Mazalquivir
.jpg){kind=link}
Mazalquivir (àrap المرسى الكبير Al-Marsā al-Kabīr; en bereber: ⵍⵎⴻⵔⵙⴰ ⵍⴻⴽⴱⵉⵔ; en francés: Mers el-Kébir), és un port situat en el noroest d'Argèlia, en l'extrem occidental del Golf d'Orà. El nom de la ciutat significa en àrap «port gran». Població (estimació de 1987): 11 002 habitants.
Història
[editar | editar còdic]La ciutat va ser una atarassana naval del Imperi almohade en el sigle Plantilla:SIGLO. Va estar baix la sobirania del Regne ziyánida de Tremecén en el sigle Plantilla:SIGLO, fins que va ser presa pels corsarios en 1492, els quals la varen convertir en una base pirata.
Conquistada per una expedició espanyola en 1505, serviria de base per a la conquista, quatre anys despuix, de la propenca Orà, a la sòrt de la qual permaneixeria unida durant els següents sigles. D'esta época data el fort de Mazalquivir, obra dels més importants ingeniers militars espanyols del seu temps. Va seguir en mans espanyoles fins a 1708 (guerra de successió espanyola), quan abdós ciutats varen caure en mans del bey otomà d'Alger. En 1732, Felipe V envia una expedició de 26 000 hòmens al mando de José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, la qual recupera abdós ciutats. En 1790, un terremot causa grans danys en la ciutat, i dos anys despuix, Carlos IV ven Mazalquivir i Orà al bey turc d'Alger. En 1830, França es fa en abdós ciutats, que integra en la seua colónia d'Argèlia. Mazalquivir s'incorpora en 1848 al departament francés d'Orà, un dels tres en els que es va dividir la colónia algerina.
En 1939, es convertix en una important base naval francesa (la més important del mar Mediterrànea junt en Tolón). En 1940, despuix de la firma del armistici entre França i l'Alemània nazi, el gros de la flota francesa, l'Esquadró Atlàntic (dos acorazars, dos travessias, tretze destructorés, quatre submarís i un portahidroaviones), es trobava ancorat en el port de Mazalquivir (Mers el-Kébir). Davant el temor de que la flota caiguera en mans dels alemans, una flota de la Royal Navy britànica, la Força H, en base en Gibraltar, va ser enviada a Mers el-Kébir (batalla de Mazalquivir). Davant la negativa dels francesos a unir-se als britànics, estos varen obrir fòc i varen afonar casi tota la flota. Casi 1300 marins francesos varen morir en l'incident, que va enrarir enormement les relacions entre el Regne Unit i els francesos lliures de De Gaulle i va causar les ires del govern de la França ocupada del mariscal Pétain.
Baixe les condicions dels acorts de Evian que varen posar fi a la guerra d'Independència d'Argèlia (1962), França devia retindre el control de la base durant quinze anys. No obstant, França va renunciar a ella molt abans, en 1968.
Mazalquivir, lloc estratègic durant els Borbones
[editar | editar còdic]Durant el sigle XVIII, la plaça de Mazalquivir deixaria de ser un mer presidi de l'época per a ocupar un alt valor en el mediterràneu en l'época del monarca Felipe V. Despuix de perdre el lloc en 1708, en plena Guerra de Successió, la monarquia buscaria recuperar el lloc a tota costa, sobretot de cara a la lluita contra la pirateria i l'auge expansionista dels otomans, deixant molt clars els seus interessos en les rutes comercials i en el seu poder naval.[1]
La recuperació de 1732
[editar | editar còdic]Despuix de la pèrdua del lloc en 1708-1712 per la Guerra de Successió, la moradura Juliol Alberoni i més vesprada José Patiño, donarien l'impuls necessari per a la recuperació les possessions en el nort d'Àfrica. Baixe el mando de José Carrillo de Albornoz (Comte de Montemar), es forjaria una de les majors expedicions acompanyada d'una forta flota, ya que estaria composta per uns 30.000 hòmens i uns 500 navío.[2]
La pren de Mazalquivir en 1732 no seria una lleu victòria militar, sino un acte d'expansió política, ya que els Borbones estaven demostrant a Europa que el seu poder naval estava molt present en l'época. D'esta manera, Mazalquivir es convertiria en una important base d'operacions, sobretot en motivacions en el control de l'Estret de Gibraltar (Jabeque).[3]
Ingenieria i defensa del lloc
