Anar al contingut

Sabó

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Sabó de mans fabricat en algues
Pastilles de sabó de Marsella i Alep elaborat a mà
Sabó de tocador

El sabó (del llatí sapo, -ōnis, i este del germànic saipôn) és un producte que servix per a la higiene personal i per a llavar determinats objectes.[1] Existixen en distintes olors, colors i textures. Es pot trobar en pastilla, en pols, en crema, o líquit, pero al final, sempre terminen fent bromera per a llavar lo desijat correctament i deixar una olor agradable. S'estima que es va crear al voltant de 2800 a. C.

Dos imàgens equivalents de l'estructura química del estearato de sodi, i un sabó tradicional
L'estructura química del Lauril éter sulfat sòdic, un ingredient típic que es troba en els sabons líquits.

El sabó bàsicament és una sal sòdica o potásica resultant de la reacció química entre un álcali (hidròxit de sodi o de potassi) i un lípit;[2] esta reacció es denomina saponificació. Elípit pot ser d'orige vegetal (com l'oli de coco) o animal (com el sagí de porc). El sabó és soluble en aigua. Per les seues propietats detersivas s'utilisa per allavat de roba, corporal, etc.[3]

Els àcit grassos que s'utilisen com a matèria primera del sabó són els següents:

  • Olis animals: de peix, grasses animals. Després, estos es combinen en cremes, perfums i colorants per a donar-els vistositat. Tradicionalment, és un material sòlit. En realitat la forma sòlida és el compost «sec», sense l'aigua que s'ampra en la reacció per mig de la qual s'obté el sabó. La forma líquida és el sabó «dissolt» en aigua. En este cas, la seua consistència pot presentar distintes viscosidades. Per a preparar sabó antibacteriano, es poden agregar composts com triclosán o triclocarbán. Existix certa preocupació de que l'us de sabons antibacterianos i atres productes puga fomentar la resistència als antimicrobianos en els microorganismes.[4]

Història

[editar | editar còdic]

Orige del sabó

[editar | editar còdic]

Com ocorre en molts atres productes, no està clar quàn ni cóm es va inventar el sabó, i diversos pobles s'atribuïxen la seua invenció. Segons una de les llegendes, el sabó es va descobrir en Itàlia. Conten que en el Mont Sapo, prop de Roma, es feyen sacrificis ceremonials d'animals. En eixe mateix mont ardien fòcs per a la realisació d'eixes cerimònies de sacrifici. Quan plovia, l'aigua arrastrava la grassa animal i les cendres d'eixos fòcs, que baixaven per rieres fins a la base del mont. Els presoners que llavaven les penyores dels esclavista en les aigües que baixaven des d'eixe mont varen descobrir que eixes aigües netejaven millor i, indagant en la raó d'açò, varen descobrir cóm fer sabó. Els restants de sabó més antics són d'orige babilonio i daten del 2800 a. C.

Imperi Romà

[editar | editar còdic]

La paraula sapo, llatí per a sabó, provablement es va prendre prestada d'una llengua germànica primerenca i és cognado en sebum llatí, "séu". Apareix per primera volta en el relat de Plinio el Vell,[5] Història Naturalis, que tracta sobre la fabricació de sabó a partir de séu i cendres. Allí menciona el seu us en el tractament de llagues escrofulosas, aixina com entre els gals com a tenyida per a enrogir el cabell que els hòmens en Germania eren més propensos a usar que les dònes.[6] Els romans varen evitar llavar-se en sabons forts abans de trobar-se en els sabons més suaus que usaven els gals al voltant del 58 a. C.[7] Areteo de Capadocia, escrivint en el II, observa entre els "celtes, que són hòmens cridats gals, eixes substàncies alcalinas que es convertixen en boles [...] cridada sabó".[8] El método preferit dels romans per a netejar el cos era masajear la pell en oli i després raspar tant l'oli com la brutea en un estrígil.[9] El disseny estàndar és un full curva en un mànec, tot el qual està fet de metal.[10]

