Anar al contingut

Edmund Halley

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Edmund Halley

Plantilla:Wikipedia Gravada Edmond[1] (o Edmund)[2] Halley FRS (Plantilla:AFI-en;[3][4]) (Haggerston, Middlesex, Plantilla:Julgregfecha[Nota 1]-Greenwich, Plantilla:Julgregfecha)[Nota 2][5] va ser un astrònom, matemàtic i físic anglés, recordat pel càlcul de l'òrbita del cometa Halley nomenat en la seua memòria.

Des d'un observatori que va construir en l'illa de Santa Elena, Halley va catalogar en 1676-1677 el hemisferi celest sur (el resultat va ser publicat en Londres en 1679, el Catalogus stellarum australium, obra que tabula la posició de 341 estrelas australs). Allí va registrar un trànsit de Mercurio a través del Sol i es va donar conte de que un trànsit de Venus anàlec podria usar-se per a determinar les distàncies entre la Terra, Venus i el Sol. (En 1693 i 1716 va publicar en Philosophical Transactions el seu método per a la determinació de la paralaje del Sol per mig dels trànsits de Venus.)

A la seua tornada a Anglaterra en 1678, va ser nomenat membre de la Royal Society —de la que va aplegar a ser clerk (1686) i secretari (1702), pero no president, ya que Newton ho va anar des de 1703— i, en l'ajuda del rei Carlos II, va obtindre un mestrage en Oxford.

Amic d'Isaac Newton, Halley ho va encorajar a escriure l'obra Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica (1687), que va ajudar a finançar.[Nota 3]

A partir de les observacions realisades en setembre de 1682 del pas d'un cometa, Halley va utilisar les lleis del moviment de Newton para calcular per primera volta el seu òrbita, sostenint en la seua obra de 1705 Synopsis of the Astronomy of Comets [Sinopsis de l'astronomia dels cometa].[6] que era el mateix que havia segut vist en 1531, 1607 i 1682, i anunciant que tornaria a passar en 1758 (sent aixina que solament va tindre una oportunitat de vore-ho en 1682, a les seues 26 anys). En el seu honor es va donar al cometa el seu nom i hui dia es coneix com cometa Halley (formalment 1P/Halley).

A partir de 1698, Halley va realisar dos expedicions de navegació a bordo del Paramore per les costes d'Àfrica austral i d'Amèrica, fent observacions sobre les condicions del magnetisme terrestre.[Nota 4] El frut més important d'eixes expedicions va ser la primera carta de la variació de la declinació magnètica, en les curves isógona. En 1718 va descobrir el moviment propi de les estreles «fixes» va reflexionar sobre la possibilitat de medir les distàncies estelars per mig del paralaje estelar i va calcular aproximadament la distància existent entre el Sol i Siri, que va estimar en 120 000 voltes la distància entra la Terra i el Sol.[Nota 5]

En 1712, sense el permís del astrònom real, John Flamsteed, va publicar un mapa estelar en el material obtingut per est. En 1725 apareixeria una edició autorisada en tres volums, que contava en la posició exacta de 3000 estreles determinades des del recentment inaugurat Observatori de Greenwich. A la mort de John Flamsteed, en 1720 li va succeir com astrònom real i director de l'Observatori de Greenwich, càrrec que va ocupar fins a la seua mort.

Es va casar en 1682 en Mary Tooke i varen tindre dos filles i un fill. Halley va morir en Greenwich en 1742 als 85 anys.

Biografia

[editar | editar còdic]

Halley va nàixer en Haggerston en Middlesex. Segons Halley, la seua data de naiximent va ser el Plantilla:Julgregfecha.[SyD 1] El seu pare, Edmond Halley Sr., provenia d'una família de Derbyshire i era un ric fabricant de sabó en Londres.[7] Sent chiquet, Halley estava molt interessat en les matemàtiques. Va estudiar en la St Paul's School de Londres,[7] a on va desenrollar el seu interés inicial per l'astronomia, i va ser elegit capità de l'escola en 1671.[SyD 1] El Plantilla:Julgregfecha va morir la seua mare, Anne Robinson.[SyD 1] En juliol de 1673,[SyD 1] va començar a estudiar en The Queen's College, Oxford.[7] Halley va dur en si un telescopi de vintiquatre peus (7,3 m), aparentment pagat pel seu pare.[SyD 2] Quan encara era estudiant, Halley va publicar artículs sobre el sistema solar i les taques solars.[8] En març de 1675, va escriure a John Flamsteed, l'astrònom real (el primer d'Anglaterra), dient-li que les principals taules publicades sobre les posicions de Júpiter i Saturn eren errònees, de la mateixa manera que algunes de les posicions estelars de Tycho Brahe.[SyD 3]

Carrera

[editar | editar còdic]

Publicacions i invencions

[editar | editar còdic]

