Anar al contingut

Renaixença italiana

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Renaixença italiana

La Renaixença italiana es va iniciar en un periodo de grans guanys i canvis culturals en Itàlia que es va estendre des de finals d'el XIV fins a al voltant de 1600, constituint la transició entre el Medievo i l'Europa moderna.

Montage de la Renaixença italiana.

Els orígens del moviment poden rastrejar-se des d'inicis d'el XIV, principalment en l'esfera lliterària, encara que també es detecten ya de forma incipient algunes de les seues característiques fonamentals, com el mecenage, l'intelectualisme i la curiositat per la Cultura Clàssica. No obstant, molts aspectes de la cultura italiana permaneixeran en el seu estat migeval i la Renaixença no es desenrollarà totalment fins a finals de sigle. La paraula "Renaixença" (Rinascimento en italià) té un significat explícit, que representa el renovat interés del periodo en la cultura de l'Antiguetat clàssica, després de lo que allí mateixa es va etiquetar com la "edat obscura".[1] Estos canvis, encara que significatius, varen estar concentrats en les classes altes, i per a la gran majoria de la població la vida va canviar poc en relació en l'Edat Mija. La renaixença italiana va començar en la regió de Toscana, en epicentre en les ciutats de Florencia i Siena. Després va tindre un important impacte en Roma, que va ser ornamentada en alguns edificis en l'estil antic, i despuix fortament reconstruïda pels papas d'el XVI. El cim del moviment es va donar a fins d'el XV, mentres els invasores estrangers sumien a la regió en el caos. No obstant, les idees i ideals de la renaixença es varen difondre pel restant d'Europa, possibilitant i facilitant el Renaixença espanyola, el Renaixença francesa, el Renaixença nòrdica i el Renaixença anglesa. La renaixença italiana és ben conegut pels seus guanys culturals. Açò inclou creacions lliteràries en escritors com Petrarca, Castiglione, i Maquiavelo, obres d'art de Miguel Ángel i Leonardo dona Vinci, i grans obres d'arquitectura, com l'iglésia de Santa María del Fiore en Florencia i la Basílica de Sant Pedro en Roma.

Aparició de la noció de Renaixença

El terme «renaixença»[N 1] és en realitat un terme modern que es va tornar comú en el XIX en els treballs d'historiadors com Jacob Burckhardt.[2] En els escrits de finals de l'Edat Mija, l'idea d'una rinascita (renaixença) corresponia a una tendència més que a un periodo, orientada cap a una tornada a l'educació clàssica, que produïa una estimulant impressió de renovació que afectava tant a la moral com a les activitats polítiques i artístiques.[3]

Segons l'historiador francés Jean Delumeau, la paraula Renaixença ha aplegat d'Itàlia i concernia al camp de les arts. Giorgio Vasari va utilisar el terme «Rinascita» en 1568 en Li vite de’ più eccellenti pittori, scultori i architettori.[4] El significat de la paraula Renaixença s'ha anat ampliant gradualment. El terme de «Renaixença»[N 1] com a época i no per a designar una renovació de les lletres i de les arts, va ser utilisat per primera volta en 1840 per Jean-Jacques Ampère en la seua Histoire littéraire de la France avant li s. XII[5] i després per Jules Michelet en 1855. en el seu volum dedicat al XVI La Renaissance com a part de la seua Histoire de France. Este terme va ser repres/représ en 1860 per l'historiador de l'art suís Jacob Burckhardt (1818-1897) en el seu llibre Culture de la Renaissance en Italie.[2]

Segons els historiadors de l'art, la Renaixença va començar en el Duecento (XIII) o en el Trecento (XIV) en un periodo conegut com Prerrenacimiento. Segons el ya citat Burckhardt, esta Renaixença alvançada al seu temps ya hauria començat en el XI en Toscana i s'hauria difòs en el sigle següent fins a Provença i el centre d'Itàlia i continuat en el Primera Renaixença en el Quattrocento.[6] Es va transformar en l'Alta Renaixença a principis del Cinquecento (entre 1500 i 1530), seguit del manierisme o tardorrenacimiento que aniria des de 1520 (mort de Rafael) fins a finalisar en 1580.[6]

Context històric

Artícul principal → Història d'Itàlia.
la basílica de Sant Pedro i la seua cúpula, vists des del castell de Sant'Angelo.

La Renaixença marca la transició entre l'Edat Mija i l'Edat Moderna en Europa. Encara que els orígens d'un moviment de mecenage i esforç intelectuallimitats a l'entorn instruït es remonten a la primera mitat d'el XIV, molts aspectes de la cultura i la societat italiana varen seguir sent en gran mida migevals. L'época és sobretot coneguda per la seua tornada a la cultura clàssica antiga, despuix de lo que els humanistes de la Renaixença varen cridar l'Edat obscura.[7] Estos canvis, encara que importants, es varen produir només en les capes més altes de la societat, i per a la gran majoria de la població la vida quotidiana va seguir sent poc diferent de la de l'Edat Mija, inclús encara que l'ascens de la burguesia mercantil[8] fera possible ampliar l'accés a la prosperitat, lo que contrastava en la més trista condició d'Europa en l'Alta Edat Mija. La Renaixença italiana va ser davant tot un fenomen econòmic que va començar en el XII despuix de la Primera Creuada. Les rutes comercials d'Orient es varen obrir als comerciants europeus i Itàlia, en el centre del Mediterràneu, es va convertir en el centre del comerç entre Europa i Àsia. Les ciutats mercantils italianes es varen enriquir gràcies al comerç de seda i d'espècies. Es va crear un sistema bancari modern i va nàixer una nova classe social: la burguesia. el florín (moneda de Florencia) es va convertir en la moneda internacional de la Baixa Edat Mija. Esta riquea va dur a les ciutats italianes (independents i orgulloses) a competir entre sí en l'àmbit de la cultura, les arts i les ciències. Cada príncip, per a semblar més poderós que el seu veí, estava dispost a gastar fortunes per a tindre als millors artistes i els monuments més bells. La Renaixença italiana va tirar raïls en Toscana (Itàlia central), concentrant-se entorn a Florencia i Siena. Després, el moviment va tindre repercussions significatives en atres ciutats italianes, inclosa Venècia[9] i després Roma, que va ser reconstruïda en gran part pels papes en els sigles XV i XVI. Durant les invasions estrangeres que varen assolar la regió (vore Guerres italianes), les idees i ideologies de la Renaixença es varen estendre per tota Europa, desencadenant la Renaixença en el nort en Fontainebleau i Amberes i la Renaixença anglesa. Es coneixien de la Renaixença italiana les obres lliteràries, entre unes atres, de Petrarca, Castiglione i Maquiavelo (vore Lliteratura francesa del sigle XVI); les obres d'artistes com Miguel Ángel, Leonardo dona Vinci i Rafael (vore art renaixentiste), i grans obres arquitectòniques, com la Cúpula de Santa María del Fiore de Florencia i la basílica de Sant Pedro en Roma (vore arquitectura renaixentista). Per un atre costat, els historiadors consideren que el final d'el XVI en Itàlia va estar acompanyat d'una regressió econòmica i molt pocs alvanços en la ciència, lo que va permetre el sorgiment de la cultura protestant en el XVII. Els motius del fi de l'hegemonia italiana en el comerç i la ciència es varen deure principalment al canvi de les rutes comercials despuix del descobriment d'Amèrica. El paper del mar Mediterrànea va ser cada volta més marginal, les nacions del oceà Atlàntic varen aprofitar millor els nous equilibris geopolítics, primer Espanya i Portugal, pero després, sobretot, França, Anglaterra, els Països Baixos i, en general, les nacions del nort d'Europa. la Reforma protestant provablement va jugar un paper en el resorgiment polític i econòmic de les nacions del nort.