[editar | editar còdic]Durant els regnats de Fernando VI i Carlos III, seria un camp de proves de cara a l'ingenieria militar. Es reforçaria el Castell de Sant Felipe i el Fort de l'Aguada, al mateix temps que es construirien varis almagasens, tot de cara als possibles atacs o seges. Mazalquivir funcionaria com un sistema defensiu integrat per la ciutat d'Orà, ya que este seria el cap administració, i Mazalquivir el component naval i llogístic que permetia l'abastiment de la península.[4]
Fi del domini espanyol
[editar | editar còdic]La decadència del control del lloc per part dels Borbones aplegaria pel succés d'un fatal terremot en 1790, que destruiria la major part de la ciutat d'Orà i de les seues instalacions defensives. I en lo econòmic i baixe el mandat de Carlos IV, buscant este la diplomàcia en les regència africanes, tot això per a evitar tot els costs militars que açò suponia, es va optar per abandonar el lloc. Per lo que en 1792, les tropes espanyoles abandonarien l'enclavament posant fi a casi tres sigles de presència en la zona del Magreb.[3]
Mazalquivir durant la Segona Guerra Mundial: Operació Catapulta (1940)
[editar | editar còdic]Despuix del periodo d'armistici ocorregut el 22 de juny de 1940 entre l'Alemània dels nazis (Hitler) i França, per part dels alts mandos de l'eixèrcit britànic existia certa preocupació per la flota francesa (baix control del govern de Vichy), ya que esta podria aplegar a ser utilisada per les potències del Eix,[5] i estos podrien fer-se en el control de la mar Mediterrànea. Per lo que no li quedaria una atra opció als britànics, concretament a Winston Churchill, que posar en marcha la cridada Operació Catapulta.
En 3 de juliol de 1940, l'almirant James Somerville al mando de la Força H Britànica, es colocaria de front a la base naval de Mazalquivir (Mers el Kébir) i li donaria un ultimàtum a l'almirant francés Marcel-Bruno Gensoul, i oferint-li vàries alternatives:[6]
-Navegar ya anara cap a port britànic o nortamericà, per a ser completament desarmats.
-Afonar la flota.
-Unir-se als britànics i els seus objectius
Pero per a sorpresa de Somerville, Gensoul no acceptaria cap de les seues opcions ya que les considerava com una ofensa a el honor militar dels francesos, per lo que els buc britànics varen obrir fòc contra ells (el fòc s'inicie a les 17:54 hora). A pesar de que l'atac duraria a penes 15 minuts, est seria terrible, per la posició que ocupaven en eixe moment els barcos francesos (fondejats de popa cap al moll), i est seria un dels grans impediments per a que estos pogueren respondre a l'atac.[7] En este succés, l'acorazar Bretagne va explotar i es va afonar ràpidament, per un atre costat, els acorazar Provence i Dunkerque junt al destructor Mogador, quedarien molt perjudicats i en el seu cas, varats. Únicament l'acorazar Strasbourg i algun destructor conseguirien la fugida cap al port de Tolón. En relació al número de baixes causat en esta operació, la sifra ronda en 1297 marins francesos, lo que donaria de ple a la ruptura de les relacions de caràcter diplomàtic entre França i Regne Unit.[8]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Albareda Salvadó (2010). La Guerra de Successió d'Espanya (1700-1714) (en Espanyol), Barcelona: Crítica, pp. 445-450. ISBN 978-84-9892-060-4.
- ↑ «José Carrillo de Albornoz i Montemar» (en espanyol). Real Acadèmia de l'Història (DBE).
- ↑ 3,0 3,1 Sánchez Doncel (1991). Presencia d'Espanya en Orà (1509-1792) (en Espanyol), Toledo: Estudi Teològic de Sant Ildefons, pp. 320-335. ISBN 9788460076155.
- ↑ Alonso Acer (2000). Orà i Mazalquivir en la política norteafricano d'Espanya (en Espanyol), Madrit: Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), pp. 120-135. ISBN 978-84-00-07876-8.
- ↑ Churchill, Winston (2005). La Segona Guerra Mundial, Madrit: L'Esfera dels Llibres, pp. 412-415. ISBN 978-8497343619.
- ↑ Churchill, Winston (2005). La Segona Guerra Mundial, Madrit: L'Esfera dels Llibres, pp. 412-415. ISBN 978-8497343619.
- ↑ Ministeri de Defensa (Espanya).
- ↑ Lasterle, Philippe (2003). Mers el-Kébir:1940 (en Francés), Pariu: Tallandier, p. 156. ISBN 978-2847340761.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mazalquivir» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.