En 1676, Flamsteed va ajudar a Halley a publicar en Philosophical Transactions of the Royal Society el seu primer artícul científicio, dedicat a l'estudi de les òrbites planetàries, titulat «A Direct and Geometrical Method of Finding the Aphelia, Eccentricities, and Proportions of the Primary Planets, Without Supposing Equality in Angular Motion» [Un método directe i geomètric per a trobar el afelio, les excentricitats i les proporcions dels planetes primaris, sense supondre igualtat en el moviment angular].[SyD 3] Influenciat pel proyecte de Flamsteed de compilar un catàlec d'estreles del hemisferi celest boreal, Halley es va propondre fer lo mateix per al cel del sur,[9] abandonant l'escola per a fer-ho. Va elegir l'illa de Santa Elena en l'Atlàntic sur, en la costa occidental d'Àfrica, des d'a on podria observar no solament les estreles del sur, sino també algunes de les estreles del nort en les que creuar-les.[SyD 4] El rei Carlos II va recolzar el seu esforç.[10] Halley va navegar a l'illa a fins de 1676, després va instalar un observatori en un gran sextant en mires telescòpiques.[11] Va dur rellongeés, micrómetros i un gran telescopi refractor de 7,3 metros de llongitut que va utilisar en gran profit, pese a les males condicions atmosfèriques. Durant un any, va realisar moltes observacions en les que produiria el primer catàlec del cel austral,[12] i va observar un trànsit de Mercurio front al Sol. Centrant-se en esta última observació, Halley es va donar conte de que observar la paralaje solar d'un planeta, especialment si es poguera usar el trànsit de Venus, que no ocorreria durant la seua vida, podria usar-se per a determinar trigonométricamente les distàncies entre la Terra, Venus i el Sol.[13][14]




Halley va retornar a Anglaterra en maig de 1678 i va usar les seues senyes per a produir una carta estelar de les estreles del sur.[15] L'Universitat d'Oxford no li va permetre el reingrés perque havia violat els seus requisits de residència quan es va anar a Santa Elena. Va fer una crida a Carlos II, qui va firmar una carta solicitant que Halley fora incondicionalment premiat en el seu títul de Mestrage en Arts, que l'universitat li va otorgar el 3 de decembre de 1678.[SyD 6] Solament uns dies abans,[16] Halley havia segut elegit com membre de la Royal Society, a l'edat de 22 anys.[17] En 1679, va publicar Catalogus Stellarum Australium [Un catàlec de les estreles australs], que incloïa el seu mapa i descripcions de 341 estreles.[15][18][20] Robert Hooke va presentar el catàlec a la Royal Society.[SyD 7] A mitan de 1679, Halley va ser a Danzig (Gdańsk) en nom de la Societat per a ajudar a resoldre una disputa: degut a que els instruments d'observació de l'astrònom Johannes Hevelius no estaven equipats en mires telescòpiques, Flamsteed i Hooke havien qüestionat la precisió de les seues observacions; Halley es va quedar en Hevelius i va revisar les seues observacions i va descobrir que eren prou precises.[19]

En 1681, Giovanni Domenico Cassini li va contar a Halley la seua teoria de que els cometes eren objectes en òrbita.[SyD 8] En setembre de 1682, Halley va portar a terme una série d'observacions de lo que es conocera com cometa Halley, ya que el seu nom es va associar en ell pels seus treballs en la seua òrbita i a la predicció de la seua tornada en 1758[21] (que no va viure per a vore). A principis de 1686, Halley va ser elegit per al nou càrrec de secretari de la Royal Society, lo que li va obligar a renunciar a la seua beca i administrar la correspondència i les reunions, aixina com editar les Philosophical Transactions.[SyD 9][22] També en 1686, Halley va publicar la segona part dels resultats de la seua expedició heleniana, un artícul i un gràfic sobre els vents alisios i els monsons. Els símbols que va usar per a representar els vents d'arrastre encara existixen en la majoria de les representacions de mapes meteorològics moderns. En este artícul va identificar el calfament solar com la causa dels moviments atmosfèrics. També va establir la relació entre la pressió baromètrica i l'altitut sobre el nivell de l'mar. Els seus gràfics varen ser una contribució important a l'emergent camp de la visualisació d'informació.[23]

Halley va passar la major part del seu temps en realisar observacions llunars, pero també estava interessat en els problemes sobre la gravetat. Un problema que va atraure la seua atenció va ser la demostració de les lleis de Kepler del moviment planetari. En agost de 1684, va anar a l'Universitat de Cambridge per a discutir-ho en Isaac Newton, de la mateixa manera que ho havia fet John Flamsteed quatre anys abans, solament per a descobrir que Newton havia resolt el problema, a instàncies de Flamsteed sobre l'òrbita del cometa Kirch, sense publicar la solució. Halley va demanar vore els càlculs i Newton li va dir que no podia trobar-los, pero va prometre refer-los i enviarselos més vesprada, lo que finalment va fer, en un breu tractat titulat Sobre el moviment dels cossos en una òrbita. Halley va reconéixer l'importància del treball i va retornar a Cambridge per a arreglar la seua publicació en Newton, qui en el seu lloc ho va ampliar en el seu Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica publicat a costa de Halley en 1687.[24] Els primers càlculs de Halley en cometes varen ser per lo tant per a l'òrbita del cometa Kirch, segons les observacions de Flamsteed fetes en 1680-1681.[25] Encara que anava a calcular en precisió l'òrbita del cometa de 1682, els seus càlculs de l'òrbita del cometa Kirch varen ser inexactos. Varen indicar una periodicitat de 575 anys, apareixent aixina en els anys 531 i 1106, i presumiblement anunciant la mort de Juliol César de manera similar en el 45 a.C. Ara se sap que té un periodo orbital d'al voltant de 10.000 anys.