Orígens

Itàlia del Nort i la Toscana en la Baixa Edat Mija

Panoràmica de la ciutat-estat de Gènova, en un gravat de 1493.
Campanile de Giotto de Santa Maria del Fiore (Florencia)

A finals de l'Edat Mija, el sur d'Itàlia i Roma, que havia segut dos voltes el cor del Imperi romà, eren més pobres que el restant d'Itàlia.[10] Roma era una ciutat casi en ruïnes, i la regió dels estats papals estava administrada en laxitud, poc reglamentada i ordenada. De fet, la residència del papa es va traslladar a Aviñón, un enclavament catòlic en França, baix la pressió del rei de França Felipe el Bell.[11] Nàpols, Sicília i Cerdenya estaven baix dominació estrangera. No obstant, Roma, a partir d'el XV, va alcançar el mateix esplendor de les demés ciutats del centre d'Itàlia —Perugia, Assís, Spoleto, Orvieto, Urbino— i es va convertir, despuix de Florencia, en un dels llocs cims de la Renaixença italiana.[10] Per contra, el sur, despuix d'haver passat per vàries dominació estrangeres, no va experimentar, en eixa época, la mateixa renovació econòmica i artística, en algunes excepcions com la ciutat mercantil d'Amalfi . També es pot considerar com a precursor dels ideals de la Renaixença el gran refinament de la cort de Palermo en el XIII baix Federico II malnomenat stupor mundi. Posteriorment també va tindre lloc un cert renaixença artística en Nàpols baix Alfonso V d'Aragó en el XV, pero en general el sur d'Itàlia es va mantindre alluntat dels canvis econòmics i socials de la Renaixença.[10]

Els estats del centre i nort d'Itàlia, més pròspers, es trobaven entre els més rics d'Europa.[12]

Les Creuades varen forjar llaços comercials duradors en l'Llevant mediterràneu, i la Quarta Creuada havia eliminat l'Imperi bizantí, el rival comercial dels venecians i genoveses. Les principals rutes comercials arribades de l'est creuaven l'Imperi bizantí o els països àraps i es dirigien als ports de les repúbliques de Gènova, Pisa i Venècia. Els artículs de lux com espècias, tenyidas, i sedas es compraven en Orient, s'importaven a Itàlia i després es revenien en tota Europa. Ademés, les ciutats-estat de l'interior es beneficien de la rica regió agrícola del vall del Po. Les rutes terrestres i marítimes duyen llana, farina i metals preciosos des de França, Alemània i els Països Baixos a través de les fires de Champaña. El vast comerç que s'estenia des d'Egipte fins al mar Bàltica generava excedents que feyen possible una inversió considerable en mineria i agricultura. Aixina, encara que Itàlia no posseïa més recursos que moltes atres parts d'Europa, el nivell de desenroll, impulsat pel comerç, li va permetre prosperar. Florencia es va convertir en una de les ciutats més riques d'Itàlia, en gran part per la seua producció de llana textil baix la supervisió del gremi comercial dominant, la corporació del Art della Llana. La llana s'importava del nort d'Europa (en el XVI des d'Espanya), i s'utilisaven tenyides d'Orient per a fabricar textils d'alta calitat.[13]


Estes rutes comercials italianes, que s'estenien per tot el Mediterràneu i més allà, també varen transmetre cultura i coneiximent. Durant l'época migeval, les obres que plasmaven l'educació clàssica dels grecs s'havien difòs llentament a Europa occidental, a través de traduccions i tractats àraps, des de Toledo i Palermo. Les Creuades varen permetre que molts europeus tingueren el primer contacte en l'educació clàssica, preservada pels àraps, pero l'acontenyiment més significatiu va ser l'alvanç de la reconquista espanyola en el XV, donant lloc a les traduccions de texts àraps per part d'especialistes de l'escola de Salamanca. El pensament científic, filosòfic i matemàtic va entrar en Itàlia a través d'Egipte i dellevant. Els elements desencadenants dels nous estudis llingüístics de la Renaixença —els texts grecs i els erudits capaços d'ensenyar als italians a llegir-els— varen aplegar des de Constantinopla despuix de la seua conquista per les forces otomanes en 1453. Aixina varen renàixer les acadèmias de Florencia i Venècia.[14][15]

Els erudits humanistes buscaven en les biblioteques monásticas els manuscrits antics i varen trobar a Tácito i atres autors llatins; en el redescubrimiento de Vitruvio, es varen poder conéixer una volta més els principis arquitectònics de l'antiguetat, i els artistes de la Renaixença es varen sentir encorajats, a través de la lent de l'optimisme humaniste, a superar als Antics, com Apeles, o a qui pogueren llegir i conéixer a través dels texts recuperats.[10]

El XIII, periodo de prosperitat

Primavera de Botticelli.

En el XIII, Europa en general va experimentar una expansió econòmica. Les rutes comercials dels Estats italians conectades en tots els ports del Mediterràneu, i inclús en la Lliga Hanseática del Bàltic i regions boreals del continent, varen crear una economia europea unificada per primera volta des d'el III. Les ciutats-estat italianes es varen expandir fortament, i varen créixer en poder per a convertir-se de fet en independents del Sacre Imperi Romà Germànic. Durant este mateix periodo, les institucions comercials modernes varen vore la llum: societats per accions, un sistema bancari internacional, mercat d'intercanvi sistematisat, segurs, i deute públic. Florencia es va convertir en el centre d'esta indústria financera, impulsant al florín (d'or) a l'estatut de divisa principal del comerç internacional.[16]

Va nàixer una nova classe dominant, formada per comerciants que varen guanyar la seua posició gràcies a les seues habilitats financeres, adaptant per al seu benefici el model aristocràtic feudal que havia dominat a Europa en l'Edat Mija. L'aument del poder de les comunas en Itàlia és una particularitat de la Baixa Edat Mija, que varen acaparar el poder que abans tenien els bisbes i els senyors locals. En gran part de la regió, la noblea terratinent era molt més pobre que els patriarques urbans: el creiximent inflacionario de l'economia migeval havia deixat als terratinents en fallida. El desenroll del comerç a principis de la Renaixença va accentuar este aspecte. El decliu del feudalisme i el creiximent urbà es varen influir mútuament; per eixemple, la demanda d'artículs de lux impulsava el creiximent del mercat, enriquint a molts comerciants els qui, a la seua volta, demandaven més artículs de lux. Estos canvis també varen otorgar als comerciants un control casi total dels governs de les ciutats-estat, favorint encara més al comerç. Un dels efectes més importants d'este control polític va ser la seguritat: en un sistema feudal, els qui es tornaven extremadament rics corrien constantment el risc de trencar en la monarquia i vore les seues terres confiscades (est va ser el cas de Jacques Heart en França). Els estats del nort també varen conservar moltes lleis migevals que obstaculisaven el comerç, incloses lleis contra l'usura i prohibicions de comerciar en no cristians. En les ciutats-estat d'Itàlia, estes lleis varen ser derogades o reescrites.[17]

El colapse d'el XIV

Erro al crear miniatura:
Els estats de la península itálica en 1494
Pla de la capella Pazzi de Filippo Brunelleschi.