El mege del II Galeno descriu la fabricació de sabó en lleixiu i prescriu ellavat per a eliminar les impurees del cos i la roba. L'us de sabó per a la netea personal es va fer cada volta més comuna en este periodo. Segons Galeno, els millors sabons eren germànics i els sabons gals eren els segons millors. Zósimo de Panópolis, al voltant de l'any 300 d. C., descriu el sabó i la fabricació de sabó.[11]

Antiga China

[editar | editar còdic]

Un detergent similar al sabó es fabricava en l'antiga China a partir de les llavors de Gleditsia sinensis.[12] Un atre detergent tradicional és una mescla de pàncrees de porc i cendra vegetal anomenada zhuyizi (en chino tradicional, 豬胰子; en chino simplificado, 猪胰子; pinyin, zhūyízǐ). El verdader sabó, fet de grassa animal, no va aparéixer en la China fins a l'era moderna.[13] Els detergents similars al sabó no eren tan populars com els ungüents i les cremes.[12]

Edat d'Or de l'islam

[editar | editar còdic]

El sabó de tocador dur en una olor agradable es va produir en Mig Orient durant la Edat d'Or de l'islam, quan la fabricació de sabó es va convertir en una indústria establida. Al-Razi (c. 865-925) descriu receptes per a fer sabó, qui també va donar una recepta per a produir glicerina a partir d'oli d'oliva. En Orient Mig, el sabó es produïa a partir de l'interacció d'olis grassos i greixos en álcali. En Síria, el sabó es produïa utilisant oli d'oliva junt en álcali i calç. El sabó s'exportava des de Síria a atres parts del món musulmà i a Europa.[14]

Un document del XII descriu el procés de producció de sabó.[15] Menciona l'ingredient clau, el álcali, que més vesprada es va tornar crucial per a la química moderna, derivat de l'a el-qaly o "cendres". En el XIII, la fabricació de sabó en Orient Mig s'havia convertit en una important indústria artesanal, en fonts en Siquem, Fez, Damasc i Alep.

Europa medieval

[editar | editar còdic]
Sabó de Marsella en blocs de 600 g.

Els fabricants de sabó de Nàpols eren membres d'un gremi a finals del VI (llavors baix el control de l'Imperi Romà d'Orient)[16] i en el VIII, la fabricació de sabó era ben coneguda en Itàlia i Espanya.[17] El capitular carolingio De Villis, que data de l'any 800 aproximadament i que representa el testament real de Carlomagno, menciona el sabó com un dels productes que deuen contar els administradors de les propietats reals. Les terres de l'Espanya medieval eren un important fabricant de sabó cap a l'any 800, i la fabricació de sabó va començar en el Regne d'Anglaterra al voltant de l'any 1200.[18] La fabricació de sabó es menciona tant com "treball de dònes" com a producte de "bons treballadors" junt en atres necessitats, com els productes de carpinteros, ferrers i panaders.[19]

En Europa, el sabó del IX es produïa a partir de grasses animals i tenia una olor desagradable. Açò va canviar quan es va escomençar a utilisar oli d'oliva en les fòrmules de sabó, despuix de lo que gran part de la producció de sabó d'Europa es va traslladar a les regions olivareras del Mediterràneu.[20] Els àraps varen introduir el sabó de tocador dur en Europa i gradualment es va estendre com un artícul de lux. A sovint estava perfumado.[14][20] En el XV, la fabricació de sabó en la cristiandad s'havia industrialisat pràcticament, en fonts en Amberes, Castella, Marsella, Nàpols i Venècia.[17]

Tipos de sabons

[editar | editar còdic]
Sabó per a afaitar
Tradicional sabó de Marsella

Existixen innumerables tipos de sabó, en distintes combinacions de consistència, olor, forma, color, textura, propietats netejadores o terapèutiques. Alguns dels més coneguts tipos de sabons són:

Acció detergent

[editar | editar còdic]

Els sabons eixercixen la seua acció netejadora sobre els greixos en presència de l'aigua per l'estructura de les seues molècules. Estes tenen una part liposoluble i una atra hidrosoluble.[21]

