Classicisme

Classicisme

Les massacres del Triumvirat, d'Antoine Caron, 1566.

Secció de Vila Capra, d'Andrea Palladio (ilustració de I Quattro Libri dell'Architettura, 1570).

Detalle de la Capella de Segismundo, 1535.

Ilustració per a La Ilíada, John Flaxman, 1795.

Les kamienice ormiańskie ("cases armènies") de Zamosc, Renaixença polaca.

Casa consistorial de Sevilla.

Palau de Goyeneche, sèu de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando, en Madrit. El portal, de Churriguera, va ser remodelat per a eliminar els «excessos» decoratius barrocs.

Classicisme és la denominació historiográfica d'un moviment cultural, estètic i intelectual, inspirat en els patrons estètics i filosòfics de la Antiguetat clàssica (simplicitat, unitat, sobrietat -decorum-, racionalitat, harmonia -equilibri de les proporcions, concòrdia oppositorum-, mímesis -imitatio naturae-, "l'home com a mida de totes les coses" -homo omnium rerum mensura est-), que es va desenrollar de forma simultànea als distints estils artístics i moviments lliteraris de la Edat Moderna.

• 
  Molière com Juliol César, de Nicolas Mignard.

Es va expressar en tots els dominis del art, des de la lliteratura i la música en les seues distintes manifestacions fins a les arts visuals cridades "belles" o "majors" (arquitectura, pintura i escultura) i les cridades "decoratives" o "menors" (mobiliari, moda). Apareix junt en el Manierisme, que a la seua volta va donar pas al Barroc i este al Rococó; sent renovat a través del Neoclassicisme i atacat pel Romanticisme. Va seguir sent la tendència dominant en cultura occidentals arts i el pensament occidentals durant els sigles XVIII i XIX, en el seu alvertent institucionalisat en les acadèmias (el academicisme), mentres que durant el XX tant el mercat de l'art com l'àmbit institucional varen acabar assumint el rupturisme de les vanguardes.

• 
  Diccionari de l'Acadèmia Francesa de 1835. En l'ilustració, l'edifici del Institut de França, sèu d'eixa institució.

Com el seu propi nom indica, el classicisme es va inspirar en els patrons de l'art i el pensament del món clàssic (la Antiga Grècia i la Antiga Roma). No obstant, el classicisme de l'Edat Moderna té els seus orígens més immediats en la continuïtat de moviments culturals sorgits en la Baixa Edat Mija: els valors del Renaixença, junt a la busca del coneiximent i la perfecció que caracterisen al humanisme. El classicisme assumix tot això i ho convertix en un nou cànon que aspira a conseguir la perfecció absoluta a través de l'art.

• 
  Haydn i Mozart, els principals compositors del classicisme musical.

De fet, es denomina també "Classicisme" a una fase del Renaixença italiana: el Renaixença plena del primer quarto del XVI, quan varen conviure les figures de "els quatre grans" (Leonardo, Bramante, Rafael i Miguel Ángel) que varen fer passar el centre de l'art de Florencia a Roma (els tres últims, mentres que el primer va terminar els seus dies en França, que es va obrir a l'influència italiana -escola de Fontainebleau- com tota Europa -Renaixença nòrdica, Alta Renaixença espanyola-).

• 
  Retrat de Madame Raymond de Verninac, de Jacques Louis David.

El classicisme va tindre en el començ del XVII una contradicció en el Barroc, inicialment en el terreny de la pintura (els Carracci o Guido Reni front a Caravaggio) i que en el pas dels anys es va estendre, com a batalla d'idees, al terreny de la lliteratura, just quan els cànons barrocs la dominaven casi per complet. El classicisme es va impondre en el camp de les lletres a finals del XVII, quedant fixat en l'ensaig de Boileau L'art poëtique (L'art poètica), (1674). En ell, advoca per una lliteratura emocional que aplegue als sentiments dellector/espectador, pero que ho faça a través dels filtres de l'intelecte. D'esta forma, Boileau càrrega contra els excessos de lo que posteriorment es denominarà Barroc i Rococó, i aposta per la recuperació de la solemnitat clàssica i dels valors de la harmonia i l'equilibri que varen dominar la lliteratura de l'Antiguetat. Es busca l'harmonia i l'equilibri entre el fondo i la forma, el control conscient en el desenroll dels temes i el sentit d'orde racional i proporció formal.

