Aurea mediocritas

"Ni més" - "Ni menys". Aixina es rotulen els plats de la balança que pesa pecats i virtuts en Finis gloriae mundi, una vanitas que va pintar Juan de Valdés Leal per al Hospital de la Caritat de Sevilla en 1672.

Aurea mediocritas ("dorat terme mig", o "dorada medianía" o "moderació") és una expressió llatina que aludix a la pretensió d'alcançar un desijat punt mig entre els extrems; o un estat ideal alluntat de qualsevol excés (hybris) per mig de la justa mida dels térmens oposts, basat en conformar-se en lo que es té i no deixar-se dur per les emocions desproporcionadas, i a la seua volta, relacionat en el terme mig d'Aristóteles. Apareix com tema poètic per primera volta en les Odes d'Horacio (Carminum II, 10 -"A Licinio"-):

Per al pensament grec va ser esta mediocritas un atribut de la bellea (simetria, proporció i harmonia). Sembla ser que va ser la pitagórico Téano la introductora del concepte, en un dels seus tractats. En anterioritat, el mit d'Ícaro lo ejemplificaba: per a escapar del Llaberint de Creta, el seu pare, Dédalo, li va fabricar unes ales de plomes pegades en cera, advertint-li que devia volar ni tan alt que el sol derritiera la cera, ni tan baix que la mar empapara les plomes. L'excés jovenil de Ícaro, que es va acostar massa al sol, li va fer caure.

El [tòpic] més important és sense dubte el de la aurea mediocritas, fundat en la vella idea grega del "just mig", que en el Gorgias platònic (57 A i ss.) apareix lligat a la justícia, i en Aristóteles (Ètica a Nicómaco, VI) a la virtut. Si Aristóteles va donar al concepte de "just mig" la seua definitiva configuració intelectual (reelaborada per Sant Tomás en el món migeval), Horacio va ser el que li va otorgar identitat lliterària. Aixina apareix en l'Oda X del llibre segon de les Odes (Rectius vius, Licini, neque altum) o en les Epístoles, I, XVIII, v. 9 (Virtus est medium uitiorum et utrimque deductum).

Existixen, digam-ho aixina, dos mares dels sistemes polítics, dels que acertadamente pot dir-se naixen els demés: un cridem, en raó, monarquia, i a l'atre, democràcia; el màxim exponent del primer és el poble persa, i del segon, nosatres, els atenienses... jamai podria estar ben governada una ciutat si no compartix abdós elements. ... ya que estos estats han sobreestimado més de lo que era degut, l'un, la monarquia, i l'atre, la llibertat, cap dels dos ha conseguit el just terme mig, cosa que, en canvi, sí han fet millor els vostres dos règims, el laconio i el cretense. Els atenienses i els perses, en cert modo, ho varen conseguir fa molt temps, pero hui la seua situació és pijor.

Platón, Les lleis

En castellà és habitual citar el tòpic en l'expressió "en el terme mig està la virtut".

... les virtuts morals són un equilibri entre dos extrems igualment perniciosos: l'excés o el defecte. Generalment es diu que "en el terme mig està la virtut"; l'orige d'esta frase és aristotèlic pero, a voltes, s'endoblega el sentit assimilant "terme mig" a "mediocritat", falsejant el pensament d'Aristóteles.

Semblant és el ΜΗΔΕΝ ΑΓΑΝ (Μηδέν άγαν -medén ágan- "res en demasía", "res en excés") que figura entre les màximes inscrites en el pronaos del temple d'Apolo en Delfos. La seua traducció llatina seria Ne quid nimis, que s'atribuïx a Terencio.

El significat en castellà de la paraula "mediocritat" (derivada de la llatina mediocritas) és "qualitat de mediocre", i el d'esta (que deriva de la llatina mediocris) és "de calitat mija" o "de poc mèrit, tirant a mal"; en una evolució despectiva de l'us que també es va donar en atres llengües i que és similar al d'atres paraules, com "regular".

En el confucianisme chinenc existix una semblant doctrina de la medianía (中庸, zhōng iōng); i en el budisme el cridat camí mig (madhyamā-pratipad). En la filosofia judeua migeval va ser Maimónides qui va desenrollar el concepte (שביל הזהב , דרך האמצע).