Paleolític Superior

Paleolític Superior

<mapframe text="Selecció de llocs Paleolític superior de la base de senyes roceeh. uni-tuebingen. de/roadweb ROAD database(CC BY-SA 4.0 ROCEEH)" width="450", height="350"> {

Paleolític mig • Paleolític superior • X mileni a. C.

 "type": "ExternalData",
 "service": "page",
 "title": "ROCEEH/Upper Paleolithic. map"

} </mapframe>

El Paleolític superior és el tercer i últim dels periodos en que està dividit el Paleolític, l'etapa inicial de l'Edat de Pedra. Està caracterisat per la preponderancia de les indústries líticas englobades en el modo tècnic 4 i classificades en distintes cronoculturas: Châtelperroniense, Auriñaciense, Gravetiense, Solutrense i Magdaleniense, segons els jaciments epónimos de França a on varen ser identificades. S'estén aproximadament entre els anys 40 000 ‑ 30 000 abans del present (AP) i el 12 000 ‑ 10 000 AP. El Paleolític superior coincidix en la segona mitat del últim periodo glacial, de clima molt fret encara que en intervals alguna cosa més templats (els interestadials). També es va caracterisar perque les espècies humanes d'anteriors periodos, com Homo erectus, l'homínit de Denísova, Homo neanderthalensis o Homo floresiensis, varen ser substituïdes en tot lo món pel Homo sapiens, que va quedar com l'únic supervivent de la subtribu Hominina.

Antecedents

Mapamundi de les migracions de Homo sapiens, en el pol nort com a centre. Els patrons de migració estan basats en estudis del ADN mitocondrial (matrillinial). Els números representen mils d'anys. Àfrica és el punt de partida, llegint-se des de la part superior esquerra fins a Amèrica del Sur en l'extrem dret.

La caracterisació inicial del Paleolític superior es va basar en l'aparició en el registre arqueològic d'una nova tecnologia lítica coneguda com a modo tècnic 4, que va ser trobada bàsicament en Europa. Per això, la seua cronologia es va relacionar en l'arribada i expansió del H. sapiens pel continent europeu i les seues regions aledaño. Les investigacions posteriors han relativizado i ampliat esta visió, demostrant que algunes de les novetats culturals que es varen donar en Europa a partir del 40 000 AP ya s'havien produït en Àfrica en anterioritat: l'art, la talla lítica laminar, una indústria òssea molt específica i noves ferramentes i estratègies de caça. Les primeres manifestacions simbòlic-artístiques s'han trobat en Suràfrica i es datarien en uns 75 000 anys, mentres que en la República Democràtica del Congo es varen identificar instruments òsseus d'uns 90-75 000 anys. Els restants més antics coneguts del H. sapiens arcaic tenen una antiguetat de 150 000 i de 170 000 anys i corresponen respectivament a Suràfrica i Etiopia. Aixina mateix, els estudis del genoma mitocondrial senyalen el nostre orige en Àfrica entre tals dates i els 200 000 anys AP. Les transformacions que varen donar lloc a la nostra espècie varen deure produir-se en una chicoteta part de la població africana, en uns 10 o 15 000 individus, a partir dels quals es varen generar tots els grups humans moderns. Aixina ho demostraria la poca variabilitat genètica existent entre les persones actuals.

En Israel es varen trobar restants òsseus de fa uns 100 000 anys, lo que indicaria una pronta expansió de la nostra espècie pel sur d'Àsia, aplegant a Austràlia entre els 60-50 000 anys AP. Per Europa escomençarien a distribuir-se fa 40 000 anys i en Amèrica es varen assentar definitivament fa 15 000, encara que hi ha autors que alvancen la data de penetració fins a fa 75-40 000 anys. Relacionades en l'expansió mundial de la nostra espècie estarien les extincions massives d'espècies animals que es varen produir en Austràlia, Amèrica i aquelles illes que encara no havien segut colonisades per humans.

