Conta en una població de Erro en la seqüencia d'órdens: la funció «getValue» no existix., lo que la convertix en la quarta ciutat més poblada de la província gaditana, despuix de Jerez de la Frontera, Algecires i Càdis, la tretzena d'Andalusia i la sexagèsima quinta d'Espanya. La densitat de població és considerablement elevada, pel número d'habitants i al seu reduït terme municipal. La seua extensió superficial és d'a penes 32 km², una de les més baixes de la província. Els seus coordenades geogràfiques són 36°28′ N, 6°12′ O. Es troba situada a una altitut mija de 8 m i dista aproximadament 14 quilómetros de la capital de la província.
La major part del municipi es troba enclavada en la cridada illa de León, característica per la seua escassa altitut, i en la que destaquen per altura el cerro dels Màrtirs i el cerro de Torre Alta. També pertany a Sant Fernando el chicotet illot de Sancti Petri. La localitat llimita geogràficament en Port Real (al nort i a l'est), en Càdis (a l'oest) i en Chiclana de la Frontera (a l'est i al sur); llimita geogràficament en el caño de Sancti Petri (que separa a l'Illa de Port Real i Chiclana), en la baïa de Càdis, en l'oceà Atlàntic i en el riu Arillo (que la separa de Càdis). La ciutat conta en dos plages, l'atlàntica i arenenca plaja de Camposoto, extensa plaja verge que és l'extrem sur del municipi, i la plaja de la Casería, chicoteta plaja fangosa situada en aigües de la baïa, al nort del terme municipal.
A pesar d'estar habitada des de la prehistòria, com ho atesten els numerosos jaciments arqueològics descoberts en l'urbs,[4] no va ser fins a l'arribada dels fenicios, que varen construir en l'illa de Sancti Petri el Temple d'Hércules i varen introduir activitats tan importants per a la ciutat com la salazón, quan es va assentar un núcleu de població en l'illa. A partir de l'arribada d'este poble, que va fundar la ciutat de Càdis, s'inicia la dependència de Sant Fernando de la capital de la província. Posteriorment varen aplegar els cartagineses, que varen continuar rendint cult al temple; els romans, que varen establir indústries alfareras i varen construir un aqüeducte sobre el que més vesprada es va edificar el pont Zuazo, via d'accés a Sant Fernando i, per lo tant, a Càdis; els visigodos i els àraps. En esta época es va edificar el castell de Sant Romualdo, entorn al com va créixer la futura ciutat de Sant Fernando. En l'any 1264 el rei castellàAlfonso X el Sabio va arrebatar la regió gaditana als àraps.
I és en el Teatre de les Corts, llavors cridat Teatre Còmic, a on va tindre lloc l'acontenyiment més important de l'història de Sant Fernando, ocorregut a principis de el XIX, durant la Guerra d'Independència Espanyola: la redacció de la primera constitució lliberal espanyola i la tercera del món, la Constitució Espanyola de 1812. Durant el periodo que va des de setembre de 1810 fins a febrer de 1811, mentres l'illa de León era sitiada per les tropes napoleòniques i era, junt en Càdis, l'únic bastió de la resistència espanyola front al invasor, es varen reunir en el Teatre de Comèdies els diputats, que varen elaborar el text constitucional que finalment es va promulgar en Càdis, per lo que la capitalitat d'Espanya es va situar en Sant Fernando. Gràcies a este fet, la localitat va obtindre el títul de Ciutat i el nom de Sant Fernando, en honor al llavors monarca Fernando VII.
En 1823, a la caiguda del Trieni Lliberal, la ciutat va ser invadida per tropes franceses al servici de l'absolutista Fernando VII, conegudes com els Cent Mil Fills de Sant Luis, permaneixent fins a 1828. Posteriorment, la ciutat va ser escenari d'acontenyiments rellevants per al conjunt de la nació, com els fets ocorreguts durant la Revolució de 1868 (La Gloriosa), quan l'almirant Juan Bautista Topete es va pronunciar contra el govern d'Isabel II, o durant la Primera República, despuix de la proclamació del Cantó de Càdis, quan es varen produir greus enfrontaments en la localitat entre marins i republicans.
El XX comença en un periodo obscur per a l'economia isleña per la crisis de l'indústria naval, motivada per la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Este fet va propiciar el tancament temporal de les drassanes de la Carraca. Ademés, a la crisis naval es varen unir les de les salinas i les almadrabas, activitats que varen perdre la seua anterior importància i ya no la varen recuperar. Els dos successos de més importància per a la ciutat en la primera mitat de el XX varen ser la construcció de la nova sèu de la Capitania General, en 1917, i l'establiment en l'Atarassana de la Carraca, en 1942, de l'Empresa Nacional Bazán. En la segona mitat de el XX i la primera década de el XXI, el creiximent demogràfic de Sant Fernando ha segut prou notable, passant dels 30 000 habitants que tenia a principis de sigle fins als 110 000 en els que conta en l'actualitat; a pesar d'això, la situació econòmica de la ciutat és mala per la crítica situació del sector naval i a l'inexistència d'atres indústries.
En 2008, en l'aprovació de la Llei 8-08/PL-000003, Sant Fernando va ser inclós entre els municipis de gran població d'Andalusia,[5] que es troben somesos a un règim d'organisació especial d'acort en la Llei de Grans Ciutats d'Espanya.[6]
Toponímia
Programa de teatre a on es menciona la Real Illa de León
L'actual nom de Sant Fernando li va ser otorgat, junt en el títul de Ciutat, pel rei Fernando VII pels fets ocorreguts en la localitat durant la Guerra d'Independència Espanyola. Este nom no deriva d'un atre anterior, com succeïx en molts llocs. Anteriorment es va conéixer al municipi en el nom d'Illa de León (d'ahí la denominació popular de L'Illa), calificatiu en el que li la coneixia des de el XV. El terme illa era per l'element geogràfic sobre el que s'assenta la ciutat, i el terme de León a la família Ponce de León, que era la propietària de l'illa en el XV. Encara que esta no és l'únic orige que se li atribuïx al nom de l'illa de León: per a alguns autors pot vindre del famós acte en el que Hércules va véncer i va matar a un lleó, fet que, segons la llegenda, es va poder produir en les antigues Illes Gadeiras (actual Baïa de Càdis).
Gentilici
El gentilici oficial pel que es coneixen als habitants és el de isleño, -a, assignat per l'antiga denominació de la ciutat. Encara que, com succeïx en el nom de la ciutat, existix una denominació popular per als habitants de Sant Fernando: cañaílla. L'orige d'este gentilici, que és el més comú no solament en Sant Fernando sino en tota la regió gaditana, està en el molusc del mateix nom (Murex brandaris), que és molt comú en la zona.
L'actual escut de la localitat de Sant Fernando data de l'any 1821 i va ser dissenyat originàriament per Gregorio Rodríguez Pol d'acort en les lleis de blasón de l'época. Posteriorment l'escut ha sofrit modificacions fins a quedar com és en l'actualitat. En l'escut es reflectixen els ideals de la Constitució Espanyola de 1812, carta magna que va ser redactada en Sant Fernando.
Els elements que apareixen en l'escut són el Pont Zuazo, entrada històrica de la ciutat, per la que no varen poder passar els francesos; les ones azur, que representen al Caño de Sancti Petri, braç de mar que rodeja la ciutat i que servia en el passat com a defensa natural; les Columnes d'Hércules, que representa la conquista, segons la mitologia, de les illes Gadeiras per part d'Hércules; la clau d'or, que reflectix la inexpugnabilidad de la ciutat front als invasores; els anys 1810 i 1820, dates importants per a la localitat, el lema Unió i Força, que representa els ideals de la Constitució i de la Defensa de la ciutat; i el sol naixent, que reflectix l'esperança del poble en els ideals de llibertat. L'escut està coronat per la Corona Real. Durant la República es va suprimir la Corona Real i es va afegir un ancora, símbol que representava la presència de la Marina en la ciutat.
La bandera del municipi isleny ha segut completament blanca des de la seua adopció en 1989 fins al 2010. Despuix de la commemoració del Bicentenario de les Corts de Càdis este color ha segut substituït pel blau. En el centre de la bandera se situa l'escut municipal.
Sant Fernando és eminentment pla, en zones situades inclús per baix del nivell de la mar, i molt fangoso, sent solcat per numerosos caños mareales, com el Caño de Sancti Petri i el Riu Arillo. És molt poc freqüent trobar-se algun terreny elevat, destacant el cerro dels Màrtirs, a on s'alça l'ermita del Cerro dels Màrtirs), que alcança els 35 m d'altitut; i el cerro de Torre Alta (a on es troba el Real Observatori de Marina), que és una de les majors altures de tot el municipi, en 40 m d'altitut. El centre urbà es troba a 25 m sobre el nivell de el mar.
L'història geològica de Sant Fernando s'inicia en el cerro dels Màrtirs i les seues afores, lloc a on s'han trobat els materials més antics, tals com argilas i algepss en voras d'arenisques i dolomías, aixina com chicotets blocs de roques eruptivas. La situació d'estos materials en esta zona del sur isleny és el motiu de que en este lloc s'hagen trobat els restants de presència humana primitiva més antics de tota la localitat. A partir de l'Era Terciaria apareixen atres materials, també en la zona de Camposoto i del cerro dels Màrtirs. Del Mioceno daten les margues blanques de l'ala nort del cerro, conegudes com albarizas o moronitas. Del Plioceno són les arenes grogues de la cara sur del cerro i de les zones pròximes a la plaja de Camposoto. Al Pleistoceno Superior pertany la pedra ostionera, conglomerat cementado format per restants de closquesmarinas i pedras erosionades sobre la que s'assenten les ciutats de Càdis, El Port de Santa María, Port Real, Chiclana de la Frontera i Sant Fernando. Esta pedra ostionera és el material més utilisat en les principals construccions de la baïa de Càdis. L'actual terme municipal de Sant Fernando, és dir, l'Illa de León, és el resultat de la combinació de factors climàtics i tectónicos ocorreguts durant el periodo Pleistoceno. Posteriorment la mar s'encarregaria de terminar de molejar el paisage gadità. El depòsit de sediment del riu Guadalete formaria les illes sobre les que els fenicis varen alçar la ciutat de Gadir: l'archipèlec de les Gadeiras. Estes tres illes (Erytheia i Kotinoussa, que es trobarien repartides entre l'actual Càdis i l'Illot de Sancti Petri; i l'illot sobre el que s'assentaria Sant Fernando, del que no hi ha acort per a nomenar (Antípolis o Cimbis) evolucionarien fins a convertir-se en l'actual illa gadità-isleña.
Orografia
La formació geològica de Sant Fernando ha segut deguda principalment, com en el restant de la baïa gaditana, a la sedimentació de materials arrastrats pel riu Guadalete. Este fet ha provocat que l'altitut mija del municipi siga de huit metros, encara que en les afores de la ciutat, és dir, en les marismas i salinas, s'alcancen nivells inferiors al nivell de la mar.
Encara que casi tot el municipi està format per sedimentació de materials, existixen zones que presenten materials anteriors a estos depòsits, datats del Mioceno i del Plioceno. El cerro dels Màrtirs és la part més antiga de la ciutat, encara que la seua altitut és d'aproximadament vint metros, lo que vol dir que hi ha edificis en l'urbs més alts que este cerro. A pesar de ser la formació de relleu més antiga de Sant Fernando no per això és la de major altitut. La major altitut de la localitat és el cerro de Torre Alta, situat en el centre-oest del centre urbà i d'uns trenta metros d'altitut. Sobre este cerro es va construir l'Observatori Astronòmic de Marina i la Torre Alta, aixina com en el cerro dels Màrtirs es va edificar una menuda ermita en honor als copatronos de la ciutat, Sant Servando i Sant Germán.
La franja de costa de la baïa, és dir, en la part nort-occidental del municipi, es caracterisa per la presència de fango en la vora. Destaquen la Punta Pedrera, promontori rocós de superfície triangular que s'adinsa en el sac intern de la baïa i que conta en un conjunt de polvorins militars i en una muralla; la plaja de la Casería i Caño Herrera, chicotetes plages en poca arena puix la fonamentació del pont Carranza construït en 1969 impedix la seua regeneració natural per la corrent de les marees en les corrents de les marees. Per tant necessiten que Mig ambient les regenerecita requerida. En la que destaca la presència de les tres torres més altes de la ciutat; i dos chicotetes ensenars, la Ensenar de Santibáñez, entre punta Pedrera i riu Arillo, a on es troba el Centre Comercial Baïa Sur; i la Ensenar de Ossio, entre la punta i la plaja. En l'extrem nort de Sant Fernando i banyat per aigües de la baïa es troba l'Atarassana de la Carraca, armería i drassana militar; i en el sur el Riu Arillo, braç de mar que separa Càdis de Sant Fernando.
En la porció de costa atlàntica, en la part suroccidental del municipi, es troba la plaja de Camposoto. Esta plaja verge s'estén des del llímit en Càdis fins a la Punta del Boqueró, que és el llímit sur de la localitat isleña. Esta plaja, també coneguda com a plaja del Castell, es troba a uns quatre quilómetros del núcleu urbà i té una llongitut de sis km, dels que solament dos són utilisables per la població civil, ya que el restant és propietat del Ministeri de Defensa. Esta plaja es caracterisa per presència d'una série de dunas i per l'existència de dos búnkeres de la Guerra Civil (el Búnker 1 i el Búnker 2). En la Punta del Boqueró també existixen fortificacions, encara que més antigues (la Bateria de Aspiroz, la d'Urrutia i la de Sant Genís). Front a la plaja es troba l'Illot de Sancti Petri, chicoteta ínsula sobre la que s'alça el castell del mateix nom i en la que la llegenda situa l'antic Temple d'Hércules Gadità. voreja el marge oriental de la ciutat, des de l'Atarassana de la Carraca fins a la Punta del Boqueró. Este braç de mar separa a l'illa de Càdis i Sant Fernando del restant de la península. D'ell partixen atres caños menors: el Caño del Zaporito (junt al molí de marees homònim),[7] el Caño Zurraque (junt al Pont Zuazo) i els caños de les Astilas o caño 16, la Machina, Epantatajero i la Culebra (en les afores de la Carraca), ademés de ser la desembocadura del chiclanero Riu Iro.