Panoràmica de 360º de la Königsplatz (Munich). És un ampli espai rodejat per edificis d'arquitectura neoclàssica (entre els que està el de la Gliptoteca, primer per la dreta). El seu impressionant entorn va ser utilisat com a escenari d'acontenyiments polítics pels reis de Baviera i posteriorment pel nazisme. Les desfilades travessaven l'eix llongitudinal passant per baix dels Propileus (edifici del centre).

Etimologia

L'orige del terme sembla provindre de l'us de la paraula medina per [gorutyersies] en Nits áticas (II), qui deriva el seu sentit inicial (la "primera classe de ciutadans" que era cridada en primer lloc a votar en els comicis romans) per a denominar classicus scriptor als escritors que considera excelents. Al començament de l'Edat Mija el terme classicus s'ampra en contraposició a modernus, per a encomiar la simplicitat i intemporalidad dels antics "clàssics" front a l'afectació i trivialidad dels "moderns" del V o VI. A lo llarc d'huit sigles, la freqüent veneració dels "clásiccos" convertits en autoritats indiscutibles de la escolàstica, va afegir un nou significat que va aplegar a passar inclús com a etimologia falsa: la de "clàssic" com "estudiat en les classes" de les escoles o coleges (els studia generalia) i per tant sinònim de "escolar"; és dir, lo digne d'estudi i model per a la generació de la joventut. L'utilisació dels térmens "clàssic" i "classicisme" per a designar a l'ideal estètic i a l'época aplegarà en els sigles XVI, XVII i XVIII. El terme francés classicisme sembla haver-se falcat a posteriori pels romàntics en la seua reacció contra les regles acadèmiques, apareixent en primer lloc en Racine et Shakespeare de Stendhal (1823-1825) i un poc despuix en el prefacio de Cromwell de Victor Hugo (1827).

Sertorio i l'eixemple dels cavalls, d'Hans Holbein el Jove, ca. 1540.

En el teatre

Molière en trage clàssic, per Nicolas Mignard, 1658.

El classicisme en el teatre va ser desenrollat per dramaturcs francesos del XVII a partir de lo que consideraven les regles de la Teatre clàssic grec, incloses les "Unitats clàssiques" de temps, lloc i acció, que es troben en la Poètica d'Aristóteles.

• L'unitat de temps es referia a la necessitat de que tota l'acció de l'obra tinguera lloc en un periodo fictici de 24 hores.
• L'unitat de lloc significava que l'acció devia desenrollar-se en un únic lloc.
• L'unitat d'acció significava que l'obra devia construir-se entorn a una única "llínea argumental", com una tràgica història d'amor o un conflicte entre honor i deure. Eixemples de dramaturcs clasicistas són Pierre Corneille, Jean Racine i Molière. En el periodo del Romanticisme, Shakespeare, que no s'ajustava a cap de les regles clàssiques, es va convertir en el centre de la discussió francesa sobre elles, en la que finalment varen triumfar els romàntics; Víctor Hugo va ser un dels primers dramaturcs francesos en trencar estes convencions.

L'influència d'estes regles franceses en dramaturcs d'atres nacions és discutible. En el teatre anglés, dramaturcs de la Restauració com William Wycherley i William Congreve estarien familiarizados en elles. William Shakespeare i els seus contemporàneus no varen seguir esta filosofia clasicista, en particular perque no eren francesos i també perque varen escriure vàries décades abans de la seua instauració. Aquelles obres de Shakespeare que semblen mostrar les unitats, com La Tempestat, indiquen provablement una familiaridad en models reals de la antiguetat clàssica. El dramaturc i libretista italià més famós del XVIII Carlo Goldoni va crear un estil híbrit de dramatúrgia (combinant el model de Molière en els punts forts de la Commedia dell'art i el seu propi ingeni i sinceritat).