Homo sapiens

Els primers afectats per la nostra expansió varen ser les atres espècies d'hominidos que vivien en Europa o Àsia i que, despuix d'un periodo de coexistència, varen desaparéixer. Fa uns 100 000 anys el H. sapiens arcaic va aplegar a Palestina, pero no va ser capaç de seguir cap a occident, potser perque la seua tecnologia, la musteriense, era igual que la del seu contemporàneu, el H. neanderthalensis, que va habitar eixa mateixa regió posteriorment, sobre el 60 000 AP. Pero sí que es va distribuir per orient, substituint fàcilment als últims Homo erectus d'Indonèsia o China i aplegant a Austràlia fa uns 60 000 anys. Cap al 40 000 AP i ya en les seues noves ferramentes auriñacienses, els cromañón varen escomençar a estendre's per tota Europa, compartint durant uns 10 000 anys el terreny en els neandertal, que varen aplegar a adoptar indústries i comportaments culturals similars abans de desaparéixer definitivament.

Mans en negatiu de la cova de Gargas, Alts Pirineus, França.

Tots nosatres pertanyem a l'espècie Homo sapiens. El nostre cràneu, en una capacitat mija de 1400 cm³, és més redonejat i alt que el dels nostres predecessors, tenim mentó i uns arcs supraorbitals poc evidents. L'inteligència de H. sapiens no és superior a la que va deure tindre H. neanderthalensis, pero sí és diferent, molt relacionada en els comportaments simbòlics que nos varen dur a desenrollar l'art i unes relacions socials cada volta més complexes. Un clar exponent d'esta nova preocupació pels simbolisme és l'abundància d'adorns personals coser a les robes o en forma de collars, polseres o cinturons, decorant les seues ferramentes o inclús el seu propi cos, com sembla indicar la presència d'ocre en alguns enterrament. Estos ornaments no solament complirien un paper estètic sino que també servirien per a identificar als seus portadors i relacionar-els en el seu grup o tribu.

L'esquelet dels primers H. sapiens era més llauger que el dels neandertal i es va ser tornant cada volta més grácil a lo llarc del Paleolític superior. També es va ser fent més chicotet: si al principi del periodo la mija d'altura masculina era d'1,76 m i la femenina d'1,63, en el Mesolítico-Epipaleolítico s'havia reduït a 1,63 i 1,51 respectivament. És possible que estos canvis anaren la conseqüència de l'aparició d'armes com el propulsor i l'arc, que els varen permetre matar els seus assuts a gran distància, necessitant aixina molta menys energia i força. Al mateix temps, la seua major llaugerea els permetia realisar llarcs desplaçaments en una despesa energètica relativament baix.

Paleolític superior europeu

El Paleolític superior europeu s'estén entre l'arribada del H. sapiens al continent, fa uns 40 000 anys i el començ del Holoceno, fa 12-10 000. Encara que els primers restants òsseus coneguts, trobats en Peștera cu Oase (Romania), Mladeč (República Checa) o Cro-Magnon (França), tenen entre 35-30 000 anys. Durant eixe temps es varen desenrollar una série de tècniques basades en la talla laminar o modo tècnic 4, per mig de la quals lascas obtingudes alcançaven un alt índex d'estandardisació i especialisació. Estes làmines o fulls presenten una tendència a ser progressivament més llargues i chicotetes. Es diferencia entre raspadors, buriles, làmines d'esquena rebaixada i puntes foliàcees, treballades per mig de la percussió i/o pressió. Ademés hi ha una abundant indústria òssea entre la que destaquen les azagayas, els bastons perforats, agullas, arpones, hams, espátulas etc. Paral a esta evolució va aparéixer l'art, mig d'expressió simbòlic que trobem sobre diversos soports: pintures parietals, estatuillas i escultures.

Els principals complexos culturals relacionats en tots estos instruments són:

• Châtelperroniense (40 000-35 000 AP): identificat en el centre i suroest de França i el nort d'Espanya. Sembla ser que va derivar del Musteriense, representant una fase de transició cap al següent.
• Auriñaciense (38 000-25 000 AP): es troba en Europa i suroest d'Àsia, podent haver segut contemporàneu del Perigordiense, una controvertida agrupació del definit anteriorment i el posterior Gravetiense. Abundància de raspadors, làmines d'esquena i azagayas.
• Gravetiense (25 000-20 000 AP): des de França fins a Rússia. Presenta elements d'esquena acabats en punta, raederas i una important expansió del art moble.
• Solutrense (20 000-17 000 AP): la seua llimitada distribució està restringida a la Península ibèrica i França. Els seus artefactes característics són unes puntes en forma de full de llorer, de sauce o en aletes, fabricades en retoc pla.
• Magdaleniense (17 000-10 000 AP): hi ha buriles, raspadors i laminitas, pero sobretot hi ha un gran aument dels instruments realisats en os o asta.