Clima
Sant Fernando té un clima subtropical, en influències del clima Mediterràneu, i en importants influències del oceà Atlàntic, que suavisa i modera les temperatures durant tot l'any. La temperatura mija ronda els 18,6 °C. La ciutat goja d'aproximadament 3000 horas de sol al any. Les precipitacions miges ronden els 476 mm, sent decembre el més més plujós i els mesos d'estiu els més secs.
Entorn natural
Centre de visitants del parc natural Baïa de Càdis en Sant Fernando
Casi tres quartes parts del terme municipal de Sant Fernando es troba dins del parc natural de la Baïa de Càdis. Esta part està formada per marismas, caños i antigues salinas; gran part d'ella està inundada permanentment i una atra part durant la pleamar. Dins del municipi hi ha vàries zones d'interés ecològic: el Parage Natural de l'Illa de Sancti Petri, el Toll de Camposoto (estany dulcícola) i la Punta del Boqueró. L'influència del mar i el clima mediterràneu són les claus que determinen les especials característiques ecològiques d'este chapull.[8][9][10][11]
En les zones llitorals fangosas són abundants les cañaíllas, verdigones, pechinas, camarons i carrancs, també presents en les salines a on ademés es capturen els cridats peixos de estero: palayes, lubinas, dorades i planes. l'extracció de sal ha segut una de les activitats fonamentals en el desenroll econòmic de la ciutat, encara que actualment a penes existixen salines en funcionament, ya que han segut substituïdes per piscifactorías. La crisis d'este sector ha tingut efectes molt negatius per al mig ambient isleño, ya que ha supost la farcidura i dessecació de mils d'hectàreas de marisma per a us urbà.
Aus com els alcatraces, somormujos, cormoranes, gavinas i vàries espècies limícolas (denominades aixina perque estan adaptades per a alimentar-se en el fango o rovina) són freqüents en les plages. En les zones d'esteros i salines anidan cigüeñuelas, garzas i avocetas. Despuix de la seua transformació per a cultius aquàtics també acodixen espècies com el flamenc o l'àguila peixcadora.
Plaja de Camposoto: és una de les millors plages del llitoral gadità i, per extensió, d'Espanya, en 9 km de costa. Es troba situada en el parc natural de la Baïa de Càdis. Està considerada una de les plages més netes i vérgens del llitoral per la calitat de les seues aigües, no estant autorisat en ella cap tipo de construcció fixa ni permanent. Magnífic sistema dunar, s'estén des del castell de Sancti Petri, (lloc denominat Punta del Boqueró fins al riu Arillo (final del terme municipal). Aixina mateix conta en tots els servicis propis per a la comoditat i seguritat propis del turisme ademés de ser portadora de bandera blava.[12][13] No obstant, esta plaja es caracterisa per l'estat natural en el que es troba, i no pel seu turisme.[14]
Plaja de la Casería: en vistes a la baïa de Càdis, alberga un dels tres clubs de peixca existents en la ciutat. Junt a la plaja s'alcen les tres torres de la Casería de Ossio, els edificis més alts de la ciutat. És tradicional d'esta plaja la celebració la Nit de Sant Joan en la crema dels Juanillos.
Senderisme
Existixen quatre senderes en les afores del núcleu urbà:[15]
El cèntric carrer Mestre Portela, cridada popularment carrer AmplePlaca que senyala el nom d'un carrer de la ciutat (en este cas el carrer Barceló) en l'escude municipal
La moderna ciutat de Sant Fernando va sorgir en l'Edat Mija, quan el rei castellàAlfonso X el Sabio, despuix de la reconquista de la regió en l'any 1264, va començar a repoblar estes terres en gents procedents de Cantàbria (procedents de Santander, Laredo i Castro Urdiales). A partir de el XVI la ciutat va començar a aumentar la seua població, i va continuar creixent l'els sigles XVII, XVIII i XIX. El XX ha segut el de major creiximent, ya que la ciutat ha creixcut de tal manera que a penes queden terrenys en els que seguir construint.[17]
Anteriorment, havien existit chicotets núcleus de població, poblats que no podien comparar-se en la veïna i pròspera Càdis pero que contaven en abundants indústries alfareras, d'extracció de púrpura i de salazón de peix, ademés d'almadrabas, salinas i zones de cultive, els productes de la qual eren transportats a la capital gaditana. En época romana existien dos chicotets poblaments, el Ad Pontem (entorn al vell aqüeducte sobre el que s'assenta el Pont Zuazo) i el Ad Herculem (prop de l'antic Temple d'Hércules Gadità, en l'actual Illot de Sancti Petri). En época republicana els notables gaditans varen construir en l'illa vivendes residencials (com succeiria en l'Edat Moderna), per lo que es va convertir en el segon núcleu de població més gran de la Baïa de Càdis, per supost, despuix de Càdis.
Els repobladores càntabres varen construir chicotets núcleus urbans entorn al castell de Sant Romualdo, conegut com Logar de la Pont i al voltant del Real Carenero. L'adquisició de l'Illa de León per part de la família Zuazo va ser un fet a tindre en conte en el desenroll de la localitat, ya que esta família, i especialment Pedro de Zuazo, varen promoure el desenroll d'activitats agrícoles i salineras en la localitat, ademés de reconstruir el vell pont (per açò es diu Pont Zuazo).
El descobriment d'Amèrica i el posterior intercanvi comercial varen ser claus en el creiximent urbà de la localitat. En el XVI varen sorgir vivendes entorn al camí Real (que transcorreria en l'actualitat per la carrer Real) que comunicava Càdis en el restant de la península ibèrica. Al voltant d'este camí Real varen ser construint-se més vivendes i inclús la primera iglésia de la localitat, un chicotet convent de les Carmelitas. A partir de el XVII els senyors de Càdis establixen en l'illa els seus vedats de caça i, com en época romana, construïxen vivendes per a us recreatiu.
El XVIII és fonamental en el desenroll urbà de la ciutat, ya que en esta centuria es varen alçar els principals monuments de la localitat: l'Observatori, castell de Sancti Petri, l'iglésia major, la del Carmen i la de San Francisco, la de la Divina Pastora i la del Crist de la Vora Cruz, ademés de començar-se les obres del Atarassana de la Carraca (que va substituir al decadent Real Carenero), del Ajuntament i del Panteó de Marins Ilustres. Es va començar a construir la Població Militar de Sant Carlos i es va delimitar completament la carrer Real. Estos dos últims fets són d'importància mayúscula per al creiximent urbà de Sant Fernando. La població militar de Sant Carlos, núcleu de població situat al nort del municipi, prop de la Carraca, sorgix per la necessitat d'albergar als militars que treballaven en l'Atarassana i en atres dependències de l'Armada. La delimitació del carrer Real va ser molt important per al creiximent de la ciutat, ya que a partir d'ella es varen construir els distints carrers del Caixco Antic de la localitat.
El plantejament de la casa típica isleña és molt semblant al de la casa romana, que constava d'una dependència d'entrada que donava accés a un ampli pati descobert rodejat en la seua totalitat per les distintes peces de la casa. Este pati dispon a voltes d'un pou en el seu centre, de zócalos de ceràmica, policromas taulells i bells mijos punts acristalados. Un dels eixemples més coneguts és el Pati del Cambiazo, caseriu de el XVIII.
En el XIX la ciutat comença tímidament a expandir-se cap a la perifèria. En este sigle es construïx el Real Teatre de les Corts i la plaça de bous, inaugurada el 16 de juliol de 1871;[18] ademés de terminar-se el Consistori i, en part, el Panteó.
Pero és sense dubte en el XX quan la ciutat creix de manera espectacular, sobretot en l'últim quarto i en el XXI. El creiximent de la població va motivar la construcció de vivendes per a albergar als nous pobladors. En 1932, durant la Segona República, es construïxen les nomenades cases barates, vivendes de preus molt assequibles per als ciutadans humils. A mitan de sigle varen començar a sorgir barriades perifèriques, com la Bazán, Sant Ignacio o Carlos III. En els anys noranta es va construir, el Centre Comercial Baïa Sur, un dels majors complexos d'oci d'Andalusia. A principis del present sigle es varen construir noves urbanisacions perifèriques, com Camposoto.
L'història de la ciutat de Sant Fernando està marcada per la seua situació geogràfica, propenca al estret de Gibraltar (és dir, a estar situada molt pròxima al llímit entre l'oceà Atlàntic i la mar Mediterrànea); i per estar situada junt a la trimilenaria ciutat de Càdis, a la que va estar unida fins a la seua emancipació, en el XVIII. La proximitat al mar i el paisage ha influït molt notablement en el desenroll de la localitat. Activitats com la peixca, l'extracció de sal en les salinas o la salazón del peix, ademés de l'indústria naval, han segut els oficis als que s'han dedicat, des de fa tres mil anys, els habitants de l'Illa de León.
Les primeres constància d'assentament humà en Sant Fernando daten del Paleolític Inferior i s'han trobat principalment en la zona del cerro dels Màrtirs i de Camposoto. No obstant, existixen majors referències de poblament humà datats del Paleolític Superior i, sobretot del Epipaleolítico. Del periodo neolític s'han trobat numerosos restants arqueològics, sobretot en la Barriada de Camposoto, dels que destaca el Poblat Neolític de Camposoto i també en el Camp d'hockey.[19] En este poblat s'ha trobat, ademés de restants de alfares i d'indústries metalúrgiques, una série d'enterrament en els que s'han trobat restants humans de fins a sis mil anys d'antiguetat. Els alfares de Camposoto varen ser abandonats al voltant de el IV, traslladant-se al cerro de Torre Alta.
Els fenicios varen ser el primer poble en assentar-se en l'archipèlec de les Gadeiras. Este poble de comerciants va aplegar a les terres gaditanes a finals de II mileni a. C., fundant la ciutat de Càdis en l'any 1104 a. C.. En aquella época, l'actual ciutat de Sant Fernando se situava en la seua major part en l'Illa de Antípolis (sense contar les actuals zones de marismas, que estaven sumergides), llevat l'actual Illot de Sancti Petri, que se situava en l'Illa de Kotinoussa. Els fenicis no varen aplegar a construir una ciutat en l'illa de Antípolis, encara que a partir de el VIII varen establir en esta numeroses indústries alfareras. Alguns d'estos alfares, coneguts com Forns Púnicos i Fenicios, es conserven actualment en una cèntrica plaça de la ciutat. A banda d'estos forns, existixen uns atres que es troben en el Museu Històric Municipal. Ademés d'indústries alfareras, els fenicis varen establir atres indústries en Sant Fernando, algunes de les quals varen anar de gran importància per a l'economia isleña fins a ben entrat el XX. L'aprofitament de les marismas per a l'extracció (salines) i la salazón del peix, ademés de l'extracció de púrpura del molusc Murex brandaris (conegut popularment com cañaílla), són activitats introduïdes pels fenicios. Els fenicis varen mantindre importants relacions comercials en el poble tartésico, cultura megalítica que es va desenrollar en el vall del Guadalquivir, sobretot per l'importància de les mines de coure i estany tartésicas.
Pero el fet més important que va succeir en l'antiga Sant Fernando durant la colonisació fenicia va ser la construcció del Temple d'Hércules Gadità, que se situaria en l'actual Illot de Sancti Petri. Segons alguns autors clàssics, en este santuari es trobaven els restants de l'héroe mitològic Hércules, i atres relíquies com el cinturó de Teucro i l'Arbre de Pigmalión. També es diu que, en este temple, Juliol César va tindre un somi que li predia el domini del món despuix d'haver plorat davant el bust d'un Alejandro Magne, per haver complit la seua edat sense haver alcançat un èxit important.
Els sacerdots, que són els únics que tenen l'honor de penetrar en el santuari, han tancat la seua entrada a les dònes i cuiden d'alluntar d'ell als porcs. Duen davant l'altar vestits d'un sol color; el lli cobrix els seus membres; una cinta pelusíaca lluïx en els seus temporals. Per lo general, quan oferixen incens cúbrense en un vestit talar, i quan immolen víctimes dita vestimente va brodada de púrpura, segons vella costum; duen els peus descalzos i el cap pelat, i guarden celibat. En els altars ardix un fòc que no ha d'apagar-se mai. Image alguna ni estàtua dels deus omplin en els seus majestades divines el sant lloc, ni els infunden sacre respecte.
Despuix de la Batalla Naval de Alalia (535 a. C.), els cartagineses o púnicos, provinents de l'antiga colónia fenicia de Cartago, al Nort d'Àfrica, es varen convertir en el poble dominant en el Mediterràneu. Els cartagineses es varen apropiar de les colónies fenicias en Iberia, en elles Càdis. En Sant Fernando, els púnicos, de la mateixa manera que els fenicios, no varen construir una ciutat, encara que varen mantindre les indústries fenicias, de les que destaquen els alfares, alguns dels quals es conserven, junt a atres anteriors, en el recint de Forns Púnicos i Fenicios. Ademés, els púnicos varen conservar els rituals en el Temple d'Hércules-Melkart, en el que Aníbal va oferir al deu Melkart els seus vots abans de mamprendre la conquista d'Itàlia. Els cartagineses varen permanéixer en la zona fins a l'any 206 a. C., quan varen ser derrotats per les tropes romanes d'Escipión l'Africà.
