Guerra de Devolució

Archiu:Belagerung von Courtrai 1667.jpg

Guerra de Devolució

La guerra de Devolució (1667-1668) va ser un conflicte bèlic entre Espanya i França que va guanyar esta última. Es va iniciar en l'invasió de Luis XIV de França als Països Baixos espanyols, baix el pretext de que la dot de la seua esposa María Teresa no havia segut pagada. En realitat, seguia la política de Richelieu d'alluntar la frontera de París a costa dels Països Baixos espanyols.

Les places fortes varen caure en una série de lluentes maniobres. En gran ventaja numèrica, els francesos varen realisar una passejada militar que els va permetre apoderar-se d'una série d'importants places, sent Lille la principal d'elles. El príncip de Condé va ocupar el Franc Comtat en un eixèrcit de 72 000 hòmens, davant la negativa d'Espanya a negociar, en febrer de 1668. Espanya no tenia mijos per a resistir, per lo que confiava en l'ajuda internacional. Holanda, Anglaterra i Suècia, que no veen be l'expansió francesa, varen formar la Triple Aliança nòrdica i protestant, i Luis XIV va preferir tractar en condicions moderades.

Pel Tractat d'Aquisgrà de maig de 1668, Espanya va recuperar el Franc Comtat i va cedir Lille, Tournai, Charleroi i atres places flamenques. Espanya escomençava la seua decadència com a gran potència i renunciava a Portugal. França va ser la gran beneficiada.

Circumstàncies

Archiu:Map Devolution-es.svg

Mapa de la guerra en els Països Baixos i el Franc Comtat. S'observa l'invasió francesa dels Països Baixos en la primavera i l'estiu de 1667 i la conquista llampada del Franc Comtat a principis de 1668.

Les reclamacions de Luis XIV es varen basar en el fet de que la dot de la seua dòna, María Teresa, filla del primer matrimoni del rei espanyol Felipe IV en Isabel de Borbón, no havia terminat de ser pagada per Felipe IV. Quan este va morir en 1665, els advocats de Luis varen justificar les reclamacions del rei francés argumentant que les antigues lleis de Brabante establien que els Països Baixos Espanyols devien ser cedits en herència a la filla de Felipe, frut del primer matrimoni del monarca, i no al fill hereu frut de la relació en la seua segona esposa, Mariana d'Àustria, el ya reinante Carlos II. Luis reclamava per a la seua dòna Brabante, Henao, Namur, una quarta part de Luxemburc i una tercera del Franc Comtat. No obstant, este dret (ius devolutionis) segons el qual en els Països Baixos solament els fills del primer matrimoni eren llegítims hereus dels bens paterns, era vinculant únicament per al patrimoni privat i solament a algunes de les seues províncies. La reclamació francesa era un mer pretext per a desencadenar la guerra. En realitat, la motivació francesa era política i militar: conseguir, per mig de la fixació de les fronteres en llocs de fàcil defensa, assegurar el regne i estendre la seua influència pel continent. En l'est, l'objectiu era alcançar el Rin. En el noroest, la debilitat espanyola devia permetre la conquista dels Països Baixos espanyols —i, més al sur, el Franc Comtat— i, posteriorment, de les Províncies Unides dels Països Baixos, lo que haguera fet de França una gran potència marítima. Els territoris desijats per la cort francesa eren part de l'herència borgoñona dels Austrias espanyols, que parlaven majoritàriament francés, tenien una cultura similar a la francesa i estrets vínculs entre la noblea dels dos costats de la frontera.

