Dionisio de Halicarnaso

Dionisio de Halicarnaso

Erro al crear miniatura:

Dionisio d'Halicarnaso segons un gravat obtingut a partir del còdex ambrosiano de les Antiguetats romanes.

Dionisio d'Halicarnaso (en grec antic: Διονύσιος ὁ Ἁλικαρνασσεύς, Dionúsios Halikarnasseús; en llatí: Dionysius Halicarnasseus) (Halicarnaso, c. 60 a. C.-Roma, 7 a. C.) va ser un historiador, crític lliterari i professor de retòrica d'orige grec que va viure en Roma en l'época d'Augusto. És conegut principalment per ser l'autor de les Antiguetats romanes, una obra històrica sobre l'orige de Roma que ha aplegat parcialment fins a l'actualitat.

Biografia

• Dionisio va nàixer en Halicarnaso entre els anys 60 i 55 a. C. El seu pare es va cridar Alejandro. Va ser professor de retòrica en Roma, a on va aplegar entorn a l'any 30 a. C. i a on es va relacionar en personages distinguits de la societat com Quint Elio Tuberón. La data de la seua mort és desconeguda, pero es diu que haguera mort poc despuix del 7 a. C., any de la publicació de les seues Antiguetats, sense dubte en la ciutat de Roma, a on va transcórrer els seus últims anys.

Obra

Antiguetats romanes

Dionysii Halicarnasei originum sive Antiquitatum romanarum, 1481.

El seu principal treball, titulat Antiguetats romanes (Ῥωμαική ἀρχαιολογία, Rhōmaikḕ arkhaiología), comprén l'història de Roma des del periodo mític fins al començ de la primera guerra púnica.

L'obra va ser dividida en vint llibres, dels quals els primers nou permaneixen sancers, el dècim i undècim estan casi complets i els restants estan incomplets, encara que han pervixcut els extractes de Constantino Porfirogéneta i un epítome o resum descobert per Angelo Mai en un manuscrit de Milà. Els tres primers llibres d'Apiano i les vides de Camilo i Coriolano de Plutarco comprenen molt del treball de Dionisio. El seu principal objectiu va ser reconciliar als grecs en el govern del Imperi romà, resaltant les qualitats dels seus conquistadors. D'acort en ell, l'història és una filosofia que s'ensenya en eixemples, idea que va prendre seguint el punt de vista dels retòrics grecs. Cuidadosadament va consultar les millors fonts i el seu treball i el de Tito Livio són els únics que detallen l'història romana primerenca. Ellibre I té un extens pròlec a on justifica i explica l'objectiu de l'obra: cobrix un buit i és de caràcter didàctic, polèmic i d'acció de gràcies. És el propòsit de Dionisio ensenyar als seus compatriotes grecs el caràcter de la fundació de Roma i els motius de la seua gran expansió. El nostre autor considera que les etapes de fundació i de monarquia varen ser claus de tot el desenroll posterior, i estes no varen anar suficientment expostes i estudiades per atres historiadors; de fet, el títul de l'obra Ῥωμαική ἀρχαιολογία fa pensar en els texts grecs que tractaven sobre els orígens fundacionals dels pobles. Dionisio emfatisa els orígens grecs de Roma; és més, és el mèrit —i no la Fortuna— lo que va otorgar l'hegemonia als romans. Pero l'historiador explica el seu èxit pel fet de que ells havien perfeccionat l'herència grega en lo militar, lo polític i lo cívic. Les fonts de Dionisio són l'analística romana (sobretot la d'el I), Jerónimo de Cardia, Polibio, Timeo i Varrón, entre uns atres.

Atres escrits

• Dionisio és també l'autor de varis tractats de retòrica, en els quals demostra haver estudiat a fondo els millors models àtics:

• Art de la retòrica (Τέχνη ῥητορική), que és més be una colecció d'ensajos de teoria retòrica, incomplet.
• Apany de les paraules (Περὶ Συνθήσεως ᾿Ονομάτων). Tracta sobre la combinació de les paraules segons els distints estils d'oratòria.
• Sobre l'imitació (Περὶ Μιμήσεως), un treball fragmentario que versa sobre els millors models en els diferents tipos de lliteratura, i les maneres pertinents d'imitar-els.
• Comentaris sobre els oradors àtics (Περὶ τῶν ᾿Αττικῶν ῾Ρητόρων), en el qual únicament tracta de Lisias, Iseo, Isócrates i Dinarco.
• L'estil admirable de Demóstenes (Περὶ λεκτικῆς Δημοσθένους δεινότητος).
• Sobre el caràcter de Tucídides (Περὶ Θουκιδίδου χαρακτῆρος), una detallada pero, en conjunt, injusta descripció del famós historiador grec. Els dos últims tractats posseïxen com a suplement tres Cartes, una a Cneo Pompeyo Magne i dos a Ameo.

Estil

La seua prosa és aticista, teñir de classicisme; els preceptes retòrics que ell mateixa expon pretén aplicar-els en la seua Arqueologia per mig de l'imitació dels seus models preferits (Lisias, Isócrates i Demóstenes). Com Isócrates, evita l'hiat i compon una prosa periòdica; de Demóstenes pren les metàforas atrevides. Ademés conferix al gènero de l'història el to retòric i plaenter que despreciava Polibio (el seu antimodelo). Utilisa el present històric i abunda en l'us del optatiu i en l'atracció del relatiu, també fa un us clasicista dels modos i els temps. el lèxic, com és corrent en l'helenisme, combina paraules dellenguage corrent en les de la llengua poètica. Com caria de vocabulari tècnic, en la seua obra retòrica utilisa «noms metafòrics»; finalment, ho distinguix l'us de l'amplificament adjectival (lo que li conferix un to ampuloso i perifràstic).

Vore també

• Mausoleu d'Halicarnaso

Bibliografia

• Plàcit, Dumenge (1984). «Introducció», Història antiga de Roma. Llibres I-III, Editorial Gredos. ISBN 978842490950X.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Dionisio de Halicarnaso.
• Wikisource en griego contiene obras originales de Dionisio d'Halicarnaso.
• Dionisio d'Halicarnaso en elloc web del Proyecte Perseus (grec).
• Dionisio d'Halicarnaso en l'edició de 1911 de la Enciclopèdia Britànica, en Wikisource en anglés.