Anar al contingut

Carlos II d'Anglaterra

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Carlos II d'Anglaterra

Carlos II (Palau de St. James, Londres, 29 de maig de 1630-Palau de Whitehall, Londres, 6 de febrer de 1685) va ser rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda des del 29 de maig de 1660 fins a la seua mort, en 1685. El seu pare, Carlos I, va ser eixecutat en 1649 despuix de la guerra civil anglesa; la monarquia va ser llavors abolida i el país es va convertir en una república baix la tirania d'Oliver Cromwell, el «Lord Protector». En 1660, dos anys despuix de la mort de Cromwell, es va restaurar la monarquia baix Carlos II. A diferència del seu pare, Carlos II va ser hàbil en la seua relació en el Parlament. Va ser durant el seu regnat quan es varen desenrollar els partits Whig (lliberal) i Tory (conservador). Es va fer célebre pels seus numerosos fills illegítims, dels que va reconéixer a catorze. Conegut com «l'Alegre Monarca», Carlos II va favorir les arts i les cièncias i, antipuritano, va ser menys restrictiu que els seus predecessors en manar obrir de nou els teatres en 1660, tancats des de 1642. En abraçar el catolicisme en el seu llit de mort, Carlos II es va convertir en el primer catòlic que regnava en Anglaterra des de la mort de María I en 1558, i en Escòcia des de la deposición de la seua besyaya María, Reina dels Escocesos, en 1567. En el seu honor, l'astrònom Edmund Halley va nomenar a l'estrela alfa dels Lebreles com Cor Caroli, cor de Carlos.[1]

Infància i joventut

Retrat de Carlos II en la seua infància, per Anthony van Dyck (1638).

Carlos va nàixer en el palau de St. James, el 29 de maig de 1630, sent el segon fill varó —pero primogènit de fet, puix el fill major va morir en nàixer en 1629— dels nou refills de Carlos I d'Anglaterra i d'Enriqueta María de França. Al moment de nàixer es va convertir automàticament, donada la seua condició de fill major, en duc de Cornualles —per ser hereu del tro d'Anglaterra— i en duc de Rothesay —com a hereu del tro d'Escòcia—. Poc despuix se li va nomenar príncip de Gals. Pel caos que va dur en si la guerra civil anglesa, mai se li va investir solemnement en els cridats «Honors del Principat de Gals» —diadema, anell, espasa, mant, etc.—.[2]


Durant la década de 1640, sent encara chiquet el príncip de Gals, Carlos I va combatre a les tropes del parlament i del puritanisme en la guerra civil anglesa. El príncip va acompanyar al seu pare durant la batalla d'Edgehill i, en sol quinze anys, va participar en les batalles de 1645. En 1646 el seu pare, tement per la seua seguritat, li va ordenar marchar-se a França i reunir-se en la seua mare, que es trobava allí en el exili. En 1648, durant la segona guerra civil anglesa, es va traslladar a L'Haya junt a la seua germana María i al seu marit, el príncip d'Orange, en l'idea de poder recolzar al seu pare.[3]

Carlos, príncip de Gals, per William Dobson, ca. 1642 o 1643.

