Método Levallois

Método Levallois

Gran lasca Levallois achelense.

El método Levallois és un procediment complex de lascado que, per mig d'una preparació especial de la cara superior del núcleu (i, opcionalment, de la seua perifèria i la seua plataforma de percussió) es conseguix preconcebre o predeterminar, total o parcialment, la forma i el tamany de la lasca, abans d'haver segut extreta. D'esta manera, la talla lítica seguix uns passos concrets que donen lloc a uns resultats formals molt específics.

Història

Este procediment lítico rep el seu nom de que les primeres troballes varen tindre lloc en el XIX en les afores de Levallois-Perret, una ciutat francesa en el departament d'Alts del Sena. Cal subrallar que el concepte Levallois ha variat molt des de llavors fins als últims temps: al principi no es distinguia l'extracció predeterminada de la discoide, per lo que abdós eren denominades genèricament com «núcleus musterienses». Va ser Henri Breuil el primer en usar el terme Levalloisien, encara que encara es posava l'émfasis en els aspectes morfològics tant de les lascas com dels núcleus, que es descrivien des d'un punt de vista merament formal (silueta, taló facetado...). A pesar dels importants estudis de V. Commont, estos varen ser interpretats sesgadament, lo que va dur a discriminar diverses cultures de caràcter Levallois o, més pròpiament, «mustero-Levalloisienses» en el Paleolític Mig de la conca mediterrànea i el Próximo Oriente basades en el caràcter facetado del taló i no en l'essència mateixa de l'idea Levallois.

François Brodes va centrar el seu interés en el concepte de predeterminación de la lasca per mig d'una preparació específica prèvia, insistint en usar el substantiu Levallois en lloc de l'adjectiu levalloisiense, puix desijava recalcar que es tractava d'un método per a produir lascas, i no un producte en sí mateixa, ni una cultura concreta. Aixina mateix va separar ya algunes variants i va relegar a un segon pla certs aspectes accessoris o incidentales que no eren determinants tecnològicament:

«La forma predeterminada d'una lasca (és el) únic criteri vàlit de la tècnica Levallois»

F. Vores, 1953, pàgina 226

Variants

Dins del concepte Levallois, els especialistes distinguixen diversos models en funció, tant del producte a obtindre, com de l'estratègia seguida per a això. Aixina, per un costat es distinguixen els núcleus Levallois per a lascas dels que estan destinats a obtindre fulls o els que produïxen puntes. Per un atre costat, es diferencia entre els núcleus de extracció reiteratives, és dir, que permeten obtindre varis productes de lascado en una sola preparació, dels de extracció preferencials, o siga, aquells en els que s'obté una única peça, sent necessària una nova preparació cada volta que es desige obtindre una atra peça. Per últim, també es distinguixen els núcleus en els que l'explotació és centrípeta dels que la tenen paralela o polarisada.

ESTRATEGIAS	Extracció preferencial	Extracció reiterativa
Extracció centrípeta	Extracció Levallois preferencial	Extracció reiterativa centrípeta
Extracció paralela	Extracció de puntes Levallois	Extracció de fulls Levallois

No obstant, persistixen, entre els especialistes, diferències en la forma de vore el concepte o idea Levallois, tant sobre les variants que poden incloure's dins del método base, com en els atributs que deuen tindre els productes obtinguts d'esta manera. De fet, les experiències de talla i els remontajes de peces arqueològiques estan demostrant que existixen estratègies de talla molt diferents en les que es poden obtindre productes pràcticament equivalents.

L'obtenció de lascas Levallois

La lasca Levallois, en sentit estricte, pot ser obtinguda per métodos diferents que, bàsicament, se separen en dos categoriesː aquella que consistix en preparar el núcleu per a obtindre una gran lasca predeterminada, aprofitant al màxim la superfície d'explotació del mateix i conseguint un control més estricte del producte a costa d'una despesa d'energia major; i l'obtenció d'una série més o menys numerosa de lascas predeterminades en una sola preparació, conseguint un major aforro energètic, pero perdent cert control sobre el producte i obtenint peces més chicotetes en relació en el núcleu-soporte.

Vore també: Lasca Levallois

El método clàssic: l'extracció preferencial

Reconstrucció hipotètica de l'extracció d'una lasca Levallois preferencial.

