de l'illa representen un element molt important per a la població que utilisa totes les parts de la planta:[152]·[153] els fulls de les palmeres palmeres, les palmes, s'ampren en cestería[154] i per a les barreres de les pesquería fixes.[155] La seua part superior servix també de granera.[156] La part dura de les palmes verdes s'utilisa per a fabricar un joc de taula cridat seguix[157] i per a la confecció de brochetas per a les barbacoes. També s'ampra pels peixcadors per a la confecció de les nasas.[158] Una volta seques, les palmes servixen de combustible: la part superior, que ardix ràpidament, és utilisada per a escomençar el fòc i la part propenca al tronc, com a fusta de combustió. La palma sancera formava part de la construcció de corrals per als animals (z'riba), de cabanyes que servien a voltes com a estage als més pobres o com a abric en les cuines[63] i banys exteriors, i inclús per als khoss, lloc a on els habitants es reunien.[159] Actualment s'ampren per a fabricar parasols per a les plages.
El tronc de la palmera tallat per la mitat llongitudinalmente (sannour) s'utilisa per a l'estructura del menzel i constituïx la major part dels voltons de les antigues vivendes i dels tallers de teixit.[65][60] També era utilisada per a la fabricació de certs instruments de les antigues prenses d'oli. Les arracades, una volta llevada la fruta, s'utilisen com a graneres per als sols arenencs i les afores del menzel. També s'utilisen pels peixcadors en la fabricació de cordes i per a posar el peix que es ven en una subasta. El cor de palma, cridat jammar, és una darreria i la llacor (legmi) és una beguda que es pren fresca de matí o fermentada, com va vindre de palma.
Els dátils, dels que l'illa produïx moltes varietats, es consumixen frescs o secs. També es fan confits, massapà i per a fer pastiços, com els makroud. Constituïxen un element fonamental en la dieta dels lugareño. Els habitants de confessió judeua els utilisen ademés per a la fabricació d'una beguda alcohòlica cridada boukha (que també es fa a partir de figues).[160] Els seus ossos s'esclafen i s'utilisen com a aliment per als seus camellos. El conjunt de totes estes utilisacions explica el nom que els bereberes de Yerba donen a la palmera: taghalett, que significa "la valiosa".[161]
El lloc que ocupa l'olivera, conegut des de l'antiguetat en Yerba,[162] no és menor i els ritos (berboura) al voltant d'ell són encara célebres durant les cerimònies del matrimoni i de la circumcisió. Lo mateix que per a la palmera, els yerbenses fan un us generalisat de totes les parts de l'arbre: el frut per a l'extracció del oli d'oliva que s'utilisa en l'alimentació, en cosmètica (en particular per al conte del cabell) i en la farmacologia tradicional.
En les visites dels yerbenses a les zaouïas, freqüentment es realisen ofrenes d'oli d'oliva, que s'ampren en l'allumenament (mosbah, llànties d'oli) i com iniciador en el fòc (f'tilat zit, lliteralment mecha). Els olis usats s'utilisen per a confeccionar sabó artesanal.[163] Les olivas també són conservades per a l'us alimentari —entre els procediments utilisats estan el secat, la salazón i la salmorra— i els ossos martafallats utilisats en l'alimentació del ganado, aixina com atres restants de les oliveres triturados: Les fulles de les oliveres i d'atres arbres frutales són secades i servixen per a alimentar al ganado,[58] en particular les cabras i els corders.[58] També tenen un us medicinal (en tisana contra la diabetis). Les branques seques s'utilisen com a combustible i els troncs per a confeccionar objectes en fusta d'olivera.
l'ordi constituïa la base de l'alimentació de l'illa baix diverses formes: zammita (pols d'ordi aromatizado), malthoutha (cuscús d'ordi), kesra (galletes d'ordi), bazine (un budín), h'sou (sopa de farina), d’chicha, pa, crêpes i pastiços d'ordi es consumixen en l'illa des de temps inmemoriales. La palla s'utilisa per a l'alimentació del ganado, excepcionalment mesclat en gra, per eixemple per a engordir el corder de la festa d'Eid al-Adha. El granat és també un recurs vegetal familiar als habitants de Yerba, que utilisen el frut en la seua totalitat, incloent el clafoll que s'ampra en el curtido de les pells. Les fulles s'ampren per a l'alimentació del ganado i les branques com a combustible.
Els yerbenses no tiren casi res: les pells i clafolls de les figues chumbos, melons, melons d'Alger, carabasses, aixina com els fulls de les verdures (carlotas o raves) es tallen en trossos menuts i s'utilisen per a l'alimentació del ganado. Les llavors no consumides pels sers humans (són molt aficionats a les pipes de carabassa i girasol) també alimenten als animals. La rosas, alguns geranis (atr'cha) i la flor del taronger (azahar) són destilats i utilisats en la cuina, especialment en darreries, aixina com en cosmètica i farmacologia tradicional. Les clafolls de taronja són secades, mòltes i utilisades per a donar sabor al café i als pastiços.
Els pocs rebujos no aprofitats despuix d'este reciclat sistemàtic dels residus de la llar es depositaven en un gran clot cavat en el terreny en un extrem del camp o horta, el qual era cobert d'arena una volta ple.
Per a l'alimentació dels seus animals, els yerbenses arreplegaven herba en primavera i la conservaven seca per al seu us quan faltara[58] i es tractaven tots els restants difícils de consumir pels animals. Totes les branques seques i els excrements dels camellos, eren sistemàticament arreplegats, conservats i utilisats com a combustible. Els restants de lli i la roba usada eren tallades en sentit llongitudinal i utilisats per a la fabricació d'estores els vells es varen reduir en el llarc i s'utilisa per a la fabricació d'estores (klim ch'laleg). Els clafolls d'armela servien per a fabricar un tenyida tradicional per al cabell (mardouma). Els restants de paper (periòdics, vells quaderns, etc.) es venien al pes. La neteja de la vaixella es feya en l'aigua dels pous (en general salobre) i arena, argila o una herba grassa que creix espontàneament cridada gassoul. El coure es netejava en cendra i la pell de les llimes espremudes. L'aigua de fregar els cacharros servia posteriorment per al rec dels granats i atres plantes que soporten la salinitat en l'aigua. El caolín i l'argila verda (disponibles en Guellala) eren utilisats en cosmètica (neteja del cabell i mascarillas per a cara i cos), aixina com atres productes naturals com el fenogreco, la mel, la farina de cigrons, la clara i la yema, l'oli d'armeles, etc.
