Banu Hilal
Els Banu Hilal (en àrap: بنو هلال) varen ser una confederació de tribus àraps beduinas.[1] Varen ser part del tumult dels Cármatas contra els abasíes.
Varen emigrar des del Alt Egipte[2] en el nort d'Àfrica en el XI cap al Magreb, despuix d'haver segut enviats pels fatimíés per a castigar als ziríes per haver abandonat el chiismo i el seu número s'estima que era de 50 000 guerrers i de 200 000 beduinos quàn varen invadir Ifriqiya (actualment Tunis) en 1051-1052 baix el comando d'Abu Zayd Al-Hilali.[3] Atres autors sugerixen que eren les tribus de les praderies situades en la vora esquerra de la part superior del Nilo que es varen traslladar cap a l'est d'Àfrica a causa de la degradació ambiental que va acompanyar al periodo càlit medieval.[4] Els Banu Hilal ràpidament varen derrotar als ziríes i varen debilitar sériament als seus veïns hamaditas. La seua arribada va ser un factor important en l'arabización llingüística i cultural del Magreb, i en la propagació del nomadisme en les zones a on l'agricultura havia segut dominant.[5] Ibn Jaldún va senyalar que les terres devastades pels Banu Hilal havien tornat completament àrit el desert del Sahara.[6] Varen ser liderats per Abu Zayd al-Hilali. La seua història es narra de forma novelada en l'èpica de Taghribat Bani Hilal.
Varen ser uns dels impulsors de la arabización per la seua influència política. Des de la seua aparició i fins a el XIV, els Banu Hilal varen ser una força autònoma a la que tots els estats del Magreb recorrien per a defendre's.[7]
Aparició inicial en la disputa fatimí i zirí
[editar | editar còdic]
Abu Zayd Al-Hilali va liderar entre 150.000 i 300.000 àraps cap al Magreb, que es varen assimilar i es varen casar en els pobles indígenes.[8] Els sobirans varen tractar de neutralisar el seu poder incorporant-los al seu eixèrcit, pero no era possible l'enteniment entre abdós. Açò va terminar derrocant l'autoritat superior d'estos sobirans i cada cap local va constituir el seu propi regne. Tot el territori que s'estén al sur de la regió de Constantina va permanéixer en les mans d'esta tribu, que anava creixent en número cada any.[7]
Una característica que duyen en si eren els privilegis fiscals de la iqta, heretant d'esta manera el poder polític de la zona. La seua estructura social tribal es va ser consolidant a lo llarc dels anys i varen generar riquea en el control polític. Varen ser un element de descentralisació pel seu nomadisme. Varen mantindre el seu estatus gràcies al comerç.[7]
Imperi Almohade
[editar | editar còdic]
Durant l'imperi almohade, els àraps hilalíes varen controlar la ruta comercial de Fez a Marraquech, conformant un eixèrcit i assentant el seu poder. El seu número era reduït i estaven dividits entre els distints pretenents mu’miníes, sent impossible per a ells heretar l'autoritat almohade per la falta de centralisació. Una volta cau l'Imperi Almohade, s'enfronten als maríníes pel poder, tenint que desplaçar-se a l'oest posteriorment i tornant al nomadisme.[7]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Weiss, Bernard G. and Green, Arnold H.(1987) A Survey of Arab History American University in Cairo Press, Cairo, p. 129, ISBN 977-424-180-0
- ↑ Ballais, Jean-Louis (2000) "Chapter 7: Conquests and land degradation in the eastern Maghreb" p. 133 In Barker, Graeme and Gilbertson, David (2000) The Archaeology of Drylands: Living at the Margin Routledge, Londres, Volum 1, Part III - Sahara i Sahel, pp. 125-136, ISBN 978-0-415-23001-8
- ↑ François Decret, Els invasions hilaliennes en Ifrîqiya, Paris, Clio, septembre 2003 (lire en ligne).
- ↑ Ballais, Jean-Louis (2000) "Chapter 7: Conquests and land degradation in the eastern Maghreb" p. 134 In Barker, Graeme and Gilbertson, David (2000) The Archaeology of Drylands: Living at the Margin Routledge, Londres, Volum 1, Part III - Sahara i Sahel, pp. 125-136, ISBN 978-0-415-23001-8
- ↑ The Great Mosque of Tlemcen, MuslimHeritage.com.
- ↑ Populations Crises and Population Cycles, Claire Russell i W.M.S. Russell
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Laroui, Abdallah (1994). Història del Magreb: des dels orígens fins al despertar magrebí, Mapfre.
- ↑ Idris El Hareir, Ravane Mbaye. The Spread of Islam Throughout the World, UNESCO, p. 409.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Banu Hilal» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.