En arquitectura

Vila Rotonda, Palladio, 1591.

El classicisme en l'arquitectura es va desenrollar durant el Renaixença italiana, especialment en els escrits i dissenys de Leon Battista Alberti i en l'obra de Filippo Brunelleschi. Fa recalcament en la simetria, la proporció, la geometria i la regularitat de les parts tal i com es demostren en l'arquitectura de l'Antiguetat clàssica i, en particular, en la arquitectura de l'Antiga Roma, de la que queden molts eixemples. La disposició ordenada de columnas, pilastras i llindars, aixina com l'us d'arcs de mig punt, cúpulas semiesfèriques, casetas i edículos varen substituir als sistemes proporcionals més complexos i els perfils irregulars dels edificis migeval. Este estil es va estendre ràpidament a atres ciutats italianes i després a França, Alemània, Anglaterra, Rússia i atres països. En el XVI, Sebastiano Serlio va ajudar a codificar el orde clàssic i ellegat d'Andrea Palladio va evolucionar en la llarga tradició de la arquitectura palladiana. Partint d'estes influències, els arquitectes del XVII Inigo Jones i Christopher Wren varen establir fermament el classicisme en Anglaterra. Per al desenroll del classicisme a partir de mediats del XVIII, vore Arquitectura neoclàssica.

Filosofia política

El classicisme en filosofia política es remonta a la antics grecs. La filosofia política occidental sol atribuir-se al gran filòsof grec Platón. Encara que la teoria política d'esta época comença en Platón, ràpidament es torna complexa quan l'alumne de Platón, Aristóteles, formula les seues pròpies idees. "Les teories polítiques d'abdós filòsofs estan estretament lligades a les seues teories ètiques, i el seu interés se centra en qüestions relatives a constitucions o formes de govern."

No obstant, Platón i Aristóteles no són el semillero, sino simplement les llavors que varen créixer d'un semillero de predecessors polítics que havien debatut este tema durant sigles abans de la seua época. Per eixemple, Heródoto va esbossar un debat entre Teseo, un rei de l'época, i el mensager de Creonte. El debat simplement mostra als defensors de la democràcia, la monarquia i l'oligarquia i lo que tots pensen sobre estes formes de govern. L'esbós d'Heródoto és només un dels semilleros inicials en els que Platón i Aristóteles varen cultivar les seues pròpies teories polítiques.

Un atre filòsof grec que va ser fonamental en el desenroll de la filosofia política clàssica va ser Sócrates. Encara que no era un constructor de teories, a sovint estimulava als seus conciutadans en paradoxes que els desafiaven a reflexionar sobre les seues pròpies creències. Sócrates pensava que "els valors que deurien determinar la forma en que els individus viuen les seues vides també deurien donar forma a la vida política de la comunitat". Creïa que la gent d'Atenes involucrava massa la riquea i els diners en la política de la seua ciutat. Jujava als ciutadans per la forma en que acumulaven riquea i poder per damunt de coses tan simples com a proyectes per a la seua comunitat.

De la mateixa manera que Platón i Aristóteles, a Sócrates no se li varen ocórrer estes idees solament. Els ideals de Sócrates es remonten a Protágoras i atres 'sofistas'. Estos "mestres de les arts polítiques" varen ser els primers en pensar i actuar com Sócrates. A on els dos divergixen és en la forma en que practicaven els seus ideals. Els ideals de Protágoras eren amats per Atenes. Mentres que Sócrates desafiava i espentava als ciutadans i no era tan amat.

En definitiva, a l'antiga Grècia cal atribuir-li la fundació de la filosofia política clàssica.

Bibliografia

• Alfonso Emilio Pérez Sánchez, «La pintura barroca en Itàlia i França», en Història de l'art, Anaya, Madrit, 1986. ISBN 84-207-1408-9

Enllaços externs

Classicisme en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Classicisme.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre retrats mitologizados.
• Li classicisme en littérature, Larousse.