El núcleu Levallois per a una lasca preferencial és el prototip clàssic. El procediment que se seguix comença, en este cas, per l'elecció d'una vora-soporte: un cudol redonejat llaugerament allargat i aplanado en el que es prepara, en percutor dur, es talla periféricamente un pla de percussió que servirà per a pelar la cara principal del núcleu per mig de alçament centrípetos. Si és necessari, es prepara, ademés, un plataforma de percussió ubicada generalment en un dels extrems estrets del soport, per a poder donar el colp en el mateix sentit que l'eix d'allargament del mateix. Des d'este pla de percussió, s'extrau en un únic colp, que, forçosament, ha de ser certer i dirigit cap al centre del núcleu, una gran lasca Levallois, la forma de la qual ha segut preconcebuda en antelació, gràcies a la forma més o menys abombada i regular de la cara principal del núcleu. Esta lasca serà, normalment, més llarga que ampla i en varis negatius centrípetos en la seua cara superior (a lo manco quatre) que són les cicatrius pròpies de la preparació del núcleu. Alguns núcleus Levallois tenen la particularitat de que, a voltes, reben el colp en el lateral, i no en l'extrem, per lo que les lascas són tan amples com a llargues, si no més.

Una volta explotats i abandonats, estos núcleus tenen una forma molt característica en la que destaca la preparació bifacial perifèrica de secció planoconvexa i un gran negatiu de lascado que ocupa pràcticament tota la cara principal del núcleu; en certes ocasions són designats com a «núcleus en closca de tortuga». En Europa i, més concretament, en Espanya, els núcleus Levallois apareixen en el Achelense, pero la majoria de les voltes tenen el colp en el lateral, i no llongitudinal; de la mateixa manera, les lascas Levallois del Paleolític Inferior són més amples que llargues. En canvi, el Levallois del Paleolític Mig és el típic en l'extracció allargada i millor controlada.

Núcleu Levallois en percussió lateral per a una lasca curta.

Lasca Levallois preferencial curta.

Per un atre costat, C. van Riet Lowe va intentar establir en 1945 un esquema evolutiu que explicara l'aparició i desenroll del método Levallois preferencial en Àfrica, identificant vàries fases inicials «pre-Levallois» en Stellenbosch (Suràfrica), una atra fase «proto-Levallois» denominada més específicament depenent de les seues característiques i regions, com Victoria-West en Uganda i tipo Kerzaz en Argèlia, fins a aplegar al Levallois pròpiament dit que enllaça ya en les evidències conegudes en Europa durant el Achelense ple.

Un método alternatiu: l'extracció reiterativa centrípeta

A finals dels anys 80, l'investigador francés Éric Boëda va estudiar detenidamente una série de peces musterienses procedents del jaciment de Biache-Saint-Vaast (Pas de Calais) descobrint que, durant el Paleolític Inferior i Mig venia existint una variant Levallois que havia passat desapercebuda o que havia segut identificada en una tècnica de lascado habitual en eixos periodos prehistòrics, la extracció centrípeta discoide (que no depara lascas predeterminades). Poc despuix va realisar una profunda revisió del método Levallois a través de l'estudi d'estos i uns atres objectes arqueològics i d'experiències de talla. Boëda dedica gran part dels seus treballs a establir les diferències entre núcleus Levallois reiteratius centrípetos i els núcleus discoides d'extracció centrípeta. Igualment es va propondre establir la relació entre el método Levallois clàssic, per a una lasca preferencial, i este procediment repetitiu.

Núcleu centrípeto discoide No Levallois.

Núcleu Levallois reiteratiu centrípeto.

Tant el núcleu Levallois reiteratiu, com el Discoide compartixen una estratègia d'explotació centrípeta molt rendable; pero, mentres que el Levallois té una superfície principal d'explotació en un pandeo molt escàs, casi pla, el núcleu discoide les té molt curvades, pràcticament (bi)piramidals o, si més no, clarament (bi)convexas. Açò es deu a que la concepció volumètrica del método Levallois és peculiar: els núcleus Levallois centrípetos reiteratius tenen un pla de percussió circumdant, preparat per a obtindre una bona tanda de lascas predeterminades, colpejant periféricamente; ademés, la cara d'explotació és prou plana, en una preparació molt similar a la d'un núcleu Levallois clàssic, lo que permet aprofitar al màxim la seua superfície i obtindre lascas relativament grans i invasoras, reiteradament. És dir, mentres que en un núcleu no Levallois centrípeto bifacial abdós cares són equivalents, puix abdós s'exploten per a extraure lascas (d'ahí, la seua morfologia biconvexa, vist de perfil); un núcleu Levallois reiteratiu, en canvi, és planoconvexo perque cada cara té una funció diferent: una actua de plataforma de percussió perifèrica i, l'atra, de zona d'explotació centrípeta.