Durant el XIV es varen produir una série de catàstrofe que varen causar la recessió de l'economia europea. El «periodo migeval càlit» es va terminar i va començar la chicoteta edat de gèl.[18] Estos canvis climàtics varen provocar una caiguda significativa del rendiment agrícola, lo que va dur a repetides hambrunas, accentuades pel ràpit creiximent de la població a principis de sigle. la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra va trastornar el comerç d'Europa en el noroest; quan en 1345 el rei Eduardo III d'Anglaterra va rebujar pagar els seus deutes, va contribuir a la fallida dels bancs de Bardi i de Peruzzi, els dos més importants de Florencia. En Orient, la guerra també va interrompre les rutes comercials, quan l'Imperi otomà va començar a expandir-se per la regió. Més devastadora encara va ser la Pesta negra, que diezmó la població de les densament poblades ciutats del nort d'Itàlia entre 1347 i 1351, colpejant posteriorment en vàries oportunitats. La població de Florencia, per eixemple, que abans de l'arribada del flagelle era de 45 000 habitants, es va vore reduïda entre un 25 i un 50% en 47 anys.[19]Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut Varen seguir amplis desórdens, incloent el tumult dels treballadors textils de Florencia, els "ciompi" en 1378.[20]

Va ser durant este periodo d'inestabilitat quan varen aparéixer les primeres figures de la Renaixença, com Dante i Petrarca,[21] i quan es varen crear les primeres commovedores obres d'art renaixentistes, en el primer quarto d'el XIV, notablement en el realisme de Giotto. Paradòxicament, alguns d'estos desastres varen ajudar a construir la corrent renaixentista. Al diezmar a més d'un terç de la població europea[12], la pesta va deixar una població més rica, millor alimentada i que sense dubte tenia més diners per a gastar en productes de lux, com l'art i l'arquitectura. A mida que els efectes del flagelle varen començar a disminuir a principis d'el XV, la població va experimentar un nou creiximent demogràfic, renovant la demanda de productes i servicis. Esta nova demanda de productes i servicis, i el reduït número de persones capaç de proveir-els, va posar a la classe baixa en una posició més favorable. Ademés, esta demanda també va ajudar al creiximent d'una classe pròspera de banquers, comerciants i artesans qualificats. Els horrors de la pesta negra i l'aparent incapacitat de l'Iglésia catòlica per a brindar consol, contribuiria a la declinació de l'influència eclesiàstica, una atra de les característiques de la Renaixença. Ademés, el colapse dels bancs de Bardi i Peruzzi va permetre a la Medici guanyar influència en Florencia. el migevalista nortamericà Roberto Sabatino López afirma que la depressió econòmica va ser un factor essencial en el naiximent del moviment renaixentiste.[22] Segons ell, si els temps hagueren segut més pròspers, els empresaris haurien reinvertido ràpidament els seus guanys per a guanyar encara més diners en un clima favorable a l'inversió. Pel contrari, durant els anys més difícils d'el XIV, els més rics tenien poques perspectives d'invertir la seua capital i preferien gastar-ho en cultura i art. Contràriament als texts romans, que s'havien conservat i estudiat en Europa occidental des de l'antiguetat tardana, l'estudi dels texts grecs antics va ser molt llimitat en l'Itàlia migeval. Les obres de la Grècia antiga sobre ciència, matemàtiques i filosofia s'havien estudiat des de l'Alta Edat Mija en Europa occidental, pero les obres lliteràries, oratòria i històriques gregues d'Homero, els dramaturcs grecs, Demóstenes i Tucídides) només havien segut estudiats en l'Edat Mija pels erudits bizantins. Alguns historiadors sostenen que el Renaixença timúrida en Samarcanda va estar vinculat al Imperi otomà les conquistes del qual varen dur a la migració d'erudits grecs a Itàlia.[14][15][23][24]

L'hipòtesis plantejada per l'historiador Hans Baron és una atra explicació molt estesa per al advenimiento de la Renaixença italiana: la primera causa de la Renaixença seria la llarga série de guerres entre Florencia i Milà (vore Guerres d'Itàlia). A finals d'el XIV, Milà es va convertir en una monarquia centralisada baix el control de la família Visconti. Gian Galeazzo Visconti, que va governar la ciutat de 1378 a 1402, és conegut tant per la seua crueltat com per la seua habilitat per a governar. Planejant construir un imperi en el nort d'Itàlia, va llançar una série de guerres. Milà va conquistar als seus estats veïns i va derrotar aa les diverses coalicions liderades per Florencia que va intentar en va detindre el seu alvanç. El clímax va ser el sege de Florencia en 1402, quan la ciutat semblava a punt de caure, ans que sobtadament morira Gian Galeazzo, deixant el seu imperi desmoronándose despuix d'ell. Segons la tesis d'Hans Baron, durant estes guerres interminables, els líders polítics de Florencia varen unir al poble presentant la guerra com un conflicte entre la república lliure i la monarquia despótica, entre els ideals dels grecs i de les Repúbliques romanes i aquells de l'Imperi romà i els regnes de l'Edat Mija. Leonardo Bruni va ser, segons Baron, la personalitat més implicada en la difusió d'esta ideologia. Baron sosté que la majoria de les primeres figures de la Renaixença varen aparéixer durant este periodo de crisis en Florencia, com Ghiberti, Donatello,[25] Masolino i Brunelleschi, marcats per esta ideologia republicana. Posteriorment, este últim defendria junt a uns atres les idees republicanes que tindrien una enorme repercussió en la Renaixença

Desenroll

Segismundo Malatesta (1417-†1468), senyor de Rímini, per Piero della Francesca. Malatesta va ser un eficient condottiere, seguint la tradició de la seua família. Va ser comissionat pels veneciano per a lluitar (sense èxit) contra els turcs en 1465, i va ser mecenes de Leone Battista Alberti, que el seu Tempio Malatestiana en Rimini és un dels primers edificis enterament clàssics de la renaixença.

Relacions internacionals

El nort d'Itàlia es va dividir en un número de ciutats-estat guerreres, de les quals les més poderoses eren Milà, Florencia, Chafa, Siena, Gènova, Ferrara i Venècia. Per un atre costat, durant l'alt Medioevo es varen donar llargues lluites de supremacia entre les forces del papat i del Sacre Imperi Romà Germànic, en que cada ciutat s'alineava en una o una atra facció, i encara mostrava lluites internes entre els partidaris d'abdós bandos.[26]

La guerra entre les ciutats-estat va ser generalisada, mentres que les invasions estrangeres varen estar llimitades a intents intermitents dels emperadors del sacre imperi. Des d'este trasfondo es va desenrollar la política de la renaixença. Des d'el XIII, a causa de que els eixèrcits es componien majorment de mercenaris, les ciutats-estat pròsperes podien desplegar forces considerables, a pesar de la seua baixa població. En el curs d'el XV, les ciutats més poderoses varen anexar a les seues veïnes. Florencia va ocupar Chafa en 1406, Venècia va invadir Pàdua i Verona, mentres que el Ducado de Milà va anexar àrees circumdants que incloïen a Pavia i Parma.

