Restauració anglesa
La Restauració anglesa o Restauració dels Estuardo és el nom en el que es coneix al periodo de l'història d'Anglaterra que va començar en 1660 quan es va restablir la monarquia en la figura de Carlos II despuix de la Revolució anglesa. El terme s'aplica tant als fets que varen provocar la caiguda de la república establida per Oliver Cromwell i la conseqüent recuperació de la monarquia com a forma de govern, aixina com al periodo immediat a la pujada al tro de Carlos II.
Fi del protectorat
[editar | editar còdic]El Protectorat, la forma política establida per Cromwell en l'última etapa de la Commowealth despuix de la dissolució del parlament en 1653, podria teòricament haver perdurat si Richard Cromwell, qui havia segut nomenat Lord Protector despuix de la mort del seu pare, haguera segut capaç de continuar les polítiques que este havia instituït. No obstant, la seua debilitat política i de caràcter, aixina com la falta d'experiència militar i d'empatia dels seus adeptes cap a la seua persona li va impedir contar en la confiança del seu eixèrcit. Passats sèt mesos, el propi eixèrcit li va retirar del càrrec el 6 de maig de 1659, i reinstaló el Parlament d'Anglaterra.
Per la destitució de Richard Cromwell del govern, també se li varen retirar els múltiples privilegis militars en els que contava. Per això, [enllaç trencat] va ser nomenat membre del Comité de Seguritat i del Consell d'Estat i un dels sèt comissionats de l'eixèrcit. El 9 de juny de 1659, se li va nomenar comandant en cap de l'eixèrcit, no obstant, per les dimensions dels càrrecs militars, el seu poder va ser reduït en el Parlament que va elegir llimitar l'autoritat militar d'un modo semblat al del Parlament anterior a la Guerra Civil.
El 12 d'octubre de 1659, per decisió de Fleetwood, es va retirar del servici a John Lambert i a atres oficials i va ser designat cap del consell militar baix l'autoritat del Parlament. Per això, al sendemà Lambert va ordenar que es tancaren les portes de la Cambra dels Lores i que s'expulsara als seus membres, ya que vea la força militar que Fleetwood estava adquirint. El 26 d'octubre es va establir un nou comité de seguritat del que formaven part tant Lambert com Fleetwood, de modo que existia una aparent equitat militar entre abdós, qüestió que va aumentar quan Lambert va ser nomenat cap suprem de les tropes en Anglaterra i Escòcia, de les que Fleetwood era general. Lambert va ser enviat a reunir-se en George Monck, cap de les tropes en Escòcia, per a negociar en ell sobre una possible aliança militar en favor d'una reconciliació política.
Dita aliança no es va realisar de la forma que el parlament esperava. Monck, governador d'Escòcia en época dels Cromwell, va marchar cap al sur en les seues tropes per a replegar-se i realisar un possible atac en contra de les tropes angleses. L'eixèrcit de Lambert va escomençar a desvanir-se i va retornar a Londres en una cantitat molt menor a l'enviada. Aixina mateix, l'alvanç de Monck va ser constant i va aplegar a Londres sense trobar eixèrcit que ho detinguera. Els presbiterianos, exclosos de l'eixèrcit en 1648, varen ser cridats de nou a files de Lambert el 24 de decembre i es va restaurar un nou Parlament. Se li va retirar el poder a Fleetwood per considerar un abús de poder en la seua regència i va tindre que presentar-se davant el Parlament per a explicar el seu comportament, per això va ser encarcerat en la Torre de Londres el 3 de març de 1660 i va conseguir escapar d'ella un més més vesprada. De la mateixa forma, Lambert va intentar iniciar una nova guerra civil a favor de la Commonwealth, pero va ser capturat i l'iniciativa va ser erradicada pel mateix eixèrcit que encapçalava. D'esta forma, el Parlament va iniciar negociacions en la Casa Real Estuardo per a reinstaurar la monarquia.
Restauració de Carlos II
[editar | editar còdic]El 4 d'abril de 1660, en la Declaració de Breda, es varen fer públiques les condicions en les quals la Casa d'Estuardo, a través de la representació de Carlos II (qui ya era rei d'Escòcia i Irlanda) acceptaria la corona d'Anglaterra. Per això, Monck va organisar una convenció parlamentària que es va reunir per primera volta el 25 d'abril per a votar sobre quin seria la forma de govern que regiria a Anglaterra. Durant eixe temps, s'especulava que el fallo sobre la forma de govern cediria en favor de Carlos, per la qual cosa des dels aristócrates fins als més pobres varen tractar de congratular-se en el futur rei i manifestar-li la seua aprovació.