En 1691, Halley va construir una campana de bucege, un dispositiu en el que l'atmòsfera es reabastecía per mig de barrils pesats d'aire enviats des de la superfície.[26] En una demostració, Halley i cinc companyers es varen sumergir a 60 peus (18 m) en el riu Támesis i varen permanéixer allí durant més d'una hora i mija. La campana de Halley era de poca utilitat per a treballs pràctics de salvament, ya que era molt pesada, pero la va desenrollar en el temps i després va millorar el seu temps d'exposició baix l'aigua a més de 4 hores.[27] Halley va sofrir un dels primers casos registrats de barotrauma de l'oït mig..[26] Eixe mateix any, en una reunió de la Royal Society, Halley va presentar un model de treball rudimentari d'una brúixola magnètica usant una carcassa plena de líquit per a amortiguar el moviment oscilante i tambaleante de l'agulla magnetizada.[28]

En 1691, Halley va voler obtindre el lloc de professor Saviliano d'astronomia en Oxford. Sent candidat, es va enfrontar a l'animositat de l'astrònom real, John Flamsteed, i al de l'Iglésia Anglicana que qüestionaven els seus punts de vista religiosos,[29] en gran part degut a que havia dubtat de l'edat de la Terra com s'indica en la Bíblia.[SyD 11][30] En acabant de que Flamsteed li escriguera a Newton per a reunir respal contra Halley, Newton li va respondre en l'esperança d'una reconciliació, pero no va tindre èxit.[SyD 11] A la candidatura de Halley es varen opondre tant l'arquebisbe de Canterbury, John Tillotson, com el bisbe Edward Stillingfleet, i el càrrec va recaure en David Gregory, qui va contar en el respal de Newton.[31]


En 1692, Halley va propondre l'idea d'una Terra hueca que constava d'una capa d'uns 800 km de gruixa, dos capes internes concèntriques i un núcleu més intern.[32] Va sugerir que les #atmòsfera separaven estes capes, i que cada capa tenia els seus propis pols magnètics, girant cada esfera a una velocitat diferent. Halley va propondre este esquema per a explicar les llectures anómales de la brúixola. Va imaginar que cada regió interior tenia una atmòsfera pròpia i que era lluminosa (i possiblement habitada), i va especular que els escapes d'eixe gas atmosfèric causaven l'aurora borealis.[33] Va sugerir: «Els rajos de la aurora es deuen a partícules, que es veuen afectades pel camp magnètic, els rajos paralels al camp magnètic de la Terra».[34]

En 1693, Halley va publicar un artícul sobre les rendes vitalícies, que presentava un anàlisis de l'edat en morir sobre la base de les estadístiques de Breslau que Caspar Neumann havia pogut proporcionar. Este artícul permetia al govern britànic vendre rendes vitalícies a un preu adequat en funció de l'edat del comprador. El treball de Halley va influir fortament en el desenroll de la ciència actuarial. La construcció de la taula de vida de Breslau, que va seguir al treball més primitiu de John Graunt, ara es considera un acontenyiment important en l'història de la demografia.

La Royal Society va censurar a Halley per sugerir en 1694 que l'història del diluvi de Noé podria ser un relat de l'impacte d'un cometa.[35] Casi tres sigles despuix es va propondre una teoria similar de forma independent, hipòtesis del bòlit de Tollmann, pero generalment és rebujada pels geólogos.[36]

En 1696, Newton va ser nomenat director de la Royal Mint i va nomenar a Halley com contralor adjunt de la Chester Mint. Halley va passar dos anys supervisant la producció de monedes. Mentres estava allí, va atrapar a dos empleats furtant metals preciosos. Ell i el director local varen parlar sobre l'esquema, sense saber que l'amo local de la casa de la moneda s'estava beneficiant d'ell.[SyD 14]

En 1698, el sar de Rússia (més vesprada conegut com Pedro el Gran) estava de visita en Anglaterra i esperava que Newton estiguera disponible per a entretindre-ho. Newton va enviar a Halley en el seu lloc. Ell i el sar varen congeniar en la ciència i el brandy. Segons un relat discutit, una nit, estant abdós borrachos, Halley va espentar jovialmente al sar per Deptford en una carretilla.[SyD 15]

Anys d'exploració

[editar | editar còdic]

En 1698, a instàncies del rei Guillermo III, Halley va rebre el mando de el Plantilla:HMS, un pingue de 16 m, per a que poguera portar a terme investigacions en l'Atlàntic Sur sobre les lleis que rigen la variació de la brúixola, com aixina com afinar les coordenades de les colónies angleses en les Américas.[SyD 16] El 19 d'agost de 1698, va prendre el mando del barco i, en novembre de 1698, va salpar en lo que va anar el primer viage purament científic d'un barco de guerra anglés. Llamentablement varen sorgir problemes d'insubordinació sobre qüestions de la competència de Halley per a comandar un barco. Halley va retornar el barco a Anglaterra per a procedir contra els oficials en juliol de 1699. El resultat va ser una lleu reprimenda per als seus hòmens i el descontent de Halley, qui va sentir que la cort havia segut massa indulgent.[37] A partir de llavors, Halley va rebre una comissió temporal com a capità de la Royal Navy, va tornar a posar en servici al Paramour el 24 d'agost de 1699 i va navegar de nou en setembre de 1699 per a realisar àmplies observacions sobre les condicions del magnetisme terrestre.[7] Esta tasca la va complir en un segon viage per l'Atlàntic que va durar fins al 6 de setembre de 1700 i es va estendre des dels 52ºN fins als 52ºS.[7] Els resultats varen ser publicats en General Chart of the Variation of the Compass (1701).[7] Esta va ser la primera carta d'este tipo que es va publicar i la primera en la que varen aparéixer llínees isogónicas o halleyanas.[38][39] L'us de tals llínees va inspirar idees posteriors com les de les isoterma d'Alexander von Humboldt en els seus mapes.[40] En 1701, Halley va fer un tercer i últim viage en el Paramour per a estudiar les marees del Canal de la Taca.[SyD 17] En 1702, la regna Ana ho va enviar en missions diplomàtiques a atres líders europeus.[SyD 17]