Dominació romana
Estàtua d'un emperador romà trobada en la zona del Temple d'Hércules
Despuix de l'entrada en Càdis, en l'any 206 a. C., del general romà Publio Cornelio Escipión (Escipión L'Africà), victoriós despuix del seu lluita en els cartagineses, s'inicia el periodo de colonisació romana en Sant Fernando. En época romana, Antípolis i el Temple d'Hércules varen formar part del Conventus Gaditanus. Durant esta época, va existir una chicoteta població en l'Illot de Antípolis. Esta es denominava Ad Pontem i se situaria prop de l'actual Pont Zuazo, a l'est de l'illa. Als romans es deu, en part, l'existència d'este pont, ya que en esta época existia un aqüeducte[20] sobre l'actual Caño de Sancti Petri, que transportava aigua des d'El Tempul (Jerez) fins a Càdis. Els romans varen mantindre les indústries alfareras i de salazón del peix, i, ademés, varen donar fama a la comarca, que era coneguda en tot l'Imperi gràcies al Garum, salsa de peix feta de víscerasfermentades de peix de gran consideració per als romans. Atres activitats introduïdes pels romans varen ser l'agricultura i l'indústria manufactureras.
Junt al Temple d'Hércules, va existir un atre poblat, cridat Ad Herculem. El temple va continuar sent un lloc de cult, encara que a estes funcions se li va unir la de centre administratiu. Eixercint el càrrec de cuestor en Hispania en el pretor Cayo Antistio Vet, Juliol César va aplegar a Gades en l'any 68 a. C. Segons conte la llegenda, est va plorar amargament davant una estàtua d'Alejandro Magne situada en el Temple d'Hércules. Durant la guerra guerra civil entre César i Pompeyo, el temple va ser saquejat pel general pompeyano Varrón, encara que despuix de la victòria de César els tesors varen ser tornats al temple.
Edat Mija
Invasions bàrbares i musulmana
L'Edat Mija va començar en un periodo de crisis, que va afectar a tota Europa, per la crisis i posterior caiguda del món romà. La comarca de Gades es va vore especialment afectada per estos successos, per la pèrdua d'importància comercial i estratègica de Càdis. Esta crisis en el comerç gadità va perjudicar greument a Sant Fernando, ya que en l'Illa de Antípolis tenien els mercaders gaditans les seues segones residències, ademés de numeroses indústries.
Els visigodos varen permanéixer en Sant Fernando fins a l'any 711, any en el que els musulmans varen invadir Hispania. Estos, coneixedors de la debilitat dels visigodos, varen organisar una expedició al mando Tariq Ibn Ziyad, que va derrotar a les tropes visigodas del rei Rodrigo en la Batalla de Guadalete. Despuix d'este enfrontament, s'inicia el periodo de dominació musulmana en Sant Fernando. Durant esta época, la localitat va formar part del iqlim de Qadis, en la Cora de Saduna, durant el Califato; i, posteriorment, de la Taifa d'Arcs i de la Taifa de Sevilla. Durant l'época almorávide es va destruir el Temple d'Hércules, quan l'almirant almorávide Ben Maimun va ordenar el seu derribe per a apoderar-se dels tesors d'est, que no va aplegar a trobar. En esta época es va construir provablement el castell de Sant Romualdo, entorn al com es va formar un chicotet núcleu de població, i, potser també, l'actual Real Carenero, encara que les construccions que hui en dia es conserven daten de despuix de la Reconquista.
Reconquista
Els musulmans varen ser expulsats a mitan de el XIII, quan en l'any 1264 el rei Alfonso X el Sabio va conquistar la Baïa de Càdis i la va incorporar al Regne de Castella. Posteriorment, vindrien repobladores del nort d'Espanya, principalment càntabres (de Santander, Laredo i Castro Urdiales) encara que també varen vindre castellans i gallecs. En l'arribada d'estos nous habitants, va començar a sorgir un poblat el torne al castell de Sant Romualdo, conegut en aquella época en el nom de Lloc o Logar de la Pont. El castell de la Pont i les terres que rodejaven a est varen passar a ser propietat de la família Zuazo, despuix de cedir-li els terrenys el rei Juan II a Juan Sánchez de Zuazo. Durant el señorío dels Zuazo, especialment en Pedro de Zuazo, es varen establir numerosos camps de cultiu i salines. D'esta família es deu el nom del Pont Zuazo, ya que d'esta época són les primeres referències que existixen sobre est. A finals de el XV l'illa va ser comprada pels Ponce de León, d'ahí el nom tradicional de Illa de León.
Edat Moderna
Atac pirates
Mapa de Drake de l'atac a Càdis
Al començament de l'Edat Moderna varen ser molt comunes en l'Illa de León els pillage i assalts per part de bandes pirates. Durant el XVI i encara durant el XVII es varen succeir numerosos atacs pirates i corsarios que varen assolar la comarca gaditana. En l'any 1587 el corsario anglés Francis Drakeva atacar Càdis, dins de les operacions de la Guerra anglo-espanyola de 1585-1604. En 1596 els anglesos varen tornar a atacar la baïa gaditana, conseguint saquejar la ciutat. En Sant Fernando es varen produir combats entre assaltants i defensors, sobretot en el Pont Zuazo, en la defensa del qual va destacar l'actuació del capità espanyol Martín de Echaide. Pese a tot, la població va ser saquejada pels anglesos. En 1625, una esquadra anglo-holandesava intentar assaltar Càdis, sense conseguir-ho. En 1656 es va tornar a produir un atre incident en Anglaterra, la flota del qual va derrotar a l'espanyola. Finalment, en 1702, anglesos i holandesos varen atacar sense èxit la baïa gaditana.
Per a previndre futurs atacs i defendre la costa es varen realisar una série de millores en les fortificacions de la vila. El Pont Zuazo va ser fortificat i dotat de baluarts defensius. Es varen construir torres vigías, com Torre Alta i Torre Chica i es fortificó l'antiga Aigüera. En 1717 es va construir el castell de Sancti Petri, que controlava l'entrada de bucs en el caño del mateix nom.
Creiximent urbà i econòmic
La població va continuar assentada entorn al castell de Sant Romualdo i al Real Carenero, encara que a lo llarc dels sigles XVII i XVIII es varen establir noves vivendes i construccions a lo llarc del Camí Real de Càdis (actual calle Real), en especial comerciants gaditans que tenien en Sant Fernando les seues segones residències (a pesar d'això la població no aplegava als trescents habitants). L'activitat econòmica es va concentrar en les drassanes Real Carenero i en l'Almadraba d'Hércules, encara que estos varen entrar en crisis a mitan de el XVII.
Jurament en l'iglésia major parroquial de Sant Pedro i Sant Pablo de la ciutat. Expost com a tal en el Congrés dels Diputats de Madrit
Durant la Guerra de l'Independència Espanyola, la ciutat seria protagonista de la vida política espanyola al ser, junt a Càdis, l'únic territori de l'Espanya peninsular no ocupat pels francesos. Degut a que la capital de la província es trobava sitiada per la febra groga, es varen reunir per primera volta en l'Ajuntament de la Real Vila de l'Illa de León, en el matí del 24 de setembre de 1810, els diputats de les Corts Generals i Extraordinàries.
Referixen les cròniques que de varis i apartats punts de la península, havien acodit gents a l'Illa de León per a presenciar l'acontenyiment, nou per a aquelles generacions i grandiós i extraordinari per sí mateixa, de l'obertura de les Corts. Des de molt primerenc varen escomençar a dirigir-se, des de diferents punts de l'Illa, al designat per a la cerimònia.
Sent les nou del matí, la Regència va reunir als diputats en la sala capitular d'este Ajuntament. Ací va ser celebrada la conferència preparatòria en la que, segons es referix el Comte de Toreno, es va donar als diputats una minuta del jurament.
El Consell de Regència es va instalar en el convent de la Companyia de María, traslladant-se les religioses al convent de l'orde de les Capuchinas en Càdis.
¿Jureu la Santa Religió Catòlica, Apostólica, Romana, sense admetre una atra en estos Regnes? ¿Jureu conservar en la seua integritat la nació espanyola i no ometre mig per a lliberar-la dels seus injusts opresores? ¿Jureu conservar al nostre molt amat Sobirà Don Fernando VII tots els seus dominis, i en el seu defecte als seus llegítims successors, i fer quants esforços siguen possible per a traure-ho del captiveri i colocar-ho en el tro? ¿Jureu eixercitar fidel i lealmente l'encàrrec que la nació ha posat al vostre conte, guardant les lleis d'Espanya, sense perjuí d'alterar, moderar, i variar aquelles que exigiren el be de la nació?
Don Nicolás María de Serra
I havent respost tots els senyors diputats: «Sí, jurem», varen passar de dos en dos a tocar el Llibre dels Sants Evangelis. En l'iglésia major de Sant Fernando es varen donar cita 296 dels 300 diputats dels quals 220 corresponien a la península, Ceuta, Melilla i Canàries i 80 eren els que representaven als espanyols d'Amèrica i Filipines. La nòmina de diputats incloïa persones de tot tipo. Hi havia 90 eclesiàstics, 56 advocats, 49 funcionaris, 39 militars i 15 catedràtics d'universitats. Al respecte cal subrallar que el clero no va actuar com a estament sino que cada individu va adoptar les posicions que creïa oportunes.
Les Talles Generals varen permanéixer en el teatre còmic de la ciutat (més vesprada conegut com Real Teatre de les Corts) fins al 20 de febrer de 1811, traslladant-se posteriorment a Càdis, a on va ser promulgada la Primera Constitució Democràtica de l'Història d'Espanya (denominada popularment La Pepa per ser publicada el 19 de març de 1812). Durant la seua estància en Sant Fernando, es va establir un Govern Provisional en la fins a eixe moment, Capitania General, es va establir com a capital del Regne a la Real Vila de l'Illa de León, es va introduir el principi de la sobirania nacional, la separació de poders i l'immunitat dels Diputats en l'eixercici de la seua llabor i com a representants de la nació.
Pel seu valent comportament davant els francesos, Fernando VII va otorgar el títul de ciutat a l'Illa de León i va canviar el seu nom per actual el de Sant Fernando. El 17 de juliol de 2001, S.M. Juan Carlos I va otorgar el títul de Real al teatre en atenció a estos valors històrics i constitucionals.
En els anys posteriors a la retirada del eixèrcit invasor francés es varen produir atres acontenyiments que varen tornar a posar a Sant Fernando en el centre de totes les mires. En 1823, tres anys despuix del pronunciament del tinent coronel Rafael de Rec en el municipi sevillà d'Els Caps de Sant Joan, que va posar fi al govern absolutista i va donar pas a un nou periodo constitucional, un eixèrcit al mando del Duc de Angulema i integrat per soldats francesos i voluntari realistes, conegut com els Cent Mil Fills de Sant Luis, va tornar a sitiar les places de sant Fernando i Càdis. Esta volta els francesos varen conseguir entrar, permaneixent fins a 1828.
Espanyols: La ciutat de Càdis posada en armes en tota la seua província […] nega la seua obediència al govern que residix en Madrit, segura de que és lleal intérpret dels ciutadans […] i resolta a no depondre les armes fins que la Nació recobre la seua sobirania, manifeste la seua voluntat i es complixca. […] Hollada la llei fonamental […], corrompido el sufragi per l'amenaça i el soborn, […] mort el Municipi; pastura l'Administració i la Facenda de l'immoralitat; tiranizada l'ensenyança; muda la prensa […]. Tal és l'Espanya de hui. Espanyols, ¿quí l'avorrix tant que no s'atrevixca a exclamar: "¿Aixina ha de ser sempre?" […] Volem que una llegalitat comuna per tots creada tinga implícit i constant el respecte de tots. […] Volem que un Govern provisional que represente totes les forces vives del país assegure l'orde, mentres que el sufragi universal tira els fonaments de la nostra regeneració social i política. Contem per a realisar el nostre increbantable propòsit en el concurs de tots els lliberals, unànims i compactes davant el comú perill; en el respal de les classes acomodades, que no voldran que el frut de les seues suors seguixca enriquint l'interminable série de agiotistas i favorits; en els amants de l'orde, si volen vore lo establit sobre les firme bases de la moralitat i del dret; en els ardents partidaris de les llibertats individuals, les aspiracions de les quals posarem baix l'ampar de la llei; en el respal dels ministres de l'altar, interessats abans que ningú en cegar en el seu orige les fonts del vici i de l'eixemple; en el poble tot i en l'aprovació, en fi, de l'Europa sancera, puix no és possible que en el consell de les nacions s'haja decretat ni decrete que Espanya ha de viure envilecida. […] Espanyols: acodiu tots a les armes, únic mig de economizar la efusión de sanc […], no en l'impuls del encono, sempre funesto, no en la fúria de l'ira, sino en la solemne i poderosa serenitat en que la Justícia empunya la seua espasa. ¡Viva Espanya en honra!
L'eixida del nou rei Amadeo I en 1873, va supondre la proclamació de la Primera República. Mentres que Càdis es constituïx com Cantó Independent, en Sant Fernando es produïxes enfrontaments entre el capità general del Departament Marítim i l'Ajuntament, que organisa als Voluntaris de la República. La milícia federalista s'organisa creant el Comité de Salut Pública de l'Illa, preparada per a fer front a l'atac dels militars. Des de Càdis, l'alcalde Fermín Salvochea telegrafia al Capità General per a que s'una al moviment cantonal, pero este es nega a unir-se a la revolució, ya que l'Armada depenia del Govern Central de la República. El 19 de juliol s'inicien els combats entre Voluntaris i Infants de Marina, enfrontaments que es varen prolongar fins a principis del més d'agost, quan apleguen les tropes del General Manuel Pavía. Pese als combats, les úniques víctimes mortals varen ser quatre voluntaris, entre ells l'alcalde de Sant Fernando.
