Comerç berberisco d'esclaus
_y_su_esclavo_circasiano.jpg)
El comerç berberisco d'esclaus es referix als mercats musulmans d'esclaus que varen florir en la costa dels Estats berberiscos del nort d'Àfrica, que incloïa les províncies otomanes d'Argèlia, Tunis i Tripolitania i el sultanato independent de Marroc entre el XVI i mediats de el XVIII. Les províncies otomanes del nort d'Àfrica estaven nominalment baix sobirania otomana, pero en realitat eren en la seua majoria autònomes.
Els esclaus europeus i americans[1] eren capturats pels africans en atacs pirates a les embarcacions d'atres nacions i per incursions en ciutats costeres des d'Itàlia fins als Països Baixos, en algunes incursions ocasionals al nort en Islàndia i a l'est en el Mediterràneu. El Mediterràneu oriental otomà també va ser escenari d'una intensa pirateria musulmana i que comprenia les costes del mar Negra. Encara en el XIX, la pirateria seguia sent una "amenaça constant per al tràfic marítim en el mar Egeo". S'ha postulat que l'inseguritat de la mar Mediterrànea pels pirates musulmans va ser una de les causes del sofriment europeu durant l'Edat Mija, ya que tot el comerç tenia que anar per llargues travessies per terra.
Durant sigles, els grans bucs que navegaven pel Mediterràneu depenien d'esclaus galeots suministrats per comerciants d'esclaus d'Àfrica del Nort i del Imperi otomà.
Si ben els musulmans no han registrat les senyes exactes del comerç d'esclaus europeus i americans, s'estima que entre 1530 i 1780 fins a un milló i quarto d'ells, principalment europeus, varen ser esclavizados pels africans de la costa de la Berbería.[2][1] Açò sense tindre en conte els dos millons i mig de cristians orientals importats a Estambul pel Imperi otomà entre els anys 1450 i 1700, procedents dels països cristians que vivien al voltant del mar Negra, principalment l'actual Ucrània i Rússia.[3]
Extensió del comerç d'esclaus europeus
[editar | editar còdic]
El professor de l'Universitat Estatal d'Ohio, Robert Davis, descriu en el seu llibre comercio berberisco de esclavos (en anglés l'original) que el comerç d'esclaus blancs ha segut minimisat per la majoria dels historiadors moderns. Davis calcula que d'1 milló a 1,25 millons d'europeus cristians blancs varen ser esclavizados en el nort d'Àfrica, des de començos de el XVI fins a mediats de el XVIII, pels comerciants d'esclaus de Tunis, Alger i Trípoli solament (estes sifres no inclouen als europeus que varen ser esclavizados pel califato de Marroc o per atres invasores i comerciants de la costa morisca de la mar Mediterrànea),[2] ni als casi 700 nortamericans que varen ser retinguts captius en esta regió com a esclaus entre 1785 i 1815.[4]
Les estadístiques de aduana dels sigles XVI i XVII sugerixen que l'importació adicional d'esclaus cap a Estambul des del Mar Negra pugues haver ascendit a 2,5 millons entre 1450 i 1700. Els mercats varen disminuir despuix de la derrota en les guerres berberiscas i finalment varen terminar en els anys 1800, despuix d'una expedició de la marina de guerra dels EE. UU. al mando del comodoro Edward Preble que va utilisar cañoneras des dels barcos i fortificacions en Trípoli, i en la conquista d'Argèlia per França des de 1830. El Regne de Marroc ya havia segut forçat a suprimir la pirateria i reconeixeria als Estats Units com un país independent en 1776.
Orígens
[editar | editar còdic]En l'expansió del Islam des d'Aràbia cap al Mig Oriente i la costa del Magreb en el nort d'Àfrica, l'antiga esclavitut en els territoris conquistats del nort d'Àfrica es revist de guerra religiosa; es llegitima tant per part musulmana com a cristiana com un acte de guerra religiosa. La pirateria berberisca i àrap en el Mediterràneu es coneix des de el IX en l'Emirat de Creta. No va ser sino fins a finals de el XIV que els corsarios tunecinos (o de lo que actualment seria Tunis) es varen convertir en una amenaça lo suficientment important com per a convocar una coalició franc-genovesa per a atacar Mahdia en 1390, també coneguda com la creuada berberisca. Exiliats moros de la Reconquista i els pirates del Magreb es varen sumar a la pirateria, pero seria en l'expansió del Imperi otomà, un imperi musulmà, i l'arribada del corsario i almirant Kemal Reis en 1487 que els corsarios berberiscos es convertirien en una verdadera amenaça per a la població i navío cristians.
Vore també
[editar | editar còdic]- Orde de la Mercé
- Orde Trinitaria
- Comerç àrap d'esclaus
- Comerç transahariano d'esclaus
- Comerç transíndico d'esclaus
- Esclavitut en Mallorca
- Guerres berberiscas
- Esclavitut en l'islamisme del sigle XXI
- Razia
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Epilogue», White Gold • The Extraordinary Story of Thomas Pellow and North Africa's One Million European Slaves, Large Print edició (en en), Oxford: Isis Publishing Ltd, p. 348. ISBN 0-7531-5647-4. «1814 [...] a trade that had ensnared at least one million Europeans and Americans over the previous three centuries»
- ↑ 2,0 2,1 Davis (2003). Christian Slaves, Muslim Masters: White Slavery in the Mediterranean, the Barbary Coast, and Italy, 1500-1800 (en Inglés), Palgrave Macmillan.
- ↑ The Cambridge World History of Slavery: Volume 3, AD 1420–AD 1804 (en Inglés).
- ↑ Adams (2005). The Narrative of Robert Adams: A Barbary Captive. New York: Cambridge University Press. pp. xlv–xlvi (en Inglés). ISBN 978-0-521-603-73-7.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Comercio berberisco de esclavos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.