Edículo
Un edículo (del llatí, aedicŭla, en plural, aediculae) és un edifici menut, en particular un templete que pot servir com tabernáculo o relicario, entre atres finalitat. És un diminutivo de aedis o aedes, que significa temple. Apareixen tant en l'arquitectura clàssica com en la gòtica.
Orige
[editar | editar còdic]
Molts edículos varen ser santuaris casers en menuts altars o estàtuas dels lares i penates. Els deus lares eren deidades romanes que protegien la casa i la llar. Els penates varen ser en orige deus tutelares (en realitat genis del rebost) convertint-se després en deus domèstics que guardaven la totalitat de la casa i a els qui donava cult la gentilitat.
Atres edículos eren menuts santuaris dins de temples més grans, normalment situats sobre un pedestal o base, i superats per un frontón i rodejat de columnes. En l'arquitectura romana els edículos tenien esta funció representativa en la societat. S'instalaven en edificis públics com arcs triumfals, portes municipals o en les termes. La biblioteca de Celso en Éfeso (II) és un bon eixemple.
Menuts templetes semblants, cridats naiskos es trobaven en la religió grega, pero el seu us era estrictament religiós.
Anubis, deu de la mitologia egipcíaca, és a sovint representat velant sobre una tomba simbolisada per un edículo.
Usos posteriors
[editar | editar còdic]A voltes es tracta una finestra o una hornacina en una estructura de edículo, en una secció de paret com si fora un edifici, a voltes en columnes o pilastra flanquejant el va, que recolzen un arquitrau o frontón o una volta de crucería estovada.
En l'arquitectura cristiana, la forma tectónica tridimensional d'un baldaquino, sobrevolant un altar, pot cridar-se ciborio, un dels varis usos d'eixe terme. En l'Edat Mija, estes construccions en miniatura en personages esculpidos decoraven els portals i les galeries superiors de les iglésies medievals. Edículos pintats emmarquen figures de l'història sagrada en les lletres capitals dels manuscrits allumenats.
En el XVIII, en urbanisme i art de jardins, els edículos eren construccions colocades en parcs i places, sense dubte més tancats que els pabellons i els quioscs i d'inspiració antiga. Marcos en forma de edículo, tallats i dorats, són un dels recursos favorits dels marcs d'espill palladianos d'Anglaterra de finals dels anys 1720 fins als anys 1740, obra de dissenyadors tals com William Kent.
Els edículos existixen actualment en cementeris romans com a part de la seua arquitectura funerària. Des de el XIX, en urbanisme, s'usen edículos com a chicotetes construccions dins de l'espai públic, com per eixemple quioscs de prensa o eixides de metro. Es torna a trobar l'associació en estàtues com les fonts Wallace. Són célebres els «edículos Guimard» d'estil modernista, realisats per Hector Guimard, que adornen numeroses estacions del metro de París.
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Edículo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.