Parla churra

La parla churra (coneguda popularment com a churro) és la modalitat llingüística romance autòctona parlada tradicionalment en les comarques churres de l'interior del Regne de Valéncia: Els Serrans, El Racó d'Ademús, L'Alt Palància, L'Alt Millars, La Foya de Bunyol i municipis de La Canal de Navarrés.

Àrea d'extensió geogràfica de la parla churra en l'interior del Regne de Valéncia.

Llingüísticament és fruit de l'evolució del substrat històric navarro-aragonés i del mossàrap a partir de la fundació del Regne de Valéncia en el sigle XIII, en íntima convivència, contacte i òsmosis secular en la llengua valenciana foral. Esta confluència històrica ha dotat a la parla churra d'una rica personalitat llingüística pròpia, caracterisada per una base estructural aragonesa intensament enriquida pel lèxic, la fonètica i la sintaxis valenciana, constituint un patrimoni cultural foral inseparable de l'identitat valenciana.

Orige històric i caràcter foral

L'arrel de la parla churra es remonta a les repoblacions dutes a terme pel rei Jaume I en el sigle XIII despuix de la fundació del Regne de Valéncia en 1238. En dita etapa, les comarques montanyoses de l'interior varen rebre importants contingents de pobladors procedents del Regne d'Aragó (especialment de Terol i del Baix Aragó), mentres que la costa i les planes centrals varen rebre pobladors d'atres territoris de la Corona.

A pesar d'esta pluralitat d'orígens, el rei Jaume I va consagrar en les Corts de 1261 l'unitat jurídica, política i territorial indivisible de tot el territori valencià baix els Furs de Valéncia, als quals varen quedar sotmeses de manera progressiva totes les viles de la serrania i de l'interior. D'esta manera, les poblacions churres varen formar part de ple dret de les institucions del Regne de Valéncia i de la seua representació foral en les Corts Forals Valencianes, sense cap dependència institucional respecte a Aragó ni Castella.

A diferència de la veïna comarca de la Plana d'Utiel-Requena —territori històricament castellà que no es va incorporar a la província de Valéncia fins a la reforma administrativa de 1851—, les comarques churres pertanyen a l'entitat foral valenciana des del seu mateix naiximent medieval. Les preteses construccions geopolítiques del pancatalanisme, que intenten presentar a estes comarques com a colònies estranyes o les exclouen dels seus mapes per no encaixar en la quimera dels Països Catalans, choquen frontalment en la documentació foral i en la secular autoctonia valenciana dels seus habitants.

Fonètica

La fonètica churra reflectix l'encreuament secular entre la base aragonesa foral i la constant influència de la fonètica valenciana.

Vocalisme

• Reducció d'hiats:
  • Per desplaçament de l'accent tònic cap a la vocal més oberta: áhi (per ahí), ráiz (per raíz).
  • Per tancament vocàlic de /e/ en /i/ davant de vocal, fenomen medieval conservat en l'aragonés i el valencià coloquial: pasiar (passejar), pior (peor), tiatro (teatre), trai (trau/trae), traite (trau-te).
  • Per tancament de /o/ en /u/ davant de /e/ per directa influència valenciana: cuete (cohet), arreu (a rogle/arreu).
  • Per contracció en caure la consonant dental: flamerá (flamarada), chocolatá (chocolatada), tajá (tallada/tajada).
• Assimilació i reducció de diftoncs: Com en l'aragonés foral, es produïx la reducció per assimilació vocàlica en termes com pacencia (paciència), comenencia (conveniència) o Ugenio (Eugeni). El diftonc ei s'articula sovint com ai (paine per pinta/peine, raina per reina).
• Afèresis i caiguda de vocals àtones inicials: Com en aragonés: zaica (séquia), güela (agüela), drecho (dret). S'observen també síncopes internes en termes com aspro (aspre) o muchismo (moltíssim).
• Pròtesis vocàlica: És un tret extremadament viu l'adició sistemàtica del so vocàlic /a-/ a l'inici de mot: arrempujar (espentar), afusilar (afusellar), ajuntar (ajuntar), arrecordar (recordar).
• Conservació del diftonc -au: Provinent de la terminació llatina -atu en caure la dental intervocàlica: pesau (pesat), callau (callat), cansau (cansat), delgaciau (aprimat).

