Font Wallace
Les fonts Wallace són un tipo de font pública, d'aigua potable, presents en diversos països del món. Dissenyades per Charles-Auguste Lebourg, duen el nom de Sir Richard Wallace, el filántropo britànic que va finançar la seua construcció. Són associades habitualment en l'image de París,[1] ya que va ser en esta ciutat a on es varen instalar per volta primera i a on es troben en major número. La primera es va inaugurar en agost de 1872 en el bulevar de la Villette[2] i encara seguixen fabricant-se hui en dia.
Història
Des de 1870, París viu temps difícils: la guerra de 1870 declarada per Napoleón III contra Prusia, l'episodi de la Comuna, els bombardejos de la ciutat. A pesar de tot la ciutat va ser reconstruïda en rapidea gràcies, en part, a les actuacions filantrópicas de la burguesia de l'época.
Un d'estos filántropos va ser Richard Wallace. Hereu d'una gran fortuna va decidir posar-la al servici de la ciutat lo que li va valdre una gran popularitat. Encara que les seues actuacions no es varen llimitar a les fonts, va finançar un hospital i es va encarregar de repartir víveres en la ciutat sitiada pels prusianos, estes són les que li varen reportar més fama. Les fonts sorgixen per l'aument del preu de l'aigua lo que impedia a les classes de baix poder econòmic accedir a ella. Això, ademés de generar problemes d'higiene va dur a molts a substituir-la pel vi (molt més barat) generant greus problemes socials. No obstant, Wallace no només pretenia solucionar un problema de salut pública sino que buscava fer-ho de la forma més artística possible de tal forma que les fonts serviren també com a element ornamental.
Disseny
Richard Wallace va dissenyar varis models de les seues fonts partint de quatre idees bàsiques:
- El tamany: devien ser lo suficientment grans com per a ser vistes de llunt, pero sense ser-ho massa per a no trencar l'harmonia del paisage urbà.
- La forma: devien combinar utilitat i estètica.
- El preu: devia ser raonable per a permetre instalar un gran número d'eixemplars.
- El material utilisat: devia ser resistent, fàcil de treballar i cómodo de mantindre.
L'ajuntament de París va decidir el color, un vert obscur similar al que ya lluïa el restant del mobiliari urbà de l'época. Per la seua banda, l'ingenier Eugène Belgrand es va encarregar de buscar les millors ubicacions possibles.
El material finalment elegit va ser el ferro fos ya que era econòmic, fàcil de treballar, robust i d'us molt corrent. La construcció de les fonts seria obra de les fundició de Val d'Osne, situades en Haute-Marne, prop de Saint-Dizier. De fet, la firma de l'empresa es pot encara trobar en la base dels eixemplars més antics. Més tart la producció (que seguix en l'actualitat) es traslladaria a Sommevoire (Haute-Marne) quedant en mans de la societat Générale d'hydraulique et de mécanique.
L'escultor Charles-Auguste Lebourg va ser l'encarregat de plasmar artísticamente el proyecte de Wallace.
Vore també
Notes
- ↑ Larbodière, Jean-Marc (2012). Haussmann à Paris - Architecture et urbanisme, seconde moitié du s. XIXe, Issy-els-Moulineaux: Massin, p. 290. ISBN 978-2-7072-0761-6..
- ↑ Frébault, Élie. «Els fontaines de sir Richard Wallace», L'Illustration, agost de 1872, pp. 103–105.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fuente Wallace» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.