Crisis i creiximent
A finals de el XIX, es varen botar en l'Atarassana de la Carraca dos importants bucs: el canoner Alcedo (primer barco de ferro) i el submarí Isaac Peral (primer submarí). A pesar d'això, la pèrdua dels últims territoris d'ultramar va deixar importants seqüeles en l'indústria naval espanyola, per lo que en La Carraca varen ser despedits numerosos treballadors. En 1906 es va inaugurar el primer tramvia que unia Càdis i Sant Fernando i en 1928, el mercat central. La construcció de la moderna sèu de la Capitania General en 1917 i l'establiment en 1924 de la Fàbrica Naval de Sant Carlos varen supondre un nou impuls per a l'indústria naval en Sant Fernando.
La Segona República Espanyola va dur, com en el restant d'Espanya, noves ilusions per a una part dels habitants de Sant Fernando, en especial per a les classes populars. La construcció en 1932 de les cridades Cases Barates, les noves relacions laborals, l'intent de construir una societat i ensenyança llaiques, etc., varen anar un reflex de l'obra modernizadora republicana. Pero les esperances dels ciutadans es varen vore frustrades pel colp d'Estat de juliol de 1936 i la guerra civil que va provocar. Els militars del Departament Naval (fonamentalment marins i infants de marina) assentats en la ciutat, al mando del vicealmirante de l'Armada, José M.ª Gámez Fossi i tinent coronel de IM Ricardo Ricardo Olivera Manzorro, es varen sumar immediatament a la sublevació i el mateix 18 de juliol de 1936, a la vespradeta, la llegalitat republicana havia segut abolida a punta de pistola i la ciutat estava en poder dels militars rebels i falangistes. La repressió que s'inicia eixe mateix dia va ser brutal.[21] En la dura postguerra es varen crear les drassanes de l'Empresa Nacional Bazán (1942) i es va construir el Moll de Gallineras.
A partir dels anys cinquanta va començar el creiximent urbà de Sant Fernando, que va provocar la necessitat de construir noves barriades fòra del Caixco Urbà, com La Ardila. En 1981 es va derribar l'antic hospital de Marina i es construïx l'actual Hospital Militar de Sant Carlos.
La ciutat de Sant Fernando s'esforça per modernisar-se i per restaurar els seus principals monuments (castell de Sancti Petri, castell de Sant Romualdo, casa consistorial, pont Zuazo). L'any 2010 va ser un any molt important per a la ciutat, ya que va commemorar el Bicentenario de les Corts de Càdis i es va disputar el XIV Campeonat Iberoamericà d'Atletisme de 2010, dins dels actes del Bicentenario. Ara es troba immersa en la preparació del 250 aniversari de la seua constitució com a Ciutat, despuix de la seua independència de Càdis, efeméride que tindrà lloc en 2016 en una série d'events de gran rellevància, el programa de la qual ho està realisant una comissió ciutadana coordinada per l'Ajuntament.cita requerida
L'administració política local de Sant Fernando es realisa a través del Ajuntament de la ciutat, els membres de la qual són elegits democràticament cada 4 anys. Els ciutadans en dret a vot són les persones empadronades en Sant Fernando majors de 18 anys, tant espanyols com a ciutadans de l'Unió Europea. El número de regidors que formen el govern local són 25, segons la Llei del Règim Electoral General.
Resultats de les eleccions municipals en Sant Fernando[22]
El municipi de Sant Fernando no conta en una divisió administrativa oficial. El govern de la ciutat va dividir la ciutat en 13 districtes, pero poc despuix esta divisió va ser abolida. No obstant, existixen barris ben diferenciats en la ciutat, be per la seua identitat pròpia, be perque en orige eren pobles distints. Entre ells destaquen:
La Ardila: barriada situada al Sur de la localitat, entre l'avinguda Pery Junquera i la carrer Real, i construïda en la segona mitat de el XX. Per la seua construcció relativament recent i per ser un barri casi exclusivament residencial, carix d'edificis destacables, destacant la parròquia de Sant Servando i Sant Germán.[23]
Casería de Ossio: barri perifèric situat al Nort del municipi i junt a la plaja homònima, la Casería de Ossio està separada del restant de la ciutat per la via férrea i la carretera CA-33. l'immensa majoria de les vivendes són cases baixes, encara que recentment s'han edificat en esta plaja els edificis més alts de la ciutat, les tres Torres de la Casería de Ossio.
La Pastora: cèntrica barriada situada en el centre-Este de la ciutat, prop del carrer Real, en el tram en que esta transcorre junt al castell de Sant Romualdo. Esta barriada presenta vivendes típiques de la ciutat; el seu edifici més important és l'iglésia de la Divina Pastora.
Camposoto: barri perifèric de recent construcció, situat al sur de la ciutat, prop de la plaja. Carix d'edificis en valor arquitectònic destacat. En ser un barri de recent construcció alberga al núcleu de població més jove.
El Parc: cèntrica barriada situada al Oest del carrer Real, junt al ajuntament i al cerro de Torre Alta, deu el seu nom al parc Almirant Laulhé, en el que es troba el pabelló municipal. L'edifici més destacat és el Temple de Sant Josep Artesà.
Sacrament: barri del centre de la ciutat situat a l'oest del carrer Real i al sur de la barriada El Parc. Deu el seu nom al parc Sacrament. Destaca el camp municipal Bazán, reformat recentment.
Bazán: perifèrica barriada situada al nort de la ciutat, separada de la Població Militar de Sant Carlos per la via del ferrocarril. Construïda a mitan de el XX per a albergar als treballadors de les drassanes de l'Empresa Nacional Bazán, els seus edificis són d'escàs valor arquitectònic, dels que destaquen Parròquia de la Sagrada Família.[24]
Carlos III: barri situat al nort de la ciutat, separada del restant de la localitat per la carretera CA-33. Esta barriada, situada al sur de la Barriada Bazán i molt pròxima a l'Estació de Sant Fernando-Centre, és un conjunt d'edificis d'escàs valor arquitectònic construïts, com atres barriades isleñas, a mitan de el XX per a albergar a militars.
Constitució: barri perifèric al sur de la ciutat que destaca el complex deportiu Gómez Castro, IES La Baïa, i uns diversos edificis alts.
El Boquete: barriada, cridada oficialment com a Barriada Diputació, situada junt a la carretera CA-33, front a la Barriada Carlos III, deu el seu nom popular al lloc en la que està assentada, una hondonada formada despuix de l'explotació d'una pedrera de pedra ostionera ací situada.
El Crist: barri cèntric, subdividido en El Crist Vell (en la que destaca Capella del Crist) i El Crist Nou.
El Carmen: barriada situada al Surest de la ciutat, junt al carrer Real. Deu el seu nom a l'iglésia conventual del Carmen. En este barri va nàixer i es crie el cantaor Camarón de l'Illa.
Barriada Andalusia: cèntric barri situat a l'oest del carrer Real.
El Merendero: barriada situada al nordest del barri de la Pastora; s'articula entorn a la plaça homònima. En ella se situa el Centre d'Educació d'Adults María Zambrano.
Sant Josep: barri perifèric situat entre la Bazán i Carlos III.
Població Militar de Sant Carlos: núcleu de població començat a construir en el XVII, en el que viu personal militar, situat al nort de la ciutat. De gran importància per al desenroll de la localitat, les obres de construcció es varen iniciar en 1786 baix la direcció de Gaspar de Molina i Saldívar, tercer Marqués de Ureña, i proyectat pel conegut arquitecte italianoFrancisco Sabatini. Destacaven els tres edificis situats al final del passege Capità Monforto: el Panteó de Marins Ilustres, mausoleu en el que descansen els restants mortals de numerosos marins espanyols; l'Escola de Suboficials, situada en el mateix edifici que el Museu Naval; i l'antic Archiu, edifici bessó del de l'Escola de Suboficials que va desaparéixer en un incendi. A finals de el XX es va construir junt als terrenys del vell Archiu l'Hospital de Marina, que va substituir al antic hospital. Ademés existixen varis aquarteraments militars, el més destacat és el Terç d'Armada (TEAR), unitat d'Infanteria de Marina responsable d'aquelles missions terrestres que s'inicien des de el mar.
Població del Atarassana de la Carraca: l'Atarassana, situat en l'extrem Nort del municipi, contava en l'any 2009 en una població de 7 habitants.
Fins a mediats de el XVII no es va constituir en l'antiga Illa de León un núcleu de població estable, que contava en aquella época en uns 300 habitants. A partir de el XVIII, i gràcies a l'establiment de la Marina, la vila va viure un periodo de creiximent constant de la seua població, passant durant dita centuria de 400 a uns 4000 pobladors. Esta llínea va continuar durant el sigle següent, destacant el periodo de l'invasió napoleònica, quan es varen refugiar en la localitat els diputats de les Talles i numerosos ciutadans que fugien dels francesos. Durant el XIX i la primera mitat de el XX el creiximent demogràfic de Sant Fernando va continuar sent positiu i regular, en lo que va aplegar fins a casi els 30 000 habitants en 1900 i fins als 40 000 en 1950. Pero és a partir de la década dels 50 quan la ciutat va viure una época d'enorme creiximent poblacional, duplicant els seus habitants en tan sol 30 anys.
L'economia de Sant Fernando ha estat marcada a lo llarc de l'història per la seua situació geogràfica, junt al mar i pròxima a la ciutat portuària de Càdis. Des de l'época de dominació fenicia, les salinas i els esteros, de la mateixa manera que l'indústria almadrabera i l'agricultura, han segut la base de l'economia isleña. Pero en l'actualitat, estes salines i esteros s'han tingut que reconvertir en piscifactorías, que són prou més rendables, i en les que es crían dorades...
També ha segut i és molt important per a la localitat l'indústria naval, establida en la localitat en temps dels Reis Catòlics en la construcció del Real Carenero. Posteriorment es va construir l'Atarassana de la Carraca, millor situat que el vell Carenero i en el que s'han realisat numerosos bucs, entre ells el Submarí Peral o les naus Descoberta i Atrevida. Ya en el XX es varen edificar noves instalacions, com la Fàbrica d'Artilleria de Sant Carlos (en 1924) i les drassanes de l'Empresa Nacional Bazán (en 1942), amén de l'indústria auxiliar que els recolzava. Pero la crisis del sector naval, iniciada en la década dels 90, ha afectat greument a la ciutat, reduint l'activitat de les drassanes Bázan (actualment cridat Navantia, despuix d'haver-se cridat Issar) i obligant a tancar la Fàbrica de Sant Carlos, despuix d'un fracassat intent de reconversió. Actualment les drassanes de l'empresa Navantia en la ciutat experimenten un bon moment, tenint assegurada la seua càrrega de treball fins a 2012.
Per a l'economia de Sant Fernando, els aquarteraments que l'Armada Espanyola té en la localitat han segut tradicionalment molt importants, ya que ha motivat que molts militars i marins hagen residit en la ciutat. D'entre les instalacions militars destaquen el ya mencionat Atarassana de la Carraca, el Panteó de Marins Ilustres, en que descansen els restants mortals de destacats militars espanyols, el Real Institut i Observatori de l'Armada, punt de gran rellevància en la geografia europea de el XVIII, quan va ser traslladat a l'Illa de León des del seu emplaçament en Càdis, l'Hospital Militar de Sant Carlos, l'Escola de Suboficials i el Terç de l'Armada, ademés d'atres instalacions i aquarteraments. També este sector es troba en un mal moment, motivat pel trasllat d'instalacions militars a atres llocs del país.
Vista general del polígon Tres Camins en StreetView
La crisis de les indústries tradicionals de Sant Fernando ha provocat que el municipi tinga que buscar noves fonts d'ingressos, sobretot en el sector turístic, per a lo que intenta aprofitar el seu clima, la seua plaja i els seus monuments. Actualment la localitat conta en un polígon industrial en el seu territori (polígon industrial Fadricas), dedicat al sector servicis i a la chicoteta indústria; en les seues rodalies, encara que en el municipi de Port Real, es troba aixina mateix el polígon industrial Tres Camins. En Sant Fernando es troben els consulats de França i Chile.
Centres comercials i mercats municipals
El centre comercial Baïa Sur és un ampli espai d'oci que conta en instalacions deportives, comercials i hoteleres
Centre d'Oci Sant Fernando Plaça: centre comercial situat en el centre de la ciutat. Ademés de posseir variades tendes, posseïx 9 sales de cine (Cines SF. Plaça).
Mercat Central: ubicat en el centre de la ciutat, junt a l'Ajuntament (carrer Calderón de la Barca), conta en 3 plantes i un total de 3900 m².[28] La seua construcció data de l'any 1926, substituint a l'antic mercat i llonja de la ciutat. Entre 1996 i 1999, el Mercat Central va permanéixer tancat al públic per a ser reformat.
Mercat de Sant Antonio: ubicat en el barri del Carmen (carrer Juan Van Halen) i conta en 2 plantes i un total de 1100 m².[29] Va ser inaugurat en l'any 1968.
Mercats ambulants: el principal mercat ambulant és el que s'instala tots els dijous en la passejada de la Magdalena (prop de l'entrada Este a la ciutat) i és conegut popularment com els gitanos.[30] També existixen mercats menors en els voltants del Mercat Sant Antonio (dimecres) i del Mercat Central (dissabtes).