Fins als anys 70 del passat sigle, estava prohibit introduir botelles de plàstic en l'illa i l'us de les bosses d'este material era rar. Els yerbenses anaven al mercat en les seues cistelles si anaven anant i en les seues zembil si anaven a lloms d'asno o muls. En el turisme, varen ser autorisades les botelles de plàstic i l'us de les bosses i embalages de plàstics es va generalisar, sense parlar dels pots de conserva metàlics; s'ha tornat habitual vore les vores de les carreteres i els camps plens d'este tipo de rebujos. L'estructura mateixa de l'hàbitat està canviant: es vares agarrar a la transformació de Midoun en una verdadera ciutat i al naiximent d'atres aglomeracions com Ouled Amor, que contava en a penes algunes cases fins a la década de 1980, i Sidi Zaïd, a on no hi havia pràcticament construccions llevat la zaouïa. Les vivendes i els locals comercials varen començar a créixer a lo llarc de les costes que no estaven poblades sino de palmeres, cactus, agaves, aloes i higueras de chumbo. Igualment estan canviant la composició de la població, el vestit, el llenguage i les costums.
Institucions i actes culturals
editarMuseus
editar
El museu d'arts i tradicions populars de Houmt Souk va ser fundat a finals dels anys 70 del passat sigle en l'antiga zaouïa de Sidi Zitouni.,[164] un santuari d'estil morisco construït en el XVIII segons instruccions del caíd de l'illa Ben Ayed. Alberga el cenotafio del xeic Abou Baker Ezzitouni, un sabio teòlec sunita.[111] Este museu permet descobrir les riquees folklòriques de l'illa: trages de diversos grups socials, joyes fabricades pels artesans judeus, eixemplars del Corán o utensilis de cuina. El 17 de decembre de 2008 el museu va reobrir les seues portes despuix dels treballs d'ampliació i acondicionament en un conjunt que comprén, ademés de la zaouïa restaurada, un nou edifici de 2000 m² recreant l'arquitectura tradicional de l'illa.[164]
El museu de Guellala, obert des de 2001, expon també coleccions sobre el patrimoni yerbano. En més de 4.000 metros quadrats per a exposicions, oferix una série de pabellons independents que desenrollen cada u un tema (festes, tradicions i trages, artesania, mits i llegendes, música tradicional, mosaics o caligrafia àrap). Rep al voltant de 100.000 visitants a l'any, dels que el 30% són tunecinos.[165]
La mesquita Fadhloun, situada en les proximitats de la carretera que unix Houmt Souk en Midoun i la fundació de la qual es remontaria al sioglo XI, ha segut transformada en un museu que permet descobrir com les mesquitas han servit de refugi als habitants durant els atacs i els llocs, permetent-los defendre's i assegurar la seua supervivència.[78]
Pròxim al far de Taguermess, es troba un parc d'atraccions que s'estén sobre 12 hectàrees, el Djerba Explore.[166] Conté un poble tradicional yerbano reconstruït i el Museu Lella Hadhria, que presenta una panoràmica de l'art tunecino i del món islàmic, un circuit de patrimoni yerbano i la major granja de cocodrils de la conca mediterrànea.[167]
Festivals i acontenyiments
editarYerba organisa molts festivals a lo llarc de l'any, els quals tenen com a objectiu principal fer descobrir les múltiples facetes de la cultura yerbana.
El Festival internacional Djerba Ulysse (juliol-agost)[168] invita a músics i grups de teatre i organisa paralelament activitats d'animació per a donar a conéixer i revalorisar el patrimoni local. En el mateix objectiu, el "Festival de la alfarería" de Guellala propon un programa cultural que permet descobrir les creacions dels alfareros d'esta ciutat.
El Festival de música de les illes del món i del cine insular acull grups musicals i cantants aplegats de les diverses illes del món, aixina com proyeccions de documentals de caràcter insular. El comité cultural d'Houmt Souk i la casa de la cultura Férid-Ghazi organisen el "Festival Farhat-Yamoun" de teatre i arts escèniques
El Festival d'immersió i vela tradicional, que se celebra cada estiu en la vila d'Ajim, és un event al mateix temps cultural i deportiu que fa descobrir el método d'immersió dels peixcadors d'esponges i organisa carreres de faluques i atres competicions nàutiques.