Consonantisme

• Consonants oclusives i sonores (/b/, /d/, /g/):
  • Caiguda de la dental /-d-/: Desaparició quasi universal de la /-d-/ intervocàlica (piazo per tros/pedazo, caeza per cap/cabeza, pue per pot/puede) i en posició final absoluta (verdá per veritat, usté per vosté, amistá per amistat).
  • Alternança entre /b/ i /g/: Articulació velarisada de la labial davant del diftonc -ue, gir compartit en l'aragonés i el valencià popular: güeno (bo), agüelo (agüelo), güerto (hort/huerto), güevo (ou/huevo).
  • Confusió entre /b/ i /m/: moniato (moniato/boniato), merenjena (albergina/berenjena).
  • Pèrdua de consonants sonores: Caiguda de la bilabial en paraules freqüents (amos per anem/vamos, tamién per també) i de la velar /g/ (miaja per mica/migaja, áuja per agulla/aguja, juar per jugar).
• Consonants oclusives sordes (/p/, /t/, /k/):
  • Sonorisació de la oclusiva sorda inicial: Fenomen típic aragonés: guchara (cullera), guchillo (gavinet/cuchillo), gayato (gaiato).
  • Manteniment de la /-t/ final en valencianismes: Es conserva la oclusiva final pròpia del valencià en mots com trompellot (persona atolondrada), borinot (pesat) o fardacho.
• Sibilants i fricatives (/f/, /s/, /θ/):
  • Aspiració de la /f/ inicial: Pronunciació fricativa o aspirada /h/ o /x/ davant del diftonc -ue: juente (font), juerte (fort), juera (fora), juego (fòc).
  • Seseo de frontera: En les viles churres en contacte directe en comarques valencianoparlants (com a la Foya de Bunyol o municipis de la Canal de Navarrés) es manté el seseo foral tradicional (/θ/ pronunciada /s/): haser (fer), sena (sopar), haste (fes-te).
  • Conservació de la sibilant sonora /z/ i de la labiodental /v/: En pobles com Enguera o Anna, es manté una neta distinció entre la consonant labiodental /v/ i la bilabial /b/, així com la sibilant fricativa alveolar sonora /z/ (com en casa), per directa transmissió del substrat foral valencià.
  • Adició morfològica de /-s/: Presència de /-s/ analògica per influència valenciana: sisquiera (siquiera/tant de bo), apostas (a posta), ribotas (de revot).
• Líquides i vibrants (/l/, /ll/, /r/, /rr/):
  • Absència històrica de yeisme: Tradicionalment la parla churra no ha segut yeista, mantenint una neta distinció entre la lateral palatal /ʎ/ (grafiada ll) i la semiconsonant palatal /j/ (grafiada y), com en l'aragonés foral i el valencià.
  • Pèrdua de la /-r/ final d'infinitiu: Caiguda sistemàtica de la consonant vibrant en la pronunciació verbal quotidiana: cantá (cantar), comé (menjar), dormí (dormir).
  • Fenòmens de rotacisme i lambdacisme creuat: Canvi de /r/ per /l/ i viceversa: reflán (refrany), esbarar (esvarar/esvarar), carchofa (carxofa/alcachofa), arguilando (aguilando).

Morfosintaxi i gramàtica

El sistema gramatical churro presenta una articulació pròpia a on la morfosintaxi castellana i aragonesa està profundament estructurada per calcs, construccions i mecanismes expressius procedents del valencià.

El substantiu i el gènero

• Gènero femení en substantius en -or: Com en valencià i aragonés (i a diferència del castellà estàndart, a on son masculins), s'assigna el gènero femení als substantius acabats en el sufix -or: la calor, la picor, la ulor (la olor), l'ardor.
• Arbres i plantes en femení: Per directa correspondència en el valencià, els arbres fruiters conserven la forma femenina: la olivera (l'olivera), la mangranera (el magraner), la perera (la perera), la garrofera (la garrofera).
• Feminisació de substantius: Adició de la terminació femenina -a en termes com higa o figa (figa), chincha (xinxa).
• Diferenciació de tamany per gènero: Ús del canvi de gènero per a indicar dimensions majors: botijo (cànter menut) / botija (cànter gran).
• Toponímia foral en femení: El substantiu orogràfic val (vall) s'usa en femení com en valencià: La Val d'Almonecir, La Val de Guadalaviar.

Artículs i contraccions

• Elisió de l'artícul': L'artícul masculí el es contrau en l davant de vocal, de manera paralela a la norma valenciana: la mula s'ha esgarrau l'anca, la mestra m'ha dicho qu'el chico n'ha id' a'scuela.
• Contracció en preposicions: Unió directa de la preposició i l'artícul: se pegó una morrá contra'l suelo.
• Anteposició d'artícul a noms propis i apodos: Com en valencià, és norma general posar l'artícul davant de noms de persona, familiars o apodos: el Vicentico, el Churro, el pare, així com el tractament tradicional de respecte: el tío Pepe, la tía Antonia.
• Artícul neutre de possessió: Ús de l'artícul lo per a aludir a béns o propietats: lo mío vale poco.

Sufixació i derivació

• El diminutiu foral per excelència: -ico / -ica: És el tret morfològic més distintiu de les comarques churres:
  • Per a indicar dimensió reduïda: ventanica, ratico, caminico.
  • Per a expressar afecte, carinyo o compassió: pajarico, viejico, chiquico.
  • En funció de valor superlatiu o intensificador: una cesta llenica de cirgüelas (una cistella ben plena).
  • En algunes viles de la Serrania deriva en la variant palatalisada -iquio / -iquia (chiquio, mociquia).
• Aumentatius i despectius: Ús intensiu de sufixos de gran força expressiva:
  • -ás / -azo: perrazo, buenaz, pastoraz.
  • -ote / -ota: hombrote, trompellote.
  • -acho / -acha: ricacho, poblacho.
  • -orro / -orra: tintorro, vejorro.
  • -ucio / -ucia: cuartucho, casucha.
• Sufixos colectius: -era (chiquillera), -al (bancalada).