Carlos I va ser capturat pels rebels en 1647; va escapar, i va ser capturat de nou en 1648. A pesar dels esforços del seu fill per salvar-li, Carlos I va ser eixecutat en 1649, proclamant-se la república en Anglaterra. Al temps, no obstant, gran part d'Escòcia va permanéixer fidel a la causa realiste. El 5 de febrer de 1649, Carlos II va ser proclamat rei dels escocesos en Edimburc, baix la promesa de que convalidaría la «Solemne Lliga i Pacte».[4] Era est un acort entre Anglaterra i Escòcia que impedia remodelar la Iglésia d'Escòcia a image de la anglicana, devent mantindre's en el presbiterianisme —forma de govern eclesiàstic preferida per la majoria dels escocesos— a diferència de la Iglésia d'Anglaterra que va mantindre la seua jerarquia episcopal. A la seua arribada a Escòcia, el 23 de juny de 1650, Carlos va subscriure formalment el pacte. El seu abandó de l'anglicanisme, encara que li va reportar respals en Escòcia, li va fer impopular en Anglaterra. Va ser coronat com a rei dels escocesos en Scone (Perthshire), l'1 de giner de 1651, despuix de lo que va organisar una ofensiva contra Anglaterra, llavors baix el govern del “Lord Protector", Oliver Cromwell. La invasió va terminar en la derrota en la batalla de Worcester (1651), despuix de la qual es diu que Carlos es va amagar en un roure de certa casa noble —el qual va passar a l'història en el nom de Roure Real—, fugint posteriorment rumbo a França en un disfràs. El Parlament va oferir una recompensa de 1000 £ pel cap del rei i va impondre pena de mort a qualsevol que li prestara ajuda. Despuix de sis semanes d'apurades fugues, Carlos va conseguir abandonar Anglaterra.[5][6]. Empobrit, Carlos no va conseguir reunir suficient respal com per a supondre un desafiu sério alord Protector. França i les Províncies Unides —els actuals Països Baixos— es varen aliar en el govern de Cromwell, forçant a Carlos a recórrer a Espanya en demanda d'ajuda.[7] Va intentar reclutar un eixèrcit, pero va fracassar per les seues penúries econòmiques.[8]

Restauració

Carlos II, retrat per Sir Peter ly.

Despuix de la mort d'Oliver Cromwell en 1658, les oportunitats de Carlos per a recuperar la Corona varen semblar minvar. A Cromwelli va succeir el seu fill, Richard Cromwell, com Lord Protector, pero es tractava d'un home sense dots per al mando ni desig d'eixercir-ho i va abdicar el 25 de maig de 1659. El Protectorat d'Anglaterra va ser abolit i es va establir la Mancomunidad d'Anglaterra (Commonwealth anglesa). Durant el periodo d'inestabilitat civil i militar que va seguir, George Monck, governador d'Escòcia, preocupat per la anarquia reinante en la nació, va determinar restaurar la monarquia.[9] Monck i el seu eixèrcit varen marchar fins a la ciutat de Londres a on, en ampli respal popular, varen forçar al cridat Parlament Llarc a dissoldre's. Per primera volta en casi vint anys els membres del Parlament varen tindre que enfrontar-se a unes eleccions generals.[10]

Va resultar elegida una Cámara en clar predomini de la facció realista.[11] Reunida el 25 d'abril de 1660 la nova assamblea, denominada Parlament de la Convenció, va tindre notícies de la Declaració de Breda (4 d'abril de 1660), en la que Carlos acordava, entre atres coses, perdonar a molts dels enemics del seu pare. Com a conseqüència, el 8 de maig el Parlament va decretar de colp i repent que Carlos II havia segut el monarca llegítim des de l'eixecució de Carlos I en 1649.[12]

Carlos va partir cap a Anglaterra, desembarcant en Dover el 23 de maig de 1660. Va aplegar a Londres el 29 de maig, la que es considera data oficial de la Restauració, i que coincidia en el trigèsim natalici de Carlos. Encara que este va decretar una amnistia per als seguidors de Cromwell en el Acta d'Immunitat i Oblit, no va perdonar el delicte de regicidi als juges i autoritats involucrats en el juí i eixecució del seu pare. Alguns dels regicidas varen ser eixecutats en 1660; a uns atres se'ls va sentenciar a cadena perpètua. Als cadàvers d'Oliver Cromwell, Henry Ireton i John Bradshaw se'ls va sometre a la indignidad d'una eixecució pòstuma.[13]


El Parlament Cavaller

Carlos II d'Anglaterra.
Carlos II va ser restituït com a rei d'Anglaterra en 1660.