El component liposoluble fa que el sabó «mulle» la grassa dissolent-la i el component hidrosoluble fa que el sabó es dissolga a la seua volta en l'aigua. Les taques de greix no es poden eliminar solament en aigua, per ser insolubles en ella. En canvi, el sabó, que és soluble en abdós, permet que el greix es diluïxca en l'aigua. Quan un sabó es dissol en aigua disminuïx la tensió superficial d'esta, en lo que favorix la seua penetració en els intersticios de la substància a llavar.[22] Per una atra part, els grups hidrofòbics del sabó es dissolen uns en uns atres, mentres que els grups hidrofílicos s'orienten cap a l'aigua, generant un coloide, és dir, un agregat de moltes molècules convenientment orientades. Com les micelas coloidals estan carregades i es repelixen mútuament, presenten una gran estabilitat.

Métodos d'obtenció

[editar | editar còdic]
Caixa de sabó Amic de l'Obrer de Mèxic. De la colecció del Museu de l'Objecte

En essència, el procés d'obtenció del sabó, siga industrial o artesà, consta de tres fases: saponificació, sagnat i molejat.

  • Saponificació: es hervir el greix en grans calderes, s'afig llentament moixa càustica (NaOH) i s'agita contínuament la mescla fins que comença a posar-se pastosa. La reacció que ha tingut lloc rep el nom de saponificació i els productes són el sabó i elleixiu residual, que conté glicerina:
grassa + moixa càustica → sabó + glicerina.
  • Sagnat: el sabó obtingut es deposita en la superfície en forma de grànuls. Per a que qualle d'una manera completa se li afig sal comuna (NaCl). Esta operació rep el nom de sagnat o salat; en ella es conseguix la separació total del sabó (que surarà sobre la dissolució de glicerina), de la soda càustica (que no ha reaccionat) i d'aigua.
  • Molejat: ya havent realisat el sagnat, el sabó es passa a un atre recipient o vasija a on se li poden afegir perfums, colorants, productes medicinals, etc. Llavors, encara calent, s'aboca en mòles, es deixa gelar i es talla en péntols. El sabó líquit està constituït principalment per oleato de potassi, preparat per la saponificació del àcit oleico en hidròxit de potassi. També és molt usat (per ser més econòmic), el estearato de sodi o palmilato de sodi, anàlec a l'anterior, usant àcit estearílico, esteárico o palmítico i hidròxit sòdic, respectivament. En l'actualitat hi ha dos métodos d'obtenció del sabó, abdós basats en la saponificació.

Primer método

[editar | editar còdic]
Fabricació de sabó en el XIX

En el primer método es produïx la saponificació directament sobre el greix, es fa reaccionar el álcali en la grassa, i s'obté el sabó i glicerina. Este método té com a desventaja que és més difícila separació de la glicerina i el sabó.

Segon método

[editar | editar còdic]

En este método, primer es produïx la ruptura química del greix, i s'obté la glicerina i els àcit grassos; estos se separen abans. Després es produïx la sal de l'àcit gras i els alcalinos.

Variants

[editar | editar còdic]

També se li sol agregar colorants, càrregues (per a abaratir el cost), glicerina, etc.

Farmacèutica

[editar | editar còdic]

En farmacèutica, es pot utilisar amoníac o un atre alcalino, o un òxit metàlic, sobre olis, grasses o resinas, i es mescla a voltes en atres substàncias que no produïxen saponificació. En el camp de la medicina és molt freqüent utilisar sabó antiséptico en iodopovidona, entre atres composts, i en les seues diferents presentacions comercials.[23]

Fabricació industrial

[editar | editar còdic]

Les matèries primeres es mesclen en aigua fins que formen una pasta. Despuix es realisa l'atomisació, que consistix en transformar la pasta en pols:

  • La pasta passa per un tubo a pressió i entra en una gran torre, a on és "rosada" en aire calent a contracorrent.
  • L'aire evapora l'aigua de la pasta i es forma la pols (és més o menys fi segons la pressió en la que ha eixit del tubo i el diàmetro dels orificis del "estufador").
  • Alguns dels ingredients, que no poden resistir la temperatura de l'aire calent o la humitat, s'afigen a la pols obtinguda despuix de l'atomisació.
  • A continuació, la pols es regira en un tambor giratori.
  • Finalment, passa per un cedazo que separa les partícules massa fines o grosses, açò fa un contrast en els diferents tipos de sabons que podem trobar en els mercats.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Vila; Miranda, {{{nom2}}} (2012-06). google. es/books? id=q0DGwuShJQsC&pg=PA113&dq=jab%C3%B3n+producto++higiene&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwid0vjlmYzZAhWCORQKHW4WBEEQ6AEIJzAA#v=onepage&q=jab%C3%B3n%20producto%20%20higiene&f=false Cosmetologia aplicada a la estetica decorativa (en és), Editorial Paraninfo. ISBN 9788497321013.
  2. ↑ José; Rosa, GÓMEZ ANTÓN María; Mariano, {{{nom3}}}; Jesús, {{{nom4}}} (24 d'abril de 2015). google. es/books? id=3l-KCAAAQBAJ&pg=PA656&dq=jab%C3%B3n+es+una+sal+s%C3%B3dica+o+pot%C3%A1sica&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwixn--CmozZAhXL1hQKHQhND08Q6AEIJzAA#v=onepage&q=jab%C3%B3n%20es%20una%20sal%20s%C3%B3dica%20o%20pot%C3%A1sica&f=false QUÍMICA APLICADA A l'INGENIERIA, Editorial UNED. ISBN 9788436270310.
  3. ↑ «archive. org/web/20180714200200/https://es. gizmodo. com/es-posible-coger-una-infeccion-por-usar-una-barra-de-j-1827601081 ¿És possible agarrar una infecció per usar una barra de sabó que hagen utilisat vàries atres persones?» (en és) (html). Gizmodo. Archivat des d'el gizmodo. com/es-posible-coger-una-infeccion-por-usar-una-barra-de-j-1827601081 original, el 14 de juliol de 2018. Consultat el 15 de juliol de 2018. «D'acort en el Dr. Richard Klasco, escritor de medicina i salut per al New York Claves, la meua pregunta no és nova. Klasco destaca que es va realisar un dels estudis més rígits sobre este tema en 1965. En l'estudi, els científics intencionalmente varen contaminar les seues mans en cinc mil millons de diferents bactèries que causaven malties, com les estafilococos. Varen procedir a llavar-se les mans en una barra de sabó i després li varen demanar a una segona persona que es llavara les mans en la mateixa barra. ¿El resultat? Les bactèries no es varen transmetre a la segona persona que havia utilisat el sabó.»
  4. ↑ «go. com/Health/story? id=117985&page=1 Antibacterial Soaps Concern Experts» (en en). ABC News. Consultat el 2021-09-02.
  5. ↑ etymonline. com/index. php? term=soap soaps p etymonline. com/index. php? term=soap archivat en Wayback Machine.. Etymonline. com. Retrieved on 2011-11-20.
  6. ↑ Plinio el Vell, Història Naturalis, uchicago. edu/Thayer/L/Roman/Texts/Pliny_the_Elder/28*. html#191 XXVIII.191. See also Martial, Epigrammata, thelatinlibrary. com/martial/mart8. shtml VIII, 33, 20. thelatinlibrary. com/martial/mart8. shtml archivat en Wayback Machine.
  7. ↑ Foreman, Amanda. «wsj. com/artículs/the-long-road-to-cleanliness-11570196433? mod=e2fb The Long Road to Cleanliness». www. wsj. com.