Pronoms

• Pronoms tònics de subjecte: S'utilisen les formes yo, tú, él/ella, nusotros/nosotros, vusotros/vosotros i ellos/ellas.
  • En posició postvocàlica, el pronom de primera persona pot reduir la consonant: ¡qué se o! (per ¡qué se yo!).
  • Empleu emfàtic redundant del pronom: quio comprar yo ese bancal, ¿tú qué quies?.
• Desaparició de formes analítiques compostes: Desaparició de les formes compostes castellanes conmigo i contigo, substituïdes per les construccions analítiques patrimonials con yo (en yo) i con tú (en tu).
• Pervivència del pronom partitiu d'influència valenciana: Conservació de construccions partitives calcades del valencià en frases negatives o de moviment: no'n queda, se'n va cara a casa.

El sistema verbal

• Infinitius:
  • Reducció dels verbs castellans en -ear a la terminació foral en -iar: pasiar (passejar), estropiar (espatlar), gallechar/gallear.
  • Reducció dels acabats en -aer a -air: cair (caure), trair (portar/traure).
  • Assimilació de la vocal /i/ en verbs de la tercera conjugació: sirvir (servir), pidir (demanar/pedir), dicir (dir/decir), frir (fregir), rir (riure).
  • Creació analògica de diftoncs en infinitius d'ús tradicional: alcuerdase (recordar-se), cuentar (contar).
• Passat perifràstic foral: En diverses comarques s'ha documentat la formació d'un passat perifràstic construït en el present del verb anar més infinitiu, calcat directament de l'estructura del passat perifràstic valencià: yo voy comprar (yo vaig comprar), tú vas decir (tu vas dir), nosotros vamos estar (nosatros vàrem estar).
• Participis: Formació generalisada en -au per als masculins (acabau, cansau, pesau) i en -á per als femenins (prepará, acabá).

Adverbis, preposicions i conjuncions

• Adverbis de lloc:
  • ande (a on/on): ¿ande vas?.
  • alante (davant): d'agora'n lante no te diré na.
  • drento (dintre/dins): entra drento de casa.
  • Formacions compostes expressives de límit: al cabo arriba (dalt del tot), al cabo abajo (baix del tot), al cabo alante (davant de tots), al cabo atrás (darrere del tot).
• Adverbis de temps:
  • agora (ara): forma arcaica viva en tota la serrania.
  • entonzes (llavors/adob).
  • antiyer (abans d'ahir).
• Preposicions forals:
  • cara: Empleada en sentit directiu o de direcció espacial, calc directe del valencià i aragonés *cara a*: va cara'l Pozo Negro, se'n va cara a Chelva.
  • contra: Empleada en sentit de proximitat immediata: está contra'l banco.
  • dica: Forma arcaica aragonesa per a expressar límit temporal o espacial (fins), conservada en la gent més major.
  • pa: Forma coloquial universal per a la preposició de finalitat.
• Conjuncions:
  • Ús sistemàtic de «u» per «o»: Com en aragonés tradicional, s'utilisa de manera quasi invariable la conjunció disjuntiva u: u vienes u te quedas.
  • pos / pus: En lloc de pues, com en valencià i aragonés: pos si que m'has fastidiau....
  • sisquiera: En funció optativa o desiderativa (tant de bo / siquiera), d'orige valencià.
  • anque: Forma concessiva (encara que/aunque).

Lèxic i vocabulari

El cabal lèxic churro està integrat per una fecunda hibridació a on conviuen:

1. Aragonesismes històrics: Vocables derivats de la repoblació foral com esbarizar (esvarar), chulla (tall de carn/chuleta), chemecar (gemegar), zarrapastroso (desganyat), orache (temps atmosfèric), caparra (paparra), esbafarse (perdre la força o el gas).
2. Valencianismes plenament incorporats: Una immensa quantitat de paraules valencianes formen part estructural del parlar quotidià churro: bajoca (fesol vert), fardacho (fardacho), bufar (apagar/unflat), caldre / no cal (no fa falta), res (gens/res), escuradeta (llavar la vaixella), trompellot (persona atolondrada), borinot (persona ignorant o pesada), camal (pernera del pantaló), terrosina (boira baixa o rosada), nana (poqueta cosa), gallechar (presumir).

Situació sociollingüística

Com a moltes atres parles tradicionals de l'espai hispànic, la parla churra ha patit des de mijans del sigle XX un fort procés de regressió davant de la pressió homogenesadora dels mijans de comunicació i de l'ensenyança en castellà estàndart.

Durant décades va patir a més un estigma pejoratiu que la presentava falsament com un parlar rústic o incult, generant autoodi en certs sectors. En l'actualitat, institucions culturals valencianes, associacions comarcals i cronistes oficials promouen la recuperació i dignificació d'este tesor patrimonial, reivindicant la seua condició de anella fonamental en la construcció històrica del poble valencià.

Vore també

• Comarques churres
• Lèxic churro
• Churro
• Furs de Valéncia
• Regne de Valéncia
• Llengua valenciana