Servicis
Educació
La ciutat conta en l'actualitat en 44 centres d'educació infantil, 26 de primària, 12 centres que impartixen formació secundària, 9 centres de bachillerat, 7 centres en a on s'impartixen graus de Formació Professional, 3 centres d'adults, 2 centres d'educació especial. Ademés, existix en Sant Fernando un conservatori de música.
En Sant Fernando hi ha també una Escola Oficial d'Idiomes. Va ser creada en l'any 1991 i és una de les Escoles Oficials d'Idiomes més antigues de la comunitat autònoma d'Andalusia. En ella s'impartix anglés, francés i alemà.
La ciutat de Sant Fernando conta en varis centres sanitaris, tant de la sanitat pública com de la privada. Són tres els centres de salut existents: Cayetano Roldán, Rodríguez Arias
i Joaquín Pece, pertanyents al Servici Andalús de Salut.Un quarto es troba en obres des de fa ya varis anys, ubicat en la zona de Camposoto. L'Hospital de Sant Carlos, anteriorment pertanyent al Ministeri de Defensa, és ara de el SAS, combinant la sanitat militar en la civil des de 2005, sent actualment exclusivament civil. Ademés dels centres de salut pública, existixen vàries clíniques privades que operen en la ciutat.
Sant Fernando pertany al partit judicial del mateix nom, n.º 9 de Càdis, del que és cap de partit i comprén exclusivament a la ciutat de Sant Fernando. Actualment s'eixercix el poder judicial en la localitat a través de 3 jujats de Primera Instància i Instrucció i 1 jujat Decà.
Transport i comunicacions
El pont (número 14 en la carta de el XIX) va ser secularment, l'única comunicació terrestre de la ciutat de Càdis i de l'Illa de León en la península
La situació geogràfica de Sant Fernando, rodejada d'aigua en tots els llocs, ha dificultat les comunicacions terrestres tant d'esta ciutat com de la localitat de Càdis. Este problema ha segut subsanat per mig de la construcció de ponts tant per al trànsit de vehículs com de trens.
La ciutat de Sant Fernando conta en bones carreteres que la comuniquen en els municipis veïns i en les principals ciutats espanyoles. La CA-33 (variant de l'antiga N-IV) és l'única carretera d'accés a la localitat des de la península ibèrica, ademés d'unir la ciutat en Càdis. l'Autovia del Mediterràneu (A-7), que aplega fins a Barcelona. l'Autovia del Sur (A-4) comunica la localitat en Jerez, Sevilla, Còrdova i Madrit. La A-4, la A-7 i la CA-33 enllacen junt al polígon industrial Tres Camins (fet al que el polígon deu el seu nom), a les afores del municipi.[31]
Per estar situat en una illa, les vies d'accés són ponts. En l'Este (Península) els accessos són el Pont Zuazo i un atre pont paralel més recent, abdós sobre el Caño de Sancti Petri. Pel Oest (Càdis), la via d'accés és un pont sobre el caño de Riu Arillo.
Autobús
Autobús urbà
La ciutat de Sant Fernando conta en dos llínees d'autobús urbà que unixen el centre en les zones perifèriques de la localitat: la llínea Baïa Sur-Ardila-Bazán-Casería de Ossio (llínea 1)i la llínea Gallineras-Camposoto-Barriada Bazán (llínea 2).
Llínea Baïa Sur-Ardila-Bazán-Casería de Ossio (Llínea 1): comunica el Centre Comercial Baïa Sur, al oest de la localitat, en la Casería de Ossio, al nort del municipi, per a continuar fins a la barriada Casería de Ossio. Esta llínea transcorre a través del centre-sur (avinguda Rafael Alberti, avinguda al-Ándalus, Forns Púnicos), del este de la ciutat (carrer Bon Pastor, carrer Sant Marcos, carrer Sant Joan Bosco) i del nort (barriada Bazán, avinguda Carlos III, Estació) fins a aplegar a la Casería de Ossio.
Llínea Gallineras-Camposoto-Barriada Bazán (Llínea 2): comunica la barriada de Gallineras, barri del sur de Sant Fernando propenca a la plaja de Camposoto, en la barriada Bazán (al nort). Transcorre pel sur de la ciutat (carrer Bon Pastor, avinguda de la Constitució de 1978), pel centre-sur (avinguda León Herrero, avinguda al-Ándalus), pel centre (avinguda Reis Catòlics, carrer Calatrava) i pel centre-nort (passejada General Llop, avinguda Carlos III).
Plantilla:Llínea/Baïa de CàdisCàdis-Sant Fernando Nort: llínea que unix directament a Sant Fernando en la capital de la província. En Sant Fernando hi ha sèt parades: Ponce de León, avinguda Al-Ándalus, avinguda Almirant León Herrero, parc Almirant Laulhé, Reis Catòlics, carrer Ruiz Marcet (a l'altura del colege Quintanilla) i Abaixador FC-Hospital Sant Carlos.
Plantilla:Llínea/Baïa de CàdisCàdis-Sant Fernando Sur: llínea que unix directament a Sant Fernando en la capital de la província. En Sant Fernando hi ha huit parades: avinguda Constitució 1978 - Comissaria de Policia, avinguda Constitució 1978 - Institut, Ronda del Estero, carrer Sant Onofre, carrer Manuel de Falla, carrer Sant Marcos, avinguda Sant Joan Bosco i plaça de Juan Vargas.
Plantilla:Llínea/Baïa de CàdisCàdis-Cementeri: unix Càdis en el cementeri de Chiclana, travessant Sant Fernando. Existixen dos parades: Barriada La Ardila i plaça de Juan Vargas-Ambulatori.
Plantilla:Llínea/Baïa de CàdisSant Fernando-Campus: unix Sant Fernando en el Campus de Port Real. Existixen dotze parades: Abaixador FC-Hospital Sant Carlos, calle Comandant Ruiz Marcet, avinguda Reis Catòlics, parc Almirant Laulhé, avinguda Almirant León Herrero, avinguda Al-Ándalus, avinguda Ponce de León, avinguda Constitució 1978 - Institut, carrer Sant Onofre, carrer Sant Marcos, avinguda Sant Joan Bosco i plaça Juan Vargas.
l'estació de Sant Fernando-Baïa Sur és la principal de la ciutat. Anteriorment era tan sol un abaixador en el que paraven els viagers que es dirigien al Centre Comercial Baïa Sur, pero despuix de la construcció en l'any 2007 d'unes modernes instalacions es va convertir en l'estació centralLlínees del Ferrocarril Càdis-Jerez i Càdis-Sevilla
El municipi de Sant Fernando és travessat per una llínea de ferrocarril[32] des de 1868. La primera llínea unia la localitat en ciutats com Càdis, El Port de Santa María, Jerez de la Frontera, Sevilla i Madrit. Posteriorment esta llínea ha segut remodelada en numeroses ocasions, per a adaptar-la als mijos de les diferents époques; actualment, es troba en procés de desdoble, casi finalisat, per a permetre un aument en la seua capacitat. Per al pas del tren es varen tindre que construir dos ponts: el Pont de Ferro (que salva el Caño de Sancti Petri) i un atre pont que salva el Riu Arillo.
Des de sempre, la ciutat de Sant Fernando ha contat en una estació de ferrocarrils, situat entre la Població Militar de Sant Carlos i la passejada General Llop, pero en 1992 es va construir un abaixador junt al Centre Comercial Baïa Sur. Des de l'any 2007 este abaixador és la principal estació de la ciutat. En l'actualitat, les estacions de Sant Fernando formen part de la Llínea C-1 de Rodalies Càdis, i són parada de 27 trens al dia que unixen la ciutat en Càdis] i 21 en Jerez de la Frontera. De la mateixa manera, entre Sant Fernando i Sevilla existixen 13 servicis diaris, un per a Còrdova i Jaén i, ya en àmbit de Grans Llínees, tres al dia en Madrit.
Estacions de ferrocarril
En l'actualitat, la localitat de Sant Fernando conta en dos modernes estacions de ferrocarril:
Estació de Sant Fernando-Baïa Sur: esta estació, construïda en l'any 1992 com a abaixador en el que paraven els viagers que volien anar al Centre Comercial Baïa Sur, és, despuix de la construcció d'unes moderna instalacions, l'estació central de la ciutat. En esta estació paren cada 15-30 minuts un tren procedent de Càdis, i cada 30-60 minuts, un de Jerez (abdós de la Llínea C-1 de Rodalies Càdis i a les de mig recorregut). Ací paren ademés tots els trens de la Llínea A-1 del tren regional Andalusia Exprés i els trens de llarc recorregut Alvia (en destí a l'Estació d'Atocha de Madrit). La nova estació va ser construïda principalment per a l'arribada de el AVE.[33]
Estació de Sant Fernando-Centre: històrica estació de Sant Fernando, despuix de la construcció de l'Estació de Sant Fernando-Baïa Sur es va convertir en abaixador i es va derribar el vell edifici. El 17 de giner de 2010 es va inaugurar el modern edifici i va recuperar la seua categoria d'estació. Es llimita a la parada de trens de la llínea de Rodalies Càdis i a alguns de mija distància, en destí a l'Estació de Santa Justa de Sevilla.
La localitat de Sant Fernando és travessada per la Llínea 1 del Tramvia Metropolità de la Baïa de Càdis. Esta llínea unix la ciutat de Càdis en la de Chiclana de la Frontera, travessant la ciutat de Sant Fernando a través de la cèntrica calle Real, artèria principal de la ciutat. Ademés, el tramvia unirà Sant Fernando en Port Real, El Port de Santa María i Jerez de la Frontera, gràcies a la Llínea 2 que transcorrerà des de Càdis fins a Jerez. Les obres varen començar en l'any 2008 i l'objectiu és que estiga en funcionament a finals de 2021. En novembre de 2014 varen començar les proves en un prototip del tramvia recorrent el carrer real a tres quilómetros per hora durant vàries semanes.
Per a la construcció del tramvia s'estan duent en l'actualitat una série d'actuacions, les més importants la peatonalisació del carrer Real i la construcció d'un nou accés junt al Pont Zuazo.[34] Sent esta font de polèmica entre els ciutadans de Sant Fernando. La llínea del tramvia contarà en tres trams i sèt parades. El primer, de dos vies, transcorrerà des de l'avinguda Pont Zuazo fins a la plaça Font de Mora i contarà en dos parades: la primera junt al centre de salut Sant Fernando-Este i la segona en l'actual parada d'autobusos interurbans. El segon trecho, d'una solament via, transcorrerà a través del carrer Real fins al creuament del carrer Sant Sepeli i contarà en tres parades: una en la confluència en els carrers Saturnino Montojo i Sant Josep, una atra en la confluència en el carrer Pizarro, una atra en la plaça del Carmen i l'última en les proximitats de la rotonda Felipe V. La tercera part, de dos vies, discorrerà des de la confluència del carrer Sant Sepeli fins al Bescanviador de la Ardila, per a continuar en direcció a Càdis, i contarà en una sola parada en el propi bescanviador. Ademés, abans d'entrar en la ciutat, existirà una parada en el polígon industrial Tres Camins (terme municipal de Port Real). Al seu pas pel caixco urbà, el tramvia circularà a una velocitat compresa entre els 10 i els 20 km/h.
Port
Contrasenya de la província marítima de Càdis. La matrícula és CABuc escola espanyol Juan Sebastián Elcano
La localitat carix d'aeroports pero conta en varis prop. El més propenc és l'Aeroport de Jerez, situat a uns 45 quilómetros i que goja en una conexió directa a la ciutat de Sant Fernando per tren de rodalies. Atres aeroports propencs són el de Sevilla, en vols directes a les principals capitals espanyoles i a l'estranger, el de Gibraltar i el d'Aeroport de Màlaga-Costa del Sol. Ademés també es troba pròxima a Sant Fernando la Base Naval de Trencada.[40]
Monuments i llocs d'interés
Artícul principal → .
La localitat de Sant Fernando conta en un no poc destacat patrimoni urbà,[41] destacat per les característiques pròpies de la ciutat i dels orígens especials de la mateixa. Edificis civils, castells, iglésias i construccions militars, ademés d'atres centres culturals tals com teatres, biblioteques i fins a un observatori astronòmic, formen part del patrimoni de la ciutat de Sant Fernando. La ciutat conta en 8 monuments declarats com be d'interés cultural (BIC),[42] i inclús el conjunt històric de la ciutat ha segut dotat en esta categoria.[43]
Patrimoni
El desenroll urbà que va experimentar la ciutat de Sant Fernando durant l'Edat Moderna, especialment durant el XVIII, ha provocat que l'immensa majoria dels monuments isleños daten d'esta época. Este desenroll es va produir motivat per la presència de l'Armada en l'antiga Vila de la Real Illa de León, lo que fa que en Sant Fernando es troben numeroses construccions militars, ya siguen instalacions navals, centres científics o temples religiosos. Gran part dels llocs d'interés de la localitat es localisen en el centre històric de la ciutat, especialment en la carrer Real, artèria principal de l'antiga vila des de que va començar a formar-se el modern núcleu urbà.[44]
Arqueologia
Els Forns d'orige fenicio i púnico són un dels més antics restants arqueològics trobats en la localitat
Forns Púnicos i Fenicios: este conjunt d'alfares i forns d'orige fenicio i cartaginés, molt poc comú en Occident per l'elevat número d'estructures productives excavades com pel seu estat de conservació, es conserva en una série d'expositors de cristal de forma octogonal situats en una cèntrica plaça de la ciutat. Els alfares ací exposts procedixen de dos importants tallers associats a la ciutat de Gadir: el alfar tarde-púnico de Torre Alta i els forns fenicis del Sector III de Camposoto. Esta parella de forns va fabricar principalment ánforas, ademés d'atres formes ceràmiques com taps, gerras menudes, bols, latos i ceràmica de barnizroig proto campanienses. Les ánforas de manufactura local respon a tipos púnicos molt ben conegut en la baïa gaditana i atres enclavaments del Mar Mediterrànea, datades entre els anys finals de el III fins a la mitat de II.[45]
Poblat Neolític de Camposoto: un dels pocs restants del periodo neolític que s'han trobat en la baïa. Situat en el Sector III de Camposoto, va ser descobert durant les obres de construcció d'un camp d'hockey herba.[46] S'han trobat un fondo de cabanya i quatre pous del Bronze Antic, entre atres utensilis.[47]
Civil
La ciutat de Sant Fernando conta en considerables edificis i monuments de caràcter civil, alguns dels quals han segut molt importants no solament per a l'història local, sino per a l'història d'Espanya. Els més destacats edificis civils de Sant Fernando són el Pont Zuazo, històrica via d'accés a la localitat i a Càdis; la casa consistorial, consistori més gran d'Andalusia i tercer de la nació; el Real Teatre de les Corts, en el que es varen reunir els diputats durant la redacció de la Constitució de l'any 1812; i els dos castells en que conta la localitat, el Castell de Sancti Petri i el de Sant Romualdo.