Artícul principal → Guerres Italianes.


Els inicis de la Renaixença varen mostrar un casi constant estat bèlic en mar i terra, mentres les ciutats competien per la preeminència. En terra, les batalles eren lliurades principalment per mercenaris coneguts com condottieri, bandes de soldats vinguts de tota Europa, pero especialment d'Alemània i de Suïssa, generalment liderats per capitans italians. Els mercenaris no desijaven posar excessivament en risc les seues vides, i la guerra es va convertir en una interminable série de llocs i maniobres, en ocasionals batalles de poc fragor. També interessava als mercenaris d'abdós bandos prolongar el conflicte, a fi de permanéixer baix sòu. Eren una constant amenaça per als seus patrons, ya que davant una eventual falta de pagament, molt a sovint es tornaven contra el seu propi empleador. Va resultar obvi que, si un estat depenia enterament dels seus mercenaris, estos estarien tentats a fer-se del poder, possibilitat que va succeir de fet en vàries ocasions. En la mar, les ciutats varen enviar moltes flotes a la guerra. Els principals contrincants eren Chafa, Gènova i Venècia, pero despuix d'un llarc conflicte, els genoveses varen conseguir véncer a Pisa. Venècia va demostrar ser un adversari més poderós, i a pesar d'una relativa igualtat inicial, la flota genovesa va ser destruïda en la batalla de Chioggia, en la boca de l'estany veneciano, en 1380. A partir d'allí Venècia va tindre la supremacia marítima. Com els territoris veneciano en l'Egeo es varen ser perdent un a un en mans dels turcs, i la mar Negra va quedar tancat per al comerç, els interessos de Venècia varen retornar a "terra ferma", paralament a l'inici de la renaixença veneciano. Décades de lluita terrestre varen fer emergir a Florencia i Milà com els contendents principals, i estos dos poders finalment varen deixar de costat les seues diferències i varen firmar la Pau de Lodi en 1454, duent relativa calma a la regió per primera volta en sigles. Esta pau es mantindria pels pròxims quaranta anys, i l'hegemonia de Venècia en la mar va permetre també allí una pau sense precedents per pràcticament el restant d'el XV. A principis d'el XV, aventurers i comerciants com Niccolo dei Conti (1395–†1469), varen navegar fins a llocs tan lluntans com el surest asiàtic, i varen retornar duent coneiximents de primera mà sobre la situació mundial, presagiant els futurs viages europeus d'exploració i conquista.

Florencia baix els Médici

Artícul principal → Renaixença florentino.
Retrate de Lorenzo el Magnífic, un dels principals mecenes de la Renaixença.

A fins d'el XIV, la família dirigent de Florencia eren els Albizzi. Els seus principals oponents eren els Médici, primer en Juan de Médici, i després el seu fill Cosme. Els Médici controlaven el major banc d'Europa, i un ampli ranc de negocis en Florencia i atres llocs. En 1433, els Albizzi varen manipular l'exili de Cosme. A l'any següent, no obstant, es va elegir una Signoria favorable als Médici i Cosme va poder retornar. Els Médici varen passar a ser la família gobernant, posició que mantindrien pels següents tres sigles. La ciutat era una república fins a 1537, data que tradicionalment marca el fi de l'alta renaixença en Florencia, pero els instruments del govern republicà estaven fermament baix control dels Médici i els seus aliats, llevat durant breus intervals despuix de 1494 i 1527. Cosme i Lorenzo solament excepcionalment varen tindre càrrecs oficials, pero eren els líders inqüestionables.


  • Cosme de Médici va ser altament popular entre els ciutadans, en especial per dur un periodo d'estabilitat i prosperitat a la ciutat. Un dels seus guanys més importants va ser negociar la Pau de Lodi en Francesco Sforza, donant punt final a décades de guerra contra Milà, i estabilisant casi tot el nort d'Itàlia. Cosme va anar aixina mateix un important mecenes artístic, tant en forma directa com indirectament per l'eixemple que donava en tal sentit.


  • Cosme va ser succeït pel seu maltiç fill, Pedro, qui va morir després d'estar cinc anys al mando de la ciutat. En 1469 les regnes del poder varen passar al net de Cosme, de vintiun anys d'edat, Lorenzo, que seria conegut com "Lorenzo el Magnífic". Va ser el primer de la seua família en ser educat des d'edat primerenca en la tradició humanística i és reconegut com un dels més importants mecenes de la renaixença. Baix Lorenzo, el govern dels Médici es va formalisar a través de la creació d'un nou Consell dels Setanta, que ell mateixa presidia. Les institucions republicanes varen continuar, pero varen perdre tot el seu poder. Lorenzo va ser menys exitós en els negocis que els seus antecessors, i l'imperi comercial de la família es va ser erosionant llentament. Va continuar l'aliança en Milà, pero les relacions en el papat varen empijorar, fins que en 1478, agents papals aliats en la família Pazzi varen intentar assessinar-ho. Encara que l'intent va fallar, va resultar mort el seu germà menor Juliano, i la situació va conduir a una guerra contra el papat, ademés de servir de justificació per a centralisar encara més el poder en mans de Lorenzo. Un dels poemes més coneguts de Lorenzo el Magnífic, Quant'i bella giovinezza[27] mostra en força l'esperit renaixentiste de resaltar i aprofitar el moment actual, en oposició a la promesa futura d'una vida eterna, que la filosofia medieval, en base religiosa, promovia com a forma de defugir o soportar les penúries d'esta vida.

Difusió de la Renaixença

Erro al crear miniatura:
Autorretrato de Leonardo dona Vinci (Biblioteca Real de Torí).

Els ideals de la renaixença es varen difondre primer des de Florencia cap als estats veïns de Toscana, com Siena i Lucca. La cultura toscana pronte es va convertir en el model de tots els estats del nort italià, predominant en la regió especialment en lo concerniente a la lliteratura. En 1447 Francesco Sforza va pujar al poder en Milà, i va transformar ràpidament l'encara ciutat migeval en un centre de l'art i del coneiximent baix l'influència de Leone Battista Alberti.