El Parlament de la Convenció va ser dissolt en decembre de 1660. Poc despuix de la coronació de Carlos en la Abadia de Westminster, el 23 d'abril de 1661, es va constituir la segona llegislatura del regnat: el cridat Parlament Cavaller o Arrogant. Ya que el Parlament Cavaller era abrumadoramente realiste, Carlos no va vore raó per a dissoldre-ho ni convocar noves eleccions generals durant dèsset anys. El Parlament Cavaller es va identificar en els proyectes del principal conseller de Carlos, Edward Hyde, primer comte de Clarendon. Lord Clarendon pretenia desanimar el "no conformisme" (de sectors catòlics i sobretot protestants no anglicans) per a en l'Iglésia d'Anglaterra. A instància seua, el Parlament Arrogant va aprovar diverses lleis que varen passar a constituir el denominat “Còdic Clarendon”. El Acta de Conventículos (1664) prohibia les assamblees religioses de més de cinc persones, llevat les celebrades en el sí de l'Iglésia d'Anglaterra. El Acta de les Cinc Milles prohibia als clercs acostar-se a menys de cinc millas d'una parròquia de la que hagueren segut expulsats. El Acta de Conventículos i la de les Cinc Milles varen permanéixer en vigor durant el restant del regnat de Carlos. Atres parts del Còdic Clarendon incloïen lleis com el Acta de Corporació i el Acta d'Uniformitat (1662).[14]

Carlos va consentir en abolir antiquats deures feudals que havien segut restablits pel seu pare; a canvi, el Parlament li va concedir una renda anual de 1 200 000 £. En tot, esta assignació va resultar de poca utilitat durant la major part del seu regnat. Dita sumixca era solament indicativa del màxim que el rei estava autorisat a retirar cada any del Tesor. La major part del temps, la cantitat disponible en les arques públiques va ser molt menor. A fi d'evitar nous problemes econòmics Carlos va nomenar, per a reformar la gestió del Tesor i de la recaptació d'imposts, a George Downing (el constructor de Downing Street o carrer Downing, a on té la seua residència el primer ministre del Regne Unit).

Política exterior

Carlos II d'Anglaterra

Va decretar una treua en Espanya en 1660, posant fi a la guerra anglo-espanyola. Va firmar els tractats de Madrit de 1667 i 1670. En el qual es reconeixia per part espanyola les possessions angleses de Jamaica i les illes Caimà. El 21 de maig de 1662, en la ciutat de Portsmouth, Carlos es va casar en l'infanta Catalina de Portugal, que li va aportar els territoris de Bombay i Tànger com a dot.[15] Com Felipe IV d'Espanya era enemic de la dinastia Bragança i estava en contra d'un matrimoni entre Catalina i qualsevol monarca europeu, el govern espanyol va propondre que Carlos II d'Anglaterra es casara en una princesa holandesa de la Casa d'Orange, en lloc de Catalina.[16] La nóvia proposta en qüestió era la princesa María d'Orange-Nassau (1642-1688), la menor de les princeses holandeses. Si el monarca anglés acceptava esta proposta, llavors Felipe IV pagaria la dot de dita princesa. Com a alternativa, el govern espanyol també va propondre a una princesa italiana de Parma com a esposa per a Carlos II d'Anglaterra. La nóvia proposta era la germana menor del duc de Parma, Catalina Farnesio (1637-1684), de qui es dia que era molt bella i, en febrer de 1661, el comte de Bristol va viajar a Parma per a inspeccionar a la princesa.[17] No obstant, la princesa de Parma es va negar a casar-se en el monarca anglés, perque ella volia convertir-se en monja.[18] De qualsevol modo, Carlos II d'Anglaterra va rebujar com a esposes a les princeses holandesa i italiana que proponia el govern espanyol i va optar per casar-se en Catalina de Bragança, per l'enorme dote que oferia. Durant el mateix any, no obstant, va vendre Dunquerque i Mardyck presa als espanyols en 1658, al rei francés Luis XIV per 40 000 £.[19]