Pont Zuazo (BIC):[48] este pont, símbol de la ciutat i que apareix en el seu escut, ha segut a lo llarc de l'història la principal via d'accés a l'Illa de León i a Càdis, creuant el Caño de Sancti Petri. La seua construcció original data d'época romana, quan existia en el lloc en el que s'alça el pont un aqüeducte que duya aigua potable des d'El Tempul (en l'actual Jerez) fins a la ciutat Càdis, de l'existència de la qual fan referència certs texts àraps. A pesar d'este orige, l'actual Pont Zuazo data de finals de l'Edat Mija i principis de la Moderna. El seu nom procedix del llinage de la família Zuazo que, en el XV, va manar construir un pont sobre el caño de Sant Pedro. En 1891, Joaquín Cristelly Laborde nos narra que «la seua construcció encara hui en dia, a pesar de les modernes bestreta en arquitectura, és admirable, cridant l'atenció als pèrits en estes construccions en estar el seu pilars alçats sobre un fondo fangoso i removible, les vives mareas, l'esforç de les grans corrents que té que soportar, són totes raons per a considerar-ho en prou fonamente una de les grans obres construïdes pels antics per a atestar la grandea dels que la varen alçar». En 1596, durant el regnat de Felipe II, es va manar construir, a abdós vores del caño, dos forts que vigilaren el trànsit de vehículs i sers a través del viaducte (actualment estes defenses es troben en procés de restauració). Este pont va ser escenari de lluites entre assaltants i forces espanyoles a lo llarc dels sigles XVI i XVII, pero sense dubte l'enfrontament més important ací ocorregut va ser el produït entre les tropes espanyoles i les tropes de Napoleón, durant la Guerra d'Independència Espanyola. Durant dos anys i mig (1810-1812) els defensors varen resistir l'envit de les forces franceses, per a lo que varen tindre que destruir la part central del pont. Finalment, els francesos es varen retirar davant l'impossibilitat de creuar el caño.
Casa Consistorial (BIC): considerat com el major edifici de l'arquitectura civil d'Andalusia i el tercer més gran de tota Espanya, la Casa consistorial de Sant Fernando és imponent edifici situat en la cèntrica plaça del Rei. Les obres de construcció del Consistori varen començar a mitan de el XVIII, baix la direcció de l'arquitecte Torcuato Cayón, continuant fins al sigle següent. Arquitectes com Torcuato Benjumeda i Ventura Rodríguez varen participar en la construcció d'este edifici. De l'exterior d'este edifici de planta rectangular i tres pisos d'altura, destaca la gran frontera. A l'entrada principal s'accedix a través d'una àmplia escalinata. En l'interior és notable l'escala d'estil imperial i realisada en marbre, i la Biblioteca Almirant General Llop, d'entre que les seues més 6000 obres destaquen Anquitatum Romanorum, de Dionisio de Halicarnaso (Basilea, 1549) i D'Art Gimnastica. Libri Sex, de Geronimo Mercuralis (Venècia, 1569).
Castell de Sant Romualdo (BIC): este ribat, l'orige del qual es desconeix encara que se supon que va ser edificat originalment entorn a el XIII (a pesar d'això, els restants que es conserven hui en dia daten de el XIV), és una fortalea situada a l'entrada de l'antiga Illa de León, prop del Pont Zuazo. Propietat junt al pont de la família Zuazo, que va disputar la seua titularitat en els Ponce de León, el Ribat de Sant Romualdo va ser conegut com Logar de la Pont, per la rodalia del Pont Zuazo, com Castell de Suazo, per la família ama d'estes terres, i com Alquería de Rayhana, provablement l'original construcció islàmica. Entorn a este castell, i en les afores del propenc Real Carenero, varen sorgir chicotets assentaments que varen donar lloc a l'actual Sant Fernando. I despuix de la construcció del Atarassana de la Carraca, va coincidir en el Carenero en l'inici de la seua decadència. Està declarat com a Monument Arquitectural Artístic i apareix en l'Inventari de Protecció del Patrimoni Cultural Europeu.[49]
Real Carenero: esta antiga drassana és, junt al pont Zuazo i al castell de Sant Romualdo, una de les més antigues construccions de Sant Fernando. Construït en temps dels Reis Catòlics, representa el començ de l'establiment de l'indústria naval en l'Illa de León. En la dinastia dels Austrias, el Carenero va enfortir el seu desenroll i obtenint la denominació de Real, destinant aixina les seues activitats en les fàbriques de motonería, llana i jarcias, almagasens d'aprovisionament, i instalacions de carenas. La seua situació geogràfica, en el Caño de Sancti Petri i junt al Pont Zuazo, va supondre un greu problema a partir de el XVI, pel major calat dels bucs i a la pèrdua d'importància estratègica. Per a la construcció d'un nou drassana, l'Atarassana de la Carraca, es va elegir un lloc situat al nort del caño. A raïl d'este fet, el Real va entrar en decadència, fins a aplegar a l'estat de ruïna.[50] En motiu del bicentenario de les Corts de 1810 s'ha restaurat la zona en l'intenció de convertir-ho en un atractiu turístic per a la ciutat.
Castell de Sancti Petri
Castell de Sancti-Petri (BIC): este castell, situat en l'Illot de Sancti Petri, en la desembocadura meridional del caño del mateix nom, està format per un conjunt de dependències i fortificacions construïdes entre els sigles XVI i XVIII. En l'Antiguetat, quan l'actual illot es trobava unit a Càdis per calçada, que hui en dia es troba sepultada baix el mar, existia un temple d'orige fenicio, conegut com Temple d'Hércules. Este santuari un dels més importants temples de Món Antic. Pero d'este temple no s'han trobat restants, per lo que, en l'Edat Moderna es va alçar l'actual castell. Este fortín es va construir en l'objectiu de protegir les costes pròximes davant un previsible ataque enemic. Especialment es va destacar la seua llabor durant la Guerra d'Independència, quan va sofrir l'ataque i sege de les tropes imperials franceses, entre 1810 i 1812. En 1823, durant l'atac dels Cent Mil Fills de Sant Luis, també es varen produir combats entorn a l'illot. Actualment en procés de reforma, titularitat va estar recentment en disputa entre els municipis de Chiclana i Sant Fernando, conseguint este últim el seu reconeiximent llegal despuix d'una sentència dels tribunals.[51][52][53]
Real Teatre de les Corts
Real Teatre de les Corts (BIC): este teatre va ser inaugurat a principis de el XIX en 1804, com a Casa de Comèdies de la Real Vila de l'Illa de León. Este lloc és conegut per ser el lloc en el que es varen reunir, entre setembre de 1810 i febrer de 1811, els diputats encarregats de redactar la primera constitució de l'història d'Espanya, que seria promulgada en Càdis en l'any 1812. Les reunions de les Talles Generals i Extraordinàries es varen produir quan la localitat es trobava sitiada pels francesos. L'edifici es caracterisa arquitectónicamente pel valor artístic del seu interior, que contrasta en el recatado exterior.[54]
Pati del Cambiazo (BIC): este pati de el XVIII és un clar eixemple de caseriu típic isleny del Barroc, en el que es poden apreciar un ampli pati d'accés al que donen una série de portades. El pati del Cambiazo, situat en la calle Real, ha segut remodelat recentment.
Carreró de Crocquer
Carreró Croquer: esta chicoteta callejuela, que comunica les calle Real i el carrer Murillo, és provablement el carrer més singular de tota Sant Fernando, gràcies a la tradició històrica i a la popularitat que conta en tota la ciutat. Un detall a destacar en este carrer és la presència de chicotetes rajoletes penjades en algunes de les portes de les seues cases en refrans i succeïts populars. Declarada conjunt històric artístic, este carreró va ser construït en el XVIII.[55]
Bateria de Aspiroz: esta bateria era la menor de les tres que formaven la llínea de la Punta del Boqueró. Esta bateria estava menys artillada i construïda en pijors materials.[59]
Plaça de bous: el coser taurí de Sant Fernando data de l'any 1871, sent la segona plaça més antiga de la província. La plaça isleña conta en un aforament de 8000 espectadors. En ella s'entrenen els alumnes de l'escola taurina de Sant Fernando.
Torre Alta (BIC): esta torre vigía construïda en el XVII va ser construïda per a vigilar el llitoral isleny i previndre a la població davant l'atac de piratas i corsarios. Va ser utilisada durant molts anys com a enllaç de comunicacions en la gaditana Torre Tavira per mig d'un telégraf marí de banderes. Els seus vigías depenien de la Marina de guerra.
Torre Chica: construïda a mitan de 1853 pel Ministeri de la Governació, segons el model típic de la torre telegràfica de Mathé (similar a la restaurada torre d'Arganda). En la seua part superior es trobava la maquinària òptica creada pel Brigadier Mathé per a enviar mensages visuals a llargues distàncies, repetides per una llínea de torres òptiques i observades en anteojos acromàtics pels torreros (o telegrafistas òptics). Torre Chica era l'última torre òptica, la n.º 59, de la Llínea telegràfica d'Andalusia (Madrit-Càdis) per mig de la qual el ministre de la Governació es comunicava en poques hores en el governador civil de Càdis i en atres autoritats com el capità general del Departament Marítim. Esta torre es comunicava únicament en la n.º 58 en Torregorda i despuix en la n.º 57 en el torreón de Porta Terra.
Bateria de Zuazo: anexa al Pont Zuazo, protegia la principal entrada a l'Illa de León. Va jugar un paper molt important durant l'atac anglo-neerlandés de 1625, i, especialment, durant el sitie francés, entre 1810 i 1812. Va quedar pràcticament destruïda a mitan de el XIX, i solament ha aplegat als nostres temps una chicoteta part.[60]
Molino de Marea del ZaporitoMolino de marees del Zaporito: Deu el seu nom a Juan Dumenge Saporito, ric genovés heretat en Càdis, Administrador de les reals Aduana d'esta ciutat, qui en l'any 1700 es va comprar un gran finca en la Vila de l'Illa de León, en el lloc conegut com de Les Tres Creus, la qual per l'Est s'estenia fins al caño de Sancti Petri. Més tart en l'any 1711, Saporito va construir un caño per a que les aigües del de Sancti Petri aplegaren fins al moll de la seua propietat. Este nou caño va prendre com a nom el llinage del seu amo i constructor Saporito, vocable que va sofrir el fenomen fonètic del parla andalusa denominat ceceo, pel que /S/>/Z/, passant a Zaporito, i quedant d'esta manera com a topònim de la zona. En l'any 1717 Juan Dumenge Saporito, davant de tornar-se a Gènova, va vendre la finca a José Micón, un atre ric genovés heretat en Càdis, qui va construir el molí de marees conegut com Molino del Zaporito, per estar construït sobre el caño que ya duya este nom i al que servia de pont. José Micón va casar a la seua única filla Teresa Micón Porrata en Bartolomé Zaldívar, Comte de Saucedilla, els qui a la seua volta també varen casar a la seua única filla, Manuela Zaldívar Micón, en José Molina i Rocha, II Marqués de Ureña, aixina a mitan de el XVIII la possessió de les Tres Creus, que incloïa el caño i el Molino del Zaporito, varen passar a ser propietat del seu fill Gaspar de Molina i Zaldívar, III Marqués de Ureña i IV Comte de Saucedilla. La teoria divulgada en els anys setanta del passat XX que sostenia que el topònim Zaporito era un vocable que derivava de Sant Hipólito, no té fonament algun. Per a saber més consulte's: PEDRO MARTÍNEZ CHAMORRO i Mª ELENA MARTÍNEZ RODRÍGUEZ DE LEMA: El Zaporito: el seu nom el seu orige i la seua història. Sant Fernando 1992. Mª ELENA MARTÍNEZ RODRÍGUEZ DE LEMA: El Zaporito 300 anys d'història. 1917. cita requerida
La presència militar en la localitat de Sant Fernando ha segut de vital importància per al desenroll de la mateixa, llegat del que donen constància el ric patrimoni monumental. D'entre estes construccions, les més destacades són l'Atarassana de la Carraca, drassana militar en el que s'han construït numerosos bucs; el Panteó de Marins Ilustres, en el que descansen els restants mortals de numerosos marins espanyols; el Real Institut i Observatori de l'Armada, centre científic que marca l'hora oficial d'Espanya; i la Capitania General. Ademés, en la ciutat es troben vàries fortificacions i castells que actualment pertanyen als governs civils.
