Anar al contingut

Batalla dels Gelves

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Batalla dels Gelves

La batalla dels Gelves va tindre lloc en maig de 1560 i va enfrontar en els voltants de l'illa de Yerba (transcripció en espanyol d'un terme àrap que significa 'ruïna', si ben la seua denominació tradicional en espanyol des del XIII és Els Gelves),[1] en Tunis, als otomans comandados per Pialí Bajá i a una armada cristiana, en majoria de tropes espanyoles. El resultat va ser favorable als otomans; els europeus varen perdre al voltant de la mitat de les seues naus.[2]

Fins a aproximadament 1573, el Mediterràneu va encapçalar la llista de prioritats espanyoles baix el regnat de Felipe II d'Espanya (1556-1598); baix el seu liderage, la flota de galeras dels Habsburgo va aumentar a uns 100 barcos, i inclús més en temps de guerra. Espanya va enviar una important flota contra els turcs en 1560, en destí a l'illa de Yerba, front a la costa oest de Trípoli.[3] La flota va prendre la costa i va construir una fortalea, pero va optar per marchar-se abans de l'arribada d'una armada otomana d'igual tamany. No obstant, en la fugida de l'almirant cristià, el primerizo Giovanni Andrea Doria, la flota es va desintegrar i es va convertir en assut fàcil per als turcs. La flota otomana va obtindre una contundent victòria, en més de 5.000 morts i numerosos naufragis.

No obstant, com era habitual despuix de les batalles mediterrànees, els otomans no varen proseguir en la seua victòria. Espanya va conseguir reconstruir la seua flota en els dos anys següents i va preparar una nova ofensiva en 1563-1564 en casi 100 barcos. A pesar de la victòria otomana en la batalla, les llimitacions de suministrament de la seua flota de galeras els varen impedir desplegar-la ràpidament en atres llocs, ya siga atacant a les potències derrotades o a l'ara expost centre de gravetat veneciano.[4] Passarien cinc anys ans que els otomans, despuix de la seua victòria, realisaren un gran atac contra els Cavallers de Malta, i una década ans que tornaren a atacar en força a la República de Venècia.

Antecedents

Ya en 1284 la Corona d'Aragó desembarca en Gelves, a on es realisen llabors de fortificació en la construcció d'una torre i un pont.

Desastre dels Gelves

Dins de la segona regència de Fernando el Catòlic, la monarquia espanyola s'apodera d'Orà, Bugía, Trípoli i Alger. Despuix d'estos èxits militars, en 1510, l'eixèrcit aragonés comandado per Pedro Navarro es reforça i al mateix s'unix un contingent de forces castellanes de 7000 hòmens, procedent de Màlaga al mando de García de Toledo, primogènit de Fadrique Álvarez de Toledo i Enríquez, Duc d'Alba i pare del que seria el Gran Duc d'Alba, Fernando Álvarez de Toledo i Pimentel. El dia 29 d'agost de 1510, es va ordenar el desembarc i alvanç de quinze mil hòmens.[5] La calor, la falta d'aigua i la inexperiencia de García de Toledo varen ser causes de lo que es va denominar el Desastre dels Gelves.[6] L'imprudent i descoordinado alvanç va supondre la mort d'uns quatre mil hòmens, incluyendose la seua pròpia mort.[7] La resonància d'esta derrota va ser immensa i ha quedat reflectida en dits i poemes, entre ells la Égloga II de Garcilaso de la Vega:[8]

¡Oh pàtria lagrimosa, i cóm tornes
els ulls als Gelves, sospirant!
[...]
L'arena cremava, el sol ardia,
la gent caïa mig morta [...]
Garcilaso de la Vega, Égloga II, vv. 1226-1227 i 1232-1233.

Un atre dels poemes, en que podem vore les repercisiones de dita batalla és "Entre els solts cavalls", versos 41-44 de l'obra de Luis de Góngora. També en el clàssic de la Lliteratura Espanyola "La Vida de Lazarillo de Tormes i les seues fortunes i adversitats" (Autor anònim) editat durant 1554 conjuntament en Burgos, Alcalà i Amberes la mare del personage referix a la batalla per a colocar al seu fill (el futur lazarillo) en un cego "... dient-li que yo era fill de bon home, el qual per enaltir la fe, havia mort en la dels Gelves...".[9]

Pren dels Gelves

Don Hugo de Moncada, en títul de Capità General, es va fer càrrec de la formació d'una nova armada en 1519, la qual, despuix d'hibernar en Itàlia, va partir des de Sicília en abril de 1520, conseguint la capitulació de la plaça el 25 de maig.

Expansió otomana en el Mediterràneu

A causa de la derrota davant la flota de Jeireddín Barbarroja en la batalla de Préveza en 1538 i la desastrosa expedició de la Jornada d'Alger en 1541, les potències cristianes en el Mediterràneu, Espanya i Venècia, contemplaven en disgust cóm els otomans els anaven menjant terreny. En 1549, Dragut s'havia instalat en l'illa dels Gelves, i en 1551 Andrea Doria va dirigir una armada contra ell despuix de prendre la seua fortalea, fugint el corsario de la baïa despuix d'obrir un canal. Dragut va tornar a instar-se en Djerba temps despuix, i el nort d'Àfrica va continuar donant refugi a pirates i corsaris turcs i berberiscos que realisaven atacs en la mar i en les costes d'Itàlia i Espanya. De fet, Pialí havia devastat en 1558 Menorca i junt en el corsario Dragut atacava freqüentment les costes del Alce espanyol, per lo que es va considerar necessari expulsar-els de la zona.