També són dignes de menció el Festival de cine històric i mitològic (juliol-agost), la regata de windsurf de setembre i el Festival de porritos de novembre.[168]
Economia
editarL'economia yerbense és tradicionalment «mixta, basada en la complementarietat dels recursos agrícoles, marins i artesanals [...] els agricultors poden ser peixcadors o artesans durant part de l'any»[169] o inclús partix del dia, ademés de ser comerciants.[170] No obstant, el yerbense és davant tot comerciant, dispost a abandonar la seua illa natal per a eixercir la seua activitat. De fet, ya en la década de 1940, solament el 4% de tots els comerciants yerbenses residien en l'illa. René Stablo indica que
En 1961, la contribució dels yerbenses que vivien fòra de l'illa es va estimar en 1 067 412 dinares tunecinos, lo que representava el 42% del valor total de la producció i els servicis de Yerba, corresponent a l'agricultura el 17%.[8] En 1998, la contribució dels yerbenses que vivien en l'estranger es va estimar entre 20 i 25 millons de dinares a l'any,[172] mentres que els recursos derivats de l'agricultura representaven solament entre el 2 i el 4% dels recursos totals de l'illa, i els procedents de les activitats turístiques ascendien a 20 voltes més.[105]
Turisme
editar
Yerba dispon d'una vintena de quilómetros de plages arenenques situades sobretot en l'extrem oriental de l'illa,[7] lo que va dur a Gustave Flaubert a denominar-la «l'illa de les arenes d'or». Les més belles es troben al nordest(Sidi Hacchani, Sidi Mahrez i Sidi Bakkour), a l'est (entre Sidi Garrous i Aghir), al sur (prop de Guellala) i a l'oest (Sidi Jmour).[173] Fins a principis dels anys 50 del passat sigle, no eren molt freqüentades. Tan sol durant les visites (ziara)[174] que els habitants feyen als morabitos.[175] És despuix de l'arribada a l'illa de l'empresa Club Méditerranée en 1954 i el desenroll del turisme en la década de 1960 (en la construcció del primer hotel important en 1961),[7] quan escomencen a ser més freqüentades. L'estat tunecino és llavors el principal impulsor tant en les seues inversions com per les ventages fiscals i financeres concedides als establiments turístics[55] construïts principalment en la costa oriental de l'illa.
Cap a 1975, l'activitat turística pren proporcions insospitades en un principi[52] i, en la década de 1980, el turisme conseguix ser la principal activitat econòmica de l'illa. Els espais permeten la construcció de grans establiments hotelers en els quals la taxa d'ocupació mija va alcançar el 68% en 1999, situant a Yerba en segona posició entre els llocs turístics tunecinos.[55]
En 2005, la zona turística s'estenia sobre més de 20 quilómetros entre Aghir, al sur, i Houmt Souk, al nort. No obstant, un gran número de places hoteleres no és utilisada més que en estiu i els preus massa baixos induïts per la competència no permeten un bon manteniment, per lo que el parc hoteler es troba envellit, lo que fa que la clientela escomence a triar atres destins.[55] Per a mantindre i desenrollar l'activitat, els agents locals intenten diversificar l'oferta creant activitats noves: camp de gòlf, cassino, museus, talasoterapia i inclús parcs d'atraccions. Entre les activitats disponibles figuren els deports (tenis i atres deports), les activitats nàutiques (esquí aquàtic, motos aquàtiques, parasailing o paracaigudes ascensional, pedalos ...). Una bolera també ha obert les seues portes no llunt del camp de gòlf. Ademés es troba en construcció un port deportiu que permetrà als barcos de plaure atracar sense dificultats.
En 2009, el parc hoteler oferia 49.147 llits en nou millons de pernoctaciones,[176] repartits en 135 hotels (contra loss 48 existents en 1987);[7]) la taxa de fidelitat dels clients (aquells que s'estagen més d'una volta) s'acosta al 45%.[177] El sector ampra prop de 76.000 persones,[177] tres voltes més que en 1987, dels cualese el número d'ocupacions directes és d'uns 15.000, a sovint treballs estacionals.[55]
L'obertura al tràfic civil del aeroport internacional[178] i d'infraestructures vials[179]·[55] varen contribuir a fer de Yerba un centre turístic important, generador del creiximent econòmic per a la regió.
Agricultura
editarl'economia de l'illa reposa també en l'agricultura i el seu clima permet el cultiu de numerosos oliveras, dels quals les famílies d'agricultors arrepleguen els seus fruts en autumne, granats, palmera datilera,[180] figues, manzanos, armelers, nopales de fruts espinosos, que voregen les carreteres i camps, vinyas, llegums i certs cereals. Els ingressos de les palmeres i oliveres representen per sí mateixa el 64% del total de la producció agrícola. En 1963 es varen censar 497.000 oliveres (mentres que en 1929 solament eren 394.500) i també 52.000 acebuches (oliveres selvades).'[181] que, per la moda, comencen a ser arrancats per a transplantar-los fòra de l'illa; no obstant, encara poden trobar-se oliveres milenàries en Yerba.[162]
En el sí del menzel, la família té en general un o dos gossos guardians i varis gats que s'encarreguen de protegir els graners de les rates,[63] alguns pollets, per a obtindre ous i carn, i algunes cabres i corders per a la llet, sèrum, formage, carn, llana i pells. També solen posseir un asno o un mul i un camello per a realisar el treball de la terra: llaurat, rec i transport de bens i persones.
Si tenen els mijos necessaris, el yerbano posseïx una senia, una horta de regadiu d'arbres frutales i entancat que, en general, no inclou vivenda. Lo més comú és que posseïxquen un jnan, una horta no regada, un camp de llegums i un camp per a produir els seus propis cereals (blat en les zones d'aigua dolça i ordi, avena i llentilles en el restant de l'illa). Un atre tipo de esplotación agrícola és la frawa, plantada d'oliveres. Abans de la década de 1960, els yervanos vivien a sovint de la seua collita i no compraven en el mercat sino lo mínim necessari: sal, sucre, t'i café,[182] algunes espècies i pocs artículs més.
El rec tradicional es realisa per mig de séquias: l'aigua s'aboca en un gran recipient per mig d'un odre de cuiro denominat delou que extrau l'aigua dels pous per mig d'una corda a sovint tirada per un camello,[183] en el que el recorregut de l'animal correspon a la profunditat del pou;[184] el camp es troba dividit en menuts quadros (jadouel) delimitats per caballones formats en el terreny; obrint o tancant chicotetes portes en els distints quadros és com es deixa passar l'aigua de la séquia a cada u dels quadros.[61] Una volta el jadouel està ple d'aigua, es tanca l'obertura i l'aigua es dirigix al següent.
