Oliver Cromwell

Oliver Cromwell

Oliver Cromwell (Huntingdon, Anglaterra; 25 d'abril de 1599-Londres, 3 de setembre de 1658) va ser un líder polític, militar i lord protector anglés, considerat àmpliament com una de les figures més importants de l'història britànica. Es va fer famós durant les guerres dels Tres Regnes, inicialment com a comandant superior de l'Eixèrcit parlamentari, i més tarde com a polític. Va ser un dels principals partidaris de l'eixecució de Carlos I en giner de 1649, que va conduir a que Anglaterra es convertira en una república denominada Mancomunidad d'Anglaterra (en anglés, Commonwealth of England), imponent el seu liderage sobre Anglaterra, Escòcia i Irlanda, a les que va governar com lord protector des del 16 de decembre de 1653 fins a la seua mort en setembre de 1658. Des de llavors s'ha convertit en una figura molt controvertida en l'història anglesa.

Durant els quaranta primers anys de la seua vida va ser un terratinent de classe mija, i encara que va ser elegit membre del parlament per Huntingdon en 1628 (que Carlos I va dissoldre a penes un any despuix), gran part de la seua vida abans de 1640 va estar marcada pel fracàs. Cromwell, va considerar breument la possibilitat d'emigrar a Nova Anglaterra, pero es va convertir en un independent religiós en la década de 1630 i, a partir de llavors, va creure que els seus èxits eren el resultat de la providència divina. En 1640, Cromwell va ser elegit diputat per Cambridge en els parlaments curt i llarc. Quan les diferències entre Carlos i el Parlament varen esclatar en les guerres civils angleses, Cromwell es va convertir en un dels principals generals del bando parlamentari. Es va unir a l'eixèrcit parlamentari quan va començar la primera guerra civil anglesa en agost de 1642 i ràpidament va demostrar les seues habilitats militars, guanyant moltes victòries notables, incloses les batalles de Marston Moor i Naseby. En 1645 va ser nomenat comandant de la cavalleria del Nou Eixèrcit Modele baixe el mando de sir Thomas Fairfax i va eixercitar un paper clau en la victòria de la guerra civil anglesa, quan va detindre l'alvanç de Carlos II cap a Anglaterra, destruint el seu eixèrcit en Worcester (1651), la batalla que va posar fi a les guerres civils.

La seua carrera està plena de contradiccions. La mort de Carlos I i l'exili d'el seu fill, seguits de victòries militars en Irlanda i Escòcia, varen establir fermament la Mancomunidad i el domini de Cromwell sobre el nou règim. Va ser aixina mateix un regicida que es va qüestionar si devia o no acceptar la corona per a sí mateix i finalment va decidir no fer-ho, pero va acumular més poder que el propi Carlos I d'Anglaterra. Va ser un parlamentari que va ordenar als seus soldats dissoldre parlaments. Fanàtic religiós seguidor del cristianisme protestant, les seues campanyes de conquista d'Irlanda i d'Escòcia, predominantment catòliques, varen ser brutals inclús per als cànons de l'época, ya que considerava que combatia contra herejes. Baixe el seu mando, el Protectorat va permetre que els «blasfemos» foren torturados. Es va mostrar a favor del criteri d'equitat en la justícia, pero va tancar a aquells que varen criticar la seua política d'incrementar els imposts sense el permís del Parlament d'Anglaterra.

Com lord protector, Cromwell va elevar una volta més l'estatus del seu país al de potència europea líder i va posar fi a la guerra anglo-neerlandesa. Encara que era un devot calvinista, va seguir polítiques de tolerància religiosa. Va rebujar el títul de rei que li va oferir el Parlament en 1657. En la seua mort en 1658, el càrrec de Lord protector va passar a mans del seu fill Richard, la debilitat del qual va provocar un buit de poder que va culminar en la Restauració dels Estuardo de 1660, despuix de la qual el cos de Cromwell va ser retirat de la Abadia de Westminster i lloc en la horca en Tyburn el 30 de giner de 1661. El seu cap va ser tallat i exhibida en el sostre del Westminster Hall. Va permanéixer allí a lo manco fins a 1684 (vejau Cap d'Oliver Cromwell).

Els seus admiradors ho citen com un líder fort, estabilisador i en sentit d'Estat, que es va guanyar el respecte internacional, va derrocar la tirania i va promoure la república i la llibertat. Els seus crítics li consideren un hipòcrita obertament ambiciós que va traïcionar la causa de la llibertat, va impondre un sistema de valors puritano i va mostrar un escàs respecte cap a les tradicions del país. Winston Churchill va descriure a Cromwell com un dictador militar, mentres que uns atres ho veuen com un héroe de la llibertat. Seguix sent una figura controvertida pel seu us de la força militar per a adquirir i retindre el poder polític, el seu paper en l'eixecució de Carlos I i la brutalitat de la seua campanya de 1649 en Irlanda. Quan els monàrquics varen tornar en poder, la seua cadàver va ser desenterrado, penjat de cadenes i decapitat, i el seu cap expost durant anys per a escarni públic. El debat sobre la seua reputació històrica continua. Proposta per primera volta en 1856, la seua estàtua fora de les Cambres del Parlament no es va erigir sino fins a 1895, i la majoria dels fondos varen ser aportats de forma privada pel primer ministre Lord Rosebery. En una enquesta de 2002 de la BBC (Els 100 britànics més importants), ocupa la posició número 10.

Biografia

Primers anys

Oliver Cromwell descendia de Katherine Cromwell (naixcuda cap a 1482), germana major de Thomas Cromwell, estadista de l'época Tudor. Katherine estava casada en Morgan ap Williams, fill de William ap Yevan, de Gales, i Joan Tudor. L'arbre familiar seguia en Richard Cromwell (1500-1544), Henry Cromwell (1524-6 de giner de 1603) i el pare d'Oliver, Robert Cromwell (1560-1617), qui es va casar en Elizabeth Steward o Stewart (1564-1654) el 25 d'abril de 1599, el dia del naiximent d'Oliver.

Existixen registres del seu batisme i pas per la escola de gramàtica d'Huntingdon. Posteriorment es va traslladar al Sidney Sussex College, Cambridge, un centre recent fundat i en un ideari fortament puritano. Ho va abandonar sense graduar-se en juny de 1617, immediatament despuix de la mort del seu pare. Els seus primers biógrafs afirmaven que va assistir també al Lincoln's Inn, pero no es conserven registres ni proves documentals de dita estància en els seus archius. És provable que tornara a la seua llar en Huntingdon, ya que en la seua mare viuda i les seues sèt germanes fadrines es necessitava la seua presència per a fer-se càrrec de la família.

L'event principal en la década de 1620 va ser el seu matrimoni en Elizabeth Bourchier el 22 d'agost de 1620. Varen tindre sèt fills: el seu successor, Richard Cromwell, va anar el tercer. El sogre de Cromwell, sir James Bourchier, era un mercader de Londres en extenses propietats rurals en Essex i fortes conexions en famílies puritanas de la zona. El matrimoni va posar a Cromwell en contacte en Oliver St John i atres membres destacats de la comunitat comercial de Londres, i més important, en l'àmbit d'influència dels comtes de Warwick i Holanda. La seua pertinença a esta ret de contactes seria crucial en l'èxit de la seua futura carrera política i militar. No obstant, en este moment històric hi ha poca constància de la religió que professava. La seua carta en 1626 a Henry Downhall —un ministre arminiano— sugerix que en eixes dates encara no estava influït pel puritanisme radical. No obstant, existixen evidències de que va passar per un periodo de crisis personal a finals de la década de 1620 i principis de la de 1630. Va demanar tractament per al valde melancolicus (depressió) al doctor Théodore de Mayerne de Londres en 1628. També es va vore implicat en una baralla entre les gents de Huntingdon, iniciada en motiu d'una nova carta de drets del poble, com a resultat de la qual va ser requerit en presència del Consell privat en 1630.