Erro al crear miniatura:

Placa paleolítica gravada sobre os trobada en la gruta Sous-Grand-Lac, Dordonya, França.

Es varen multiplicar les mostres d'art moble o portàtil, en escultures i relleus d'animals en os i banya, aixina com mils de gravats en chicotetes plaques de pedra, que en unes poques ocasions representen motius abstractes de llínees i punts o seqüències de muescas i regates. La major colecció d'art moble en Europa s'ha trobat en la Cova del Parpalló, en el territori municipal espanyol de Gandia, contant en més de 5.600 plaques gravades i pintades. Es fabricaven també adorns com colgantes de cisne d'àmbar o contes de marfil i banya en Rússia. Criden l'atenció les figurillas de Venus, tallades en detall i representant a dònes de formes exagerades. En l'art rupestre s'observa un estil anàlec, ya que s'han descobert bajorrelieves de Venus que tal volta representen a una deesa mare. Pero el gros de l'art parietal està en les valls del Vézère i del Dordonya (en França), en els Pirineus i en la cordillera Cantàbrica (en Espanya), si be s'han trobat pintures i gravats en jaciments molt alluntats d'estes regions. Els cromañón es varen estendre ràpidament per totes les àrees eurosiberianas, coexistint en els neandertal durant uns 10 000 anys, lo que, segons la majoria dels investigadors, va anar el desencadenant de que estos últims produïren les indústries châtelperronienses i començaren a utilisar adorns personals com a collars de contes o de dents. Pero alguns autors creuen que varen ser els neandertal els inventors del modo 4 i que els cromañón ho varen copiar, ya que, diuen, esta tecnologia no li la troba inicialment fòra d'Europa. Inclús varen poder haver-la creat abdós de forma parala, imitant-se mútuament. Ademés, en algun jaciment del nort ibèric no hi ha diferències clares entre l'economia i l'instrumentalítico dels musterienses previs i els auriñacienses posteriors. Alguna cosa que sí ocorre en atres jaciments. Per a Eiroa, els orígens del modo 4 estarien en diferents àrees d'Oriente Pròxim i Europa entre 47-37 000 AP. En llocs com Ksar Aqil (Líban), Boker Tachtit (Néguev) i, potser, Starojelse (Crimea) s'hauria produït una transició entre el método Levallois i les tècniques de fulls que s'estendrien per tota Europa.

Indústries neandertals similars a la chatelperroniense han segut identificades en distintes denominacions en Itàlia (Uluzziense), Europa central (Szeletiense) o Bulgària (Bachokiriense). En l'Iberia mediterrànea i, possiblement, en les penínsules itálica, balcànica i de Crimea, els neandertal varen permanéixer com a únics pobladors, mentres al nort s'estenien els seus competidors. Està comprovat que el riu Ebre va actuar com a frontera fins a fa uns 30 000 anys: en el Cantàbric i Catalunya hi ha jaciments auriñacienses previs a eixes dates, mentres que al sur són tots musterienses.

L'expansió dels cromañón per Europa representa una paradoxa: els neandertal que havien evolucionat en un continent mig congelat pel últim periodo glacial varen ser desplaçats i eliminats pels nouvinguts de la càlida Àfrica. En produir-se el paroxisme glacial fa uns 25 000 anys els neandertal havien ya desaparegut dels seus últims refugis mediterràneus, convertits per a llavors en fredes estepas. Els sistemes simbòlics dels cromañón els varen permetre forjar aliances a llarga distància, compartir coneiximents i adaptar-se a les adverses condicions climàtiques, millorant i diversificando les prestacions de la seua tecnologia.

Paleolític superior africà i asiàtic

En Suràfrica, el Stillbayense final mostra una tendència cap a les puntes foliàcees de tipologia solutrense. En l'Orient Pròxim, el denominat Emiriense s'identifica en unes puntes i uns atres útils líticos i gose-vos de característiques auriñacienses i en una antiguetat de 35-30 000 anys. La seua última fase es denominarà Kebariense, ya relacionada en el Mesolítico.