Agraït per l'ajuda prestada per a recuperar el tro, Carlos va recompensar a huit nobles (coneguts com els Lores Propietaris) en territoris nortamericans en la denominada Carolina en honor del seu pare (1663). Les Lleis de navegació, varen perjudicar el comerç de Països Baixos i varen ser causa de la segona guerra anglo-neerlandesa (1665-1667). El conflicte va escomençar per la captura en Norteamérica, per part dels anglesos, de Nova Ámsterdam (despuix rebatejada en el nom de Nova York, en honor del germà de Carlos, Jacobo, duc de York, el futur Jacobo II d'Anglaterra i VII d'Escòcia), pero en 1667 els neerlandesos varen llançar el atac de Medway per sorpresa contra els anglesos en la part superior del riu Támesis, a on estava amarrat lo millor de la Marina Real britànica. Els neerlandesos varen afonar casi tots els navíos, llevat la Nau Almirant, la qual varen prendre i varen conduir fins a Països Baixos com a trofeu. Actualment es pot contemplar la placa en el nom del barco en el Rijksmuseum de Ámsterdam. La segona guerra neerlandesa va terminar en la firma del Tractat de Breda (1667). Com a conseqüència de dita guerra, Carlos va despedir al seu conseller, Lord Clarendon, al que va utilisar com a chivo expiatorio per la lluita. Clarendon va fugir a França quan se li va sometre a una moció de censura en la Cámara per alta traïció, lo que comportava la pena de mort. El poder va passar a mans d'un grup de cinc polítics coneguts com "la Càbala" o caçola, per les inicials dels títuls dels seus membres: Thomas Clifford, primer baró de Clifford; Henry Bennet, primer comte d'Arlington; George Viliers, segon duc de Buckingham; Anthony Ashley Cooper, primer baró d'Ashley (conegut despuix com a comte de Shaftesbury) i John Maitland, primer duc de Lauderdale.[20][21]


En 1668, Anglaterra es va aliar en Suècia i en la seua anterior enemiga, Països Baixos, a fi d'opondre's a Luis XIV en la Guerra de Devolució. Luis es va vore obligat a fer la pau en la Triple Aliança, pero va mantindre els seus plans bèlics. En 1670 Carlos, buscant resoldre els seus problemes financers, va acordar el Tractat de Dover, pel qualuis XIV es comprometia a pagar-li 200 000 £ anuals. A canvi, Carlos acordava proporcionar a Luis tropes i convertir-se al Catolicisme «tan pronte com ho permetera el benestar dels seus dominis».[22] Luis devia suministrar-li 6.000 soldats per a suprimir als que s'opongueren a la seua conversió. Carlos es va esforçar per mantindre el tractat en secret, especialment la clàusula concernent a la seua conversió.[23][24] Encara no està clar si Carlos tenia o no intenció de fer honor a dita clàusula.[nota 1] Tot això va derivar una nova lluita junt en França contra les Províncies Unides, la tercera guerra anglo-neerlandesa (1672-1674), conflicte que forma part de la guerra franc-neerlandesa. En dit conflicte la flota anglesa va ser derrotada en quatre batalles estratègiques per l'armada holandesa de l'almirant Michiel de Ruyter, sent pressionat el rei pel Parlament a firmar la pau, la qual es va reflectir en el Tractat de Westminster (1674). Mentrestant, per mig d'una série de cinc lleis (1670), Carlos va concedir a la “Companyia Britànica de les Índies Orientals” el dret a l'adquisició de territoris autònoms, a l'acunyament de moneda, al mando de llocs militars i de tropes, a firmar aliances, declarar la guerra i fer la pau i a eixercir la jurisdicció tant civil com penal en els territoris adquirits en la Índia.[26] Anteriorment, en 1668, havia llogat les illes de Bombay per la irrisoria cantitat de dèu lliures esterlines pagadores en or.[27] En 1670, Carlos permet el control de la Baïa d'Hudson, a HBC per decret real, nomenant el territori Terra de Rupert i pel seu cosí Ruperto del Rin, el primer governador de la companyia.[28]

Conflicte en el Parlament

Perfil de Carlos II, 1683. L'inscripció diu CAROLUS II DEI GRATIA ("Carlos II per la Gràcia de Deu").
Perfil de Carlos II, 1683. L'inscripció diu CAROLUS II DEI GRATIA ("Carlos II per la Gràcia de Deu").