Vida com a acadèmic

[editar | editar còdic]

En novembre de 1703, Halley va ser nomenat professor Saviliano de geometria en l'Universitat d'Oxford, havent mort els seus enemics teològics, John Tillotson i el bisbe Stillingfleet. En 1705, aplicant métodos d'astronomia històrica, va publicar l'artícul Astronomiae cometicae synopsis [Una sinopsis de l'astronomia dels cometes]; en açò, va expressar la seua creència de que els albiraments de cometes de 1456, 1531, 1607 i 1682 eren del mateix cometa i que retornaria en 1758.[SyD 18][6] Halley no va viure per a presenciar la tornada del cometa, pero quan va succeir, el cometa va passar a ser conegut generalment com el cometa Halley.


En 1706 Halley havia deprés àrap i va completar la traducció iniciada per Edward Bernard[41] dels Llibres V-VII de les Còniques d'Apolonio a partir de còpies trobades en l'Universitat de Leiden i en la Biblioteca Bodleiana d'Oxford. També va completar una nova traducció dels primers quatre llibres del grec original que havia iniciat el difunt David Gregory. Els va publicar junt en la seua pròpia reconstrucció del Llibre VIII[42] en la primera edició llatina completa en 1710. El mateix any, va rebre un grau honorari de doctor en lleis d'Oxford.[7]

En 1716, Halley, despuix de cronometrar el trànsit de Venus, va alvançar una mida molt precisa de la distància entre la Terra i el Sol. En fer-ho, estava seguint el método descrit per James Gregory en Optica Promota (en el que també es descriu el disseny del telescopi gregoriano). És raonable supondre que Halley posseïa i havia llegit eixe llibre ya que el disseny gregoriano era el principal disseny dels telescopis utilisats en astronomia en la seua época.[43] No és mèrit de Halley que no reconeguera la prioritat de Gregory en este assunt. En 1717-1718 va descobrir el moviment propi de les estreles «fixes» (publicant-ho en 1718)[44]) en comparar les seues mides astrométricas en les donades en el Almagesto de Ptolomeo. Va observar que Arcturus i Sirius s'havien mogut significativament, l'últim progressant 30 minuts d'arc (aproximadament el diàmetro de la lluna) cap al sur en 1800 anys.[45]

En 1720, junt en el seu amic l'anticuario William Stukeley, Halley va participar en el primer intent de datar científicament Stonehenge. Suponent que el monument s'havia dissenyat utilisant una brúixola magnètica, Stukeley i Halley varen intentar calcular la desviació percebuda introduint correccions dels registres magnètics existents i varen sugerir tres dates (460 a. C., 220 d. C. i 920 d. C.), sent la més antiga l'acceptada. Eixes dates estaven equivocades en mils d'anys, pero l'idea de que es podrien usar métodos científics per a datar monuments antics va ser revolucionària en el seu dia..[46]


Halley va succeir a John Flamsteed en 1720 com a astrònom real, un càrrec que va ocupar Halley fins a la seua mort en 1742 a l'edat de 85 anys.[9] Va ser enterrat en el cementeri de l'antiga iglésia de St Margaret en Lee Terrace, Blackheath (reconstruïda des de llavors).[47] Va ser enterrat en la mateixa volta que l'astrònom real John Pond; la tomba sense nom del també astrònom real Nathaniel Bliss està prop.[48] La seua làpida original va ser transferida pel Almirantazgo quan l'iglésia original de Lee va ser demolida i reconstruïda; es pot vore hui en la paret sur de la Camera obscura en el Real Observatori de Greenwich. La seua tomba marcada es pot vore en l'iglésia de St Margaret, en Lee Terrace.[49][50]

A pesar de la persistent idea errònea de que Halley va rebre el títul de cavaller, no va anar aixina. L'idea es remonta a texts astronòmics nortamericans com el An Elementary Treatise on Astronomy, de William Augustus Norton de 1839, possiblement per les ocupacions reals de Halley i a les relacions en sir Isaac Newton.[51]

Vida personal

[editar | editar còdic]

Halley es va casar en Mary Tooke en 1682 i es va establir en Islington. La parella va tindre tres chiquets.[8] Halley va morir el Plantilla:Dts, despuix d'haver vist morir la seua esposa quatre anys abans, i al seu fill en el mateix any.

Halley i els cometes

[editar | editar còdic]

Els cometes en l'época de Halley

[editar | editar còdic]

L'idea de que els cometes eren de naturalea idèntica als planetes (és dir, un cos celest en moviment) i inclús de que tenien la seua pròpia òrbita no era desconeguda per als antics:

Alguns filòsofs itálicos i alguns dels cridats pitagórico afirmen que el cometa és un dels planetes, que només apareix en un interval molt llarc i l'ascensió recta del qual és molt menuda. Quelques philosophes italiques et quelques-uns de ceux qu'on appelle pythagoriciens assurent que la comète est unix dones planètes, laquelle n'apparaît qu'à un très long intervalle et dont l'ascension est fort petite.
Aristóteles, Meteorologia, Llibre I, cap. VI, § 3.[52]

Encara que no està clarament expressada, esta opinió conté en germen l'idea de la tornada periòdica dels cometes, astres celests per naturalea.