En 1631 va vendre la major part de les seues propietats en Huntingdon —possiblement com a resultat de la disputa anteriorment citada— i es va mudar a una granja en St. Ives, Cambridgeshire. El canvi de residència va supondre un señalable reculada en la seua posició social, i sembla haver tingut un important impacte emocional i espiritual. En una carta de 1638, dona una narració de la seua conversió i de cóm, despuix d'haver segut "el cap dels pecadores", havia segut cridat a permanéixer entre "la congregació dels primers naixcuts". En 1638 Cromwell ya és, sense lloc a dubtes, un puritano compromés i fermament associat en la visió independent de llibertat religiosa per a tots els protestants. També havia establit importants llaços en famílies prominents del moviment de reforma religiosa en Essex i Londres. Baixe la seua pròpia perspectiva, havia travessat un periodo de crisis gràcies a la providència divina.

Membre del Parlament: 1628-1629 i 1640-1642

Cromwell va ser elegit membre de la Cámara (la cambra baixa del Parlament d'Anglaterra) com a diputat per Huntingdon en el Parlament de 1628-1629, baixe el patrocini de la família Montagu. Va deixar poca impressió en el mateix: els registres del parlament són raonablement complets, i solament mostren una intervenció seua, contra el bisbe arminiano Richard Neile, que ademés va ser pobremente rebuda.

Carlos I d'Anglaterra va dissoldre el Parlament en 1629 i va governar sense el mateix durant els següents onze anys. Espentat per la necessitat apressant de fondos en els que paliar el desastre financer causat per la repressió de la rebelió escocesa, coneguda com la Guerra dels bisbes, es va vore obligat a convocar de nou al Parlament en 1640 per a demanar-los la llegitimació de nous imposts.

De la mateixa manera que en 1628, és molt provable que Cromwell, diputat per Cambridge, deguera la seua elecció al patrocini d'uns atres. Això explicaria, entre atres coses, que en la primera semana de vida del nou Parlament es dedicara a presentar una petició per a la lliberació de John Lilburne, que en eixos moments s'havia convertit en un màrtir puritano despuix de ser arrestat per l'importació de tractats religiosos des d'Holanda. En qualsevol cas, durant els dos primers anys del nou Parlament, Cromwell va estar íntimament lligat al grup d'aristócrates, pertanyents a la Cambra dels Lores, en els que hi havia estat relacionat en la década de 1630, com els comtes d'Essex, Warwick i Bedford, aixina com el vescomte de Saye i Sele.

Este grup tenia com a objectiu principal la reforma religiosa, el control de l'eixecutiu per part de parlaments regularisats i l'extensió moderada de la llibertat de consciència. Per eixemple, en maig de 1641, Cromwell va promoure la segona llectura de la Llei de Parlaments Anuals, i dos anys més vesprada va tindre un paper destacat en el borrador de la Llei de Branca i Raïl per a l'abolició del episcopado.

Comandant militar: 1642-1646

El fracàs en la resolució dels temes en disputa en el parlament va desembocar en un conflicte armat entre els parlamentaris i els realistes en l'autumne de 1642. Els respals al parlament tendien a estar concentrats en Londres, el surest del país i les terres centrals, mentres que els realistes es concentraven en el nort, l'oest i Gales.

Abans d'unir-se a l'eixèrcit del parlament, Cromwell contava tan sol en la seua pertinença a les bandes armades de la milícia local del comtat com tota experiència militar. Contant 43 anys d'edat, va reclutar un esquadró de cavalleria en Cambridgeshire despuix d'interceptar un carregament d'argent procedent dels coleges de Cambridge en destí al rei. L'esquadró es va convertir en un regiment durant l'hivern de 1642-43, formant part de l'Associació de l'Est baix el mando del comte de Mánchester. Cromwell va adquirir experiència i victòries en una série d'accions victorioses en Anglia Oriental, i després en la batalla campal de Marston Moor i l'indecisa segona batalla de Newbury.

La seua experiència en Newbury li va dur a una forta disputa en el comte de Mánchester, al que considerava molt poc entusiasta en la seua conducció de la guerra. Mánchester més vesprada va acusar a Cromwell de reclutar gent de "baixa condició" en l'eixèrcit, a lo que este li va replicar: "Si s'elegix a hòmens honests i temerosos de Deu per a ser capitans, els hòmens honests els seguiran... Preferixc un capità vestit de forma humil que sàpia per lo que lluita i ame allò que sap, abans que un dels que vosté flama gentilhombres i que no és res més que això." En acabant de que el Parlament acceptara la Resolució Abnegada —que eliminava a membres del Parlament com Mánchester de la llínea de mando, pero que no va afectar al propi Cromwell— es va acceptar també que l'eixèrcit fora "remodelat", baixe una estructura més nacional, reemplaçant les antigues associacions d'unitats per comtats. En juny de 1645 va finalisar la formació del Nou Eixèrcit Modele, en sir Thomas Fairfax al mando, i Cromwell com a segon en el ranc de tinent general de cavalleria. Va liderar en gran èxit les seues unitats en la batalla de Naseby. Va prendre part aixina mateix en els seges de Bridgwater, Sherborne, Bristol, Devizes i Winchester, i va passar la primera mitat de 1646 eliminant els focs de resistència que quedaven en Devon i Cornualles.

Cromwell no tenia formació teòrica en tàctiques militars, i seguia la pràctica bàsica general de dividir la seua cavalleria en tres files i carregar en ella. Este método es basava molt més en la potència d'impacte que en la potència de fòc. Per tant, la força de Cromwell com a cap militar radicava principalment en la seua habilitat instintiva per a liderar i entrenar als seus hòmens, i en la seua pròpia força moral. En una guerra eixecutada majorment per aficionats, abdós característiques eren molt significatives, i sense dubte varen contribuir a la disciplina mostrada per la cavalleria de Cromwell.

Política: 1647-1649

En febrer de 1647 va sofrir una malaltia que ho va deixar fòra de la vida política durant més d'un més. Para quan s'havia recuperat, els parlamentaris estaven dividits pel tema del rei. Una majoria en abdós cambres intentava forçar un acort que liquidara monetariamente i llicenciara a l'eixèrcit d'Escòcia, dissolguera a la majoria del Nou Eixèrcit Modele i restablira a Carlos I a canvi d'un posicionament presbiteriano del país respecte a l'iglésia. No obstant, la creència de Cromwell en la llibertat de consciència i de congregació li varen obligar a rebujar el model escocés de presbiterianismo, que amenaçava reemplaçar una jerarquia autoritària per una atra. El Nou Model d'Eixèrcit es va opondre a estos canvis, pero la Cámara va declarar illegal dita oposició. Durant maig de 1647, Cromwell va ser enviat al quarter general de l'eixèrcit, en Saffron Walden, per a negociar en ells, pero no va conseguir cap acort. Un més despuix, en juny de 1647, un esquadró de cavalleria baixe el mando del corneta George Joyce va traure al rei de la presó en la que ho mantenia el parlament. Encara que se sap que Cromwell s'havia reunit en Joyce el 31 de maig, és impossible saber a ciència certa quin va ser el seu paper exacte en l'incident.