Davant el caire que estaven prenent els acontenyiments, Felipe II va apelar al papa Paulo IV i els seus aliats catòlics per a organisar una expedició que recuperara Trípoli de les mans del corsario Dragut, qui havia pres la ciutat als Hospitalaris en agost de 1551, concedint-li el sultà Solimán el Magnífic el títul de Bey o governador de la ciutat.

Forces enfrontades

L'historiador William H. Prescott va escriure una volta que les fonts sobre lo succeït en Yerba eren tan contradictòries, que deixava al propi llector la tasca de traure alguna sifra en clar. Qualsevol que intente aplegar a algun número concret, provablement traga la mateixa conclusió.

Molts historiadors reputats creuen que la flota reunida per la Lliga cristiana en 1560 estava composta per 50 a 60 galeras i entre 40 i 60 naus menors. Per eixemple, Giacomo Bosio, l'historiador oficial de l'Orde de Malta, va escriure que allí es varen reunir 54 galeras.[3] Fernand Braudel[10] també parla de 54 barcos de guerra, encara que per la seua banda, cita només 36 naus de respal. Una de les cròniques més detallades és la de Carmel Testa,[11] que evidentment va tindre que tindre accés als archius de l'Orde. Detalla en precisió lo següent: 54 galeras, 7 bergantines, 17 fragatas, 2 galeones, 28 velers comercials i 12 barcos menuts. Tot açò proveït per la coalició formada per Gènova, Nàpols, Sicília, Florencia, els Estats Pontificis i els Cavallers Hospitalaris. La flota es va reunir en Mesina baix el mando del almirant genovés Giovanni Andrea Doria, de vintiun anys i en el seu primer mando. El seu tio, el célebre Andrea Doria, va colaborar en l'organisació i va morir poc despuix als 94 anys. Abans de la batalla va tindre que dirigir-se a Malta a causa del mal temps, a on es varen perdre uns 2000 hòmens per malaltia.

El 10 de febrer de 1560, la flota levó ancores i es va dirigir cap a Trípoli, sense que sapiam a ciència certa el número de soldats que va embarcar l'expedició. Braudel parla de 10 000 a 12 000; Testa de 14 000 i fonts primàries parlen de 20 000, que a les clares resulta una exageració, donada la capacitat mija de les galeras del XVI.

Referències

  1. ↑ Gregorio Sánchez Doncel, Presència d'Espanya en Orà (1509-1792), Toledo, I. T. Sant Ildefons, 1991, pág. 168. ISBN 978-84-600-7614-8
  2. ↑ Ted Thornton's History of the Middle East Database.
  3. ↑ 3,0 3,1 Giacomo Bosio, History of the Knights of St. John, ed. by J. Baudoin, 1643, Book XV, p. 456.
  4. ↑ Hervé Coutau-Bégarie. «Seapower in the Mediterranean from the Seventeenth to the Nineteenth Century», John B. Hattendorf (ed.). Naval Strategy and Power in the Mediterranean: Past, Present and Future, Routledge, p. 32. ISBN 978-1-136-71317-0.
  5. ↑ Cesáreo Fernández Dur, Història de l'Armada Espanyola, Madrit, [¿editorial?], 1895.
  6. ↑ Ertuğrul Önal, l'expedició espanyola contra l'illa de Guelves en 1560, Universitat d'Ankara.
  7. ↑ Gregorio Sánchez Doncel, Presència d'Espanya en Orà (1509-1792), Toledo, I. T. Sant Ildefons, 1991.
  8. ↑ Garcilaso de la Vega, Égloga II, en Elías L. Rivers (ed. lit.), Poesies castellanes completes, Madrit, Castalia, 1996 (Clàssics Castalia, 6), 187-188.—ISBN 978-84-7039-743-1
  9. ↑ La Vida de Lazarillo de Tormes i les seues fortunes i adversitats, Huemul - Buenos Aires - 1961, pp. 98.
  10. ↑ Fernand Braudel, The Mediterranean and the Mediterranean World in the Age of Philip II (University of Califòrnia Press, Berkeley, 1995).
  11. ↑ Carmel Testa, Romegas (Midsea Books, Malta, 2002).

Bibliografia

  • Anderson (1952). Naval wars in the Levant, 1559-1853, Princeton University Press.
  • Clodfelter, Micheal (2017). Warfare and Armed Conflicts: A Statistical Encyclopedia of Casualty and Other Figures, 1492-2015 (en anglés), Jefferson, North Carolina: McFarland. ISBN 978-0786474707.
  • Fernández Dur, Cesáreo (1896). Armada Espanyola, des de l'unió dels regnes de Castella i Aragó, tom II, Madrit: Institut d'Història Naval.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Batalla_dels_Gelves&oldid=1467142»