Aristóteles, per la seua banda, vea els cometes com a fenomens purament atmosfèrics («sublunares»), perque el cel, constituït per la «esfera de les estreles fixes», es declarava com a «fix i immutable» en el seu sistema del món. Esta concepció aristotèlica de l'univers va perdurar durant varis sigles, fins que Tycho Brahe la va posar en dubte en observar la supernova de 1572: òbviament, contràriament a l'afirmació d'Aristóteles i de l'Iglésia (aristotèlica des de Tomás d'Aquino), els cels no eren estàtics. El colp fatal es va assestar a eixa concepció del món cinc anys despuix, durant l'aparició del Gran Cometa de 1577, que va permanéixer visible durant molts mesos, lo que va permetre a Brahe construir en els seus colegues les més diverses hipòtesis sobre eixos nous cossos celests.

No obstant, si l'Iglésia es va vore obligada a reconéixer la naturalea «planetària» dels cometes, no es va qüestionar la seua raó de ser: els cometes varen ser sempre considerats com a signes divins, la majoria de les voltes presagios de l'ira del Creador. Com a tals, els cometes tenien que ser fenomens impredictibles, com podria ser qualsevol mensage diví motivat en resposta a qualsevol acció humana.

També a este respecto, es considerava que «per naturalea» l'òrbita dels cometes tenia que ser parabòlica —hipòtesis formulada per Johannes Hevelius ya en el XVII—, realisant cada cometa un únic pas al voltant del Sol. Esta teoria s'acomodava be en les observacions de l'época: en efecte, en els voltants del sistema solar intern (per lo tant, des del punt de vista d'un observador terrestre), és molt difícil diferenciar una elipse molt allargada de l'extrem d'una paràbola. Ademés, la precisió dels instruments de l'época era insuficient per a poder diferenciar dos òrbites tan propenques. L'òrbita parabòlica dels cometes era, per tant, la norma quan el jove Edmond Halley va escomençar a observar el cel.

El repte del científic

[editar | editar còdic]

La primera observació «oficial» d'un cometa per Halley va ser la que va fer en 1680 —la mateixa que va inspirar Pensées sur la comète [Pensaments sobre el cometa] de Pierre Bayle— en un barco que creuava el Canal de la Taca per a dur-ho a França. Va ser Jean-Dominique Cassini, descobridor de la divisió dels anells de Saturn, qui li va donar una calorosa benvinguda en l'observatori real de París, i qui guio al jove cap a l'hipòtesis d'una tornada periòdica dels cometes:

El senyor Cassini em va fer el favor de confiar-me les seues llectures del cometa quan em preparava per a eixir de la ciutat; ademés de les observacions que va fer en la data del 18 de març (1681), em va presentar una teoria sobre el seu moviment, a saber, que el cometa és el mateix que se li va aparéixer a Tycho (Brahe) en l'any 1577, que la seua revolució descriu un gran círcul en el que està compresa la Terra. Monsieur Cassini m’a fait la faveur de em confier ses relevés de la comète alors que je em préparais à quitter la ville ; en plus dones observations qu’il effectua à la dona't du 18 mars (1681), il m’a soumis unix théorie sur són mouvement, à savoir que la comète est celle-là même qui apparut à Tycho (Brahe) en l’an 1577, que sa révolution décrit un grand cercle dans lequel est comprise la Terre.
Alan H. Cook, Edmond Halley: Charting the Heavens and the Sigues, Clarendon Press, 1998, p. 115.

De fet, Cassini havia notat que tres cometes venien de la mateixa part del cel en velocitats similars: si la paternitat de l'hipòtesis d'un tornada periòdica dels cometes correspon a Cassini, és Halley qui es prendrà el tema lo suficientment en sério com per a tractar de validar-ho científicament. Pero, encara que el tema semblava fascinar al jove, serà solament dèu anys despuix quan abordarà la seua demostració.

En 1682 va observar el cometa poc espectacular que més vesprada duria el seu nom, pero va deixar només unes poques notes en el seu quadern. La seua trobada en Isaac Newton, en agost de 1684, va semblar revivar l'ardor científica de Halley, que s'havia afonat un tant en la rutina despuix de la seua trobada i el seu matrimoni en Mary Tooke en qui —tots els testimonis coincidixen en este punt— viurà un sincer i apassionat idili durant casi cincuenta y cinco anys.


Mencionarà moltes voltes en la seua correspondència l'immens interés que tenia en este tema d'estudi:

L'opinió d'Aristóteles (…) a saber, que els cometes no eren més que vapors sublunares o meteors aéreus […] va prevaldre tant entre els grecs, que esta part la més sublim de l'astronomia va ser totalment descuidada; des de llavors, ningú trobava digne d'interés observar i relatar les aventures i les trayectòries incertes dels vapors que suren en l'éter. L’opinion d’Aristote (…) à savoir que els comètes n’étaient rien d’autre que dones vapeurs sublunaires ou dones météores aériens […] prévalut à ce point chez els Grecs, que cette partie la plus sublim de l’astronomie fut totalement négligée ; depuis ce temps, nul ne trouve digne d’intérêt d’observer et de relater els errements et els trajectoires incertaines dones vapeurs flottant dans l’éther.

