Extinció del Mioceno mig

Archiu:Climate sensitivity sea level and atmospheric carbon dioxide. Hansen et al 2013.png

Caiguda significativa en la temperatura i la temperatura del fondo marí, calculada per δ18O despuix de l'Òptim climàtic del Mioceno.

El terme extinció del Mioceno mig, també conegut com a pico d'extinció del Mioceno mig, es referix a una ona d'extincions de formes de vida terrestres i aquàtiques que va ocórrer a mitan del Mioceno, fa aproximadament 14 millons d'anys (Ma) durant l'edat Langhiense del Mioceno. Es creu que esta era d'extinció va ser causada per un periodo relativament continu de refredat, el qual va resultar en el creiximent dels volums de capes de gèl a nivell mundial i el restabliment de la capa de gèl de l'Antàrtida oriental (EAIS, per les seues sigles en anglés). S'ha atribuït que el refredat que va conduir a l'extinció en el Mioceno mig va ser causat pel fet de que el CO₂ va ser retirat de l'atmòsfera per material orgànic abans de quedar atrapat en diferents llocs, com la Formació de Monterey. Atres idees sobre la causa d'este refredat estan conectades als canvis en la circulació oceànica i atmosfèrica. Este periodo va ser precedit per l'Òptim climàtic del Mioceno, un periodo de calor relativa des de 18 fins a 14 Ma.

Conseqüències

Una de les principals conseqüències del refredat climàtic que es va desenrollar durant este periodo va ser l'aument de la capa de gèl de la Antàrtida oriental (EAIS). Es creu que seccions significatives de gèl en el continent antàrtic varen començar a créixer al començ de l'extinció del Mioceno mig i varen continuar expandint-se fins a aproximadament 10 Ma Este aument s'ha atribuït principalment als canvis en les corrents oceàniques i atmosfèriques, i es considera que s'ha amplificat pel descens significatiu dels nivells de diòxit de carbono en l'atmòsfera (ppm).

Este descens de el CO₂ en l'atmòsfera va disminuir temporalment de 300 ppm a 140 ppm, segons lo estimat per la relació entre els nivells atmosfèrics de CO₂ i els nivells de pH en l'oceà, determinats pels nivells d'isòtops de bor en el carbonat de calcio. Un dels indicadors principals d'este important aument de la capa de gèl a nivell mundial, és la major concentració de ¹⁸O trobada en foraminíferos bentónicos a partir de núcleus de sediment oceànics durant este periodo. Durant els periodos de creiximent de la capa de gèl, els isòtops de ¹⁶O més llaugers, que es troben en l'aigua de l'oceà, s'extrauen com precipitació i es consoliden en capes de gèl, mentres que una major concentració de ¹⁸O es deixa per a que els foraminíferos lo puguen utilisar.

Una atra de les principals conseqüències del refredat climàtic durant el Mioceno mig va ser l'impacte biòtic en les formes de vida terrestres i oceàniques. Un eixemple d'estes extincions està indicat per l'incidència observada en les espècies Varanidae, Chamaeleonidae Cordylidae, Tomistominae, Alligatoridae, i les tortugues jagantes durant l'Òptim climàtic del Mioceno (entre 18 a 16 Ma) en Europa central (paleolatitud 45-42°N). Açò va ser seguit per una fase important i permanent de refredat, marcada per l'extinció del Mioceno mig, fa 14.8 i 14.1 Ma. Es va observar que dos cocodrils dels gèneros Gavialosuchus i Diplocynodon existien en estes latitut septentrionals abans d'esta fase de refredat permanent, pero després es varen extinguir entre 14 i 13,5 Ma. Un atre indicador que conduiria a les extincions és l'estimació conservadora de que les temperatures en la regió antàrtica poden haver-se gelat en a lo manco 8 °C en els mesos d'estiu en 14 Ma. Este refredat antàrtic, junt en els canvis significatius en els gradient de temperatura en Europa Central, com ho indica l'estudi de Madelaine Bohme sobre vertebrats ectotérmicos, proporciona proves de que la vida vegetal i animal necessitava migrar o adaptar-se per a poder sobreviure.

Possibles causes

Les causes principals del refredat que varen sorgir de l'Òptim climàtic del Mioceno mig se centren en els canvis significatius en la circulació oceànica, aixina com en els nivells canviants de CO₂ en l'atmòsfera. Els canvis en la circulació oceànica es definixen pels auments en la producció de l'Aigua Antàrtica de fondo (AAIW), l'interrupció del suministrament d'aigua salina al oceà Antàrtic des del oceà Índic i la producció adicional de Massa d'aigua profunda de l'Atlàntic Nort (NADW, per les seues sigles en anglés). La disminució de les concentracions de CO₂ en l'atmòsfera s'ha relacionat en la reducció del gas a material orgànic depositat a lo llarc dels màrgens continentals, com la Formació Monterey en la costa de Califòrnia. Estos llocs de reducció de CO₂ deuen haver segut lo suficientment extensos com per a reduir les concentracions atmosfèriques en CO₂ d'aproximadament 300 a 140ppm i conduir a processos de refredat global que varen ajudar en l'expansió de la Capa de gèl de l'Antàrtida oriental (EAIS).