Lasca Levallois del método reiteratiu centrípeto.

Núcleu Levallois reiteratiu centrípeto.

Per una atra part, tant els núcleus Levallois per a obtindre una sola lasca preferencial, com els núcleus Levallois reiteratius centrípetos tenen una fase de preparació molt similar, per no dir idèntica. Pero en els primers la preparació només conduïx a una lasca de morfologia equilibrada, perfectament predeterminada en la que s'aprofita tota la superfície d'explotació (es gasta molta energia per a una sola extracció, pero el control és molt alt, si no hi ha errors o accidents). En canvi, en els segons, la rendabilitat energètica és major, puix s'obté una série considerable de lascas predeterminades, de tamany i forma estandardisats (encara que en menys control sobre cada peça). Les lascas també són invasoras, encara que no tant i tenen la particularitat afegida de que, el seu negatiu servix per a preparar l'extracció de la lasca següent, per això el método reiteratiu proporciona peces la cara superior de les quals té varis negatius de lascado, un dels quals pot ser més gran que els demés, en ser el resultat d'alguna atra lasca obtinguda anteriorment. Per oposició, les lascas obtingudes pel método clàssic (preferencial), tenen una série de negatius centrípetos, tots de tamany molt similar, en la seua cara superior.

L'obtenció de puntes i fulls Levallois

A banda de les lascas en sentit estricte, el método Levallois també s'utilisa per a obtindre productes de lascado més especialisats, especialment puntes i fulls líticas, que, en abdós casos, requerixen una preparació diferent a la que s'ha descrit anteriorment.

L'obtenció de puntes Levallois: un método paralel i preferencial

Archiu:Pointe levallois Beuzeville caps block 6 caps block 7 .fond.jpg

Punta Levallois - Beuzeville

Els núcleus Levallois per a puntes es preparen de diversos modos, tots molt específics, que busquen crear un nervi llongitudinal en la cara d'explotació del núcleu (el cridat nervi Levallois); existixen diversos mijos per a obtindre eixe nervi, tal com s'ha pogut demostrar en els experiments de talla i en els remontajes de peces procedents de jaciments arqueològics. Este nérvio és lo suficientment prominent com per a dirigir la fractura de la lasca, en colpejar en una plataforma específicament preparada per a això. Les peces aixina obtingudes tenen una morfologia triangular simètrica, en una zona proximal ampla (en la que es conserva un taló diedro o facetado) i una zona terminal molt puntaguda dividida en dos pel mencionat nervi a modo de bisectriz, ademés de ser, vistes de perfil, molt fines i equilibrades. Quan la punta extreta no alcança els llímits de la cara d'explotació del núcleu, és possible aprofitar la mateixa preparació per a obtindre una segona punta Levallois que durà en la seua cara superior el negatiu de la peça extreta prèviament. Encara que açò ocorre rares voltes, el procediment va poder ser reproduït experimentalment per François Brodes, qui parla, per això, de puntes Levallois de primer i segon orde. No obstant, abans d'utilisar les expressions propostes per Vores cal examinar els estigmes de la peça (siga la punta o el núcleu) o realisar, si és possible, remontajes, i determinar si es varen extraure dos o una sola punta en la mateixa preparació.

Extracció d'una punta Levallois, una de les possibilitats.

Vore també: Punta Levallois

L'obtenció de fulls Levallois: un método paralel i reiteratiu

Ya des del Paleolític Mig el ser humà és capaç d'obtindre lascas lo suficientment allargades com per a ser calificades de fulls obtingudes conscientment, és dir, no d'un modo fortuït, sino predeterminant-les en el núcleu per mig d'una de les variants del método Levallois. Els núcleus Levallois per a fulls combinen l'elecció d'una vora-soporte morfològicament molt adequat, açò és, més allargat, en una preparació Levallois particular que conforma una cara abombada tendent a cilíndrica. Colpejant des d'un o abdós extrems del soport (pols), en percussions paraleles (polarisades), les lascas obtingudes són allargades (fulls). Ya que els negatius dels fulls ya extrets, en ser llongitudinals i casi paralels, servixen per a preparar l'extracció de la fulls següents (dirigint les ones de fractura), no és necessari tornar a acomodar la superfície del núcleu per a continuar explotant-ho; per això es diu que este és un método d'extracció reiteratiu (o recurrent).

