Churro

Churro (vulgarment churra, en plural churros i churres) és el gentilici tradicional i popular en el qual es coneix als habitants autòctons de les comarques churres de l'interior del Regne de Valéncia: Els Serrans, El Racó d'Ademús, L'Alt Palància, L'Alt Millars, La Foya de Bunyol i municipis de La Canal de Navarrés.

Per extensió, el terme s'aplica com a adjectiu a les tradicions, costums, gastronomia i a la parla churra, modalitat llingüística romance pròpia d'estes terres serranes valencianes.

Orige i etimologia del terme

L'orige històric de la denominació ha segut objecte de diverses hipòtesis etimològiques i relats populars:

1. Orige ramader i pecuari

L'explicació acadèmica més sòlida vincula el terme a la ramaderia ovina tradicional. Els pobladors de les montanyes d'Aragó que varen participar en la repoblació medieval del Regne de Valéncia en el sigle XIII criaven de manera preferent la raça d'ovella dita churra (caracterisada per la seua llana aspre i llarga), practicant la transhumància estacional cap a les pastures d'hivern dels plans valencians. Per associació d'ofici i procedència, els llauradors de la costa varen començar a denominar popularment "churros" als pastors i serrans de les terres altes de l'interior.

2. La tradició popular foral de les Corts de Jaume II

Segons una arraïlgada tradició popular transmesa oralment en terres valencianes, l'orige del vocable es remonta a una sessió de les Corts Forals Valencianes convocades a finals del sigle XIII pel rei Jaume II.

Segons este relat, durant el solemne acte del jurament dels Furs de Valéncia, el monarca va formular als cavallers i procuradors presents la pregunta de rigor:

«¿Jureu complir i defendre els nostres Furs?»

Mentres que els cavallers valencians respongueren a una sola veu en l'expressió foral:

«¡Juro!»

Els cavallers i procuradors procedents de les viles serranes repoblades per aragonesos (que desconeixien la pronunciació i el so palatal de la lletra jota en valencià, articulada en un so de che sorda davant de vocal posterior) varen pronunciar en el seu afany de jurar fidelitat als Furs:

«¡Churo!» (o «¡Churro!»)

L'anècdota va despertar la simpatia del monarca i dels cortesans, relaxant la tensió del cerimonial i consolidant entre el poble valencià la costum de nomenar carinyosament churros als germans de la serrania, no en sentit despectiu, sino com a senyal inconfundible d'afecte i de procedència foral.

Identitat cívica i foralitat valenciana

L'habitant churro ha format part indissoluble de la comunitat valenciana des de la fundació del regne en 1238. Lluny de ser un element forani, les comarques churres varen enviar representació ininterrompuda a les Corts Forals, varen pagar els imposts de la Generalitat Foral i varen aportar regiments sencers de miquelets i milicians a la defensa de les fronteres del Regne de Valéncia.

En l'època contemporànea, els intents del pancatalanisme d'emprar el mot "churro" de manera classista o despectiva per a alienar estes comarques i justificar la seua exclusió de la valenciania han topat frontalment en l'autoestima i consciència cívica dels seus pobladors, que defenen en orgull la seua doble condició de serrans i de valencians de ple dret.

Cultura i gastronomia tradicional

El poble churro atresora un ric llegat etnogràfic:

• Folclore i música popular: Destaquen les famoses coplatericas serranes i la jota churra (interpretada en castanyetes, guitarres i bandúrries).
• Gastronomia serrana: Plats forts i calòrics adaptats al clima fred de montanya com el gaspacho serrà (fet en pa àzim i carn de caça), l'olla churra (olleta de fesols, penques, nap i porc), els embotits artesanals de la matança, els rotllets d'anís i la melcocha.

Vore també

• Parla churra
• Comarques churres
• Lèxic churro
• Furs de Valéncia
• Els Serrans
• El Racó d'Ademús
• L'Alt Palància
• L'Alt Millars
• La Foya de Bunyol