Encara que prèviament havia segut favorable a la Corona, durant la década de 1670 el Parlament Cavaller es va distanciar d'ella per les guerres mampreses pel rei i per la seua política religiosa. En 1672 Carlos va firmar la Declaració d'Indulgència, en la que manifestava la seua intenció de suspendre totes les lleis que penalisaven als catòlics i a uns atres dissidents religiosos. El mateix any, Carlos va recolzar obertament a la catòlica França i va iniciar la tercera guerra anglo-neerlandesa. El Parlament Cavaller —encara que contrari a concedir tolerància religiosa als catòlics— es va opondre a la Declaració d'Indulgència basant-se en principis constitucionals —sostenint l'incompetència real per a suspendre lleis de forma arbitrària— més que polítics. Carlos II va retirar la Declaració i es va mostrar d'acort en el "Acta d'Examen", que no solament requeria dels funcionaris públics que reberen la Eucaristía en la forma prescrita per l'Iglésia d'Anglaterra, sino que els forçava a denúnciar certes ensenyances de la Iglésia catòlica com supersticioses i idólatras. El Parlament Cavaller també es va negar a finançar la guerra anglo-neerlandesa, obligant a Carlos a firmar la pau en 1674. L'esposa del rei, la reina Catalina, no havia pogut donar-li un hereu a Carlos; els seus quatre embarassos havien segut, o be aborts, o fills naixcuts morts.[2] El presunt hereu era, per lo tant, el seu germà, el catòlic Jacobo, duc de York. En 1678 Titus Oates, un antic clerc anglicà, va denunciar falsament una "conjura papiste" per a assessinar al rei i reemplaçar-li en el duc de York. Carlos no va donar fe als seus alegats, pero va ordenar al seu primer ministre, Thomas Osborne, Primer Comte de Danby, que investigara. Lord Danby, no obstant, era anticatólico i va animar a Oates a que fera pública la seua acusació. L'histerisme anticatólica es va estendre per la població: els juges i jurats de tot el país varen condenar a suposts conspiradores, i numerosos inocents varen ser eixecutats. Posteriorment, també en l'any 1678, Lord Danby va ser somés a una moció de censura per la Cámara baix l'acusació d'alta traïció. Encara que eren molts els paísos que havien buscat fer-li la guerra a la catòlica França, Carlos II havia negociat en secret en Luis XIV, tractant d'alcançar un acort per mig del qual Anglaterra permaneixeria neutral a canvi de diners. Lord Danby era hostil a França, pero en privat havia acceptat atindre's als desijos de Carlos. Desgraciadament per a ell, la Cámara es va resistir a considerar-li implicat contra la seua voluntat en l'escàndal, creent en canvi que havia segut ell'autor d'aquella política. A fi de salvar a Lord Danby del juí parlamentari en la Cambra dels Lores, Carlos va decidir dissoldre el Parlament en giner de 1679. El nou Parlament, constituït en març del mateix any, va resultar ser francament hostil al rei. Lord Danby va ser forçat a dimitir del seu lloc de Lord Tesorer, pero va rebre el perdó real. Desafiant la voluntat del rei, el Parlament va decretar que la dissolució de l'assamblea no interrompia una moció de censura. Quan la Cambra dels Lores semblava disposta a impondre-li la pena d'exili —que la Cámara considerava massa indulgent— es va abandonar el procés i es va propondre, en canvi, una Llei de Culpabilitat, que suponia la condena penal parlamentària sense el benefici de l'ordinari procés judicial. Com havia fet tantes voltes durant el seu regnat, Carlos II es va inclinar davant els desijos dels seus adversaris, enviant a Lord Danby a la Torre de Londres, a on va permanéixer cinc anys.