Les aigües subterrànees són a sovint salobres lo que no permet sino a l'alguns cultius (ordi, sorgo i llentilles) i la fertilitat dels camps depén tant de l'àrdua llabor del propietari i la seua família com de la calitat (nivell de salinitat) de l'aigua de rec. Els camps solen estar delimitats exteriorment per alts caballones de terra denominats tabia, en els que creixen els cactus o les higueras de pala, a voltes d'agaves o aloes. La seua missió és guarda el menzel de les mirades, pero sobretot protegir l'interior de l'erosió del vent.[185]
Cap a 1940, en Yerba es contaven 520.000 palmeres, 375.000 oliveres, 160.000 arbres frutales diversos i 650.000 peus de vinya. No esistían verdaderes zones de pastura i la ganaderia era prou escassa.[186] En 1938, el 31% de la població vivia de l'agricultura. Dit percentage va caure al 25% en 1956 i posteriorment al 17% en 1962.[187] Eixa proporció és encara menor en els nostres dies. L'agricultura baix plàstic i el rec per goteig, aixina com la ganaderia de vaques lleteres (unes 500 en 1998) són fets relativament recents.[58])
Peixca
editar
Yerba conta en molt ports peixquers[188] dels que Houmt Souk, Ajim (en el passat famosa per la peixca d'esponges,[158] activitat iniciada pels peixcadors grecs d'esponges es varen establir en l'illa cap a 1890, provinents de l'illa grega de Kalymos), Aghir, Lella Hadhria i El Kantara. La peixca yerbana (bàsicament planes[189] i peixca de polps per mig de ánforas o vasijas) s'aprofita d'aigües que estan entre les més riques de tot la mar Mediterrànea.
Tradicionalment, les dònes de Yerba podien practicar l'agricultura i l'artesania, pero contràriament a les de les illes Querquenes, no participaven jamai en la peixca que és una especialitat dels ibadíes d'algunes poblacions, des d'Ajim fins a Sedouikech. Un método prou singular denominat zriba o charfia (lliteralment, peixca fixa),[134] és molt practicat i és freqüent vore el nort i a l'oest de l'illa bardices o tancades de full de palma afonats en el fango dels alts fondos per a parar als peixos i dirigir-los cap a les rets. En 1938, al voltant de 1300 hòmens (una miqueta més del 10% de la població adulta másculina) vivia de la peixca utilisant al voltant de 600 barques i 130 pesquería fixes. En 1964, estes cantitats s'havien reduït passant a 507 barques i 85 pesquería per a un total d'1.274 peixcadors,[190] mentres que en 1998, per a una quinzena de pesquería fixes el número de peixcadors era de 2.470 persones,[191] o siga, una reducció sensible respecte a la població activa, si es considera el creiximent demogràfic que hi ha hagut durant eixe periodo. Respecte a la venda de peix ha passat de 4.378 tonelladas en 1981 a al voltant de 3.000 en 1993.[192] Les embarcacione més freqüentment utilisades són els loudes, en blanques vés-les gregues utilisats per a la peixca de peixos, i els kamakis, en vela llatina de color roig anaranjado, reservats als peixcadors d'esponges.[193] No obstant, els arrastreros han fet recentment la seua aparició en les aigües poc profundes.[158]
Per a assegurar la seguritat dels barcos, molts fars s'eleven a lo llarc de les costes de Yerba, dels quals el més alt de l'illa (i d'Àfrica del Nort és una torre de 54 metros construïda sobre una formació rocosa de 20 metros d'altura.[194] Situada en Taguermess, en la costa noreste de l'illa, dona a una sabcha alimentada per aigua de mar durant la marea alta. Construït haca 1885, posseïx una senyalisació marítima visible des de 32 milles nàutiques.[194]
Un segon far, el primer instalat en Yerba, és el de Borj Jilij, en la punta noroest de l'illa, no llunt de l'aeroport; es va inaugurar a finals de el XVI en un antic fort denominat pels espanyols Torre de Valgarnera.[195] Un tercer far es troba en Aghir en la costa surest. Ademés existixen molts uns atres, entre ells els de els ports de Ajim i Houmt Souk.
Artesania
editarL'artesania, en particular el treball de la llana, des del llavat al cardado passant pel hilado i teixit,[196] ha jugat un paper principal en la vida econòmica i social de l'illa des de fa moltes generacions i constituïx una font d'ingressos important per als habitants locals d'abdós sexes. L'arquitectura dels tallers de tejeduría és típica de Yerba:[197] semienterrados per a conservar la humitat i una certa temperatura, es distinguixen per la seua frontón triangular. En 1.873 hi havia 428 tejedurías i 2.524 tejedores, número que descendix fins a al voltant d'1.600 en 1.955 i fins a 1.299 en 1.963. Açò inclou les lavanderas, cardadoras i hiladoras de llana (en principi, dònes) i els teñodores, en els que l'activitat en l'illa es remonta a l'época púnica.[198] El trage yerbiano cridat farracha o farrachia era célebre i molt buscat. L'activitat de teixit de houlís (trage tradicional femení) en cotó, seda natural o lanaé, aixina com atres vestimentes tradicionals (kadroun, k'baia, kachabia, wazras i burnous) també juga un paper molt important en l'economia de l'illa.
La ceràmica de Gellala es remonta a lo manco a l'época romana. Les seues produccions són principalment utilitàries, pero també es fan elements decoratius. Els alfareros de Yerba no tenen en l'actualitat el dret a utilisar el barniz a la seua elecció: una decisió estatal els obliguen a mantindre-la en bruto
Este artícul o secció necessita referències adicionals que apareguen en una publicació acreditada.
Pots colaborar afegint cites a fonts fiables. El material sense referenciar pot ser qüestionat i eliminat.