Venècia, una de les ciutats més riques pel seu control de la mar Mediterrànea, també es va convertir en un centre de la cultura de la renaixença, especialment en el camp de l'arquitectura. Les ciutats més chicotetes varen copiar el model de mecenage, desenrollant les seues arts característiques: Ferrara, Mantua baix els Gonzaga, Urbino baix Federico dona Montefeltro. En Nàpols la renaixença es va desenrollar baix el patronazgo d'Alfonso I que va conquistar enterament la ciutat en 1443, i va protegir a artistes com Francesco Laurana i Antonello dona Messina, escritors com el poeta Jacopo Sannazaro, i a l'estudiós humaniste Angelo Poliziano. En 1378 el papat havia tornat a Roma, pero l'alguna volta ciutat imperial va permanéixer pobra i casi totalment en ruïnes durant els primers anys la Renaixença. La gran transformació va començar baix el Papa Nicolás V, elegit pontífex en 1447. Va iniciar un dramàtic esforç de reconstrucció que renovaria gran part de la ciutat. L'estudiós humaniste Aeneas Silvius Piccolomini es va convertir en 1458 en Papa baix el nom de Pío II. Com el control del papat va caure baix el control de les riques famílies del nort, com els Médicis i els Borja o Borgia, l'esperit de l'art i la filosofia de la renaixença va dominar la Santa Sèu. el Papa Sixto IV va continuar el treball de Nicolás V, ordenant la construcció de la Capella Sixtina. Els papes també varen començar a incrementar la normativa secular dels estats papals, lo que va dur a un poder centralisat a través de varis "papes guerrers". La naturalea de la renaixença va canviar a finals d'el XV. Els seus ideals havien segut totalment adoptats per la classe gobernant i l'aristocràcia. En la renaixença primerenca els artistes eren encara vists com a artesans en poc prestigi o reconeiximent. A l'inici d'el XVI els principals artistes varen guanyar gran influència i podien rebre gran fortuna. Es va desenrollar un floreciente comerç artístic. Mentres que en la renaixença primerenca la majoria dels principals artistes eren de classe mija o baixa, cada volta en més freqüència varen devindre en aristócrates.

La renaixença i les classes socials

Com a moviment cultural, la renaixença italiana va afectar només a una chicoteta porció de la població. El nort d'Itàlia era la regió més urbanisada d'Europa, pero tres quartos dels habitants eren llauradors. Per a este sector de la població la vida s'havia mantingut sense canvis en relació en l'Edat Mija. el feudalisme clàssic mai havia segut important allí, en els llauradors majorment treballant en granges privades o com a minifundista. Alguns estudiosos veuen una tendència a la refeudalisació en la renaixença tardana quan les èlits urbanes es convertixen en aristócrates de la terra. En les ciutats la situació era prou distinta. Estaven dominades per una èlit comercial, que era tan excloent com l'aristocràcia de qualsevol regne migeval. Va ser este grup el que va liderar l'atenció en la cultura renaixentista. baix ells hi havia una gran classe d'artesans i membres de gremis que vivien vides confortables i tenien un poder significatiu en els governs republicans. Açò estava en agut contrast en el restant d'Europa a on els artesans no superaven les classes baixes. Educats i cults, els artesans italians participaven en la cultura renaixentista. La major porció de la població urbana eren els pobres constituïts majorment per treballadors mijanament calificats i per desocupats. Igual que en els llauradors, la renaixença va tindre en ells poc efecte. Els historiadors debaten cuán fàcilment podrien escalar socialment els pobres durant la renaixença italiana. Poden trobar-se eixemples d'individus que varen sorgir d'orígens humils, pero Burke fa notar que els dos principals estudis en esta àrea varen demostrar que la renaixença no va contribuir a la movilitat social. La majoria dels investigadors pensen que en les primeres etapes de la renaixença la movilitat va ser prou alta, pero es va ser perdent en el transcurs d'el XV. La inequidad social era significativa. Una persona de la classe alta tenia ingressos centenars de voltes majors als d'un sirviente o un treballador. També es considera que -en alguns aspectes- esta desigualtat va favorir el desenroll propi de la renaixença, degut a que la gran riquea d'alguns va permetre el desenroll del mecenage. La renaixença, en fi, no va ser un periodo de grans canvis socials o econòmics, sino de desenroll cultural i ideològic. Va alcançar només a una chicoteta fracció de la població, i inclús varis historiadors, especialment els partidaris del materialisme històric sostenen que la renaixença no va ser de tanta importància en l'història humana, i utilisen en el seu lloc el concepte de "Europa moderna primerenca".

Fi de la renaixença italiana

Girolamo Savonarola, en un retrat de 1498 per Fra Bartolomeo.

El fi de la renaixença resulta tan imprecís com el seu inici. Per a molts, l'arribada al poder en Florencia de l'auster monge Girolamo Savonarola en 1497 marca el fi del florecimiento de la ciutat. Per a uns atres, la tornada triunfante dels Médicis representa el començ de l'etapa artística tardana denominada manierisme. Savonarola alcança el poder durant una reculada generalisada contra el secularisme i l'indulgència de la renaixença - el seu curt govern va promoure que moltes obres d'art anaren destruïdes en la "Foguera de les vanitats" en el centre de Florencia. En els Medicis de nou en el poder, ara com a grans ducs de Toscana, la contrarreforma en les iglésies va continuar. En 1542 es va fundar l'Inquisició i pocs anys despuix es va crear el Index Librorum Prohibitorum, excloent un gran conjunt d'obres lliteràries renaixentistes. També va resultar important el fi de l'estabilitat, per mig d'una série d'invasions estrangeres, conegudes com les Guerres italianes, que varen continuar per vàries décades. Varen començar en 1494 en l'invasió francesa que va devastar el nort d'Itàlia i va posar fi a l'independència de moltes ciutats-estat. Més amolador va ser el saqueig de Roma, el 6 de maig de 1527, a càrrec de tropes alemanes i espanyoles, que va interrompre per dos décades el rol del papat com el principal mecenes d'art i arquitectura de la renaixença.

Artícul principal → Renaixença nòrdica.


Mentres la renaixença italiana es diluïa, la renaixença nòrdica adoptava molts dels seus ideals i transformava els seus estils. Molts grans artistes italians varen elegir emigrar. L'eixemple més notable va ser Leonardo dona Vinci, qui es va traslladar a França en 1516, pero equips d'artistes menors invitats a transformar el castell de Fontainebleau, varen crear l'escola del mateix nom, que va difondre l'estil de la renaixença italiana en França. Des de Fontainebleau els nous estils, transformats pel manierisme, varen dur la renaixença a Amberes, i d'allí a tot el nort d'Europa. Esta difusió nòrdica va ser també representativa d'una tendència major. Les rutes mediterrànees varen deixar de ser les principals en el comerç europeu. En 1498 Vasc dona Gama va alcançar l'Índia. A partir d'eixe moment la ruta primària d'artículs d'orient va passar pels ports atlàntics de Lisboa, Sevilla, Nantes, Bristol i Londres. Tals regions ràpidament varen superar a Itàlia en riquea i poder.

Cultura

Lliteratura i poesia

La revolució de la lliteratura italiana en el XIII va ajudar a establir l'escenari de la Renaixença. Durant part de l'Edat Mija, en Itàlia, ellenguage lliterari desenrollat en idioma vulgar no va conseguir impondre's a l'us del llatí. Va ser a partir d'el XIII que els autors italians varen començar a escriure majorment en la seua llengua nativa en lloc de les composicions llatines prevalentes fins a llavors.[28] Al voltant de 1250 es va produir un canvi important en la poesia italiana, quan, la corrent lliterària del "Dolce Stil Novo",[29] va emfatisar l'amor platònic en lloc de l'amor cortesano, en escritors com Guittone d'Arezzo i Guido Guinizelli. Especialment en poesia, els principals canvis varen tindre lloc en Itàlia décades ans que s'iniciara realment la Renaixença.