Últims anys

Estàtua de Carlos II que s'alça en el Pati Central de l'Hospital Real de Chelsea.

Una atra tormenta política a la que Carlos va haver de fer front va ser la successió al tro. El parlament de 1679 havia segut elegit en un moment en el que prevalien els sentiments anticatólicos en tot el Regne i des del principi es va opondre en vehemència a la perspectiva d'un monarca catòlic. Anthony Ashley Cooper, primer comte de Shaftesbury (prèviament baró Ashley i membre de "la Càbala", que s'havia dissolt en 1672) va propondre una Llei d'Exclusió, que pretenia apartar al duc de York de la llínea successòria. Alguns varen voler inclús oferir la corona al protestant duc de Monmouth, un dels fills illegítims de Carlos. Els "aborrecedores" —el sector dels que s'oponien a la Llei d'Exclusió— es varen transformar en el Partit Tory (conservador), mentres que els "demandants" —que recolzaven dita llei— es varen convertir en el Partit Whig (lliberal).[29][30]

Tement que la Llei d'Exclusió anara aprovada, Carlos va dissoldre el parlament en decembre de 1679. Dos nous Parlaments es constituirien encara durant el regnat de Carlos: un en 1680 i l'atre en 1681, pero abdós varen ser dissolts perque pretenien aprovar la Llei.[31][32] Durant la década de 1680, no obstant, el respal popular a la Llei d'Exclusió va escomençar a declinar i Carlos va assistir a una ona de llealtat cap a ell per tot el país, ya que molts dels seus súbdits començaven a pensar que el parlament havia segut massa porfiado i ofensiu. Durant el restant del seu regnat, Carlos va governar com a monarca absolut, sense parlament.[33]


L'oposició de Carlos a la Llei d'Exclusió va irritar a alguns protestants, que varen organisar el cridat «Complot de Rye House» en el propòsit d'assessinar al rei i al duc de York a la seua tornada a Londres de les carreres de cavalls en Newmarket. Un gran incendi, no obstant, va destruir gran part de Newmarket i va ocasionar que es cancelaren les carreres, de modo que l'atentat no es va poder portar a terme.[34] Els cabecilla varen fugir ans que es filtraren notícies sobre la conspiració. A alguns polítics protestants com Algernon Sydney i Lord William Russell se'ls va implicar en la trama i varen ser eixecutats per alta traïció, per més que les proves foren molt endebles. Carlos II va sofrir sobtadament un atac d'apoplejía el matí del 2 de febrer de 1685, i va morir quatre dies més vesprada en el palau de Whitehall, als 54 anys d'edat. Lo repentí del succés va fer creure als coetáneos que havia segut enverinat,[35] encara que una valoració posterior de la seua sintomatologia indica que la mort del monarca va poder ser deguda a uremia, és dir, insuficiència renal, els síntomes de la qual (nàusees i bossades, cefalea, astènia, alteracions visuals, convulsions i menge) s'assemblen als sofrits per Carlos II, i que pot ser causada per la gota que ya patia. Fins a la seua mort el rei va ser somés a les pràctiques mèdiques de l'época, incloent sagnies, porgues i ventoses. Especialment, l'ocupació de cantáridas la primera nit de la maltia va poder acabar en l'escassa funció renal que poguera tindre el pacient.[36]

Quan va saber que s'estava morint, un sacerdot, el pare John Huddleston, va ser enviat en gran discreció a les seues habitacions. Carlos va ser admés en l'Iglésia catòlica i va rebre la extremaunción. Va morir el dimecres 6 de febrer de 1685, en el palau de Whitehall, als 54 anys d'edat, sent sepultat el 14 de febrer en la abadia de Westminster.[25][37] Li va succeir el seu germà catòlic, el duc de York, que va passar a ser Jacobo II d'Anglaterra i Irlanda i VII d'Escòcia.