En Japó hi ha jaciments en talla laminar datats entre 25-20 000 AP. En Mal'ta, prop del llac Baikal, un campament de caçadors de mamuts de fa 25 000 anys ha deparat un enterrament infantil i obres d'art fetes en marfil. En el vall del Nilo s'han identificat les indústries sebilienses, en una datació de 14-12 000 AP i tendència cap al microlitisme. En China, la cova superior del jaciment de Zhoukoudian presenta raspadors, fulls i adorns d'influència siberiano-mongola, datats entre 20-16 000 AP. En Borneo hi ha més de trenta jaciments en cova de fa 14 000 anys en pintures rupestres. Aixina mateix, s'han excavat jaciments del Paleolític superior en Tailàndia, Índia, Pakistan, Sri Lanka, Iran i Iraq.

Paleolític superior en Oceania

En els moments de màxim rigor de l'última glaciació es va formar un pont terrestre des de la península de Malaca fins a Bali (batejat com a plataforma Sonda), aixina com entre Nova Guinea, Austràlia i Tasmania (plataforma Sahul), existint un rosari d'illes entre abdós que obligaven a salvar trams marins en menys de xixanta quilómetros. Este pas va deure ser afranquit pel H. sapiens entre 60-45 000 AP i potser cap al 10 000 AP de nou, utilisant per a això embarcacions fetes de bambú. Inicialment es varen distribuir per la costa de Nova Guinea i l'àrea septentrional australiana, per a després anar penetrant cap a l'interior i el sur del continent, aplegant a Tasmania fa uns 34 000 anys. El jaciment del llac Mungo, en Nova Gals del Sur, ha aportat els restants humans més antics coneguts, de fa 42 000 i 30 000 anys, algun en ocre en els seus ossos i uns atres en evidències de cremació. També s'han trobat en ell 457 chafades deixades pel peu d'un humà d'1,90 m d'altura corrent. Les representacions d'art rupestre apareixen en abrics, coves i llocs a l'aire lliure repartits per casi tot el territori australià, llevat Tasmania. Els millors eixemples estan en el nort i, en diferents variants, han tingut continuïtat fins als nostres dies en l'art aborigen.

Periodo lítico o Paleoindio

L'arribada del H. sapiens a Amèrica està subjecta a fortes controvèrsia: uns sostenen que no va poder ser abans de fa uns 16 000 anys, mentres que uns atres calculen la primera entrada en el continent entre 72-47 000 anys AP, aplegant alguns a propondre dates més antigues que estes últimes. Sí que hi ha un cert consens en establir l'estret de Bering com a lloc de pas, havent-se pràcticament descartat la teoria d'una migració transoceànica. Durant l'últim periodo glacial el nivell de la mar en esta zona va baixar fins a 85 m, emergint un pont terrestre de 1600 km d'ample que va deure ser creuat en diverses ocasions. Ademés, no es pot descartar la possibilitat d'una navegació de cabotaje similar a la que fins a temps recents realisaven els esquimals. Les dates més antigues propostes per a jaciments d'Alaska són d'entre 32-27 000 anys AP, encara que també s'han anunciat datacions sobre els 30 000 anys AP per a llocs de Texas o Idaho. En Sudamérica s'han propost dates d'uns 30 000 anys per a Pedra Furada, en Brasil i per a un assentament propenc al de Mont Vert, Chile, pero hi ha molts dubtes sobre la correcta interpretació de les senyes i la seua cronologia.

Alguns autors han establit una periodización per a la Prehistòria americana la correlació de la qual en el Paleolític superior seria el denominat Periodo lítico, subdividido en:

• Estadi pre-puntes de proyectil o Lítico inferior, que seria plenament aplicable només en l'oest d'Estats Units i morfològicament seria similar al modo tècnic 2.
• Estadi paleoindio, en les clàssiques puntes Clovis o Folsom, les derivació de la qual varen aplegar fins a temps històrics.
• Estadi protoarcaico. Encara que també s'utilisen les definicions de Paleoindio antic i Paleoindio recent, d'Amèrica del nort o d'Amèrica del Sur.

Cronologia aproximada

Venus de Dolní Vestonice.