Erro al crear miniatura:
Nicolás Maquiavelo (1469-1527), home arquetípico de la Renaixença, autor de El Príncip. Detall d'un retrat pintat per Santi vaig donar Tito.

En l'impressió de llibres iniciada en Venècia per Aldo Manucio, varen començar a publicar-se en italià un creixent número d'obres, ademés dels texts grecs i llatins que varen constituir la corrent principal de la Renaixença italiana.[30] La font d'estos llibres es va expandir més allà de teologia fins a les eres precristianas del Imperi romà i l'antiga Grècia. No vol dir açò que no es publicaren treballs religiosos en este periodo: La divina comèdia del Dante reflectix una cosmovisió migeval paradigmàtica. la cristiandad va permanéixer com a influència principal per a artistes i autors, en els clàssics com a segona temàtica. En els inicis de la Renaixença italiana, l'atenció principal va estar posada en l'estudi i traducció de les obres clàssiques dellatí i el grec. Els escritors no es varen acontentar no obstant en dormir en els llorers dels autors antics. Molts varen intentar integrar els métodos i estils dels antics en les seues pròpies obres. Entre els romans més copiats estaven Cicerón, Horacio, Salustio i Virgilio. Entre els grecs, a Aristóteles, Homero i Platón, encara que en estos casos l'influència directa va ser menor, ya que les obres no varen ser conegudes en el seu idioma original fins a ya entrat el XIV. La lliteratura i poesia de la Renaixença va ser també molt influenciada per les ciències tecnològiques i la filosofia. L'humaniste Francesco Petrarca, figura clau en el renovat sentit de l'investigació, va anar també un exitós poeta que va publicar vàries importants obres en tal gènero. Va escriure poesia en llatí, entre les que destaquen la epopeya de les guerres púnicas,[31] i una colecció de sonets d'amor titulada "Canzoniere", dedicada al seu amor no correspost, Laura. Va ser l'escritor de sonets italians més famós, i les traduccions de la seua obra a l'anglés per part de Thomas Wyatt, varen difondre la forma lliterària en Anglaterra, a on va ser amprada per William Shakespeare i innumerables atres poetes.

Giovanni Boccaccio, discípul de Petrarca, es va convertir en un reconegut escritor pels seus propis mèrits. La seua obra principal, el Decamerón és una colecció de 100 contes contats per 10 narradors que varen escapar als suburbis de Florencia per a escapar de la pesta negra durant 10 nits. Ha segut una font d'inspiració per a molts autors renaixentistes, incloent a Geoffrey Chaucer i William Shakespeare. Aparte de la cristiandad, l'antiguetat clàssica i la erudición, una quarta influència sobre la lliteratura de la renaixença va ser sense dubte la política. Les obres més famoses del filòsof polític Nicolás Maquiavelo varen ser el seu "Història de Florencia" i "El Príncip", tan conegut en la societat occidental que el terme "maquiavèlic" és sinònim del pragmatisme polític invocat pellibre. No obstant, la majoria dels experts argumenten que Maquiavelo en realitat no compartia les tàctiques expostes a voltes sarcásticamente en el seu llibre, en lo que "maquiavèlic" resulta un terme inapropiat. De qualsevol forma, El Príncip, junt en varis atres llibres renaixentistes, permaneix com una influent obra lliterària fins als nostres dies.

Ciència i filosofia

Artícul principal → Humanisme.
Petrarca, del Cicle d'hòmens i dònes famosos. ca. 1450. Part d'una fresca. 247 x 153 cm. Galeria dels Uffizi, Florencia, Itàlia. Artiste: Andrea vaig donar Bartolo vaig donar Bargilla (1423-†1457).

Un dels rols de Petrarca va ser com a fundador d'un nou método d'estudi, l'humanisme renaixentiste. L'humanisme és una filosofia optimista que veu l'home com un ser sensible i racional, en l'habilitat de pensar i decidir per sí mateixa. Açò va significar una oposició a la visió de l'Iglésia catòlica que presentava a l'esperit com a única realitat absoluta, després transformada en una ideologia mística. L'humanisme veu l'home com inherentemente bo per naturalea, en contrast en la visió cristiana del pecat original que deu ser redimido. Açò va provocar un fort debat sobre la naturalea de la realitat i va ajudar a la comprensió de l'història més allà de l'història cristiana.

  • Petrarca va promoure l'estudi dels clàssics llatins i duya en si la seua còpia d'Homero encara que fòra per a trobar a algú que li ensenyara a llegir grec. Un pas essencial en l'educació humanística va ser proposta per estudiosos com Pico della Mirandola en buscar cantitats de manuscrits oblidats, coneguts sol per la seua reputació. Este esforç va ser sostingut en gran part per la riquea dels patricios italians, príncips mercaders i déspotas, que varen invertir sumes substancials en la construcció de biblioteques. Es va posar de moda descobrir el passat, una busca apassionada que es va convertir en un dels més alts objectius socials. "Vaig", va dir Ciríaco d'Ancona, "Vaig a despertar a la mort". Quan es varen conseguir les obres gregues, es varen trobar els manuscrits, es varen organisar biblioteques i museus, la prensa escrita estava naixent. Les obres de l'antiguetat varen ser traduïdes del grec i ellatí als moderns llenguages de tota Europa, i varen trobar una classe mija receptiva, que existia, com Shakespeare, "en poc llatí i menys grec".
Artícul principal → Història de la ciència en la Renaixença.


Mentres que lo relatiu a la filosofia, art i lliteratura es va desenrollar fortament en la renaixença, l'época és usualment vista com una reculada en els temes científics. L'admiració per les fonts clàssiques va consagrar la visió aristotèlica i ptolemaica de l'univers. L'humanisme va fer recalcament en que la naturalea deu ser vista com una creació espiritual no governada per lleis matemàtiques. Al mateix temps els filòsofs varen perdre molt del seu rigor i les regles de la llògica deductiva varen ser vistes com a secundàries en relació en l'intuïció i l'emoció. No seria fins a la difusió de la renaixença pel nort d'Europa que reviuria la ciència, en figures com Copérnico, Francis Bacon i Descartes.

Escultura i pintura

Detalle del Juí Final per Miguel Ángel.
Artícul principal → Pintura renaixentista italiana.