Matrimoni, relacions i fills

Carlos II es va casar per mig de poders en 1662 en Catalina de Bragança, catòlica, raó per la que no va poder ser oficialment coronada com a reina. Despuix de la seua arribada a Portsmouth el 14 de maig de 1662, la parella es va casar en dos cerimònies —una catòlica realisada en secret, seguida per un servici públic anglicà— el 21 de maig de 1662, en la ciutat de Portsmouth. Catalina mai va poder donar-li un hereu viu, puix encara que va tindre 3 embarassos —l'últim dels quals va anar en 1669— tots varen terminar en aborts. A pesar de la reputació que tenia Carlos de femellut, que aumentava a mida que tenia més fills bastardos en els seus amants, de les quals es coneix el nom de catorze; insistia que la reina devia ser tractada en respecte, i va refusar divorciar-se d'ella. Despuix de la mort de Carlos en 1685, Catalina va permanéixer en Anglaterra durant el regnat del seu cunyat Jacobo II i VII, i va tornar a Portugal en març de 1692, despuix de la Revolució Gloriosa que va entronisar com a reis a Guillermo III i María II, en els que en un principi va tindre bones relacions, pero posteriorment la seua religió catòlica li va supondre problemes en la nova cort. Carlos II no va deixar a la seua mort cap qüestió de llegitimitat, puix el regne va passar al seu germà Jacobo II i VII; no obstant, va tindre varis fills en els seus amants, moltes d'elles esposes de nobles. Algunes dels seus amants i dels seus fills naturals i bastardos varen rebre ducados i comtats. Va reconéixer públicament a catorze d'estos fills illegítims:

Carlos II en 1680, per Thomas Hawker.

En Margarita de Carteret (ca. 1626-ca. 1658):

  • Jacobo de la Cloche (1646-1667), cridat «Jacobo de Carteret» o «Jacobo Estuardo». Es va ordenar sacerdot jesuïta. En Lucía Walter (1630-1658):
  • Jacobo Crofts (1649-decapitat en la Torre de Londres en 1685), va prendre ellinage Scott despuix de la seua boda (1663), nomenat duc de Buccleuch i Monmouth; casat en Ana Scott, comtesa de Buccleuh.
  • María Crofts (ca. 1651-1693), no reconeguda pel rei per dubtes sobre la seua paternitat (possiblement el seu verdader pare haja segut Enrique Bennet, ORD comte d'Arlington); casada primer en Guillermo Sarsfield i despuix en Guillermo Fanshaw. En Isabel Killigrew, vescomtesa de Shannon (1622-1680):
  • Carlota Jemima Enriqueta María Boyle (1650-1684), pren ellinage «Fitzcharles» despuix de ser reconeguda com a filla del rei; casada primer en Jacobo Howard, comte de Suffolk, i despuix en Guillermo Paston, comte de Yarmouth. En Catalina Pegge, Lady Green (1635-1678):
  • Carlos Fitzcharles (1657-mort en combat, Tànger, 1680), conegut com a «Don Carlos», va ser nomenat comte de Plymouth en 1675; casat en Lady Bridget Osborne.