Cromwell i Henry Ireton varen publicar un manifest, les Principals Propostes (en anglés Heads of Proposals), destinat a establir els poders de l'eixecutiu, assentar parlaments elegits de forma regular i restablir un acort episcopaliano no obligatori. Molts en l'eixèrcit, com els niveladores liderats per John Lilburne, pensaven que era insuficient, #lo que va dur a tensos debats en Putney durant l'autumne de 1647 entre Cromwell, Ireton i l'eixèrcit. Els Debats de Putney varen acabar sense cap resolució. Els debats, aixina com la fuga de Carlos I de Hampton Court el 12 de novembre, possiblement varen endurir la resolució de Cromwell contra el rei. L'incapacitat d'aplegar a un acort polític en el rei va conduir finalment a la segona guerra civil anglesa en 1648. En la batalla de Preston, Cromwell, com a comandant en cap per primera volta en una gran batalla, va conseguir una lluenta victòria contra els aliats escocesos del rei.

Durant 1648, les cartes i els discursos de Cromwell es varen omplir d'imagineria bíblica, en gran partix meditacions sobre el significat de passages particulars. Per eixemple, despuix de la batalla de Preston, l'estudi dels Salms 17 i 105 li va dur a dir al Parlament que «aquells que són implacables i no cessen d'assolar la terra seran veloçment destruïts i expulsats d'ella». En una carta a Oliver St. John en setembre de 1648, li urge a llegir Isaías - 8, a on el regne cau i solament els fidels sobreviuen. Esta carta sugerix que va ser la fe de Cromwell, més que un encabotament en les polítiques radicals, junt en la decisió del Parlament d'entaular negociacions en el rei en el Tractat de Newport, #lo que li va dur a creure que Deu mateixa parlava en contra tant del Parlament com del Rei com a autoritats llegals. Per a Cromwell, l'eixèrcit era ara l'instrument elegit per Deu. L'episodi és una mostra de la ferma creència de Cromwell en el providencialismo, és dir, la creència de que Deu mateixa estava intervenint en els assunts mundans a través de les accions de "persones triades" (que Deu hi havia "proveït" per a eixe fi). Cromwell creïa, durant les Guerres Civils, que ell mateixa era una d'eixes persones, i interpretava les victòries com a indicacions de l'aprovació de Deu als seus actes, aixina com que les derrotes eren signes de que Deu desijava dirigir-li en una atra direcció.

En decembre de 1648, els membres del Parlament que desijaven seguir negociant en el rei varen vore tallat el pas per un esquadró de soldats acaudillado pel coronel Thomas Pride, un episodi que va ser pronte conegut com la "Porga de Pride". Els membres restants de lo que, a partir de llavors, seria conegut com el Parlament Rabadilla (Rump Parliament) varen acordar que Carlos I devia ser jujat per traïció. Es va establir una cort, i la pena de mort de Carlos va anar finalment firmada per 59 dels seus membres, incloent a Cromwell. Carlos va ser eixecutat el 30 de giner de 1649, sent la primera volta que un monarca era eixecutat de forma pública en l'història d'Occident. Els mesos següents Cromwell va estar ocupat en els preparatius per a l'invasió d'Irlanda. Despuix de la repressió de les gresques niveladores en Andover, Hampshire, i Burford en maig, Cromwell va partir des de Bristol cap a Irlanda a finals de juliol.

Campanya en Irlanda: 1649-1650

Vore també: Conquista d'Irlanda per Cromwell i Guerres confederadas d'Irlanda

Cromwell va liderar l'invasió parlamentària d'Irlanda de 1649-1650, en dos objectius simultàneus: eliminar l'amenaça militar contra la Mancomunidad Anglesa plantejada per l'aliança entre els catòlics de la Confederació Irlandesa i els realistes anglesos (firmada en 1649) i castigar als irlandesos en la seua lluita per l'independència, despuix de la seua rebelió de 1641 contra els invasores anglesos. El parlament anglés duya temps planejant la reconquista d'Irlanda, a la que consideraven una província d'Anglaterra, havent enviat allí sense èxit una força d'invasió en 1647. No obstant, l'invasió de Cromwell de 1649 era molt major i, una volta finalisada la guerra civil en Anglaterra, ya podia rebre reforços i suministraments en regularitat. En l'estiu de 1649, l'aliança realista-irlandesa era considerada la major amenaça contra la que s'enfrontava la Mancomunidad. Els caps irlandesos consideraven a les seues forces de menor poder que les angleses, per #lo que en lloc de presentar batalla en camp obert (l'especialitat de Cromwell, per l'us de la cavalleria) varen buscar refugi en vàries fortalees. Cromwell va inventar una tàctica simple pero efectiva (pròpia d'ell): Atacava en l'artilleria les muralles de les fortalees (en l'Irlanda de l'época, eren poques les que podien resistir els atacs de canons) en dos punts simultàneament, per a dividir les forces enemigues fins a trencar les muralles i atacar en l'infanteria fins a prendre la plaça.

La campanya que va mamprendre va tindre una duració de nou mesos i va resultar tan efectiva com a curta, encara que no va acabar en la guerra en Irlanda. Abans de l'invasió, les forces parlamentàries tan sol mantenien enclavaments en Dublín i Derry. Quan Cromwell va abandonar l'illa, controlaven la major part de les zones este i nort del país. Despuix de desembarcar en Dublín el 15 d'agost de 1649 (que a penes acabava de ser assegurat per al Parlament en la recent batalla de Rathmines), Cromwell va prendre els ports fortificados de Drogheda i Wexford en la finalitat d'assegurar les llínees de suministraments des d'Anglaterra. En el sege de Drogheda, en setembre de 1649, les tropes de Cromwell varen massacrar a prop de 3500 persones despuix de conquistar el poble. Entre els assessinats hi havia uns 2700 soldats realistes i tots els habitants del poble que duyen armes, aixina com civils, presoners i capellans catòlics. En el saqueig de Wexford, en octubre, va tindre lloc una atra massacre en circumstàncies molt confuses. Mentres el propi Cromwell estava intentant negociar els térmens de la rendició, els soldats del Nou Eixèrcit Modele varen irrompre en el poble, varen assessinar a 2000 soldats irlandesos i uns 1500 civils i varen pegar fòc a la major part de la localitat. Estes accions encara es recorden en la memòria històrica del nacionalisme irlandés. Abdós atrocitats no varen ser excepcionals en la guerra en Irlanda iniciada en 1641, encara que encara hui són ben recordades, en part per una campanya coetánea per part dels realistes en la finalitat de presentar a Cromwell com un tirà que massacrava indiscriminadament a la població civil per doquier.

Despuix de la caiguda de Drogheda, Cromwell va manar una columna cap al Úlster en la finalitat d'assegurar el nort del país, i va procedir a sitiar Waterford, Kilkenny i Clonmel, en el surest de l'illa. Kilkenny es va rendir en condicions, aixina com molts atres pobles com Nova Ross i Carlow, pero Cromwell no va conseguir prendre Waterford, i en maig de 1650 va perdre casi 2000 hòmens en assalts rebujats abans de conseguir prendre el poble de Clonmel. Una de les seues majors victòries en Irlanda va ser diplomàtica, més que militar: en l'ajuda del comte de Orrery, va persuadir a les tropes realistes protestants en Cork de que canviaren de bando i lluitaren pel Parlament. Just en eixe moment li va aplegar la notícia de que Carlos II havia desembarcat en Escòcia i havia segut proclamat rei pel règim dels covenanters, per #lo que va tornar de colp i repent a Anglaterra a fi de fer front a eixa nova amenaça. Les conquistes parlamentàries en Irlanda varen proseguir durant tres anys més despuix de la marcha de Cromwell. Les campanyes dels seus successors, Henry Ireton i Edmund Ludlow, varen consistir principalment en llarcs seges de ciutats fortificadas i guerra de guerrilles en les zones rurals.