Núcleu Levallois per a fulls del periodo Achelense.

De fet, el método Levallois per a fulls, més evolucionat, és el que cristalizará, en el Paleolític Superior, en els diferents métodos d'extracció laminar.

Vore també: Full lítica

Context i extensió del concepte

Cronològicament, és una de les innovacions tècniques del Achelense ple, encara que es desenrollarà, sobretot, en el Musteriense (entre els estadis isotòpics 10 i 8), suponent un important alvanç tecnològic en l'indústria lítica. Geogràficament, es desenrolla en Àfrica, a on existixen variants molt específiques, també en Europa i en el sur d'Àsia. De fet el método Levallois no aplega a desaparéixer del tot en el Paleolític Superior, reapareixent en el Neolític i en la Prehistòria Recent Australiana. També tenim notícia de que el método Levallois va ser reinventat en Amèrica, lo que justifica la següent cita:

«És interessant notar que esta tècnica va ser desenrollada independentment, i de diverses maneres, en diversos punts del Globo»

François Brodes, 1971, pàgina 19

Segons s'indica més dalt, certs estudiosos del tema, com Luis Benito del Rei, de l'universitat de Salamanca, a partir de l'observació de peces de numerosos jaciments espanyols (cova del Castell, cova Morín i cova del Pender en Cantàbria; cova de les Grajas, en Cova Horá, en Andalusia...) proponen considerar l'idea Levallois des d'un punt de vista obert, parlant d'un substrat Levallois sensu clapixc en el que s'inclouria tot método de lascado en el que es busque la predeterminación total o parcial del producte a obtindre, per més que la preparació del núcleu siga somera, o, inclús, nula. Sempre, tenint en conte la dificultat existent per a distinguir este tipo de peces, moltes de les quals han segut interpretades fins a la data com a fortuïtes:

«...és de supondre que, si en una somera preparació del núcleu o, a voltes, sense cap, ya podien extraure la lasca preconcebuda, no ho anaven a anar preparant "cuidadosadament" si no ho necessitaven. Per una atra part, és lo mateix que feyen en el pla de percussió del núcleu, que no era facetado per ells "necessàriament" en l'extracció del producte Levallois, si, tal com tenien el núcleu en un adequat pla de percussió pla, per eixemple, ya podien extraure la lasca (full, punta) predeterminada»

Benito del Rei, 1984, pàgina 24, nota 44.

Enfront estan aquells que defenen una visió purista del concepte, senyalant com Levallois aquells objectes líticos en els que no hi haja dubte de la preparació específica, inclús segons les idees clàssiques dels anys 60, tal és el cas de Philip van Peer, que es basa en les seues observacions de jaciments del nort d'Àfrica, aplegant a la conclusió de que els métodos Levallois reiteratius simplement no existixen, o han segut erròneament interpretats. Para Van Peer, la preparació del núcleu en l'objecte d'obtindre una lasca preferencial és conditio sine qua senar per a establir el verdader método Levallois (encara que accepta que, una volta extreta la peça, siga possible tornar a preparar el núcleu per a una nova extracció); aixina mateix, no troba raó alguna per a distinguir les lascas Levallois dels fulls Levallois, puix abdós són tecnològicament equivalents, i l'única diferència que hi ha entre elles és la morfologia, la qual considera secundària.

En els últims temps és, puix, innegable la controvèrsia oberta sobre els llímits del Método Levallois, anant les posicions d'un extrem a l'atre (com es va posar de manifest en una publicació especialisada de l'any 2003 que se cita, per autors, en les referències): aixina, recolzant les idees de Boëda sobre la variabilitat i existència dels métodos Levallois reiteratius trobem les propostes anteriors de Benito del Rei, més tart afiançades i sustentades en senyes noves de jaciments tant achelenses com musterienses; també Jacques Tixier i el seu equip les recolzen fermament. Postures més matisades les trobem en alguns membres de l'equip d'Atapuerca i atres investigadors francesos, també profunts coneixedors de la problemàtica tant en Europa com en Àfrica, com Vincent Mourre. Potser l'oposició més rotunda a acceptar l'existència d'un Método levallois reiteratiu per a lascas (completament diferent de les tècniques centrípetas discoides) es troben en certs autors com Peresani o Slimak, per a els qui abdós procediments pertanyen a un mateix concepte, encara que també trobem autors espanyols o francesos dins d'esta tònica. Per posar només alguns eixemples.