  • Ana Palmer (Londres, 1661-Londres, 1722), va prendre ellinage «Fitzroy» en ser reconeguda pel rei (encara que alguns suponen que en realitat era filla del comte de Chesterfield, el marit de la seua mare); casada en Tomás Lennard, comte de Sussex.
  • Carlos Palmer (Londres, 1662-Londres, 1730), va prendre ellinage «Fitzroy» en ser reconegut pel rei i va ser nomenat duc de Southampton (1675) i despuix va succeir a la seua mare com a duc de Cleveland (1709); casat primer en María Wood i despuix en Ana Pulteney.
  • Enrique FitzRoy (Londres, 1663-mort en batalla, Cork, 1690), nomenat comte d'Euston, baró Sudbury i vescomte Ipswich per la seua boda (1672), i despuix nomenat duc de Grafton (1675); casat en Isabel Bennet, comtesa d'Arlington.
  • Carlota Fitzroy (Londres, 1664-Londres, 1718), casada en Eduardo Enrique Lee, comte de Lichfield.
  • Jorge FitzRoy (Merton College, Oxford, 1665-Epsom 1716), nomenat comte de Northumberland, baró de Pontefract, vescomte Falmouth (1674), i duc de Northumberland (1683); casat primer en Catalina Wheatley i despuix en María Dutton.
  • Bàrbara FitzRoy (Londres, 1672-convent de Sant Nicolás, 1737), reconeguda com a filla del rei, pero en realitat seria filla del duc de Marlborough; va tindre un fill illegítim en Jacobo Douglas-Hamilton, duc d'Hamilton, i posteriorment va entrar a un convent en França com a monja baix el nom de Sor Bernadette; finalment va aplegar a ser priora del convent de Sant Nicolás. En Leonor «Nell» Gwynne' (1650-1687):
  • Carlos Beauclerk (Londres, 1670-Bath, 1726), nomenat comte de Burford i baró Hedington als sèt mesos d'edat (1670) i despuix duc de St. Albans (1683); casat en Diana de Vere, filla i hereua de l'últim comte d'Oxford.
  • Carlos Lennox, duc de Richmond (Londres, 1672-Goodwood, 1723), nomenat duc de Richmond, comte de March i baró de Settrington en Anglaterra (agost de 1675) i al més següent, nomenat duc de Lennox, comte de Darnley i Lord Torbolton en Escòcia; casat en Ana Brudenell. En María «Moll» Davis, célebre actriu i cantant:


  • María Tudor (Londres, 1673-París, 1726); casada successivament en Eduardo Radclyffe, II comte de Derwentwater, en Enrique Graham, i en Jacobo Rooke.

En l'actualitat

En l'actualitat el duc de Buccleuch i Queensberry, el duc de Richmond i Gordon, el duc de Grafton i el duc de St. Albans descendixen, tots ells, de Carlos II per llínea directa masculina. La Princesa Diana de Gals descendia de dos dels fills naturals de Carlos II: el duc de Grafton i el duc de Richmond (que és també ascendent directe de la reina Camila), d'esta manera el seu fill, el príncip Guillermo de Gals, actualment primer en la llínea successòria al tro britànic, serà molt provablement el primer monarca britànic que descendixca de Carlos II i el primer que descendixca de Carlos I des de la mort de la reina Ana de Gran Bretanya en 1714. Carlos II va ser un mecenes de les arts i les cièncias. Va contribuir a fundar la Royal Society o Societat Real, un grup científic entre els primers membres del qual es varen contar Robert Hooke, Robert Boyle i Sir Isaac Newton. Durant el seu regnat, les dònes varen poder actuar per primera volta en el teatre anglés puix, fins a eixe llavors, els rols femenins eren interpretats per actors varons adolescents vestits de dòna. Carlos va anar també el mecenes personal de Sir Christopher Wren, l'arquitecte que va ajudar a reconstruir Londres despuix del Gran Incendi de 1666. Sir Wren va construir igualment l'Hospital Real de Chelsea, que Carlos va fundar com a llar per a soldats retirats en 1681, i en el que es troba des de 1692 una gran estàtua de Carlos II vestit a la manera de la Roma clàssica. El destacat marí i meteoròlec britànic Robert FitzRoy era el seu descendent i tataranieto. L'aniversari de la Restauració de Carlos, el 19 de maig, s'ha celebrat tradicionalment en el Regne Unit en el nom de «Dia de la Poma del Roure», en recort del Roure Real en el que es diu que es va ocultar Carlos per a escapar de les tropes d'Oliver Cromwell. Els celebrantes solien adornar-se en fulls de roure.

Ancestros

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Carlos_II_d%27Anglaterra&oldid=1580539»