Mioceno

Mioceno

Plantilla:Neógeno El Mioceno és la primera série i época del Neógeno en l'escala temporal geològica. Succeïx al Oligoceno (última época del Paleógeno) i precedix al Plioceno. Comença fa 23,04 millons d'anys i finalisa fa 5,33 millons d'anys. En esta época va continuar l'elevació de cordilleres com els Pirineus, els Alps i l'Himalaya. L'erosió favorida per estes orogénesis va originar sediments i depòsits de petròleu en zones que eren conques marinas de poca profunditat. Durant el Mioceno primerenc el clima era relativament càlit, pero durant el Mioceno mig, des de fa 16,4 Ma (Langhiense) fins a fa 8,4  Ma (Tortoniense), es va produir una baixada de les temperatures i es varen originar les masses de gèl en l'Antàrtida. Al final del Mioceno es va produir la dessecació casi total del Mediterràneu, durant la cridada crisis salina del Messiniense. El nom de Mioceno procedix de les paraules gregues μείων (meiōn, “menys”) i καινός (kainos, “nou”), i significa "menys nou", aludint a que presenta un 18 % menys d'invertebrats marins moderns que el Plioceno. Les plantes i els animals del Mioceno eren prou moderns. Els mamífers i les aus estaven ben establits. Varen proliferar les espècies de mamífers, entre ells el rinoceront, el gat, el camello i el cavall en les formes primitives; entre estos estan inclosos els grans simis, que ademés d'en Àfrica, vivien en Àsia i en el sur d'Europa. En les mars, varen proliferar ballenas i focas.

Sediment del Mioceno en Nebraska.

Subdivisions

La Comissió Internacional d'Estratigrafia reconeix les següents subseries/subépocas i edats/pisos del Mioceno:

• Mioceno Superior/Tardà
  • Mesiniense (per Messina)
  • Tortoniense (per Tortona)
• Mioceno Mig
  • Serravalliense (per Serravalle)
  • Langhiense (pels Langhe, cerros situats en Ceva, Piemont)
• Mioceno Inderior/Primerenc
  • Burdigaliense (pellatí Burdigala=Bordeus)
  • Aquitaniense (per Aquitània)

Estes subdivisions es definixen per l'abundància relativa de diferents espècies de nanofósiles calcáreos (algues unicelars) i foraminíferos. La cronoestratigrafía de les conques continentals acceptades per a Europa occidental utilisa els següents pisos continentals, basats en biozonas de mamífers, correlacionades en les unitats de polaridad magnetoestratigráfica (entre paréntesis la causa de la denominació i la correspondència en els pisos de l'escala estàndar): Turoliense (per Terol -Mesiniense i Tortoniense superior-), Vallesiense (Tortoniense inferior), Aragoniense (per Aragó -Serravalliense, Langhiense i Burdigaliense superior) i Rambliense (Burdigaliense inferior, Aquitaniense i Chattiense superior).

Paleogeografia i paleoclimatología

Erro al crear miniatura:

Llac interior del Amazones durant el Mioceno mig.

Els continents varen continuar la deriva cap a les seues posicions actuals. De les modernes característiques geològiques, solament estava absent el pont terrestre entre Sudamérica i Norteamérica, encara que Sudamérica s'estava aproximant a la zona de subducció occidental en l'oceà Pacífic, provocant tant l'aument dels Vages com una extensió cap al sur de la península mesoamericana. L'orogénesis va continuar en l'oest de Norteamérica i Europa. Tant els depòsits marins com a continentals del Mioceno són comuns en tot lo món en abundants afloraments marins prop de les costes modernes. Exposicions continentals ben estudiades es troben en les Grans Planures dels Estats Units i en Argentina.

Temperatures en els últims 65 millons d'anys sobre la base de mides del isòtop ¹⁸O. A finals del Mioceno es produïx la reglaciación de l'Antàrtida.

L'Índia va continuar chocant en Àsia, aumentant l'Himalaya. La via Tetis va continuar disminuint i es va tancar quan Àfrica va colisionar en Eurasia en la regió turc-arábica fa entre 19 i 12 millons d'anys. El posterior alçament de les montanyes en la regió del Mediterràneu occidental i un descens global del nivell de la mar es varen combinar per a causar una dessecació temporal del mar Mediterrànea (coneguda com la crisis salina del Mesiniense) prop del final del Mioceno. A principi del Mioceno, el clima es va fer més càlit despuix del gran refredat del Oligoceno en el que es va produir la formació de la corrent Circumpolar Antàrtica i la glaciació de l'Antàrtica. Conforme transcorria el periodo, la tendència mundial va ser cap a una creixent aridez causada principalment pel refredat global que va reduir la capacitat de l'atmòsfera per a absorbir humitat. L'elevació d'Àfrica oriental en el Mioceno superior va ser en part responsable de la disminució de les selves tropicals en la regió. Austràlia es va fer més seca, ya que va entrar en una zona de baixa precipitació en el Mioceno tardà. En l'Antàrtida oriental hi havia alguns glaciars durant el Mioceno primerenc (fa 23-15 millons d'anys), pero fa al voltant de 15 millons d'anys la capa de gèl de l'hemisferi sur va començar a créixer, produint-se una reglaciación de l'Antàrtica, tendència que va continuar fins a alcançar la seua extensió actual. Durant este llarc episodi fret es produïx la denominada extinció del Mioceno mig.