Debat sobre les accions de Cromwell en Irlanda

L'alcanç de la brutalitat de que s'acusa a Cromwell en Irlanda ha segut largamente debatut. Encara que es varen cometre atrocitats, no varen constituir una forma de genocidi contra els irlandesos, encara que resulta evident que Cromwell vea els irlandesos catòlics com a enemics en general. Durant les guerres civils, en el bando parlamentari va sorgir un fort odi cap als catòlics irlandesos, als que els anglesos consideraven poc més que "salvages" inferiors. Aixina mateix, al desig de venjar les massacres de la rebelió de 1641, s'afegia al clima general d'hostilitat protestant, de modo que l'animositat de Cromwell cap als irlandesos era tant religiosa com a política. S'oponia apassionadament a la Iglésia catòlica, de la que considerava que negava la primacia de la Bíblia en favor de l'autoritat clerical i papal, i a la que culpava de la tiranización i persecució dels protestants en Europa. L'associació de Cromwell entre catòlics i persecució es va reforçar en la rebelió irlandesa de 1641, que va estar marcada per massacres de #colon protestants anglesos i escocesos per part de natius irlandesos catòlics, encara que varen anar enormement exagerades en els círculs puritanos d'Anglaterra (de 4000 a més de 120 000 assessinats). Estos factors varen contribuir a la durea de Cromwell durant la seua campanya militar en Irlanda.

En setembre de 1649, va justificar el saqueig de Drogheda com a venjança per les massacres de #colon protestants en el Úlster durant la rebelió irlandesa de 1641, cridant a la matança provocada per les seues tropes "el just juí de Deu sobre eixos bàrbars, que han empapat les seues mans en tanta sanc inocent". En realitat, Drogheda mai va estar en mans dels rebels en 1641; la majoria de la seua guarnició eren realistes anglesos.

No obstant, la seua postura religiosa admet poca discussió. Dirigint-se als defensors irlandesos de Nova Ross en 1649, que estaven negociant la rendició del poble, Cromwell va dir: «No em fique en la consciència de cap home, pero si per llibertat de consciència voleu dir la llibertat de celebrar missa... llavors allí a on el Parlament tinga autoritat, eixa no serà permesa». En una carta als bisbes catòlics irlandesos, més entrat l'any, va escriure: «Sou part del Anticristo, i en breu tindreu, tots, sanc que beure». De la mateixa manera, els registres de moltes iglésies, com per eixemple la catedral de Kilkenny, acusen a Cromwell d'haver desfigurado i profanat les imàgens catòliques i les iglésies.

Per una atra part, en aplegar Cromwell a Irlanda, va ordenar que no se li requisaren els suministraments als habitants civils, i que tot lo que les seues tropes necessitaren fora comprat a les gents de forma justa. De fet, varis soldats anglesos varen ser penjats per desobedir eixa orde. Sobre la massacre de Drogheda, les órdens de Cromwell seguien el protocol militar imperant en l'época, segons el qual a una guarnició se li oferia primer l'opció de rendir-se i rebre un tracte just i la protecció de la força atacant. La negativa de la guarnició de Drogheda a rendir-se, inclús despuix d'haver segut forçats els seus murs, fa que les órdens –«Els vaig prohibir oferir rendició a qualsevol en el poble que estiguera en armes»–, encara que severes, no foren inusuals segons els estàndarts de l'época. Cromwell desijava que la severitat en Drogheda actuara com a element dissuasori en la resistència irlandesa, en les seues pròpies paraules: «Previndrà la efusión de sanc en el futur». Més encara, allí a on va negociar la rendició de pobles fortificados, com en Carlow, Nova Ross i Clonmel, va respectar els térmens de rendició i va protegir les vides i propietats dels lugareño.

Cromwell mai va acceptar cap responsabilitat per l'assessinat de civils, i va alegar que havia actuat de forma dura, pero solament contra aquells «alçats en armes». De fet, les pijors atrocitats que va cometre, com les expulsions forçoses, els assessinats i les deportacions com a mà d'obra esclava a les Bermudes i Barbados, varen ser portades a terme pels seus subordinats en acabant de que partira cap a Anglaterra. William Petty va estimar en el seu enquesta demogràfica d'Irlanda, en la década de 1650, que la guerra de 1641-1653 va tindre com a conseqüència la mort o exili de més de 600 000 persones, o prop d'un terç de la població anterior a la guerra. Despuix de la conquista de Cromwell, la pràctica pública del rito catòlic va ser prohibida, els clercs catòlics eren eixecutats tan pronte li'ls capturava, i totes les terres i propietats catòliques varen resultar confiscades a raïl del Acta per a la colonisació d'Irlanda de 1652, i entregades a #colon escocesos i anglesos, els acreedors financers del Parlament i els seus soldats.

Vore també: #Colonisació d'Irlanda

Campanya escocesa: 1650-1651

Cromwell va abandonar Irlanda en maig de 1650, i a la veta de varis mesos va invadir Escòcia, en acabant de que els seus habitants hagueren proclamat a Carlos II, fill de Carlos I, llegítim rei d'Anglaterra. La seua visió dels presbiterianos escocesos era molt manco hostil que la que tenia dels catòlics irlandesos; al cap i a la fi, molts d'ells havien segut els seus aliats durant la Primera Guerra Civil. Cromwell tendia a vore els escocesos com una gent «temerosa del seu nom [el de Deu], encara que enganyats». Va fer una famosa apelació a l'Assamblea General de l'Iglésia d'Escòcia, urgiéndolos a vore l'error de la seua aliança en el rei: «Vos imploro, pels budells de Crist, penseu que és possible que estigau equivocats».

Despuix de ser rebujat el seu alegat, les tropes veteranes de Cromwell es varen dispondre a invadir Escòcia. Al principi, la campanya va ser molt mal, ya que els seus soldats patien una falta crònica de suministraments i es varen vore retardats per fortificacions baixe el control de tropes escoceses liderades per David Leslie. L'eixèrcit parlamentari es trobava a la vora de l'evacuació per mar des de Dunbar. No obstant, el 3 de setembre de 1650, Cromwell va esclafar inesperadament al gros de l'eixèrcit Convenanter en la batalla de Dunbar, en la que varen morir 4000 soldats escocesos, 10 000 més varen caure presoners i va ser capturada la capital, Edimburc. La victòria va ser de tal magnitut que el propi Cromwell la va cridar «un elevat gest de la Providència de Deu per a nosatres [i] un dels més senyalats regals que Deu ha fet a Anglaterra i La seua gent».

A l'any següent, Carlos II i els seus aliats escocesos varen portar a terme un desesperat intent d'invadir Anglaterra i conquistar Londres mentres Cromwell es trobava ocupat en Escòcia. No obstant, este va retornar al sur i els va atrapar en Worcester en setembre. En la batalla que va seguir, les forces del comandant anglés varen aniquilar a l'últim gran eixèrcit realiste escocés. Molts dels presoners escocesos capturats durant la campanya varen morir de malaltia i uns atres varen ser enviats a colónies penals en les Barbados. En les últimes fases de la campanya escocesa, els hòmens de Cromwell baixe el mando de George Monck varen saquejar lo que per llavors era el poble de Dundee. Durant el periodo de la Mancomunidad, Escòcia va ser governada des d'Anglaterra i mantinguda baix ocupació militar per mig d'una llínea de fortificacions que sagellaven les serres nortenyes, que havien proveït de soldats als eixèrcits d'Escòcia, separant-les del restant del país. La pràctica del presbiterianismo va ser permesa, com lo havia segut sempre, pero l'Iglésia d'Escòcia ya no tenia el respal de les corts de justícia civils per a impondre les seues regles.