. Parlant sobre ells, Georges Duhamel va escriure en la década de 1920:
La bisuteria en or o en argent és també una activitat prou lucrativa. Els artesans de Houmt Souk són excelents tant en la producció de joyes en argent esmaltada com en filigrana d'or.[200] La cestería, a on la matèria primera està constituïda per fulls jóvens de palma, va anar també una important font d'ingressos, especialment per als vells. Hui en dia, sacs, cistelles (Koffa) i capells (conegut com dhallala o m'dhalla segons les diferents localitats) són artículs que es venen tant als isleños com als turistes. Els artesans també confeccionen cuerdo i rets per als peixcadors. La cesteria en junc també és una activitat present en l'illa, especialment en la localitat de Fatou, no molt llunt de Houmt Souk. El brodat, practicat casi exclusivament per dònes, i en particular el de trages tradicionals, encara és una font d'ingressos important per a algunes famílies.
L'artesania es manifesta en formes diversa i coneix un floriment considerable en el desenroll del turisme, especialment en la fabricació de tapissos.
En la televisió
editarVictorious
editarLa série de Nickelodeon Victorious va mencionar a Yerba en una ocasió en l'episodi Locked Up!! ("Tancats" en Hispanoamèrica i "Roc en la Presó" en Espanya), pero no li va donar bona image a la ciutat.
Infraestructures
editar
L'illa està conectada en el sur en el continent per un pont de 7,5 km de llongitut[7] i uns 10 metros d'ample. El seu recorregut, que es remonta a finals de el III, va ser obra dels cartagineses. L'obra és modificada pels romans, que la criden "Pons Zita" i aprofiten per a instalar en alguns passos batanes.[201] El pont (en àrap, El Kantara, que també és el nom actual de la localitat a on comença la calçada) va ser destruït en 1551 i es va afonar en la mar en la seua major part, durant els conflictes entre Turgut Reis, també conegut com Dragut, i els espanyols.
A lo llarc dels sigles, un vau cridat Trik Ejjmaal (carretera dels camellos) es va establir prop de les ruïnes de la calçada romana i va servir per al pas dels camelleros a l'illa. Sobre este emplaçament va ser construïda en 1951, i despuix millorada en 1959 i posteriors ocasions, la carretera que unix l'illa en el Tunis continental.[202]
Esta via, asfaltada per primera volta durant el Protectorat francés de Tunis, permet també conduir l'aigua potable a l'illa. En efecte, l'illa no posseïx sino unes escasses fonts d'aigua dolça, principalment localisades en Mahboubinetambé (a on l'aigua deu ser bombejada des d'una profunditat de 80 metros), Oued Ezz'bib i Oualegh. Les dos canonades que discorren junt a la carretera asseguren el suministrament d'aigua sense el qual el turisme seria impensable.[203] Una atra conexió en el continent està en la ciutat de Ajim, des de la que partixen els transbordadors que duen a la localitat de Jorf, trayecte que dura tan sol 15 minuts.
Vàries carreteres pavimentadas creuen l'illa, incloent una autopista cap a l'aeroport, construïda en la década de 2000. El sistema de transport públic és prou llimitat i, en absència de vehícul personal, el taxi és el millor mig de locomoció. També és possible llogar bicicletes i ciclomotors, pràctics per a distàncies curtes pero a voltes perillós, per lo estret de la majoria de les carreteres.
Un aeroport internacional unix l'illa en els demés aeroports del país i la majoria dels destins turístics més importants d'Europa i d'Oriente mig. Esta infraestructura, iniciada en els anys 50 en la punta noroest de l'illa, en Mellita, es va ampliar en 1972 primerament i va vore doblar la seua capacitat en 1992 en la posada en servici de la nova terminal de càrrega en 1986.[204]
Ademés dels hospitals públics, completen l'oferta sanitària vàries clíniques privades que es varen construir en la década dels 90 del passat sigle. Les escoles s'han multiplicat. Un teatre a l'aire lliure, construït en 2004 Houmt Souk, sèu d'importants events culturals com el Festival Internacional de Djerba Ulysse. Hi ha varis camps de fútbol, dels quals els Houmt Souk i Midoun acullen respectivament a la Association sportive de Djerba i al Espoir sportif de Jerba Midoun. Yerba també té un camp de gòlf situat no llunt del complex hoteler Donar Djerba i del far de Taguermess.
Curiositats
editar- Una cantitat no despreciable de turistes aplega a Yerba per ser l'escenari del rodage de Star Wars. Concretament "Mos Eisley", el port espacial a on els protagonistes troben a Han Solament és la ciutat de Ajim i el Golf de Gabes és el lluntà planeta d'Obi Wan Kenobi.[205] Per tota Tunis es troben diverses localisacions per al desértico planeta Tatooine, niu de pirates i contrabandistas.
Notes i referències
editarNotes
editar- ↑ Els matrimonis entre persones negres i blanques són excepcionals i encara poc comunes, encara que cada volta són més acceptats.
- ↑ Esta comunitat té les seues pròpies tradicions (bodes tradicionals, celebració d'Ashura, etc.), i tradicionalment els hòmens s'han dedicat als oficis de carnicero i comerciant de frutes i verdures.
- ↑ De nas mijà.
Referències
editar- ↑ Real Acadèmia Espanyola. «Yerba». Diccionari panhispánico de dubtes. Madrit: Santillana. Consultat el 7 de juliol de 2014.
- ↑ També cridat «menut Syrte», per oposició al golf de Syrte o «gran Syrte» que es troba en la costa de Líbia]
- ↑ Dossier de Yerba (Unesco) (en francés)
- ↑ 4,0 4,1 Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 53
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., 1967, p. 19
- ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 Presentació general de l'illa de Yerba (Association para la salvaguarda de l'Illa de Yerba) [1] archivat en Wayback Machine. ((en francés).)
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 (en francés) Bassem Neifar, « Jerba. Els mutations récentes d’un système insulaire », Mappemonde, n°77, janvier 2005 [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Salah-Eddine Tlatli, op. cit.