França va intensificar la pressió en les reclamacions en 1667, i la Monarquia Hispànica es va opondre. En els preparatius per a la guerra, Colbert, el primer ministre francés, va organisar un eixèrcit d'entre cinquanta i huitanta mil hòmens. Per a facilitar la campanya, França va rubricar una série d'aliances per a aïllar a Espanya. Va firmar una lliga en Portugal que assegurava la continuació dels combats en la península ibèrica i es va granjear el respal de Saboya i de diversos príncips alemans que devien impedir l'arribada de recobres a Flandes a través dels seus territoris. Els britànics estaven coligados en els portuguesos des de 1660, els holandesos enredrats en una guerra en aquells i l'emperador Leopoldo I de Habsburgo, immers en una lluita en els turcs i més dispost a pactar en els francesos —en giner de 1668 va firmar un tractat secret en estos per a repartir-se l'imperi espanyol— que a auxiliar als seus parents de Madrit.

Per la seua banda, l'eixèrcit de Flandes havia minvat sensiblement despuix de la firma de la pau dels Pirineus en França en 1659. Pese a que la desmovilización va ser molt menor que en anteriors periodos de pau del sigle —senyal de les sospites de que es reprendrien les lluites en els francesos—, en 1661 l'eixèrcit contava en la mitat de hòmens que en 1659. Segons es va acostar la guerra, el governador, marqués de Castel Rodrigo va tractar de formar noves unitats de valones i alemans, més fàcils de reclutar que els de atres regions. Lo exigu dels diners disponibles va impedir, no obstant, que poguera portar a terme els seus plans. La falta de remeses des d'Espanya feyen que Castel Rodrigo solament poguera contar en les contribucions de les províncies, uns dos millons i mig de florines anuals, clarament insuficients per a pagar a l'eixèrcit, que necessitava tan sol en pagues uns huitcents mil mensuals. La penúria era tal que no solament els pertrechos eren mínims, sino que la tropa, mal pagada, va tindre en ocasions que recórrer a mendigar per a sobreviure. Les estrecheces econòmiques havien desmantellat l'eixèrcit de campanya i havien reduït al de Flandes a una série de guarnicions en les principals ciutats i places fortes, compostes per soldats mal pagats i equipats.

Passejada triunfante

Despuix de mesos de preparatius, el 21 de maig els francesos varen fixar el quarter general de l'eixèrcit invasor en Amiens. Allí va acodir el rei Luis per a participar en la que seria la seua primera campanya militar. Sense declaració de guerra, els francesos varen mamprendre l'invasió dels Països Baixos el 26 del més. La guerra la va declarar pel contrari Espanya, tardíament, el 14 de juliol.

L'Imperi espanyol, en eixe moment, es trobava en una situació molt dèbil, tant en el pla polític i militar com en l'econòmic. El principal problema de la Corona, especialment greu en Flandes, era la falta de diners per a reclutar soldats i assegurar la defensa dels territoris. Per tant, no va poder donar una resposta forta a l'atac francés, tal i com pronosticava el veterà vescomte de Turena, Henri de la Tour d'Auvergne. Els francesos contaven en uns cinquanta mil soldats, front als aproximadament vintisset mil que defenien els Països Baixos espanyols. Esta cantitat, repartida entre uns sèt mil ginets i vint mil infants, no bastava siquiera per a assegurar les guarnicions del territori. L'eixèrcit francés, molt creixcut gràcies a les reformes administratives, contava per llavors, segons els càlculs espanyols, en uns xixanta o setanta mil soldats, i era el major de la segona mitat del sigle.

Els francesos varen dividir l'eixèrcit en tres grups; el principal, al mando del mariscal general de Turena i compost per trentacinc mil soldats, va penetrar en el comtat de Henao. La seua missió era la d'acometre els seges majors. El segon era molt menor: uns cinc mil soldats al mando del marqués de Créqui, format sobretot per cavalleria, que protegirien el flanc sur, entorn a Luxemburc. El tercer, uns huit mil hòmens en el mariscal de Aumont al cap, devia invadir la costa i hostigar a les guarnicions de la zona per a impedir que acodiren a l'interior a colaborar en la defensa. Castel Rodrigo, en les seues forces insuficients, va tractar de millorar les defenses de les places occidentals i de la capital, en la que va concentrar dos dels quatre terços espanyols dels que disponia.