Aquitaniense-Serravalliense

El clima s'estava calfant de nou. L'acció combinada de les orogénesis i de determinats canvis en les corrents oceàniques va alterar les pautes de pluviosidad i de circulació atmosfèrica. Un nou tipo de vegetació, el chaparral, va escomençar a formar-se sobretot en els alvertents continentals més àrides. En els boscs subtropicals varen escomençar a aparéixer clars herbáceos i en Sudamérica praderies. Es varen obrir rutes terrestres i les migracions varen tindre un especial impacte sobre Àfrica, a la que varen aplegar rumiants, porcs i verdaders carnívors procedents d'Eurasia. En contra direcció varen partir porcs formiguers, proboscídeos i damanes. Els proboscídeos, remugants moderns i els carnívors varen alcançar també Norteamérica. En la península ibèrica, es configuren les dos grans conques del replanell (Duero i Tajo), que havien iniciat la seua estructuració en el periodo anterior. Numerosos retazos de chicotetes conques, com la del nort d'Extremadura, semblen prolongar abdós fosses cap a Portugal, convergint en la conca portuguesa del Tajo que s'obri en este periodo al oceà Atlàntic. En l'Aquitanense té lloc un intercanvi biòtic en Europa del noreste i en Àfrica, encara que es manté alta la taxa d'endemisme.

Tortoniense-Mesiniense

Erro al crear miniatura:

Reconstrucció paleogeográfica del sur de la península ibèrica durant el Mioceno previ a la formació del estret de Gibraltar. La llínea roja indica la costa actual. S=Conca de Sorbixques, Almeria, B=Corredor bètic, R=Corredor del Rift. G=Estret de Gibraltar, M=Mar Mediterrànea.

Una característica essencial d'este temps va ser l'aparició de pastures similars a la sabana en abdós Américas, pel refredat global i la progressiva aridez del clima. En l'Àsia oriental va sorgir una vegetació templada, encara que ni en Àfrica, ni en Austràlia ni en Eurasia occidental va aparéixer extensió alguna d'autèntiques praderies. Els elefántidos ya s'havien desenrollat, i inclús viajat des d'Àfrica fins a Eurasia. Procedent de Norteamérica, Hipparion va alcançar Àfrica a través d'Àsia. Les dos Américas estaven ya lo prou pròximes com per a que els primers «exploradors» es desplaçaren entre elles sobre restants de vegetació flotant. En esta época destaca la peculiaritat i el gran desenroll que adquirix la sedimentación, l'activitat geodinámica i els canvis biogeográficos, especialment en el Mediterràneu occidental. El depòsit de grans gruixa d'evaporitas, actualment baix la mar, ha dut a l'interpretació de la provable i repetida dessecació del Mediterràneu en el Mesiniense, lo que va incentivar notablement les investigacions. En cada una de les dessecacions el Mediterràneu es convertia en una enorme conca desértica que, en certs punts, aplegava a alcançar la cota de 5000 metros per baix del nivell del mar. Despuix de cada episodi de dessecació, la conca era inundada de nou per l'entrada torrencial d'aigües del Paratetis i Atlàntic pel estret de Gibraltar. Al final del Mesiniense, numerosos immigrants testimonien que un actiu intercanvi faunístico va tindre lloc en l'àrea entre Àsia, Àfrica i Europa durant la regressió de la conca mediterrànea. Recentment la dessecació del Mediterràneu ha segut qüestionada per alguns investigadors.

Paleobiología

Les globigerinas, sériament diezmades en l'extinció eocena, s'expandixen de nou en el Mioceno i constituïxen uns excelents fòssils guia en els mijos marins. Les diatomeas d'aigua dolça (Pennals), comprenen 2000 espècies alcançant una posició ecològica similar a l'actual com a productors primaris d'aigua dolça. Els canvis climàtics varen eixercir una influència profunda sobre les biotas terrestres. El millor indicador dels canvis climàtics són els canvis evolutius i de distribució geogràfica de les angiospermas. La gran abundància de plantes herbàcees en este periodo permetria cridar-ho Edat de les Herbes. L'èxit de les plantes herbàcees és el resultat de la deterioració climàtica generalisada que va tindre lloc durant l'Oligoceno i Mioceno. El refredat del clima i unes condicions més seques, varen ocasionar la regressió dels boscs i la presència de plantes herbàcees que preferixen els hàbitats oberts i poden resistir baixes precipitacions.

• 
  Paleoparadoxia
• Erro al crear miniatura:
  Osbornoceros
• 
  Chamitataxus
• Erro al crear miniatura:
  Dromornis stirtoni

Criatures considerades «menors» varen experimentar un gran èxit: paseriformes, granotas, ratas, rates, serps, etc. Les famílies de rinoceronts i cavalls varen disminuir despuix del Mioceno mig en una continuació de la decaiguda general dels ungulats de dits impars. Mentrestant, Cervidae i Bovidae es diversificaron, encara que el número d'espècies d'estes famílies ha disminuït des de llavors. De forma similar, molts tipos d'elefants, inclosos els que tenien llargues trompes, varen experimentar un gran èxit durant l'interval Mioceno-Plioceno, per a després declinar (hui només existixen tres espècies). Apareixen les famílies de les hienas i orsos. El grup dels primats del Vell Món es va ampliar, en l'aparició de les mones cercopitécidos (en els que hui s'enquadren macacos i babuinos). Els primers homínits (Sahelanthropus, Ardipithecus) varen escomençar a diversificarse en l'est d'Àfrica. En els oceans, varen aparéixer els taburons moderns, en particular el gran Carcharocles megalodon i evolucionen els cetáceos, com delfins, ballenes i marsopas.

• Erro al crear miniatura:
  Brygmophyseter
• Erro al crear miniatura:
  Cetotherium
• Erro al crear miniatura:
  Kentriodon

Vore també

• Geologia històrica

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mioceno.
• archive. org/web/20121227053152/http://celestia. albacete. org/celestia/deriva/mioceno. htm La deriva continental (Proyecte Celestia), Mioceno