La conquista de Cromwell, encara que no va anar precisament ben rebuda, no va deixar ni rastre de rencor en Escòcia. El govern de la Mancomunidad i el Protectorat va ser en la seua majoria pacífic i just, i no va haver grans confiscs de terres o propietats. En Irlanda, en contrast, es va transferir la major part de la propietat de la terra de la població nativa d'escotos catòlics als acreedors del Parlament, #colon protestants procedents d'Anglaterra i veterans del Nou Eixèrcit Modele. Això va crear una herència emponzoñar que va subsistir molt més allà de les memòries deixades pel saqueig de Drogheda i de Wexford. Encara que no se li recorda de forma extremadament favorable, el nom d'Oliver Cromwell no és rebut ni de llunt en tant odi en Escòcia com en Irlanda.

La Mancomunidad: 1649-1653

El «Parlament Rabadilla»

Artícul principal → Parlament Rabadilla.

Despuix de l'eixecució del rei, es va instaurar una república coneguda com la Mancomunidad d'Anglaterra. Es va instituir un Consell d'Estat per a gestionar el país, que incloïa a Cromwell entre els seus membres. El seu autèntic poder provenia de l'eixèrcit; Cromwell va intentar sense èxit unificar al grup original de "Independents Reals" centrat al voltant de St John, Saye i Sele, pero solament St John va accedir a mantindre's en el seu escan del Parlament. Des de mediats de 1649 fins a 1651, mentres Cromwell va estar absent en campanya, en el Rei depost (i junt a ell el factor unificador de la seua causa), les distintes faccions del Parlament varen escomençar a vore's immerses en disputes internes. Al seu regrés, Cromwell va tractar d'influir en els membres del Parlament per a que establiren la data de les següents eleccions, unint als tres regnes baix una sola política i posant en marcha una iglésia nacional tolerant. No obstant, el "Parlament Rabadilla" (Rump Parliament) va vacilar en l'elecció de data per a les eleccions, i encara que va posar en marcha una llibertat bàsica de consciència, no va conseguir elaborar una alternativa als imposts religiosos, ni va conseguir desmantellar atres aspectes de la situació religiosa existent. Frustrat, Cromwell va acabar dissolent el Parlament en 1653.

El «Parlament Barebone»

Artícul principal → Parlament Barebone.

Despuix de la dissolució del Parlament Rabadilla, el poder va passar temporalment a un consell que va debatre sobre la forma que devia prendre la constitució. Est va acceptar la sugerència del General Thomas Harrison de formar un sanedrín de sants. Cromwell no subscrivia els punts de vista apocalípticos i Quintomonarquistas d'Harrison, qui vea un sanedrín com el punt d'arrancada del regne de Jesucristo sobre la terra. Pero li atrea l'idea d'una assamblea constituïda per una mescla de sectes. En el seu discurs d'inauguració de dita assamblea, el 4 de juliol de 1653, Cromwell va donar gràcies a la Divina Providència, a la que considerava responsable d'haver dut a Anglaterra fins a eixe punt i d'haver-los iniciat en la seua missió divina: «Certament, Deu vos ha cridat a esta tasca per mig de, cree, les més maravelloses #providència que jamai han recaigut sobre els fills dels hòmens en tan curt temps». A voltes cridat el «Parlament dels sants», l'assamblea va ser finalment coneguda com el «Parlament Barebone», en un joc de paraules que ampra el nom d'un dels seus membres, Praise-God Barebone. Finalment, l'assamblea va rebre l'encàrrec de trobar un acort permanent constitucional i religiós. Cromwell va ser invitat a unir-se a la mateixa, pero va declinar l'oferta. No obstant, el fracàs de l'assamblea en alcançar els seus objectius va dur als seus membres a votar a favor de la seua dissolució el 12 de decembre de 1653.

El protectorat: 1653-1658

Despuix de la dissolució del Parlament Barebone, John Lambert va impulsar una nova constitució coneguda com l'Instrument de govern, molt semblada a les Principals Propostes (Heads of Proposals) anteriors. Convertia a Cromwell en lord protector de per vida per a alcançar «la màxima magistratura i l'administració del govern». Tenia el poder de convocar i dissoldre parlaments, pero obligat per l'Instrument a buscar el vot de la majoria per al Consell d'Estat. No obstant, el poder de Cromwell estava també reforçat per la seua gran popularitat en l'eixèrcit, al que havia ampliat durant les guerres civils, i al que prudentemente va conservar despuix en bona forma. Cromwell va acceptar el jurament com lord protector el 15 de decembre de 1653.

El Primer Parlament del Protectorat es va reunir el 3 de setembre de 1654, i despuix d'alguns gests inicials aprovant mides que havia pres Cromwell, va escomençar a treballar en un programa moderat de reformes constitucionals. En lloc d'opondre's a les reformes del Parlament, Cromwell ho va dissoldre el 22 de giner de 1655. Despuix d'un alçament realiste dirigit per sir John Penruddock, Cromwell (influït per Lambert) va dividir Anglaterra en districtes militars governats per generals (el ranc exacte era Major General) que solament responien davant ell. Els quinze generals —cridats "governadors divins"— eren imprescindibles no solament per a la seguritat nacional, sino també per a la creuada moral de Cromwell. No solament supervisaven les forces de la milícia i les comissions de seguritat, sino que recaptaven els imposts i asseguraven el respal al govern en les províncies angleses i galesas.

Es varen establir comissionats en cada comtat per a assegurar la pau en la Commonwealth. Mentres alguns d'ells eren polítics de carrera, la majoria eren puritanos radicals que varen rebre als generals en els braços oberts i es varen embarcar en el seu treball en entusiasme. No obstant, els generals varen durar menys d'un any. Molts els veen com una amenaça a la seua autoritat i els seus esforços reformistes. La seua posició va quedar encara més maltrecha quan el Segon Parlament del Protectorat –constituït en setembre de 1656– va votar en contra d'una proposta d'imposts feta pel Major General John Desborough en la finalitat de proveir la seua tasca de recursos financers. Finalment, va ser l'incapacitat de Cromwell de recolzar als seus hòmens, sacrificant-los als seus oponents polítics, #lo que causaria la caiguda de tots ells. Ademés, les seues activitats entre novembre de 1655 i setembre de 1656 havien reobert les ferides de la década de 1640 i ampliat les #antipatia cap al règim.

Durant este periodo, Cromwell també es va enfrontar a desafius en la seua política exterior. La Primera Guerra Anglo-Holandesa, que va esclatar en 1652, contra les Províncies Unides dels Països Baixos, va anar finalment guanyada per l'almirant Robert Blake en 1654. La rivalitat comercial en Espanya en les Índies va conduir a la guerra anglo-espanyola. Com lord protector estava ben al tant de la contribució que la comunitat judeua havia protagonisat en el desenroll econòmic d'Holanda, que s'havia convertit en el principal rival comercial d'Anglaterra. Açò, combinat en la tolerància de Cromwell cap al dret de cult privat per a tots els no puritanos evangèlics, li va dur a aprovar el reasentamiento dels judeus en Anglaterra, 366 anys en acabant de que els expulsara Eduardo I d'Anglaterra, en l'esperança de que ajudaren a accelerar la recuperació de la nació despuix de les guerres civils.

En 1657, el Parlament va oferir a Cromwell la corona, com a part d'una nova modificació constitucional, creant un gran dilema a aquell que havia segut un instrument en l'abolició de la monarquia. Durant sis semanes es va debatre entre dubtes, intentant decidir-se. Encara que li atrea l'estabilitat que el govern guanyaria en el càrrec, en un discurs del 13 d'abril de 1657, va deixar ben clar que la providència divina havia parlat en contra de la figura real: «No tractaré d'establir allò que la Providència ha destruït i tirat a la pols, i no construiré Jericó de nou». La referència a Jericó parlava d'un moment anterior, en 1655, quan Cromwell va saber de la derrota d'una expedició contra l'illa de L'Espanyola, en les Antilles Majors, moment en que es va comparar a sí mateixa en Acán, que havia collit una derrota per als israelitas despuix de dur de regrés al seu campament partix del saqueig conseguit durant la captura de Jericó.