- ↑ Emmanuel Grevin, Djerba. L’île heureuse et li Sud tunisien, éd. Estoc, París, 1937
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 26
- ↑ Hedi Ben Ouezdou, Discover Tunis del Sur. Yerba. La Perla del Mediterràneu, Tunis, 2007, p. 14
- ↑ Tlatli Salah-Eddine, op. cit., p. 3 i 7
- ↑ Berard Víctor, Els viages de Ulises, Tom IV, ed. Librairie Armand Colin, París, 1929
- ↑ Michel Camau, Roger Coque, Jean Ganiage, Claude Lepelley et Robert Mantran, « Tunisie », Encyclopædia Universalis (édición "on line" de 2010)
- ↑ Lucien Bertholon, « Exploration anthropologique de l’île de Gerba », L’Anthropologie, prenga VIII, 1897
- ↑ Stéphane Gsell, Histoire ancienne de l’Afrique du Nord, ed. Hachette, París, 1913-1929
- ↑ Paul Sebag, Histoire dones Juifs de Tunisie : dones origines à nos jours, ed. L’Harmattan, París, 1991, p. 12
- ↑ 18,0 18,1 Salem Ben Yagoub, 1986
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 51
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 52
- ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 Jeannine Berrebi, Els mosquées de Djerba, ed. Simpact, Tunicia, 1995
- ↑ Anatole Toulotte, Géographie de l’Afrique chrétienne proconsulaire, París, 1892, pp. 353 i 380
- ↑ Campanya de prospeccions arqueològiques americà-tunecinas (1996-2000)(en francés)
- ↑ Ibn Jaldún parla largamente del jariyismo en Yerba en el seu llibre Història dels Bereberes i de les dinasties musulmanes en l'Àfrica septentrional.
- ↑ 25,0 25,1 Charles-André Julien, Histoire de l’Afrique du nord dones origines à 1830, ed. Payot et Rivages, París, 1994, p. 451
- ↑ Lucette Valensi i Abraham L. Udovitch, Juifs en terre d’islam : els communautés de Djerba, ed. Archives contemporaines, París, 1984, p. 11
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 69
- ↑ Charles-André Julien, op. cit., p. 454
- ↑ (en francés) (PDF) Ernest Mercier, Histoire de l’Afrique septentrionale (Berbérie) depuis els temps els plus reculés jusqu’à la conquête française (1830), tom II, ed. Ernest Leroux, París, 1868, p. 233
- ↑ Ernest Mercier, op. cit., p. 258
- ↑ Charles-André Julien, op. cit., pp. 494-495
- ↑ Ernest Mercier, op. cit., p. 374
- ↑ Ernest Mercier, op. cit., p. 376
- ↑ Charles-André Julien, op. cit., p. 498
- ↑ Ernest Mercier, op. cit., p. 398
- ↑ Charles-André Julien, op. cit., p. 625
- ↑ (en francés) Jean-Paul Roux, « L’Afrique du Nord ottomane », Clio, novembre de 2002
- ↑ Charles-André Julien, op. cit., p. 630
- ↑ Martijn Theodoor Houtsma, The Encyclopaedia of Islam, ed. Brill, Leyde, 1927, p. 853 ISBN 9789004097964
- ↑ 40,0 40,1 40,2 Charles-André Julien, op. cit., p. 651
- ↑ Salvatore Bono, Els corsaires en Méditerranée, ed. Paris-Méditerranée, París, 2000, p. 20
- ↑ Ernest Mercier, op. cit., prenga III, 1891, p. 98
- ↑ Salvatore Bono, op. cit., p. 158
- ↑ Éternelle Djerba, ed. Association de sauvegarde de l’île de Djerba et Société tunisienne dones arts graphiques, Tunis, 1998, p. 60
- ↑ David Lligga et Annamarie Rowe, A political chronology of Africa, ed. Taylor & Francis, Londres, 2001, p. 237
- ↑ Salvatore Bono, op. cit., p. 177
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 68
- ↑ (en francés) (PDF) Traduccdión el decret de 23 de giner de 1846 sobre l'emancipació dels esclaus (Portal de la justícia i els drets humans en Tunis)
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 71
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 72
- ↑ 51,0 51,1 51,2 51,3 Éternelle Djerba, p. 74
- ↑ 52,0 52,1 Éternelle Djerba, p. 68
- ↑ Lucette Valensi et Abraham L. Udovitch, op. cit., p. 61
- ↑ Éternelle Djerba, pp. 46-48
- ↑ 55,00 55,01 55,02 55,03 55,04 55,05 55,06 55,07 55,08 55,09 55,10 (en francés) Élise Bernard, «Djerba, tourisme international et nouvelles logiques migratoires», Revue européenne dones migrations internationales, vol. 18, n°1, 2002
- ↑ Henri Gault i Christian Millau, La Tunisie, ed. Imprimerie Molière, Lion, 1968
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 82
- ↑ 58,0 58,1 58,2 58,3 58,4 Éternelle Djerba, p. 40
- ↑ Éternelle Djerba, pp. 50-51
- ↑ 60,0 60,1 60,2 Éternelle Djerba, p. 47
- ↑ 61,0 61,1 (en francés) «Li conservatoire du patrimoine djerbien. Li menzel djerbien», Yatou TV, France 3 Corse
- Archivat el 6 de maig de 2021 archivat en Wayback Machine.
- ↑ René Stablo, Els Djerbiens. Unix communauté arabo-berbère dans unix île de l’Afrique française, ed. SAPI, Tunicia, 1941, p. 38
- ↑ 63,0 63,1 63,2 63,3 63,4 Éternelle Djerba, p. 48
- ↑ Hédi Ben Ouezdou, op. cit., p. 34
- ↑ 65,0 65,1 René Stablo, op. cit., p. 114
- ↑ Este tipo de ceràmica era ya utilisat pels romans per a l'exportació de l'oli d'oliva de Yerba cap a Roma.