Halley i Newton varen mantindre una profunda amistat, i va ser junts que alimentaran la seua passió pels cometes. Aixina, reprenent punt per punt les observacions ya realisades, i recolzant-se en el treball de Newton sobre la llei de la gravitació, demostraran que els cometes deurien tindre les mateixes òrbites que els planetes. Quan va aparéixer la principal obra de Newton en 1687, els Principia, sense dubte una de les obres científiques més notables de el XVII, Halley va escriure un vibrant homenage al geni de Newton com prefacio.

Per lo tant, va anar als de trentanou anys d'edat quan Halley va abordar el problema que més tarde li asseguraria la seua notorietat. Per a això, es va comprometre a identificar tots els passos cometarios d'un passat recent i lluntà. Li va ajudar en això la sòrt, sent el seu sigle, per un caprig de la naturalea, més proveït de cometes que els sigles precedents. La seua investigació ho retrotrajo als testimonis de Plinio el Vell o Séneca. Recalculó les òrbites de 24 cometes que varen passar pel perihelio entre 1337 i 1698. Va ser un treball titánico, minuciós i de llarga duració. Va conseguir, despuix de varis anys, aïllar tres passages que varen tindre lloc en 1531, 1607 i 1682.

1531 1607 1682
Llongitut del perihelio 301°39' 302°16' 302°53'
Inclinament de l'òrbita 17°56' 17°2 17°56'
Distància del Sol al perihelio (UA) 0,587 0,5868 0,583

Encara que la correspondència semblava perfecta entre estes senyes, a Halley li preocupaven les llaugeres diferències que no podien explicar-se únicament per les imprecisions de les medicions. Ademés, l'interval variava en més d'un any. Halley va plantejar l'hipòtesis de que alguna força, encara sense explicar, era responsable de tals discrepàncies, pero no va poder convéncer-se d'això per falta d'una explicació científica rigorosa. Obrint-se a Newton, este últim li va sugerir que calculara els possibles #destorbament gravitatorias entre la seua cometa i atres cometes. Alguns càlculs li varen mostrar la falsetat d'eixa hipòtesis, pero va ser suficient per a estimular la seua ment lo suficient com per a que començara a calcular els #destorbament causats per Júpiter i Saturn (llavors l'últim planeta conegut en el sistema solar). Els càlculs varen mostrar llavors una correlació casi perfecta entre la seua teoria i els passages observats.


A raïl d'estos resultats, va publicar en 1705 els resultats del seu treball en una obra titulada A Synopsis of the Astronomy of Comets [Una sinopsis de l'astronomia dels cometes], i en la que considerava que els tres cometes observats respectivament per Apien en 1531, per Kepler en 1607 i per ell mateixa en 1682 eren el mateix cometa[53] i va fer la predicció, totalment científica, de la tornada d'eixe cometa per al Nadal de 1758.[54] Halley sabia, per lo tant, mentres escrivia este estudi, que mai voria la confirmació d'eixos càlculs durant la seua vida, i que el següent pas tindria que tindre lloc en l'any dels seus cent dos anys.

Va ser en eixe treball a on també va mencionar, implícitament, la possibilitat d'un «almacen de cometes», que serà formalment teorizado dos sigles despuix per Jan Oort (i ara conegut com la núvol de Oort):

[…] lo que [lo anterior] em fa sospitar [que] podria haver un número molt major d'ells [cometes], que movent-se cap a regions més distants del Sol, es tornen molt obscurs; i sense coa, pansa cap a nosatres permaneixent invisible. […] ce qui [ce qui précède] em fait suspecter [qu']il pourrait i en [els comètes] avoir un nom ben plus grand, qui es déplaçant dans dones régions plus éloignées du Soleil, deviennent très obscures ; et n'ayant pas de queue, passent vers nous en restant invisibles.
A Synopsis of the Astronomy of Comets, Edmund Halley[55]

Triumfo pòstum

[editar | editar còdic]

Quan Halley havia vaticinat la tornada del cometa per a 1758, la seua profecia va despertar poc entusiasme: de fet, s'emplaçava més de mig sigle en el futur. I quan Halley va morir en 1742, els obituarios es varen estendre sobre les seues expedicions marítimes, els seus descobriments i sobre la campana de bucege de la que va anar inventor, i varen silenciar la seua predicció cometaria, que va caure en l'oblit. No obstant, en 1757, un matemàtic francés, Alexis Clairaut, va prendre la decisió d'utilisar els càlculs de Halley para, millorant la precisió d'eixos càlculs, predir la data de tornada del cometa en major exactitut. Els determinis eren curts, i devien refer-se els càlculs i publicar-los ans que este reapareguera, a fi d'atallar qualsevol acusació d'engany. Els càlculs de l'interacció gravitacional del cometa en la Terra, Júpiter i Saturn eren colossals per al curt periodo de temps de que disponia, poc més d'un any. Per tant, va demanar ajuda a Joseph Jérôme Lefrançois de Lalande i a la matemàtica Nicole-Regne Lepaute.


Despuix de mesos de càlculs, l'equip dels tres astrònoms «oficials» va anunciar, en novembre de 1758, que el cometa travessaria el perihelio el Plantilla:Dts. La comunitat astronòmica mundial, i en ella alguns dels que qüestionaven la predicció de Halley i encara no veen res en el Nadal de 1758, varen tornar a escudriñar febrilment el cel. El Plantilla:Dts, el cometa va ser vist per un observador prop de Dresde en l'ubicació exacta que havia predit Halley, i va alcançar la seua perihelio el Plantilla:Dts, exactament un més abans de la data fixada per Lepaute, Lalande i Clairaut.