En el seu lloc, Cromwell va ser ceremoniosamente reinstaurado com lord protector, en majors poders dels que havia ostentat fins a llavors, en el palau de Westminster, assentat en la Cadira de sant Eduardo, que havia segut traslladada a la Abadia de Westminster especialment per a l'ocasió. L'event imitava en gran partix una coronació, usant molts dels seus símbols i parafernalia, com la capa púrpura en vores d'armini, l'espasa de justícia i el ceptre (pero sense corona ni orbe). Lo més notable va ser que el càrrec de lord protector va seguir sense ser hereditari, encara que Cromwell ara podia nomenar al seu successor. Els seus nous drets i poders varen ser redactats en la Humil petició i consell, un instrument llegislatiu que va reemplaçar al Instrument de govern. No obstant, el mateix Cromwell es va esforçar per minimisar el seu propi paper, descrivint-se a sí mateixa com un condestable o guardià.

Mort i eixecució pòstuma

Es creu que Cromwell patia malaria (provablement contreta durant les seues campanyes en Irlanda) i de càlcul renal. En 1658 va sofrir abdós al mateix temps: un rebrot repentí de les febres provocades per la malaria, seguit immediatament per un atac de síntomes propis del càlcul renal. Un mege veneciano va seguir la malaltia que va acabar causant la mort de Cromwell, afirmant que els seus meges personals lo estaven tractant mal, #lo que ho va dur a un ràpit decliu i a la mort. Sense dubte, va accelerar la seua decaiguda la mort de la seua filla favorita, Elizabeth Cromwell, el 29 d'agost de 1658, als 29 anys. Va morir en Whitehall el 3 de setembre de 1658, l'aniversari de les seues grans victòries en Dunbar i Worcester.

Li va succeir com lord protector el seu fill Richard. Encara que no estava totalment exent d'habilitat, Richard no tenia respals ni en el Parlament ni en l'eixèrcit, i va ser obligat a dimitir en la primavera de 1659, duent el Protectorat al seu final. En el periodo immediatament posterior a la seua abdicació, el cap de l'eixèrcit, George Monck, va prendre el poder durant menys d'un any, moment en el que el Parlament reinstauró a Carlos II d'Anglaterra com a rei.

En 1661 el seu cos va ser exhumat de la abadia de Westminster i subjecte al ritual de la eixecució pòstuma. El procés va tindre lloc, de forma simbòlica, el 30 de giner, la mateixa data en que es va eixecutar a Carlos I d'Anglaterra. El seu cos va ser penjat d'unes cadenes en Tyburn durant un temps, fins que finalment va ser tirat a una fossa, mentres que el seu cap decapitat va ser exhibida en la part alta d'un poste clavat a l'entrada de l'abadia de Westminster fins a 1685. Despuix d'eixe any, el cap va ser canviant de mans fins a ser finalment enterrada en els terrenys del Sidney Sussex College, en Cambridge, en 1960, a on Oliver havia estudiat.

Reputació pòstuma

Durant la seua vida, alguns panflets varen pintar a Cromwell com un hipòcrita motivat per l'afany de poder —per eixemple, El maquiavèlic Cromwell i Els malabaristes descoberts, abdós partix d'un atac a Cromwell dels niveladores despuix de 1647—i ho presenten com una figura maquiavèlica (per eixemple Edward Sexby en el seu famós panflet Matar no és assessinar). Algunes valoracions contemporànees més positives —per eixemple la de John Spittlehouse en Una peça d'avís descartada— solien comparar-ho en Moisés rescatant als anglesos i duent-los a la seguritat a través del mar Rojo de les guerres civils. Es varen publicar vàries biografies poc despuix de la seua mort. Un eixemple és El polític perfecte, de l'anònim L.S., que descriu cóm Cromwell «va amar més als hòmens que als llibres» i dona una matisada valoració del mateix com un enèrgic defensor de la llibertat de consciència derrotat per l'orgull i l'ambició.

En 1667 Edward Hyde, primer comte de Clarendon, va publicar una atra valoració, igualment matisada pero menys positiva, en la seua Història de la rebelió i les guerres civils en Anglaterra. Hyde va declarar que Cromwell «serà vist per la posteritat com un valent mal home». Va argumentar que l'ascens de Cromwell en poder s'hi havia vist ajudat no solament pel seu gran esperit i energia, sino també per la seua maldat i la seua crueltat. Hyde mai va conéixer personalment a Cromwell, i el seu llibre va ser escrit despuix de la restauració anglesa de la monarquia, #lo que pugues haver influït en la seua narració. Pero a pesar d'això encara hui hi ha qui ho considera «una obra mestra».

A principis de el XVIII, l'image de Cromwell va començar a ser adoptada i modificada pels whigs com a part del seu proyecte més ampli de donar una llegitimació històrica als seus objectius polítics. Una versió de les Memòries d'Edmund Ludlow, reescrita per John Toland en la finalitat d'eliminar els elements puritanos radicals i reemplaçar-los per una branca de republicanisme centrada en l'historiografia whig, presentava el Protectorat de Cromwell com una tirania militar. Per mig de Ludlow, Toland va retratar a Cromwell com un déspota que va esclafar els inicis del govern democràtic en la década de 1640.

Thomas Carlyle va iniciar una revisió de la figura de Cromwell en la década de 1840, presentant a Cromwell com a un héroe en la batalla entre el ben i el mal, i un model per a restaurar la moralitat a una época que Carlyle considerava dominada per la timidea, la retòrica sense sentit i la moral compromesa. Les accions de Cromwell, incloent les seues campanyes en Irlanda i la dissolució del Parlament Llarc, d'acort en Carlyle devien ser apreciades i alabades com un tot. No obstant, els llectors eren lliures d'interpretar a Carlyle de forma selectiva. La seua image de Cromwell agradava als inconformistes, els qui ho veen com un campeó de l'independència sectària, i també als radicals de la classe treballadora (inclusivament alguns marxistes), per a els qui era un home del poble que es va enfrontar a l'opressió de la monarquia i la classe aristocràtica.

Les iglésies inconformistes varen recolzar una campanya per a erigir una estàtua de Cromwell en l'exterior del palau de Westminster; Ford Maddox Brown i atres artistes varen mostrar a un Cromwell heròic en pintures com Cromwell, protector dels valdenses. En 1899 tots els events commemoratius celebrant l'aniversari del naiximent de Cromwell varen ser organisats per les iglésies congregacionalistas i baptistas. En la cerimònia de Londres, David Lloyd George va dir que ell creïa en Cromwell perque «fon un gran lluitador inconformiste».

A finals de el XIX, el Cromwell mostrat per Carlyle, insistint en l'importància de la moral puritana i la serietat, havia segut assimilat en l'historiografia whig i del Partit Lliberal. Samuel Rawson Gardiner, historiador de la Universitat d'Oxford i especialista en la guerra civil, va concloure que «l'home —com sempre ocorre en els més nobles— era més gran que el seu treball». Gardiner va insistir en el caràcter dinàmic i canviant de Cromwell i en el seu paper per a desmantellar la monarquia absoluta, mentres subestimaba la seua convicció religiosa. La política exterior de Cromwell també va proveir a Gardiner d'un atractiu antecedent a l'expansió imperial victoriana, quan esta resaltava la «constància en l'esforç per fer Anglaterra major per terra i per mar».