- ↑ Les persones riques construïen els feskia destinats a l'us dels pobres (ess’bil). Els feskia i els majen també es constrían en les mesquites i zaouïas i les cordes eren dutes en ofrena per a permetre als pobres i als transeuntes accedir a l'aigua potables.
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 34
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., pp. 69-70
- ↑ Éternelle Djerba, p. 69
- ↑ Éternelle Djerba, p. 55
- ↑ Charles-André Julien, op. cit., p. 508
- ↑ Éternelle Djerba, pp. 51-52
- ↑ Éternelle Djerba, p. 51
- ↑ 75,0 75,1 Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 153
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 118
- ↑ L'orige de Sidi Jmour es remonta a l'época púnica i el del seu nom a la divinitat cartaginesa de la mar, Aegemouri, segons Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 182.
- ↑ 78,0 78,1 Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 134
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 56.
- ↑ 80,0 80,1 Tmarzizet, 1997, p. 153.
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 152-153.
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 155.
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 151-152.
- ↑ 84,0 84,1 Tmarzizet, 1997, p. 105
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 106.
- ↑ «Borj El Agreb ou la forteresse du scorpion» (en fr). jerba.be..
- ↑ 87,0 87,1 Tmarzizet, 1997, p. 176.
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 177.
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 184.
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 114.
- ↑ Aixina olivera es diu tazemmourt, la palmera taghla, la vinya tizimourin, la higuera tametchif, l'ordi tamzin, etc.
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, Djerba. L’île dones Lotophages, éd. Cérès Productions, Tunis, 1967, p. 41
- ↑ Charles-André Julien, op. cit., p. 500
- ↑ 94,0 94,1 Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 42
- ↑ (2007) «47», الكتابات التاريخية في المغارب: الهوية، الذاكرة والاسطوغرافيا (en ar), Rabat: Publications de la vaig facultar dones lettres et dones sciences humaines de Rabat. ISBN 978-9981-59-126-4.
- ↑ Estos yerbenses negres són en la seua majoria descendents d'antics esclaus i generalment duen el nom de les famílies a les que pertanyen els seus antepassats, segons Tmarzizet, 1997, p. 75 i 83
- ↑ Tlatli, 1967, p. 46
- ↑ (1912-1913) Recherches anthropologiques dans la Berbérie Orientale: Tripolitaine, Tunisie, Algérie (en fr), Lyón: A. Rei.
- ↑ Julien, 1994, p. 60
- ↑ Tlatli, 1967, p. 39
- ↑ Salah-Eddine Tlatli citant a Lucien Bertholon Tlatli (1967)
- ↑ «[3]» (en en).
- ↑ 103,0 103,1 «[4]» (en en).
- ↑ «Alu polymorphisms in Jerba Island population (Tunisia): Comparative study in Arab and Berber groups».Annals of Human Biology.33(5-6)
- 634-640.
- ↑ 105,0 105,1 ,, p. 41
- ↑ Stablo, 1941, p. 105
- ↑ Esta és la de la cort de Beylical i de certes famílies d'ascendència otomana segons Julien, 1994, p. 687-688
- ↑ (Julien, 1994, p. 687-688 i 373)
- ↑ Stablo, 1941, p. 16-20
- ↑ 110,0 110,1 Daniel Jacobs et Peter Morris, The rough guide to Tunisia, éd. Rough Guides, Londres 2001, p. 383 ISBN 1858287480
- ↑ 111,0 111,1 111,2 Tmarzizet, 1997, p. 158.
- ↑ Stablo, 1941, p. 14-16.
- ↑ Error:No se especificó el ID de página en YouTube
- ↑ 114,0 114,1 Tlatli, 1967, p. 42-43.
- ↑ Stablo, 1941, p. 16
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 146.
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 159.
- ↑ 118,0 118,1 Clémence Sugier, Bijoux tunisiens. Formes et symboles, éd. Cérès Productions, Tunis, 1977
- ↑ Maherzia Bournaz (2003). Maherzia es souvient: Tunis 1930 (en fr), Tunis: Cérès. ISBN 978-9973193865.
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 127
- ↑ Stablo, 1941, p. 105
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 187.
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 123.
- ↑ Tmarzizet, 1997, p. 117.
- ↑ René Stablo, op. cit., p. 25
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., pp. 159-160
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., pp. 77 et 160
- ↑ 128,0 128,1 Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 85
- ↑ Esta tradició contínua intacta. El mateix personage existix en atres regions de Tunis, a on se li crida bout’bila, i en Egipte, a on se li coneix com messaharati.
- ↑ La llegenda popular yerbiense conte que un pare negre, la filla del qual Saadia va ser seqüestrada, va començar la seua investigació disfrassat i emmaixquerat, anant de poble en poble cantant i ballant per a atraure als chiquets en l'esperança de trobar a la seua pròpia filla entre els menuts espectadors.
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 163
- ↑ 132,0 132,1 132,2 132,3 Éternelle Djerba, p. 38
- ↑ Éternelle Djerba, p. 78
- ↑ 134,0 134,1 Éternelle Djerba, p. 42
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 76
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 149
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., pp. 189-190
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 191
- ↑ El nom d'esta herba varia segons la localitat i pertany a la família de l'all. Creix en estat natural en primavera i pot vore's gent venent-la a la vora de la carretera, principalment chiquets.
- ↑ 140,0 140,1 Éternelle Djerba, p. 79
- ↑ 141,0 141,1 Kamel Tmarzizet, op. cit., pp. 83-86
- ↑ Este mateix instrument existix en atres zones de Tunis, pero en general és de menor tamany que el tabl yerbense.
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., pp. 75 et 83
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 86
- ↑ René Stablo, op. cit., pp. 29-30
- ↑ René Stablo, op. cit., pp. 27-33
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., pp. 82-86 et 221-222
- ↑ René Stablo, op. cit., pp. 27-28
- ↑ Maherzia Bornaz, op. cit., p. 99
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 186
- ↑ Enormement utilisats a lo llarc del matrimoni, els ous durs coloreats són principalment enviats als amics i coneguts per a anunciar-los el matrimoni.