El 8 de maig es va proclamar que Carlos II havia segut fidel a Anglaterra, inclús encara despuix de l'eixecució de Carlos I que s'havia produït en el més de giner de 1649, en esta declaració, s'acceptava la monarquia de nou com a forma de govern. Carlos va retornar de l'exili el 23 de maig i va entrar en Londres el 29, dia del seu natalici. Per a celebrar la tornada de la seua majestad eixe dia es va convertir en festa oficial. Va ser coronat en l'abadia de Westminster el 23 d'abril de 1661.
El nou Parlament es va reunir per primera volta el 8 de maig de 1661 i va seguir fent-ho durant 17 anys fins a la seua dissolució el 24 de giner de 1679. És en este periodo en el que els partits Whig i Tory es consoliden i prenen els noms en els que se'ls coneix a la data.[1]
El 29 d'agost de 1660 es va dictar L'Acta de Perdó i Oblit, una llei que perdonava totes les traïcions prèvies a la corona, excloent de forma específica aquelles que estaven relacionades en el juí i eixecució de Carlos I. No obstant, no condonaba a les autoritats participants. Trentanou dels cinquanta inculpats, en la seua majoria juges, varen ser declarats culpables. D'estos, nou varen ser penjats acusats de traïció. Aixina mateix, als participants més importants en la conformació de la República, entre ells a el "Lord Protector", Cromwell, se'ls va sometre a juí encara despuix de fallits.
Carlos II es va guanyar la reputació d'amant de les diversions, en evident contrast en el govern restrictiu de Cromwell, i inclús se li va donar el malnom de Alegre Monarca. Al rei li agradaven les carreres de cavalls, les dònes, les festes i va anar un gran promotor de les arts i les ciències.
Més allà de ser una restauració de tipo polític, va ser la recuperació de les distintes tradicions catòliques que s'havien prohibit durant la regència Protestant del Lord Protector. Moltes de les costums abolides durant la regència, com el Nadal, es varen tornar a establir en Anglaterra. Els teatres varen reobrir les seues portes, tancades durant el protectorat d'Oliver Cromwell. La Comèdia de la Restauració es va convertir en un gènero clarament reconeixible i popular a partir de l'ascens de Carlos II, mostra del ple desenroll artístic que el monarca fomentava.
De la mateixa forma, l'impacte polític que va tindre va ser vast. Durant la restauració monàrquica es varen instaurar les Cambres que havien segut abolides durant el règim de Cromwell. La relació entre el Rei i el Parlament era imminent, pero també ho era la restricció del poder que en el seu temps havia tingut la Cambra dels Lores. L'influència preponderant de la Cámara en els assunts públics va ser a partir del regnat de Carlos II un fet cada volta més evident i segur.[2] La política en Anglaterra va tindre un canvi significatiu a partir d'este acontenyiment.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- Chesterton, G. K., Breu història d'Anglaterra, Tr. de Miguel Enjorn, Barcelona, Penya-segat, 2005.
- Guizot, Francois, Discurs sobre l'història de la Revolució d'Anglaterra, pròlec i traducció de Manuel Pedroso, Mèxic, Secretària d'Educació Pública, 1946, Colecció Biblioteca Enciclopèdica Popular, Tom 118.
- Harris, Tim, Restoration: Charles II and his Kingdoms, 1660-1685, Londres, Penguin Books, 2005.
- Hesketh, Pearson, Charles II, His life and Likeness, Londres, Heinemann, 1960.
- Hill, Christopher, Els Orígens Intelectuals de la Revolució Anglesa, Barcelona, Crítica, 1980.
- Holmes, Geoffey S., The making of great power: Clapix Stuart and Early Georgian Britain, 1660-1772, Londres, Longman Pub Group, 1993.
- Hutton, Ronald, Charles II, King of England, Scotland and Ireland, Londres, Oxford University Press, 1989.
- Trevelyan, George Macaulay, Història social d'Anglaterra, Mèxic, Fondo de Cultura Econòmica, 1984.
- Trevelyan, Geogre Macaulay, Història política d'Anglaterra, Mèxic, Fondo de Cultura Econòmica, 1984.
- Ridley, Jasper, Història d'Anglaterra, Mèxic, Institut Anglo-Mexicà de Cultura, 1985. p
- Speck, William Arthur, Història de la Gran Bretanya, Cambridge, Cambridge University Press, 1996.
- Woodwart, Ernest L., Història d'Anglaterra, Madrit, Aliança, 1974.
Notes
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Restauración inglesa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.