• 31 680 (±750) AP: en les coves de Goyet, 79 km al surest de Brusseles (Bèlgica) mor el primer gos domesticat conegut. El seu ADN mitocondrial indica que no era un ancestro directe dels gossos moderns, sino més be una branca lateral extinguida. Es descobrirà en 1860.
• 31000-27 000 AP: prop de Brno (Chequia), un ceramista crea la Venus de Dolní Vestonice, la peça arqueològica de ceràmica més antiga coneguda en el món.
• 29 000-25 000 AP: oscilació de Paudorf, clima menys fret.
• c. 26 000 AP: en el nort d'Àfrica escomença el segon periodo pluvial musteriense.
• c. 26 000 (±5000) AP: en el nort de Siberia (Rússia) comença la domesticació del gos.
• c. 25 000 AP: en Ostrava (Chequia), un escultor crea la Venus de Petrovice, figura femenina d'argila.
• c. 25 000 AP: en la cova de Pech-Merle (França), un artesà pinta les parets.
• c. 24 000 AP: en Europa s'extinguixen els neandertals, l'última espècie d'humans no Homo sapiens.
  • Últim màxim glacial:
• c. 24 000 AP: en la Gruta del Papa, prop de la població de Brassempouy de les Landes (en el sur de França), un artesà crea la Dama de Brassempouy, figura femenina tallada en marfil.
• c. 24 000-23 000 AP: en Aggsbach (Àustria), un escultor crea la Venus de Willendorf, figura femenina esculpida en calcàrea.
• c. 22 000 AP: en el nort d'Àfrica termina el segon periodo pluvial musteriense.
• Apogeu de la glaciació de Würm: els glaciars cobrixen Groenlàndia, Canadà, la mitat de les illes britàniques, tota Escandinavia i Siberia, la cordillera del Himalaya, Austràlia, Nova Zelanda, la cordillera dels Vages. Hi havia tanta aigua atrapada pel gèl que el nivell de la mar va baixar fins a 150 metros. S'estima que la població humana en tot lo món rondava els 6 millons.
• En el noreste de Siberia (Rússia) es crea la cultura dyuktai. Es creu que els colonizadores haurien migrado des del nort de China.
• c. 20 000 AP: en la cova Pech Merle, en la regió de Dordonya (França), un artesà pinta cavalls. Les representacions varen ser descobertes en decembre de 1994.
• c. 20 000 - 13 000 AP: en Li Mes d'Azil, en la regió d'Arièja (França), un artesà de la cultura aziliense crea una llança en cap d'íbex.
• c. 20 000-14 000 AP: prop de l'actuallogaret de Mezhirich, 148 km al surest de Kiev (Ucrània), els sers humans conviuen en mamuts.
• c. 19 000 AP: en la cova Pech Merle, en la regió de Dordonya (França) vàries persones pinten les seues mans en les parets de pedra. Varen ser descobertes en decembre de 1994.
• c. 19 000-17 000 AP: en el Saló dels Bous de la caverna de Lascaux (França) es pinten bous, aus en cap d'home, bisonts i rinoceronts. Descobertes en 1940 i tancades al públic en 1963.
• c. 19 000-17 000 AP: llàntia en disseny d'íbex en la cova La Mouthe, en la regió de Dordonya (França).
• c. 18 500 AP: pintures en la cova Cosquer, en Cap Margiou (França).
• c. 18 000-14 000 AP: en la cova de Laugerie Basse (França) es creen pintures de dònes embarassadas i cérvols.
• c. 17 000 AP: en la cova de li Tuc d'Audoubert, prop d'Arièja (França) es creen pintures de bisonts.
• c. 16 000 AP: en el sostre de la cova d'Altamira (Espanya) es pinten bisonts. Descobertes en 1879 pero no acceptades com a autèntiques fins a 1902.
• 15 000 AP: data aproximada del començ de l'extinció massiva del Holoceno.
• 14 000-13 000 AP: oscilació de Bølling, clima menys fret.
• 14 000 AP: en l'Antic Egipte es deixen les primeres evidències de la molienda de llavors selvades.
• 13 500-12 000 AP: primeres vasijas de ceràmica, en Japó.
• 12 000-11 000 AP: oscilació d'Allerød, clima menys fret.
• 12 000 AP: en l'Alce mediterràneu i Síria, caçadors recolectors natufienses comencen a cultivar cereals selvats.
• 12 000 AP: en Japó comença la cultura Jomon.
• 12 000 a 11 000 AP: s'extinguixen els mastodonts.
• 12 900 a 11 700 AP: fi de la glaciació Dryas Recent, ellímit entre el Pleistoceno i l'Holoceno (i tradicionalment ellímit entre el Paleolític i el Mesolítico).
• 11 500 AP: en Göbekli Tepe (en l'actual Turquia) es construïxen temples de pedra, considerats en l'actualitat com els més antics del món.
• 10 945 (±420) AP: prop de l'actuallogaret de Veretie, 529 km al noreste de Moscou (Rússia) mor el primer gos en un cràneu clarament domèstic, diferent al d'un llop. Serà descobert en 1959 per arqueòlecs soviètics de l'Institut Arqueològic de l'Acadèmia de Ciències, que varen escomençar a excavar en 1933 baix liderats per l'arqueòlec G. P. Sosnovski (1899‑1942).