Atarassana de la Carraca: les drassanes de la Carraca varen ser construïts en el XVIII en substitució del Real Carenero. Les obres de construcció es varen iniciar en 1752, baix l'impuls de l'Intendent General de Marina, José Patiño, i del Marqués de la Ensenar, Zenón de Somodevilla. Les obres varen estar al principi baix el mando del científic militar Jorge Juan Santacilia, i posteriorment, en mans del ministre de Marina Antonio Valdés. En esta Atarassana s'han botat moltíssims bucs, d'entre els que destaquen els navío Hércules, Descoberta, Atrevida, i el Submarí Peral. Ademés, en La Carraca està amarrat el Buc Escola Juan Sebastián Elcano quan no està realisant una de les seues travessies per les mars del món.[61]
Capitania General de Sant Fernando: esta institució està present en Sant Fernando des de que, en 1769, es traslladara el Departament Marítim des de Càdis a l'Illa de León. L'actual sèu de Capitania es troba situada en el carrer Real, despuix d'haver tingut dos sèus anteriorment: en el mateix carrer, al principi, i en la Població Militar de Sant Carlos. Este edifici va ser construït en 1917 i remodelat a mitan de el XX, baix l'estil imperialista del franquisme.[66]
Religiós
Artícul principal → .
Frontera de l'iglésia major parroquial de Sant Pedro i Sant Pablo (abans de ser reformada), situada en la calle Real i sèu del jurament de les primeres Corts Espanyoles En l'iglésia conventual del Carmen se li va concedir a Sant Fernando el seu nom actual i el títul de ciutat. Aguarda en el seu interior a la devoció mariana principal de la localitat, La Verge del Carmen Coronada, Patrona de Sant Fernandol'iglésia parroquial de la Pastora està situada en la barriada del mateix noml'ermita del Cerro dels Màrtirs va ser construïda sobre el lloc en el que varen ser martirisats Sant Servando i Sant Germán
Iglésia Major de Sant Pedro i Sant Pablo (BIC): esta iglésia d'estil neoclàssic, coneguda popularment com a iglésia major, és el més gran de tots els temples religiosos isleños. Construïda en el XVIII, les obres de construcció varen començar en 1757 i varen concloure en 1769 baix el proyecte d'Alejandro María Pavía, encara que va ser Torcuato Benjumeda qui va finalisar les obres. Arquitectónicamente destaquen els dos campanars, coronades en rajoletes blaves, i en les que es troben les campanes. En este temple es varen reunir per primera volta els diputats encarregats de redactar la Constitució de 1812, jurant treballar per Espanya. Ací es troba l'image de major fervor en la ciutat El Nazareno, que segons la tradició va ser trobada en 1751 en una antiga posada, conegut com a Posada del Duc, despuix de ser abandonat per dos viagers italianos. També es troba l'image del patró de la ciutat des de 1800, Sant Josep.
Iglésia Vaticana Castrense de Sant Francisco: este temple de el XVIII va ser construït per l'Armada Espanyola. Les obres de construcció varen començar en 1785, encara que anteriorment va haver en este lloc un hospici-escola dels Pares Franciscanos que prestaven servicis de cult des de 1765. La construcció correspon a un moment d'oposició al Barroc. L'iglésia posseïx un conjunt de dèu óvals que forma part d'un apostolado, obra de Muñoz de la Vega. També posseïx un quadro atribuït a Juan Carreño de Miranda (El Milacre de la Porciúncula) i tres quadros de Mariano Salvador Maella, pintor de cambra del rei Carlos IV (l'Inmaculada Concepció, Sant Carlos impartint la comunió entre els tufats de Milà i Sant Fernando rebent les claus de Sevilla).
Iglésia de la Divina Pastora: esta iglésia va ser construïda en el XVIII, sent el isleny Esteban Cróquer l'encarregat d'edificar el temple. La titular de l'iglésia, la Verge de la Divina Pastora, és també copatrona de la ciutat. Arquitectónicamente destaca la frontera principal, que presenta una porta adintelada i emmarcada per dos parells de pilastres adossades. Sobre el llindar hi ha un óculo que dona llum al zaguán i, coronant a est, una rebanc correguda i un frontón triangular en el que es marquen els modillones rectangulars. En l'interior destaca el retaule, obra d'Ángel Bugatto.
Capella de La nostra Senyora dels Desamparats (Antiga capella de l'Hospital Sant Josep): la capella s'ubica en la plaça de Sant Josep, dins de l'edifici que fora el conjunt de l'Hospital de Sant Josep. L'edifici vincula la seua fundació a la llabor del Bisbe gadità Fra Tomas del Valle. Des de la seua inauguració com a tal en 1768 fins a l'actualitat ha passat per distintes fases i comesos. El conjunt és de planta rectangular. Dins d'ell alberga la Capella de la Germandat dels Desamparats, aixina com l'antiga sala de malalts, claustre i una atra dependència, hui convertides en Escola. En l'antiga Sala de Malalts varen estar hospitalisats els ferits de la Batalla de Trafalgar. El material amprat per a la seua construcció va ser pedra, calç i vora. La Capella de Ntra. Senyora dels Desamparats es va reobrir al cult l'1 de decembre de 1985.
Ermita del Cerro dels Màrtirs: esta chicoteta ermita va ser erigida en el cerro dels Màrtirs en honor a Sant Servando i Sant Germán (patrons de Càdis i Mèrida i copatronos de Sant Fernando) que, segons conta la tradició, varen ser decapitats al voltant de l'any 305 en el cerro anteriorment mencionat o en les seues afores. La construcció de l'ermita data de l'any 1880. En 1942 la primitiva ermita va ser demolida i substituïda per l'actual. En esta nova capella va ser enterrada la primera pedra de l'anterior ermita. El 23 d'octubre de 1945 va ser beneïda i, des de llavors, cada 23 d'octubre se celebrava una romeria, la romeria de Sant Servando i Sant Germán, en honor als sants copatronos. En els últims anys se celebra el dumenge següent al dia 23 d'octubre.
Iglésia del Santíssim Crist de la Vora Cruz: construïda en el XVIII, l'antiga iglésia del Crist va començar a construir-se en 1775, alçant-se el vell temple sobre un convent dels Pares Mercedarios. Del seu conjunt imaginero és destacable l'image del Crist, d'autor anònim, que és titular de l'iglésia i d'una de les més antigues confraries de la ciutat. Segons conta la tradició, l'image del Crist va aparéixer entre els restants d'un naufragi en aigües del Caño Herrera, en plena Baïa de Càdis. L'antiguetat d'esta obra d'art oscilaria entre l'últim terç de el XVI i principis de el XVII. També és destacada entre les obres d'imagineria de l'iglésia una Dolorosa i una image de Sant Joan. Estes dos últimes escultures també té un curiós orige: la seua autoria s'atribuïx a un escultor que, estant de pas per a partir a les Índies, va caure greument malalt. Segons es diu, va demanar ajuda al citat Crist de la Vora Cruz i, despuix de conseguir recuperar-se, talla com a agraïment estes dos imàgens. En 1972 va ser inaugurada l'iglésia nova, que és la que s'utilisa per als actes religiosos.
Temple de Sant Josep Artesà: la construcció d'este temple es va iniciar 1 de maig de 1993, lo que fa que siga la més moderna iglésia de la ciutat. La direcció de les obres va ser adjudicada a Antonio Abalos Culebra. L'iglésia consta de dos cossos units per arcs, la part principal i el campanar; abdós desenrollats en una estructura octogonal que fa referència a l'octau dia, símbol de la resurrecció.
Iglésia de l'Inmaculada: este temple de reduïdes dimensions està situat en la Casería de Ossio. Es desconeix l'orige de la seua construcció i la data en que es va edificar, puix, encara que en la seua frontera apareix la sifra de 1887, esta no pot ser la de la seua fundació, puix en la visita pastoral del Bisbe Jaime Catalá i Barbosa, del 26 de maig de 1880, esta iglésia figura com a capella. Provablement, la creació d'esta capella es deu situar entre 1822 i el referit 1880.
Parròquia de Sant Servando i Sant Germán: chicoteta parròquia situada en el barri de la Ardila. És un edifici poc destacat, en el que descollen les imàgens del Santíssim Crist d'Humiltat i Paciència i de María Santíssima de les Penes.
Parròquia de la Sagrada Família: chicoteta parròquia, segurament la més chicoteta de la ciutat. Durant la Semana Santa, el seu titular, el Gran Poder, deu realisar l'itinerari més llarc de quants realisen les confraries locals.
Centres culturals
Artícul principal → .
Museus
Frontera del Museu Històric Municipal, situat en la cèntrica calle RealRestants arqueològics, d'orige púnico-turdetano, conservats en el Museu Municipal
Museu Històric Municipal: el museu de la localitat conta en cinc sales permanents en les que s'exponen diverses peces trobades en Sant Fernando. Les cinc sales s'estructuren per époques o per jaciments de major importància:
Ademés, el museu conta en vàries coleccions d'Arqueologia, Arqueologia Industrial, Belles arts, Documentació, Etnologia, Fòssils i Minerals, Fotografia, Hemeroteca, Numismàtica i Rèpliques. El Pati Principal i la segona planta són els llocs destinats per a albergar les exposicions temporals. L'actual edifici del museu es va construir en 1755. L'edifici es deu a un comerciant de Càdis, Alonso Ortega i Muñiz, que va edificar esta casa en terrenys del Deán de la Catedral de Càdis; fins a la seua adquisició per l'Ajuntament va albergar des de l'any 1949 la Clínica de l'Empresa Nacional Bazán, aplegant a ser conegut pels isleños com a Clínica Colom. El museu actual es va inaugurar en l'any 1988.[68]
Museu Naval: el Museu Naval isleny és perifèric del Museu Naval de Madrit, i alberga restants, imàgens, maquetes i atres objectes relacionats en l'Armada Espanyola. Situat en la Població Naval de Sant Carlos, l'actual sèu del museu és l'edifici principal de l'Escola de Suboficials de l'Armada. Este edifici, d'estil neoclàssic, va ser terminat en 1798 per a albergar l'Acadèmia de Pilots i la Intendencia del Departament. La creació del museu es remonta a finals de el XVIII, quan el rei Carlos III, per mig de Real Decret del 28 de setembre de 1792, encara que es va inaugurar dos sigles despuix, en 1992.[69] El museu consta de dèneu sales:
Parc de l'Història i de la Mar: conjunt d'instalacions en les es tracten de temes relacionats en el mar i l'importància que té en l'història de Sant Fernando.[70] Actualment el centre es troba en desús degut, entre atres causes, als problemes econòmics que presenta el Consistori local i a la falta d'iniciatives privades que ho activen.[71][72]
Biblioteca del Real Institut i Observatori de l'Armada: els seus més de 30 000 volums, inclosa l'important colecció de publicacions periòdiques, formen una de les més interessants biblioteques científiques del país, inseparable del quefer científic de l'Observatori i de les tasques docents de l'Escola d'Estudis Superiors de l'Armada. El seu fondo bibliogràfic, compost per 28 000 volums i una rica colecció de publicacions periòdiques, s'ha anat formant a lo llarc dels 250 anys de funcionament de l'Observatori:
El Fondo Bibliogràfic Modern (automatizado).
El Fondo Bibliogràfic Antic: compost per 1287 obres publicades en els sigles XV, XVI, XVII i XVIII, totes elles d'un interés molt especial per als historiadors de la ciència.
La Colecció de Cartografia, composta principalment per cartografia nàutica de les costes espanyoles publicada en els sigles XVIII i XIX, està formada per més de 3500 mapes, cartes i plans.
Centre de Visitants del Parc Natural de la Baïa de Càdis: edifici de recent construcció situat en la salina de Leocadia, prop de la plaja de Camposoto i de Gallineras. En este centre es mostra al visitant una visió educativa del parc natural de la Baïa de Càdis, gràcies als mijos dels que dispon: mirador, rutes guiades i audiovisuals, entre unes atres.[74]
Centre de Congressos Talles Real Illa de León: palau de congressos i d'exposicions situat en la cèntrica calle Real, en l'edifici conegut anteriorment com a Cine Almirant. Conta en un total de 900 m² destinats a la celebració de diversos events, i en capacitat per a 551 persones. Entre les dependències del centre destaca l'Auditoria Lázaro Dou, en capacitat per a 266 assistents.[75]
Penya Camarón de l'Illa: penya cultural fundada en honor al destacat cantaor flamenc José Monge Cruz, Camarón de l'Illa, natural de Sant Fernando, que realisa diversos events relacionats en la figura de Camarón i en el flamenc en general.[76]
Biblioteca Luis Berenguer: biblioteca pública creada per l'ajuntament en 1994 i dependent de la Fundació Municipal de Cultura.[77]
Biblioteca Municipal
Casa de la Cultura
Parcs i jardins
Jardí botànic
Jardí botànic de Sant Fernando: parc botànic dependent de la Junta d'Andalusia, en el que es mostra la flora dels distints ambients de la Província de Càdis, ademés d'una colecció d'espècies d'Amèrica i de Canàries.[78][79] Aúna la tradició d'aquells jardins de el XVIII, la finalitat de la qual era l'aclimatació de plantes d'interés econòmic o estètic a les nostres latitut i que hui en dia formen part, junt a les construccions que els alberguen, del patrimoni històric andalús, en la moderna concepció dels jardins botànics la finalitat dels quals és l'educació i la conservació.[80]
Parc Almirant Laulhé: conegut popularment com a parc dels Ànets i situat en el centre de la ciutat, prop del cementeri municipal. Alberga en el seu interior vàries instalacions deportives (pabelló municipal) ademés d'un escenari per als concerts.
Parc de l'Oest: situat com el seu nom indica al oest de la ciutat, junt a la CA-33, en l'avinguda Pery Junquera.
Parc del Barrero: situat en la zona de Torre Alta i del Observatori, i pròxim al Centre Comercial Sant Fernando Plaça.