En pintura, el fals amanecer del realisme de Giotto, les seues figures tridimensionals ocupant un espai racional, i el seu interés humaniste en expressar la personalitat individual en lloc dels models gòtics tardans, va ser seguit per una reculada a les convencions conservadores de finals del gòtic. La renaixença italiana en pintura va començar en Florencia en els frescas de Masaccio, després les pintures sobre panel i fresca de Piero della Francesca i Paolo Uccello. Tots ells varen començar a realçar el realisme dels seus treballs utilisant noves tècniques de perspectiva a fi de representar més autènticament el món tridimensional en dos dimensions. Piero della Francesca va escriure tractats sobre perspectiva científica. La creació d'espais creibles va permetre als artistes millorar la representació del cos humà sobre paisages naturals. Les figures de Massaccio tenen una plasticidad desconeguda fins a eixa época. Comparades en l'aspecte pla de la pintura gòtica, estes obres eren revolucionàries. Al regrés d'el XVI, especialment en el nort d'Itàlia, els artistes també varen començar a utilisar noves tècniques en la manipulació de la llum i ombra, com en els contrasts evidents usats en varis retrats de Tiziano, i en el desenroll del esfumat i el claroscuro per Leonardo dona Vinci i Giorgione. Esta época va vore també aparéixer els primers temes seculars, no religiosos. S'ha debatut si el secularisme de la Renaixença, per la presència d'algunes pintures mitològiques no ha segut exagerat per escritors de principis d'el XIX com Jacob Burkhardt. Un dels principals pintors les obres seculars dels quals han aplegat als nostres dies és Botticelli, conegut per la seua profunda religiositat (va ser seguidor de Savonarola) i per la seua producció general plena d'obres de temes religiosos.

El David, de Miguel Ángel, obra mestra de l'escultura renaixentista.


En escultura, l'estudi de Donatello sobre les obres de l'antiguetat va dur al desenroll de posicions clàssiques[32] i els temes nuets. La seua segona escultura d'el "David" va ser el primer nuet en bronze creat en Europa des de l'Imperi romà. El progrés fet per Donatello va influir tota la producció subsegüent. Pero el gran geni de l'art escultòric és Miguel Ángel. És al mateix temps un notable arquitecte i pintor, pero es comporta, sobretot, com a escultor. Pot dir-se que tot ho reduïx a l'escultura. Els membres arquitectònics per ell utilisats posseïxen el mateix ímpetu que els colossals músculs de les seues figures.David de 1504 és també un estudi de nuet masculí. Esta obra és més realista que la de Donatello i de major intensitat emocional. Abdós escultures estan en posició de contrapposto, el seu pes recolzat en una cama. L'etapa coneguda com a alta renaixença representa la culminació de les metes del periodo primerenc, especialment l'acabada representació de les figures en un espai diagramado en moviment creible i en un apropiat i decoroso estil. Els més famosos pintors d'esta época són: Leonardo dona Vinci, Rafael, i Miguel Ángel. Les seues imàgens estan entre les més conegudes obres d'art de tot lo món. El Últim sopar de Leonardo, la Escola d'Atenes de Rafael o el cielorraso de la Capella Sixtina de Miguel Ángel, són els eixemples bàsics d'este periodo. La pintura de l'alta renaixença va evolucionar cap al manierisme (1520-1580) especialment en Florencia. Els artistes manieristas, que conscientment es varen rebelar contra els principis de l'alta renaixença, varen tractar de representar figures enlongades en espais illògics. Els estudiosos moderns han reconegut la capacitat de l'art manierista per a combinar les fortes (i a sovint religioses) emocions allí a on la renaixença no va conseguir fer-ho. Alguns dels principals artistes d'este periodo són Pontormo, Rosso Fiorentino, Parmigianino i l'alumne de Rafael, Giulio Romà.

Erro al crear miniatura:
Templete de Sant Pedro en Montorio, per Bramante, Roma, 1502.

Arquitectura

Artícul principal → Arquitectura renaixentista.

L'estil renaixentiste, introduït en Itàlia per mig d'un monument revolucionari encara que incomplet en Rímini, obra de Leone Battista Alberti, es va desenrollar no obstant en Florencia. Alguns dels edificis més antics que mostren caràcters renaixentistes són l'Iglésia de Sant Lorenzo en Florencia, i la Capella Pazzi, abdós de Filippo Brunelleschi. L'interior de Sant Spirito expressa un nou sentiment de llum, claritat i amplitut d'espai, que és típic de la renaixença primerenca en Itàlia. La seua arquitectura reflectix la filosofia del humanisme, l'allumenament i claritat mental en oposició a l'obscuritat i espiritualitat de l'Edat Mija. La revitalisació de l'antiguetat clàssica pot ser ben ilustrada pel Palazzo Ruccelai. Ací les pilastres seguixen la superposició d'órdens clàssics, en capitels dòrics en el pis baix, jónicos en el piano nobile i corintios en els pisos superiors.

Basílica de Sant Pedro. La cúpula, finalisada en 1590, va ser dissenyada per Miguel Ángel, arquitecte, pintor i poeta.

En Milà, Alberti va anticipar el disseny en el nou estil antic en el seu proyecte per a la Basílica de Sant'Andrea de Mantua, que no va ser iniciada fins a 1472, despuix de la seua mort. L'alta renaixença va ser presentat en Roma en 1502 per mig del Templete de Sant Pedro en Montorio per Donato Bramante i la seua original planta central per a la Basílica de Sant Pedro en 1506. Esta última va constituir la més notable encomana arquitectònica de l'época, influenciada per casi tots els artistes renaixentistes de renom, incloent a Miguel Ángel, i Giacomo della Porta. L'inici de la renaixença en 1550 va estar marcat pel desenroll d'un nou orde de columnes, creació d'Andrea Palladio; l'estil colossal, a on columnes de dos o més pisos d'altura decoraven les fronteras.

Música

Artícul principal → Música renaixentista.

Encara que els musicólogos típicament agrupen la música del trecento en l'últim periodo migeval, presenta característiques que la similar en la renaixença primerenca de vàries maneres; un émfasis creixent en l'us de fonts, estils i formes seculars, una difusió de la cultura fòra de les institucions eclesiàstiques cap a la noblea, i inclús cap a la gent comuna, i un ràpit desenroll de tècniques enterament noves. Les formes principals varen ser el madrigal del trecento, la música "dona caccia",[33] i la balada. En general, l'estil musical del periodo és a voltes etiquetat com "ars nova" italià. Des de principis d'el XV fins a la mitat d'el XVI, el centre d'innovació en música sacra va estar en els Països Baixos, i un fluix de compositors talentosos va aplegar a Itàlia des d'aquelles regions. Molts d'ells varen cantar en el cor papal en Roma, o en els cors de les numeroses capelles de l'aristocràcia en Roma, Florencia, Milà, Ferrara i en atres llocs, i varen dur el seu estil polifònic, influint sobre molts compositors natius durant el seu estadía en Itàlia. Les formes predominants de música d'iglésia durant esta época varen ser les misses i els motets. Per molt, el compositor més famós de música sacra en l'Itàlia d'el XVI va ser Palestrina, el més prominent membre de l'Escola romana l'estil polifònic de la qual suau i emocionalment fresca definiria el sò de finals d'el XVI. Atres compositors italians de fins de sigle es varen concentrar en compondre les formes principals de música secular del periodo, el madrigal, i per a lo manco cent anys estes obres seculars per a múltiples cantores varen ser distribuïdes per tota Europa. Alguns dels principals compositors de madrigals varen ser Jacques Arcadelt, al principi del periodo, Cipriano de Rore a mitan de sigle, i Luca Marenzio, Philippe de Mont, Carlo Gesualdo, i Claudio Monteverdi cap a finals d'esta época. Itàlia va ser també un centre d'innovació en música instrumental. A principis d'el XVI es va valorar molt l'improvisació sobre teclats, i varen aparéixer numerosos compositors de música per a tecladistas virtuosos. Molts instruments musicals varen ser inventats o perfeccionats en esta época, com el violí, els primers models del qual varen començar a usar-se a mitan d'el XVI. A fins d'el XVI Itàlia era el centre musical d'Europa. Casi totes les innovacions que definirien la transició a la Música barroca es varen originar en el nort d'Itàlia en les últimes décades del sigle. En Venècia, l'estil policoral venecià produït per l'Escola Veneciano (música), i la seua música instrumental associada, varen ser copiats cap a Alemània. En Florencia, la camerata florentina va desenrollar la monòdia, important precursora de l'òpera, que apareixerà per primera volta al voltant de 1600. La vanguarda manierista de l'escola de Ferrara, que migró a Nàpols a través de la música de Carlo Gesualdo, seria l'estadi final de la música vocal polifònica de la renaixença.