Paleoamericano

Artícul principal → Paleoamericano.

• Entre el 50 000 i el 23 000 AP: per distintes vies inicia el poblament d'Amèrica.
• 16 400 a 12 800 AP: en elloc Pilauco Baix, 927 km al sur de Santiago de Chile, es construïxen refugis de fusta.
• c. 16 000 AP: en el Monument Nacional Hovenweep, viuen vàries famílies paleoindias, en busca de caça major.
• c. 15 000 AP: en la serranía de Chiribiquete es pinten els primers pictogrames en traces humanes. S'inicia el poblament de Colòmbia.
• 14 000 AP: en Mont Vert, 27 km a l'oest de Port Montt i 1054 km al sur de Santiago de Chile, un grup de caçadors recolectors habiten en barraques.
• 14 000 AP: en Mèxic s'inicia el Cenolítico de l'etapa lítica, d'acort en l'arqueòlec hispà-mexicà José Luis Lorenzo (1921‑1992).
• 13 500 AP: en el nort de Mèxic es comencen a produir les puntes Clovis, considerades com l'evidència més antiga de la presència humana en el continent d'acort en la teoria del poblament tardà.
• 13 500-12 000 AP: cases de fusta en Chile, les primeres conservades en tota Amèrica del Sur.
• 13 000 AP: en la Cova de les Mans (Patagonia argentina) varis pobladors deixen proves del seu assentament pintant les seues mans en les parets.
• 13 000 AP: en l'illa de Santa Rosa (front a les costes de l'estat de Califòrnia) mor l'home d'Arlington Springs.
• 13 000 AP: front a les costes de Yucatán (Mèxic), els pobladors depositen els cadàvers dels seus familiars en coves.
• 12 000 AP: en la Cova de les Mans pinten animals en les parets. Cap al 550 a. C. gravaran l'image negativa de les seues mans (esténcil aerográfico) i cap al 180 a. C. l'image positiva de les mans (recolzant-les pintades).
• 10 150 AP: en la cova Lawyer Cave, situat en el mainland (terra ferma) a l'est de l'Illa Wrangell,
• c. 8 500 AP: Grups d'humans com la cultura abriense, varen habitar l'altiplano cundiboyacence.

Atres cronoculturas d'este periodo

Des del Quadre sinóptico de les principals cultures prehistòriques:

Erro al crear miniatura:

Reconstrucció d'una vivenda del Paleolític superior.

Nort i oest d'Àfrica, inclós el Sàhara:

• 32 000 A P, cultura ateriense
• 12 000 A P, cultures ibero-maurusiana, sebiliana

Restant d'Àfrica:

• 52 000 A P, cultura fauresmithian
• 32 000 A P, cultura stillbayan
• 12 000 A P, cultura lupembian
• 11 000 A P, cultura magosiense
• 9000 A P, cultura wiltonian

Àsia occidental, inclós Oriente Pròxim:

• 52 000 A P, cultura jabroudian
• 42 000 A P, cultura amoudian
• 32 000 A P, cultura emirian

Sur, centre i nort d'Àsia:

• 32 000 A P, cultura angara
• 11 000 A P, cultura khandivili

Àsia oriental i sudoriental:

• 52 000 A P, cultures ordos i ngandong
• 32 000 A P, cultura sen-doki
• 10 000 A P, cultura hoabinhian

Amèrica:

• Mont Vert I (14 800 A P), en Chile.
• Cova del Guitarrero (13 000 A P), en Perú.
• Cultura Clovis (11 050–10 800 A P): en el sur d'EE. UU., Mèxic i Centroamérica.

Vore també

• Paleolític
• Paleolític inferior
• Paleolític mig

Bibliografia

• Atles històric universal (artícul 1.02). Andrómeda Oxford, 1999; ISBN 8401-620-767
• Atles històric universal (págs. 10-17). Madrit: El País–Aguilar, 1995.
• Història del món: l’inici de la civilització (pág. 35). Espanya: Larousse, 1999; ISBN 84-8016-521-9
• Història del món (pág. 34). Claves Books, 2003; ISBN 84-9734-575-4

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Paleolític Superior.