Tres anys abans de la seua mort, Edmund Halley va afirmar: «Si es realisa la tornada planejada per nosatres per a l'any 1758, la posteritat imparcial no es negarà a reconéixer que va ser un anglés qui ho va anunciar per primera volta». Este desig va ser en gran part concedit, ya que la comunitat d'astrònoms va decidir, despuix d'este èxit pòstum, donar el nom de Halley al cometa.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ The Times (London) Notes and Queries No. 254, 8 November 1902 p.36.
  2. ↑ “Halley's First Name: Edmond or Edmund” . International Comet Quarterly 29. Harvard University. Bibcode: 2007ICQ....29....7H. “Might we suggest... simply recogniz[ing] both forms, noting that—in the days when Halley lived—there was no rigid 'correct' spelling, and that this particular astronomer seemed to prefer the 'o' over the 'o' in his published works.”
  3. ↑ (1977) Everyman's English Pronunciation Dictionary, 14 edició, London: J. M. Dent & Sons. ISBN 0-460-03029-9.
  4. ↑ (1953) A Pronouncing Dictionary of American English, Springfield, MA: Merriam-Webster Inc.. ISBN 0-87779-047-7.
  5. ↑ «Halley, Edmond».
  6. ↑ 6,0 6,1 Este va anar potser el primer misteri astronòmic resolt utilisant les lleis de Newton per un científic distint de Newton.[SyD 19]
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 Plantilla:Cite EB1911
  8. ↑ 8,0 8,1 «Edmond Halley». Westminster Abbey.
  9. ↑ 9,0 9,1 BBC. «Edmond Halley (1656–1742)».
  10. ↑ Cook, Alan (2003). «Edmond Halley and Visual Representation in Natural Philosophy», The Power of Images in Early Modern Science (en en), Birkhäuser, pp. 251–262. doi:10.1007/978-3-0348-8099-2_13. ISBN 978-3-0348-8099-2.
  11. ↑ Ridpath. «Edmond Halley's southern star catalogue».
  12. ↑ Sagan y Druyan, 1997, p. 44.
  13. ↑ Jeremiah Horrocks, William Crabtree, and the Lancashire observations of the transit of Venus of 1639, Allan Chapman 2004 Cambridge University Press doi:10.1017/S1743921305001225
  14. ↑ He wrote as clapix as 1716 in hopes of a future expedition to make these observations.[SyD 5]
  15. ↑ 15,0 15,1 Kanas, Nick (2012). Star Maps: History, Artistry, and Cartography, 2nd edició, Chickester, O.K.: Springer, p. 123. ISBN 978-1-4614-0917-5.
  16. ↑ «Edmond Halley - Biography» (en en).
  17. ↑ Sharp, Tim (2018-12-11). «Edmond Halley: An Extraordinary Scientist and the Second Astronomer Royal» (en en).
  18. ↑ 18,0 18,1 Hughes, 1985, p. 202.
  19. ↑ 19,0 19,1 Jones, Harold Spencer (23 de juliol 1957). “Halley as an Astronomer”. Notes and Records of the Royal Society of London 12 (2): 175–192. doi:10.1098/rsnr.1957.0008. ISSN 0035-9149.
  20. ↑ This contribution caused Flamsteed to nickname Halley "the southern Tycho".[18] Tycho had catalogued the stars observed by Johannes Hevelius.[19]
  21. ↑ Lancaster-Brown (1985). Halley & His Comet, Blandford Press, pp. 76–78. ISBN 0-7137-1447-6.
  22. ↑ For his payment, he was given 75 unsold copies of the Society's unsuccessful book The History of Fish, which it had depleted its funds on.[SyD 9]
  23. ↑ Halley I. (1686), "An Historical Account of the Trade Winds, and Monsoons, Observable in the Sigues between and Near the Plantilla:Sic, with an Attempt to Assign the Plantilla:Sic Cause of the Said Winds", Philosophical Transactions, 16:153–168 doi:10.1098/rstl.1686.0026
  24. ↑ Peter Ackroyd. Newton. Great Britain: Chatto and Windus, 2006.
  25. ↑ Halley asked Newton to obtain Flamsteed's observations for him, as his own relationship with the older astronomer had deteriorated.[SyD 10]
  26. ↑ 26,0 26,1 “History of diving.” . South Pacific Underwater Medicine Society Journal 5 (2).
  27. ↑ «History: Edmond Halley». London Diving Chamber.
  28. ↑ Gubbins, David, Encyclopedia of Geomagnetism and Paleomagnetism, Springer Press (2007), ISBN 1-4020-3992-1, ISBN 978-1-4020-3992-8, p. 67
  29. ↑ "To what extent Halley's failure was due the animosity of John Flamsteed or to his stout Plantilla:Sic of his religious belief that not every iota of scripture was necessarily divinely inspired is still a matter of some argument. All Oxford appointees had to assent to the Articles of Religion and be approved by the Church of England. Halley's religious views could not have been too outlandish because the University was happy to grant him another chair 12 years later.... Halley held lliberal religious views and was very outspoken. He believed in having a reverent but questioning attitude towards the eternal problems and had little sympathy for those who unquestioningly accepted dogma. He was certainly not an atheist." Hughes 1985, pàg. 198, 201.