Vore també

Notes

  1. ↑ 1,0 1,1 Segons l'Ortografia de la RAER, s'escriuen en mayúscula inicial els noms dels grans moviments artístics i culturals que comprenen totes o la major part de les disciplines artístiques i identifiquen grans periodos històric-cronològics culturalment diferenciats. Per això, quan aparega «renaixença», en minúscules, es referix solament a l'inicial corrent artística i quan ho faça «Renaixença», en mayúscules,, serà al periodo, casi universal.

Referències

  1. ↑ Edat obscura per "Edat Mija".
  2. ↑ 2,0 2,1 (2002) Éditions Bréal (ed.). , pp. 12..
  3. ↑ (Avril 1995) Flammarion (ed.). [1] (en fr), Paris, pp. La cour, identité et histoire (page7). ISBN 2-08-012259-2..
  4. ↑ éditions France Loisirs (ed.). François Ier, pp. 23..
  5. ↑ (2010) Klincksieck (ed.). , pp. 8.
  6. ↑ 6,0 6,1 Trois prengues aux Livre de poche, Biblio Essais ISBN 2253040231 ; disponible en allemand sur li site Gutenberg : spiegel. de/burckhar/renaiss/renaiss. htmen français, bnf. fr/AfficherNoticeServlet? idNotice=37261299Lacivilisationen Italie au temps de la Renaissance, prenga I, site Gallica
  7. ↑ Christian Bec, Yvan Cloulas, Bertrand Jestaz, Alberto Tenenti, L’Italie de la Renaissance : un monde en mutation, 1378-1494, ed. Fayard, 1990, p.19-20.
  8. ↑ Jean Delumeau (1997). Armand Colin, coll. « O-Histoire » (ed.). , pp. 142-143..
  9. ↑ (1998) Champ Vallon (ed.). Venise : Unix invention de la ville s. XIII-XV)..
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Massimo L. Salvadori. «Itàlia, storia vaig donar in "Enciclopèdia dei ragazzi"» (en it). treccani. it. Consultat el 21 septembre 2020..
  11. ↑ , pp. 99-105..
  12. ↑ 12,0 12,1 «22», Villes de Flandre et d'Italie: relectures d'unix comparaison traditionnelle'.
  13. ↑ Jensen, 1992, p. 95.
  14. ↑ 14,0 14,1 Connoisseur, 1989, p. 128.
  15. ↑ 15,0 15,1 Mukherjee, 2005, p. 58.
  16. ↑ Burke, 1999, p. 232.
  17. ↑ Burke, 1999, p. 93.
  18. ↑ Jensen, 1992, p. 97.
  19. ↑ (juny de 2005) Human Biology (en en)..
  20. ↑ «Florence et la Toscane, s. XIV-XIX : Els dynamiques d'un État italien»..
  21. ↑ (2001) Albin Michel (ed.). Enfers et paradis. L'Italie de Dante et de Giotto, Paris..
  22. ↑ Hard Claves and Investment in Culture (en en)..
  23. ↑ Encyclopædia Britannica, Renaissance, 2008, O. Ed.
  24. ↑ (1999) Scarecrow Press Incorporate (ed.). History of Libraries in the Western World (en en). ISBN 0-8108-3724-2..
  25. ↑ À Propos (ed.). Donatello, la renaissance de la sculpture (en fr), Paris, pp. 64. ISBN 9782915398106.
  26. ↑ Vore artícul sobre güelfos i gibelinos.
  27. ↑ Quant’è bella giovinezza, che si fugge tuttavia!,Chi vuol esser lieto, sia:,vaig donar domen senar c’è certezza. (Quanta bella joventut, que se nos va, qui vullga ser feliç que ho siga: de matí no hi ha certea".
  28. ↑ «Enciclopèdia Treccani: Storia della lingua italiana i del suo utilizzo negli Stati preunitari».
  29. ↑ Dolce Stil Novo; "dolç nou estil".
  30. ↑ «Università degli Studi vaig donar Milano: "Storia della lingua italiana. Il primer Cinquecento"».
  31. ↑ Petrarca, "Africa".
  32. ↑ Com la pose "contrapposto".
  33. ↑ dona caccia: "de caça", música en formes i ritmes descriptius de la dinàmica d'una cacera: galop, moviment, esperit festiu.

Bibliografia

  • (anglés) López, Robert Sabatino, The Three Ages of the Italian Renaissance Charlottesville: University Press of Virginia, 1970.
  • (anglés) Pullan, Brian S. History of Early Renaissance Italy. Londres, Lane, 1973.
  • (2008) Hazan (ed.). (en fr), Paris, pp. 336. ISBN 978-2-7541-0272-8..
  • Évelyne Barbin (dir.) et al.=oui (2007). Éditions Ellipses (ed.). Arts et sciences à la Renaissance (en fr), Paris, pp. 318. OCLC 300181361. ISBN 978-2-7298-3676-4..
  • (1982) Flammarion (ed.). ..
  • (1992) D. C. Heath (ed.). Reformation Europe — Age of Reform and Revolution, 2 edició (en en), pp. 525. ISBN 0-669-20009-3..
  • (1999) Bompiani (ed.). I tempi dell'art (en it), Milan. ISBN 88-451-7212-0..
  • (2017) Albin Michel (ed.). Els Juifs d'Italie à la Renaissance (en fr).
  • (1999) Pum (ed.). ..
  • (1 janvier 1989) «930», Hearst Corporation (ed.). The Connoisseur (en en)..
  • Éditions Diane de Selliers (ed.). .
  • (2005) Progressive Publishers (ed.). Europe in the Second Millenium – A Hegemony Achieved? (en en), pp. 320. ISBN 81-8064-084-1..
  • (1969) Sèus (ed.). Els Villes d'Italie de la fi du s. Xe au début du XIVe, nouvelle édition parell Ph. Braunstein (1968)..
  • (2006) éditions Jean-paul Gisserot (ed.). Histoire de Florence (en fr), Paris, pp. 110. ISBN 2-87747-846-7..
  • (2004) Electa (ed.). Il Quattrocento (en it), Milan, pp. 381. ISBN 88-370-2315-4..
  • (2005) Electa (ed.). Il Cinquecento (en it), Milan, pp. 383. ISBN 88-370-3468-7..
  • (2007) Electa (ed.). Gran atlante del Rinascimento (en it), Milan, pp. 429. ISBN 978-88-370-4898-3..

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Renaixença_italiana&oldid=1498569»