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 231
- ↑ Éternelle Djerba, pp. 34 et 36
- ↑ La part més jove i flexible s'utilisa per als capells tradicionals de senyora, que poden alcançar preus alts per al poder adquisitiu local. En alguns pobles com Guellala, estos capells són usats inclús de nit i poden estar protegits per un mocador contra la humitat nocturna. Les palmes permeten també produir atres artículs de cesteria com a cistelles i carteres.
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., pp. 180-182
- ↑ Se superpon dos parts de palmes verdes en les quals s'agrana les superfícies pavimentadas.
- ↑ El seguix es juga especialment en l'estació de pelegrinage a La Meca.
- ↑ 158,0 158,1 158,2 Éternelle Djerba, p. 43
- ↑ Éternelle Djerba, pp. 33-36
- ↑ Éternelle Djerba, pp. 36-37
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 170
- ↑ 162,0 162,1 Éternelle Djerba, pp. 27 et 29
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 200
- ↑ 164,0 164,1 Tahar Ayachi, « Musée du patrimoine traditionnel de Djerba. Un joyau dans l’écrin », L’Expression, 14 de giner de 2009
- ↑ Salem Trabelsi, « Voyage au cœur dones civilisations », La Presse Magazine, n°920, 5 de juny de 2005, p. 5
- ↑ (en francés) Lloc oficial del parc Djerba Explore
- ↑ El pantà acull 400 espècimen de Madagascar i d'Àfrica del sur i ocupa 2.000 m².
- ↑ 168,0 168,1 Kamel Tamrzizet, op. cit., p. 253
- ↑ Tlatli, 1967, p. 11
- ↑ Stablo, 1941, p. 65
- ↑ Stablo, 1941, p. 85-86.
- ↑ ,, p. 75.
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 19
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., pp. 166, 189 et 214
- ↑ René Stablo, op. cit., p. 53
- ↑ Pot vore's l'evolució en el número de places hoteleres en les següents sifres corresponents al número de llits en diferents añoa: 8.300 (1975), 14.409 (1987)i 39.000 (2002)
- ↑ 177,0 177,1 (en francés) Nadia Chahed, « Unix destination de choix », La Presse de Tunisie, 30 novembre 2009
- ↑ Obert al tràfic civil en 1970, existia ya baix el protectorat francés com a aeroport militar i ha segut constantment ampliat despuix.
- ↑ L'illa no posseïa sino una sexta part dels quilómetros asfaltats abans de 1960.
- ↑ Les varietats r'tab, lemci i matata són molt apreciats pels lugareño principalment en temporada, mentres que la varietat temri és conservada i consumida durant tot l'any.
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 98
- ↑ Quan no podien permetre's consumir café pur mesclaven el café en cigrons o ordi torrats i la pell denaranja per a que els servira d'aroma.
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 168
- ↑ René Stablo, op. cit., p. 68
- ↑ Éternelle Djerba, p. 28
- ↑ René Stablo, op. cit., p. 69
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 91
- ↑ Éternelle Djerba, pp. 42, 43 et 45
- ↑ Els lugareño té molts noms per a designar a les distintes espècies de planes: bouri, ouraghi i maazoul.
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., pp. 111-112
- ↑ Éternelle Djerba, pp. 43-46
- ↑ Éternelle Djerba, p. 46
- ↑ René Stablo, op. cit., pp. 117-118
- ↑ 194,0 194,1 Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 101
- ↑ Kamel Tmarzizet, op. cit., p. 183
- ↑ (en francés) «Conservant el patrimoni de Yerba. L'ofici de tejedor», Yatou TV, France 3 Corse
- Archivat el 6 de maig de 2021 archivat en Wayback Machine.
- ↑ René Stablo, op. cit., pp. 112-113
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., pp. 128-135
- ↑ Georges Duhamel, Li Prince Jaffar, éd. Mercure de France, Paris, 1924, p. 91
- ↑ Salem Trabelsi, « Chaque bijou est unix nouvelle vie », La Presse Magazine, n°920, 5 de juny de 2005, p. 5
- ↑ Kamel Tmarzizet, Djerba, l’île dones rêves, éd. Société tunisienne dones arts graphiques, Tunis, 1997, p. 113
- ↑ Salah-Eddine Tlatli, op. cit., p. 20
- ↑ El 80% de l'aigua suministrada es destina a la zona turística, mentres que el restant de l'illa deu conformar-se en el 20% restant.
- ↑ Éternelle Djerba, p. 73
- ↑ Localisacions de la guerra de les Galàxies
- Archivat el 4 de juliol de 2012 archivat en Wayback Machine., (en anglés).
Bibliografia
editar- Charles-André Julien (1994). Histoire de l'Afrique du Nord. Dones origines à 1830 (en fr), París: Payot. ISBN 978-2228887892.
- René Stablo (1941). Els Djerbiens: unix communauté arabo-berbère dans unix île de l'Afrique française (PDFPDF) (en fr), Tunis: SAPI.
- Salah-Eddine Tlatli (1967). Djerba: l'île dones Lotophages (PDFPDF) (en fr), Tunis: Cérès Productions.
- Kamel Tmarzizet (1997). Djerba, l'île dones rêves (en fr), Tunis: Société tunisienne dones arts graphiques.
- Salem Ben Yagoub (1986). Histoire de l'île de Djerba (en ar), Tunis: Jouini.
Enllaços externs
editar
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Yerba.- Este artícul conté una traducció parcial derivada de «Djerba» de Wikipedia en francés, concretament de esta versió, publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Qué visitar en Djerba, l'illa de Ulises, Felipe II i el pirata Barbarroja
- Yerba Web Portal (en francés)
- Senyes sobre l'illa de Yerba (en anglés)
- ciutat de Houmt Souk, la capital de Yerba (en francés i anglés)