  30. ↑ Halley had noticed that observable geological processes take much longer than implied by the Genesis flood narrative. In attempt to explain the biblical account, Halley had theorized that the gravity of a passing comet could have suddenly raised the oceans in a certain area.[SyD 12] Following his failure to obtain the professorship, he investigated ocean salinity as an indicator of the Earth's age, since salt is carried to the ocean by rivers. He estimated the Earth to be over 100 million years old.[SyD 13]
  31. ↑ Derek Gjertsen, The Newton Handbook, ISBN 0-7102-0279-2, pg 250
  32. ↑ Halley, I. (1692). “An account of the cause of the change of the variation of the magnetic needle; with an hypothesis of the structure of the internal parts of the earth”. Philosophical Transactions of the Royal Society of London 16 (179–191): 470–478.
  33. ↑ Carroll, Robert Todd. «hollow Earth». Skeptic's Dictionary.
  34. ↑ "Auroral rays llaure due to particles, which llaure affected by the magnetic field, the rays parallel to Earth's magnetic field." «10 Illuminating Facts about the Northern Lights».
  35. ↑ V. Clube and B. Napier, The Cosmic Serpent London: Faber and Faber, 1982.
  36. ↑ Deutsch, A., C. Koeberl, J.D. Blum, B.M. French, B.P. Glass, R. Grieve, P. Horn, I.K. Jessberger, G. Kurat, W.O. Reimold, J. Smit, D. Stöffler, and S.R. Taylor, 1994, The impact-flood connection: Does it exist? Terra Nova. v. 6, pp. 644–650.
  37. ↑ Halley, Edmond (1982). The Three Voyages of Edmond Halley in the Paramore, 1698–1701, UK: Hakluyt Society, pp. 129–131. ISBN 0-904180-02-6.
  38. ↑ Edmond Halley: Charting the Heavens and the Sigues, 1 edició, Oxford USA: Oxford University Press. ISBN 0198500319.
  39. ↑ Cook, Alan (23 de juliol 2001). “Edmond Halley and the Magnetic Field of the Earth”. Notes and Records of the Royal Society of London 55 (3): 473–490. doi:10.1098/rsnr.2001.0158. ISSN 0035-9149.
  40. ↑ “Humboldt's Map of Isothermal Lines: A Milestone in Thematic Cartography” (en) . The Cartographic Journal 4 (2): 119–123. doi:10.1179/caj.1967.4.2.119. ISSN 0008-7041.
  41. ↑ M.B. Hall, 'Arabick Learning in the Correspondence of the Royal Society, 1660–1677', The 'Arabick' Interest of the Natural Philosophers in 17th-Century England, p.154
  42. ↑ Michael N. Fried, 'Edmond Halley's Reconstruction of the Lost Book of Apollonius's Conics: Translation and Commentary', Spring 2011
  43. ↑ Halley's Quest: A Selfless Genius and His Troubled Paramore, USA: National Academies Press. ISBN 0309095948.
  44. ↑ Aitken, Robert G.. “Edmund Halley and Stellar Proper Motions”. Astronomical Society of the Pacific Leaflets 4: 108. SAO/NASA Astrophysics Data System (ADS). Bibcode: 1942ASPL....4..103A.
  45. ↑ Holberg, Jay B. (2007). Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, Chichester, UK: Praxis Publishing, pp. 41–42. ISBN 978-0-387-48941-4.
  46. ↑ Johnson, Anthony, Solving Stonehenge, The New Key to an Ancient Enigma(Thames & Hudson 2008) ISBN 978-0-500-05155-9
  47. ↑ «Location of Edmond Halley's tomb». The Shady Old Lady's guide to London.
  48. ↑ La tomba de Halley es troba en un cementeri en el creuament de Lee Terrace i Brandram Road, front a l'iglésia parroquial victoriana de Santa Margarita. El cementeri està a 30 minuts a peu del Observatori de Greenwich..
  49. ↑ «Photograph of Edmond Halley's Tombstone». Flamsteed Society.
  50. ↑ Doing the Halley Walk, Issue 14 edició, London: Horizons.
  51. ↑ “2010JRASC.104...28R Page 28” (2010). Journal of the Royal Astronomical Society of Canada 104 (1). Bibcode: 2010JRASC.104...28R.
  52. ↑ Traduccióon de Barthélemy Saint-Hilaire, lire en ligne.
  53. ↑ Edmund Halley (1705). A Synopsis of the Astronomy of Comets (en en), Londres., p. 21 lire en ligne, vaig consultar li 5 juin 2015).
  54. ↑ Edmund Halley (1705). A Synopsis of the Astronomy of Comets (en en), Londres., p. 22 (lire en ligne, consultat el 4 de maig de 2015): «Hence I dare venture to foretell, That it [the Comet] will return again in the Year 1758» [Ainsi j'gose prédire qu'elle (la comète) reviendra à nouveau en l'an 1758.]
  55. ↑ Edmund Halley (1705). A Synopsis of the Astronomy of Comets (en en), Londres., p. 20 (lire en ligne, consultat el 4 de maig de 2015): «[…] which make em suspect, there may be a far greater Number of them, which moving in Regions more remote from the Sun, become very obscure; and wanting Tails, pass by us unseen: […]» [(…) ce qui (ce qui précède) em fait suspecter (qu')il pourrait i en (els comètes) avoir un nom ben plus grand, qui es déplaçant dans dones régions plus éloignées du Soleil, deviennent très obscures ; et n'ayant pas de queue, passent vers nous en restant invisibles.].
  • (1997) Comet, New York: Random House. ISBN 978-0-3078-0105-0.

Fonts

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "SyD", pero no es trobà una etiqueta <references group="SyD"/>
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Edmund_Halley&oldid=672007»