En la primera mitat de el XX, la reputació de Cromwell es va vore influïda en freqüència per l'auge dels moviments totalitaris en Alemània, Itàlia i atres països d'Europa. Per eixemple, Wilbur Cortez Abbott, historiador d'Harvard, va dedicar la major part de la seua carrera a compilar i editar una colecció de múltiples volums en les cartes i discursos de Cromwell. En el transcurs del seu treball, que va ser publicat entre 1937 i 1947, Abbott va escomençar a afirmar que Cromwell va ser un protofascista. No obstant, historiadors posteriors, com John Morrill, han criticat les interpretacions de Abbott i la seua aproximació editorial. De forma similar, Ernest Barker va comparar als independents en els nazis. No obstant, no totes les comparacions històriques fetes durant este periodo apuntaven a dictadors militars contemporàneus. #León Trotski, per eixemple, va equiparar a Cromwell en Lenin, argumentant que «Lenin és un Cromwell proletario del sigle XX».

Els historiadors de finals de el XX han reexaminado la naturalea de la fe de Cromwell i del seu règim autoritari. Austin Woolrych va explorar el tema de la dictadura en profunditat, argumentant que Cromwell es va vore subjecte dos forces en confrontació, la seua obligació per a en l'eixèrcit i el seu desig de conseguir un compromís durador recuperant la confiança de la nació política en el seu conjunt. Woolrych va argumentar que els elements dictatorials en el govern de Cromwell sorgien no tant dels seus orígens militars o de la participació d'oficials de l'eixèrcit en el govern civil com del seu interés en la gent de Deu i el seu convenciment de que suprimir el vici i favorir la virtut constituïa el fi principal del govern.

Historiadors com John Morrill, Blair Worden i J. C. Davis han desenrollat eixe tema, revelant l'extensió en la que els escrits i discursos de Cromwell estaven replets de referències bíbliques, i argumentant en conseqüència que les seues accions radicals estaven impulsades per la seua celosia per la reforma divina.

Localment, Cromwell ha conservat la seua popularitat en Cambridgeshire, a on era conegut com «El senyor de les cerques». En Cambridge hi ha una vidriera commemorativa en l'Iglésia Reformada Unida, i St. Ives (Cambridgeshire), li ha erigit un monument en la plaça del poble.

Cromwell en la cultura popular

Hi ha vàries cançons i obres musicals que fan referència a Cromwell. Per eixemple, el grup humorístic Monty Python va publicar en 1989 una cançó titulada «Oliver Cromwell», una paròdia de la seua biografia. La cançó «Oliver's Army», d'Elvis Costello, parla del Nou Eixèrcit Modele. Atres cançons són molt més crítiques. La cançó «Young Ned of the Hill», de Terry Woods i Ron Kavana (popularisada per The Pogues), critica les accions de Cromwell en Irlanda en les paraules: «Et maldixc, Oliver Cromwell, tu que vares violar la nostra mare pàtria, espere que t'estigues podrint en l'infern pels horrors que nos vares manar».

En el seu àlbum You Llaure the Quarry, de 2004, l'artiste britànic Morrissey va gravar la cançó «Irish Blood, English Heart», que conté la lletra: «He estat somiant en un temps en que els anglesos estiguen farts dels laborista i els conservadors, i escopinyen sobre el nom d'Oliver Cromwell, i denuncien a esta llínea real que encara ho alaba, i ho alabarà per sempre».

La cançó «Tobacco Island», de Flogging Molly, parla de cóm Cromwell va deportar treballadors irlandesos a Barbados, en la lletra: «Cromwell i els seus caps redons varen palejar tot lo que coneixíem, engrilletados llampades de llibertat, ara no som més que bens furtats, obscur és l'horisó, ennegrit per complet el sol, esta podrida gàbia de Bridgetown és a on ara pertanyc».

La banda finlandesa de doom metal Reverend Bizarre va gravar una cançó anomenada «Cromwell» com a part del seu àlbum II Crush the Insects en 2005.

El personage de Cromwell ha aparegut en moltes películes i obres de ficció. Victor Hugo va escriure una obra sobre Cromwell, titulada Oliver Cromwell, en 1827. En 2003, el dramaturc Steve Newman va produir Una nit en Oliver Cromwell, en la que profundisava en la relació entre Cromwell i el Major General Thomas Harrison. L'obra es va estrenar en la Shreeves House en Stratford-upon-Avon, a on es creu que es va hostajar Cromwell abans de la batalla de Worcester. El personage de Cromwell ha aparegut en películes com The Moonraker (1958), interpretat per John Li Mesurier, en Witchfinder General (1968), interpretat per Patrick Wymark, en Cromwell (1970), interpretat per Richard Harris (el qual, irònicament, era irlandés), i en Matar a un rei (2003), a on va ser interpretat per Tim Roth. En televisió ha segut interpretat per Peter Jeffrey en la série de la BBC Per l'espasa dividits, i en l'docudrama de la BBC Warts and All (2003) va ser interpretat per Jim Carter.