Els episodis inicials de la guerra varen resultar en seges francesos en ciutats i fortalees dels Països Baixos espanyols que estaven poc protegides i sense possibilitats de rebre reforços. La primera conquista francesa va ser l'indefensa ciutat de Binche, que es va rendir sense resistir el 31 de maig. Charleroi, les noves defenses de la qual estaven incompletes, també va caure sense resistència, el 2 de juny. La penetració francesa, facilitada per la possessió de certes posicions en la zona des de la Pau dels Pirineus, era cauta i evitava les majors guarnicions fronterices espanyoles, que Castel Rodrigo havia reforçat. El 17 de juny el governador d'Ath va abandonar el lloc, que els francesos varen ocupar novament sense tindre que combatre dos dies més vesprada.

Pel nort, Aumont es va apoderar d'Armentières el 28 de maig, despuix de l'evacuació de la guarnició cinc dies abans. El 6 de juny, despuix de dos dies de resistència, els huitanta soldats de Bergues varen capitular, com va fer la ciutat. La ventaja numèrica de l'enemic i l'impossibilitat de rebre recobres desalentaban la resistència. El 12 de juny els francesos es varen apropiar de Furnes, que va resistir en la seua insuficient guarnició de quatre companyies espanyoles durant tres dies. Para mediats de més, Aumont havia conquistat una série de posicions menors, mal guardades, pero que milloraven les defenses de Dunquerque i es va dirigir cap a Tournai per a reunir-se en Turena i participar en operacions de major calat.

En efecte, Turena i Aumont varen mamprendre el sege de Tournai, dotada d'una guarnició exigua, el 21 de juny. La guarnició, principalment irlandesa, es va defendre en denuedo, pero la població, desmoralizada, va decidir entregar la ciutat als francesos en condicions ventajoses. El 24 els francesos varen entrar en la ciutat, que havien promés no assaltar ni saquejar; la guarnició es va refugiar en la ciutadella. Eixe mateix dia, els francesos expugnaron sense gran esforç la ciutadella.

Despuix de fer-se en Tournai, l'eixèrcit francés es va dirigir a la propenca Douai, que va cercar. Despuix de sis dies, la guarnició valona va capitular, atenent les pregàries de la població (6 de juliol). El veí fort del Escarpe, defesa per una companyia valona en cap espanyol, es va afanyar també a rendir-se, sense colaborar en la curta defensa de Douai. Llavors Aumont, al front de quatre mil infants i dos mil ginets, va marchar contra Cortrique, que es va rendir despuix de tres dies de resistència, el 17 juliol. Va ser un dels escassos llocs a on la guarnició va resistir de ferma: el governador va morir combatent i doscents soldats varen ser capturats en l'assalt al castell. L'escassa guarnició s'havia defés encarnizadament, pero la ciutat, que no esperava rebre auxili, va optar per capitular en bones condicions en el invasor.

Despuix de amagar en atacar Sirimomo, que va rebre reforços des de Gante, els francesos es varen dirigir cap a Oudenaarde, de la que es varen apropiar el 31 de juliol. El 18, en un audaç colp de mà, els francesos es varen fer en Alost, que els va obrir les portes per a evitar represàlies. Castel Rodrigo va ordenar als mil doscents espanyols de la guarnició que es replegaren, donades les males defenses de la plaça.

La major part dels llocs varen acabar ràpidament, prenent-se ciutats com Charleroi, Tournai, i Douai en una campanya que els francesos recorden en el nom de promenade militaire (passejada militar). L'únic lloc llarc va ser el de Lille, que es va prolongar des del 28 d'agost al 25 de setembre de 1667.

Bibliografia

• (2017) Warfare and Armed Conflicts: A Statistical Encyclopedia of Casualty and Other Figures, 1492-2015 (en en), Jefferson, Carolina del Nort: McFarland. ISBN 978-0786474707.
• (2019) Queen, Mother, and Stateswoman: Mariana of Àustria and the Government of Spain, Pennsylvania State University Press. ISBN 978-0271083391.