  8. ↑ Aretaeus, The Extant Works of Aretaeus, the Cappadocian, ed. and tr. Francis Adams (London) 1856:google. com/books? id=v4gIAAAAIAAJ&printsec=frontcover&hl=it#v=onepage&q&f=false 238 and 496 archive. org/web/20160609210236/https://books. google. com/books? id=v4gIAAAAIAAJ&printsec=frontcover&hl=it archivat en Wayback Machine., anotat en Michael W. Dols, "Leprosy in medieval Arabic medicine" Journal of the History of Medicine 1979:316 nota 9; els gals en els que els Capadocios haurien estat familiarizados són els de Galacia d'Anatolia.
  9. ↑ Plantilla:Cite journalast1=De Puma
  10. ↑ Objects of Desire: Greek Vases from the John B. Elliot Collection., Record of the Art Museum, Princeton University., pp. 36–48.
  11. ↑ Partington, James Riddick (1999). org/details/historyofgreekfi00part/page/307 A History of Greek Fire and Gun Powder, JHU Press, p. org/details/historyofgreekfi00part/page/307 307. ISBN 978-0-8018-5954-0.
  12. ↑ 12,0 12,1 Jones, Geoffrey. «Cleanliness and Civilization», google. com/books? id=qki6zZ4aWd0C&pg=PP101 Beauty Imagined: A History of the Global Beauty Industry, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-160961-9.
  13. ↑ Benn, Charles (2002). google. com/books? id=ile3jSveb4sC&pg=PA116 Everyday Life in the Tang Dynasty, Oxford University Press, p. 116. ISBN 978-0-19-517665-0.
  14. ↑ 14,0 14,1 Ahmad I. al-Hassan (2001), google. com/books? id=h2g1qte4iegC&pg=PA73 Science and Technology in Islam: Technology and applied sciences, pages 73–74 google. com/books? id=h2g1qte4iegC&pg=PA73 archivat en Wayback Machine., UNESCO
  15. ↑ BBC Science and Islam Part 2, Jim Al-Khali. BBC Productions. Accessed 30 January 2012.
  16. ↑ footnote 48, p. 104, Understanding the Middle Ages: the transformation of idees and attitudes in the Medieval world, Harald Kleinschmidt, illustrated, revised, reprint edition, Boydell & Brewer, 2000, ISBN 0-85115-770-X.
  17. ↑ soap-flakes. com/history. html www. soap-flakes. com soap-flakes. com/history. html archivat en Wayback Machine.. soap-flakes. com. Retrieved on 2015-10-31.
  18. ↑ Robinson, James Harvey (1904). fordham. edu/halsall/source/carol-devillis. html Readings in European History: Vol. I (en anglés), Ginn and co.
  19. ↑ 20,0 20,1 (1954) Charles Springer (ed.). A History of Technology, Volume 2, Clarendon Press, pp. 355–356. ISBN 9780198581062.
  20. ↑ (8 d'octubre de 2007) google. es/books? id=0FaR35BOfEQC&pg=PA172&dq=Acci%C3%B3n+detergente+jab%C3%B3n+parte+liposoluble+y+atra+hidrosoluble&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwieiOSZwLnZAhVJ6RQKHZHwDo8Q6AEIJzAA#v=onepage&q=Acci%C3%B3n%20detergente%20jab%C3%B3n%20parte%20liposoluble%20y%20otra%20hidrosoluble&f=false Gestió migambiental: manipulació de residus i productes químics, Editorial Vèrtiç. ISBN 9788492578580.
  21. ↑ Peris; Senent, {{{nom2}}}; Pérez, {{{nom3}}} (1980). google. es/books? id=VhgYuAy3Qu8C&pg=PA88&dq=jab%C3%B3n+++disminuye++tensi%C3%B3n+superficial&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwjOt5-qwrnZAhUHvhQKHW_KDrkQ6AEIJzAA#v=onepage&q=jab%C3%B3n%20%20%20disminuye%20%20tensi%C3%B3n%20superficial&f=false Qüestiones de física, Reverte. ISBN 9788429140125.
  22. ↑ «archive. org/web/20180715121432/http://www. betadine. es/es-es/betadine/de-que-esta-hecho-betadine ¿De qué està fet Betadine®?» (en és) (html). Betadine Espanya. Archivat des d'el betadine. es/es-es/betadine/de-que-esta-hecho-betadine original, el 15 de juliol de 2018. Consultat el 15 de juliol de 2018. «Solament una part del yodo és lliberat de la povidona, pero això serà suficient per a matar als microorganismes. Esta part lliberada es diu yodo lliure.»

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Sabó en el Viccionari.

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sabó&oldid=1332138»