Vore també

• The Souldiers Pocket Bible

Ancestros

Ancestros d'Oliver Cromwell

Successió Referències Notes Adamson, John (1990). "Oliver Cromwell and the Long Parliament", en Morrill, John (ed.), Oliver Cromwell and the English Revolution (Longman), ISBN 0-582-01675-4. Adamson, John (1987). "The English Nobility and the Projected Settlement of 1647", en Historical Journal, 30, 3. Carlyle, Thomas (ed.) (1904 edition). Oliver Cromwell's letters and speeches, with elucidations [3]; [4] [5] archivat en Wayback Machine. Coward, Barry (2003). The Stuart Age: England, 1603-1714, (Longman), ISBN 0-582-77251-6. Durston, Christopher (1998). The Fall of Cromwell's Major-Generals, en English Historical Review 1998 113(450): pp.18-37, ISSN 0013-8266 . Gardiner, Samuel Rawson (1901). Oliver Cromwell, ISBN 1-4179-4961-9. [6] Gaunt, Peter (1996). Oliver Cromwell (Blackwell), ISBN 0-631-18356-6. Hirst, Derek (1990). The Lord Protector, 1653-8, en Morrill, John (ed.), Oliver Cromwell and the English Revolution (Longman), ISBN 0-582-01675-4. Kenyon, John & Ohlmeyer, Jane (eds.) (2000). The Civil Wars: A Military History of England, Scotland, and Ireland 1638-1660 (Oxford University Press), ISBN 0-19-280278-X.[7] Kishlansky, Mark (1990), "Saye What?" en Historical Journal 33, 4. Lenihan, Padraig (2000). Confederate Catholics at War (Cork University Press), ISBN 1-85918-244-5 Morrill, John (1990). '"Cromwell and his contemporaries", en Morrill, John (ed.), Oliver Cromwell and the English Revolution (Longman), ISBN 0-582-01675-4. Morrill, John (1990). "The Making of Oliver Cromwell", en Morrill, John (ed.), Oliver Cromwell and the English Revolution (Longman), ISBN 0-582-01675-4. Roots, Ivan (1989). Speeches of Oliver Cromwell (Everyman classics), ISBN 0-460-01254-1. Woolrych, Austin (1982). Commonwealth to Protectorate (Clarendon Press), ISBN 0-19-822659-4. Woolrych, Austin (1990). "Cromwell as a soldier" en Morrill, John (ed.), Oliver Cromwell and the English Revolution (Longman), ISBN 0-582-01675-4. Woolrych, Austin (1987). Soldiers and Statesmen: the General Council of the Army and its Debats (Clarendon Press), ISBN 0-19-822752-3. Worden, Blair (1985). "Oliver Cromwell and the sense of Achan", in Beales, D. and Best, G. (eds.) History, Society and the Churches, ISBN 0-521-02189-8. Worden, Blair (2001). Roundhead Reputations: the English Civil Wars and the passions of posterity (Penguin), ISBN 0-14-100694-3. Worden, Blair (1977). The Rump Parliament (Cambridge University Press), ISBN 0-521-29213-1. Worden, Blair (2000). "Thomas Carlyle and Oliver Cromwell", en Proceedings Of The British Academy 105: pp.131-170. ISSN 0068-1202 . Young, Peter and Holmes, Richard (2000). The English Civil War (Wordsworth), ISBN 1-84022-222-0. Bibliografia Biografies Adamson, John (1990). "Oliver Cromwell and the Long Parliament", en Morrill, John (ed.), Oliver Cromwell and the English Revolution (Longman), ISBN 0-582-01675-4. Ashley, Maurice (1958). The Greatness of Oliver Cromwell (Macmillan). [8] [9] archivat en Wayback Machine. Bennett, Martyn. Oliver Cromwell (2006), ISBN 0-415-31922-6. Clifford, Alan (1999). Oliver Cromwell: the lessons and legacy of the Protectorate (Charenton Reformed Publishing), ISBN 0-9526716-2-X. Religious study. Davis, J. C. (2001). Oliver Cromwell (Hodder Arnold), ISBN 0-340-73118-4. Fraser, Antonia (1973). Cromwell, Our Chief of Men, i Cromwell: the Lord Protector (Phoenix Press), ISBN 0-7538-1331-9. Narrativa popular. Firth, C.H. (1900). Oliver Cromwell and the Rule of the Puritans ISBN 1-4021-4474-1. Gardiner, Samuel Rawson (1901). Oliver Cromwell, ISBN 1-4179-4961-9. Classic biography. [10] Gentles, Ian (2011). Oliver Cromwell. God's Warrior and the English Revolution (Palgrave), ISBN 0-33371356-7. Gaunt, Peter (1996). Oliver Cromwell (Blackwell), ISBN 0-631-18356-6. Biografia curta. Hill, Christopher (1970). God's Englishman: Oliver Cromwell And The English Revolution (Penguin), ISBN 0-297-00043-8. Hirst, Derek (1990). "The Lord Protector, 1653-8", en Morrill, John (ed.), Oliver Cromwell and the English Revolution (Longman), ISBN 0-582-01675-4 Mason, James and Longman, Angela Leonard (1998). Oliver Cromwell (Longman), ISBN 0-582-29734-6. Morrill, John (2004). "Cromwell, Oliver (1599-1658)", en Oxford Dictionary of National Biography, (Oxford University Press) [11] Morrill, John (1990). "The Making of Oliver Cromwell", en Morrill, John (ed.), Oliver Cromwell and the English Revolution (Longman), ISBN 0-582-01675-4. Paul, Robert (1958). The Lord Protector: Religion And Politics In The Life Of Oliver Cromwell. [12] Smith, David (ed.) (2003). Oliver Cromwell and the Interregnum (Blackwell), ISBN 0-631-22725-3. Wedgwood, C.V. (1939). Oliver Cromwell (Duckworth), ISBN 0-7156-0656-5. Worden, Blair (1985). "Oliver Cromwell and the sense of Achan", en Beales, D. i Best, G. (eds.) History, Society and the Churches, ISBN 0-521-02189-8. Estudis militars Durston, Christopher (2000). "'Settling the Hearts and Quieting the Minds of All Good People': the Major-generals and the Puritan Minorities of Interregnum England", en History 2000 85(278): pp.247-267, ISSN 0018-2648 . Full text online at Ebsco. Durston, Christopher (1998). "The Fall of Cromwell's Major-Generals", en English Historical Review 1998 113(450): pp.18-37, ISSN 0013-8266 Firth, C. H. (1921). Cromwell's Army (Greenhill Books), ISBN 1-85367-120-7. Gillingham, J. (1976). Portrait Of A Soldier: Cromwell (Weidenfeld & Nicholson), ISBN 0-297-77148-5. Kenyon, John & Ohlmeyer, Jane (eds.) (2000). The Civil Wars: A Military History of England, Scotland, and Ireland 1638-1660 (Oxford University Press), ISBN 0-19-280278-X. [13] Kitson, Frank (2004). Old Ironsides: The Military Biography of Oliver Cromwell (Weidenfeld Military), ISBN 0-297-84688-4. Marshall, Alan (2004). Oliver Cromwell: Soldier: The Military Life of a Revolutionary at War (Brassey's), ISBN 1-85753-343-7. Woolrych, Austin (1990). "The Cromwellian Protectorate: a Military Dictatorship?" en History 1990 75(244): 207-231, ISSN 0018-2648 . Text en llínea complet en Ebsco. Woolrych, Austin (1990). "Cromwell as a soldier", en Morrill, John (ed.), Oliver Cromwell and the English Revolution (Longman), ISBN 0-582-01675-4. Young, Peter and Holmes, Richard (2000). The English Civil War, (Wordsworth ), ISBN 1-84022-222-0. Estudis genèrics sobre l'época Coward, Barry (2002). The Cromwellian Protectorate (Manchester University Press), ISBN 0-7190-4317-4. Coward, Barry (2003). The Stuart Age: England, 1603-1714, (Longman), ISBN 0-582-77251-6. Survey of political history of the era. Davies, Godfrey (1963). The Early Stuarts, 1603-1660 (Oxford University Press), ISBN 0-19-821704-8. [14]. Vista general de la política, la religió i la diplomàcia de l'época. Gentles, Ian, God's Warrior and the English Revolution, Palgrave, 2001. Korr, Charres P. (1975). Cromwell and the New Model Foreign Policy: England's Policy toward France, 1649-1658 (University of Califòrnia Press), ISBN 0-520-02281-5. [15] Macinnes, Allan (2005). The British Revolution, 1629-1660 (Palgrave Macmillan), ISBN 0-333-59750-8. Morrill, John (1990). "Cromwell and his contemporaries". In Morrill, John (ed.), Oliver Cromwell and the English Revolution (Longman), ISBN 0-582-01675-4. Trevor-Roper, Hugh (1967). Oliver Cromwell and his Parliaments, en el seu Religion, the Reformation and Social Change (Macmillan). [16] Venning, Timothy (1995). Cromwellian Foreign Policy (Palgrave Macmillan), ISBN 0-333-63388-1. Woolrych, Austin (1982). Commonwealth to Protectorate (Clarendon Press), ISBN 0-19-822659-4. Worden, Blair (2001). Roundhead Reputations: the English Civil Wars and the passions of posterity (Penguin), ISBN 0-14-100694-3. Fonts primàries Abbott, W.C. (ed.) (1937-47). Writings and Speeches of Oliver Cromwell, 4 vols. La referència acadèmica estàndar sobre les pròpies paraules de Cromwell. [17] [18] archivat en Wayback Machine.. Carlyle, Thomas (ed.) (1904 edition), Oliver Cromwell's letters and speeches, with elucidations. [19]; [20] [21] archivat en Wayback Machine. Haykin, Michael A. G. (ed.) (1999). To Honour God: The Spirituality of Oliver Cromwell (Joshua Press), ISBN 1984400038. Extractes dels escrits religiosos de Cromwell. Morrill, John (1990). "Textualizing and Contextualizing Cromwell", in Historical Journal 1990 33(3): pp.629-639. ISSN 0018-246X . Text complet en llínea en Jstor. Examina les edicions de Carlyle i Abbott. Roots, Ivan (1989). Speeches of Oliver Cromwell (Everyman classics), ISBN 0-460-01254-1. Worden, Blair (2000). Thomas Carlyle and Oliver Cromwell, en Proceedings Of The British Academy 105: pp.131-170, ISSN 0068-1202. Enllaços externs Commons Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Oliver Cromwell. 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre Oliver Cromwell. Oliver Cromwell en Viquidites. Els Levellers i el Agreement: Cap a la teoria constitucional moderna "Cromwell" - Obra de teatre de Victor Hugo The Cromwell Association (anglés) The Cromwell Museum in Huntingdon (anglés) Chronology at the World History Database (anglés) Biography at the British Civil Wars & Commonwealth website (anglés) Referències