Parc Sacrament: cèntric parc, situat junt al camp municipal de la Bazán.
Plaça de les Escultures: de construcció recent, alberga una série d'escultures modernistes. Se situa en el lloc a on antigament es trobava el Camp de Deports Marqués de Varela entre l'avinguda alcalde Cayetano Roldán i la calle Professor Antonio Ramos.
Parc de les Hortes: situat en Camposoto, entre les calles Companyia de María i la carretera de Camposoto.
Cultura
Festes locals
Les festivitats són una part important de la cultura de Sant Fernando, destacant:
Semana Santa
Carnestoltes
Fira del Carmen i de la Sal
A pesar de l'importància d'estes celebracions, la festa oficial de la ciutat és la festa de les Corts, celebrada cada 24 de setembre, i que commemora la primera reunió dels diputats que varen elaborar la Constitució Espanyola de 1812. Atres festejos importants són la romeria de Sant Servando i Sant Germán coneguda com a Dia del Cerro, la celebració cada 19 de març de la Solemnitat de Sant Josep, Patró de la ciutat des de 1800, la processó anual de la qual es realisa cada 1 de maig (Festa de Sant Josep Obrer) recorrent els carrers del barri de l'iglésia major.
El 16 de juliol, Festa local, procesiona pels carrers de la localitat la Verge del Carmen Coronada, alcaldesa i patrona de Sant Fernando en processó de glòria.
La festivitat del Corpus en juny en acompanyament de la patrona (Verge del Carmen Coronada) i el patró (Sant Josep) al Santíssim Sacrament, la festa de Sant Joan i els Tosantos.[81][82]
Carnestoltes
El carnestoltes de Sant Fernando se celebra generalment a mitan de febrer. Esta festivitat és de considerable interés per als habitants de la ciutat. Durant la semana que dura el carnestoltes se celebren numerosos actes, destacant els que es produïxen entorn a la plaça Sánchez de la Campa (popularment cridada com a placeta de les Vaques), lloc de cult per als seguidors d'esta festa. Les numeroses penyes carnavalescas realisen ensajos generals i degustacions gastronòmiques tals com la tortillada, la quesada o la gran pollada. Els actes més importants del carnestoltes isleny són:[83]
La Semana Santa és una celebració molt important per a molts veïns de Sant Fernando. Mostra d'este valor és l'existència de fins a vintidós Confrarias en la ciutat. La festa comença el Dumenge de Ramos i finalisa el Dumenge de Resurrecció, dia en el que ix la processó de Jesús Resucitat (el restant ixen fins a la matinada del Divendres Sant al Dissabte Sant). El moment més important és la matinada del dijous al divendres, en l'eixida de la germandat de Jesús Nazareno, malnomenat el Vell, que és una de les més populars. La Semana Santa isleña conta en un estil propi per al trasllat de les processons, que consistix que el pas és carregat sobre els muscles i sobre el coll pero per baix del pas, sense que els carregadors es vegen. Esta festa ha segut declarada d'Interés Turístic Nacional.[84][85][86]
Fira del Carmen i de la Sal
La Fira del Carmen i de la Sal és la festa major de Sant Fernando. Se celebra tots els anys al voltant del 16 de juliol, dia de la Verge del Carmen, per ser esta la patrona de la ciutat. Molts isleños peregrinan eixe dia a l'iglésia del Carmen per a contemplar el seu besamanos i posterior processó a últimes hores de la vesprada. Esta festivitat té el seu orige en el XVIII, sent una de les festes més antigues de la ciutat. En aquella época l'iglésia estava alluntada del núcleu urbà, per lo que a lo llarc del camí s'instalaven posats de venda de pastiçés i de refrescs, casetes de rifas i de tómbolas. Hui en dia la duració de la fira és d'una semana, mantenint-se l'instalació de llocs, encara que esta volta en el recint ferial de la Magdalena. Durant la festivitat, molts veïns celebren actes en honor a la patrona local, ademés de rebre la ciutat a visitants de les localitats propenques. En el recint ferial s'establixen llocs i casetes (de germandats religioses, de clubs deportius, de partits polítics...), ademés de numeroses atraccions. Durant esta semana se celebren numerosos actes, destacant, entre uns atres, el Dia de la Dòna. També es realisen atres activitats, com la tirada al plat, concursos de casetes, corregudes i novilladas de bous, espectàculs eqüestres, espectàculs còmics, actuacions de diversos grups de cante i ball, a la vespradeta ix en processó la Patrona de la Ciutat la Verge del Carmen, tancant la festa, els fòcs artificials del dia 16.[87][88]
La festa de les Corts del 24 de setembre és la festivitat oficial del municipi de Sant Fernando. Celebrada cada 24 de setembre, esta jornada festiva commemora la jura dels diputats encarregats de redactar la Constitució de 1812 i l'establiment de la capitalitat d'Espanya en la vila. Esta fita fonamental en l'història de la democràcia espanyola, ocorregut en l'iglésia major de Sant Pedro i Sant Pablo el 24 de setembre de 1810, és, segurament, el fet més important de l'història de la localitat. Durant este dia se celebren en Sant Fernando numerosos actes culturals, deportius i inclús gastronòmics, recreació històriques i desfilades de les Forces Armades, en els que es mostren uniformes típics de fa doscents anys. Molt important va ser la celebració d'este dia en l'any 2010, ya que en enguany es va commemorar el bicentenario de les Corts de Càdis.[89] La commemoració del 24 de setembre en 2015 estarà dedicada al 30 aniversari de la firma del tractat d'adheriment d'Espanya a l'Unió Europea, estant prevista la presència de l'expresident del Parlament Europeu, Josep Borrell Fontelles, per a oferir el discurs institucional en el Real Teatre de les Corts, en el matí d'esta jornada.
Atres festes d'interés
Romeria de Sant Servando i Sant Germán: esta romeria se celebra el dumenge més pròxim al 23 d'octubre en honor als màrtirs Sant Servando i Sant Germán, patrons de Càdis i copatrones de Sant Fernando. Durant este dia, es realisa una processó al cerro dels Màrtirs, lloc a on la tradició situa l'eixecució dels dos màrtirs (sobre el cerro es va construir una ermita en honor als copatronos). Ademés de l'acte històric-religiós, esta festa és considerada pels veïns com un dia d'oci que es passa en el cerro.[90]
Nit de Sant Joan: en la nit del 23 al 24 de juny se celebra en la Barriada Casería de Ossio la Nit de Sant Joan, en la que es cremen als tradicionals Juanillo i Juanilla (ninots farcidures de draps i palla). Ademés, en este barri se celebra una chicoteta fira de la que cal destacar els chicotets llocs de venda ambulants, casetes de rifas i tómbolas, i chicotetes barres de bar.
Festa de Tosantos: se celebra en el mercat d'abasts municipal i té lloc l'últim divendres d'octubre. En el mercat, els distints llocs de venda són decorats pels propis comerciants, en l'única condició de que els adorns posseïxquen gràcia satírica.
Atres verbenes: també gogen de popularitat les verbenes, celebrades en algunes de les barriades i confraries isleñas. Ademés de l'anteriorment destacada verbena de Sant Joan, en el barri de la Casería, són importants la dels Àngels, celebrada en la Bazán a finals de juliol; i la de la Germandat de la Vora Cruz, que se celebra a finals d'agost i principis de setembre en la plaça del Crist.
La gastronomia típica de Sant Fernando presenta les característiques de la cuina del llitoral gadità. Les especialitats gastronòmiques de la localitat es basen sobretot en l'utilisació del peix i atres productes extrets del mar. Els plats típics isleños més coneguts són el bienmesabe (cazón macerado en vinagre, aigua i comino) i les tortillitas de camarones (coques fetes en farina, ceba, jolivert i camarones). Atres especialitats típiques de la ciutat són els fideus grossos en bíssol i la dorada a la sal.[91][92][93]
Des de 2023, per l'elecció de l'Illa com la ciutat en millors churrerías de la província, se celebra la campanya ¡Som de churros!.[94]
Mijos de comunicació
Prensa escrita i digital
Sant Fernando Informació del grup editorial Publicacions del Sur, és un periòdic local integrat junt a atres diaris locals en Andalusia Informació.[95] Ademés, el Diari de Càdis[96] i el periòdic digital Diari Baïa de Càdis[97] tenen seccions especials per a Sant Fernando.
Ràdio
L'única emissora local és Ràdio L'Illa, fundada en 1986, i que es pot escoltar per internet i per FM.[98]
Televisió
Ademés de les televisions generalistes, tant nacionals com a autonòmiques, en Sant Fernando existixen dos canals de televisió local: Illa Televisió-Canal 10 i Ona Baïa TV-Canal 42. Illa TV-Canal 10 va començar les seues emissions en 1990, emetent actualment en format digital i per mig de pagament, tenint un alcanç superior als llímits del municipi (les seues emissions poden seguir-se en bona part de la Baïa de Càdis).[99] Ona Baïa TV emet des de 1996 les 24 hores del dia, per mig de format digital (TDT).[100] Abdós canals tracten en la seua programació temes relacionats en la vida política, cultural i deportiva de Sant Fernando, ademés d'anunciar a empreses isleñas.
L'estadi municipal Baïa Sur, abans de la seua reforma
La ciutat de Sant Fernando posseïx unes bones instalacions deportives, que es concentren principalment en la ciutat deportiva de Baïa Sur. Este conjunt deportiu està considerat com un dels millors centres d'alt rendiment d'Andalusia.[101] Este complex conta en diverses instalacions que permeten practicar variats deports. Destaca l'Estadi Municipal de Baïa Sur, estadi d'atletisme en fins a 12 000 espectadors, ademés del pabelló municipal (utilisat per a fútbol sala, bàsquet, balonmà i hockey) i les diferents pistes de fútbol, bàsquet, tenis i pádel, i una piscina.
Fòra de la ciutat deportiva, destaquen el camp municipal Bazán (en capacitat per a 1040 espectadors), el camp d'hockey Pablo Negre, de recent construcció, el pabelló municipal Parc Laulhé (parc Almirant Laulhé) i el camp de deports Sant Rafael (Població Militar de Sant Carlos). Anteriorment, el camp de fútbol de la ciutat era el camp municipal Marqués de Varela.
Dins dels actes de commemoració del Bicentenario de les Corts, la Federació Iberoamericana d'Atletisme va elegir a Sant Fernando com a sèu del XIV Campeonat Iberoamericà d'Atletisme, disputat entre el 3 i el 6 de juny de 2010. Les competicions es varen realisar en el remodelat Estadi Municipal Baïa Sur (que ha segut renomenat com a Estadi dels Jocs Iberoamericans), encara que també es va utilisar el restant de pistes del complex Baïa Sur i del Camp de Deports Sant Rafael. Els campeonats de Sant Fernando varen ser considerats pel president de la FIA, el brasileño Roberto Gesta de Melo, com els millors de l'història.[102] El medallero total va estar liderat per Espanya, pero va ser Cuba, en més medalles d'or, la vencedora dels Jocs.
↑ Illa Baïa (ed.): «Una passejada per l'Illa». Archivat des d'el original, el 21 de març de 2009. Consultat el 23 de febrer de 2010.
↑<cite style="font-style:normal" id="CITAREFCossío1996">Cossío (1996). «Places de bous de tot el planeta taurí»,Els bous. Tractat tècnic i històric, Madrit: Espasa-Calp, p. 657. OCLC36293808. ISBN 84-239-9611-5.
↑Antonio Saéz Espligares/ Antonio Manuel Sáez Romero. «Plaça dels Forns Púnicos i Fenicios». laisladelsur.com. Archivat des d'el original, el 23 d'abril de 2013. Consultat el 19 d'octubre de 2013.
↑«[2]». Consultat el 30 de setembre de 2019 (en és).
López (1999). La Vila de la Real Illa de León (1668-1768), Universitat de Càdis: Servici de Publicacions.
Suárez (1982). Les Corts de Càdis, Madrit: Edicions Rialp.
Castañeda, Vicente (1997). L'actual Sant Fernando (Càdis) durant el II mileni a. C., Càdis: UCA.
Obanos, Federico (1905). La marina en el bloqueig de l'Illa de León (1810 á 1812), Universitat d'Indiana: Imprenta del Ministeri de Marina.
(1995) De l'Illa a Sant Fernando: orige, naiximent i desenroll del major núcleu industrial de la baïa, Ajuntament de Sant Fernando.
(1992) Gremis, germandats i confraries: una aproximació científica a l'associacionisme professional i religiós en l'història d'Andalusia, Sant Fernando, decembre, 1991: actes dels VII Trobades d'Història i Arqueologia, Ajuntament de Sant Fernando.
(1998) Economia marítima: XIII trobades d'història i arqueologia, Ajuntament de Sant Fernando.
Martínez Chamorro, Pedro i Mª Elena Martínez Rodríguez de Lema. El Zaporito: El seu orige el seu nom i la seua història. Sant Fernando. 1992
: és una de les millors plages del llitoral gadità i, per extensió, d'Espanya, en 9 km de costa. Es troba situada en el parc natural de la Baïa de Càdis. Està considerada una de les plages més netes i vérgens del llitoral per la calitat de les seues aigües, no estant autorisat en ella cap tipo de construcció fixa ni permanent. Magnífic sistema dunar, s'estén des del castell de Sancti Petri, (lloc denominat Punta del Boqueró fins al riu Arillo (final del terme municipal). Aixina mateix conta en tots els servicis propis per a la comoditat i seguritat propis del turisme ademés de ser portadora de bandera blava.[12][13] No obstant, esta plaja es caracterisa per l'estat natural en el que es troba, i no pel seu turisme.[14]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sant Fernando (Càdis).