Göbekli Tepe

Göbekli Tepe

Göbekli Tepe (Plantilla:Lang-tr) és un jaciment arqueològic que es troba en el punt més alt d'una extensa cadena montanyosa situada a uns 15 quilómetros al nordest de la ciutat de Sanliurfa (antiga Urfa / Edesa), en el surest de Turquia, prop de la frontera en Síria, una urbs tan antiga que l'islam la considera el lloc a on va nàixer el profeta Abraham. El lloc, que actualment està sent excavat per arqueòlecs turcs i alemans, va ser alçat en el X mileni a. C. (entre 9.600 i 8.200 a. C.).

Sense que se sàpia el motiu, tot este complex de pedres, pilars i escultures va ser abandonat sobre el 8.000 a. C., i va permanéixer oblidat durant uns 10.000 anys. Juntament en Nevalı Çori, este jaciment ha revolucionat la comprensió del Neolític euroasiàtic puix conté el complex megalític més antic que es coneix fins a hui, construït sis mil anys abans que el monument de Stonehenge. Li'l considera el temple o santuari més antic del món, a on va poder nàixer «la consciència de lo sagrat» que va donar pas a «la purna de la civilisació».

El lloc es va utilisar en les albors del periodo Neolític, que en el suroest d'Àsia marca l'aparició dels assentaments humans permanents més antics del món. Els prehistoriadores vinculen esta revolució neolítica en el advenimiento de l'agricultura, pero no estan d'acort sobre si l'agricultura va fer que la gent s'establira, o viceversa, ya que Göbekli Tepe és un complex monumental construït en el cim d'una montanya rocosa, llunt de fonts conegudes d'aigua, i que fins a la data no ha produït evidència clara de cultiu agrícola, la qual cosa ha jugat un paper destacat en el debat. L'excavador original del lloc, l'arqueòlec alemà Klaus Schmidt, ho va descriure com «el primer temple del món: un santuari utilisat per grups de nómadas caçadors-recolectors d'una àmplia zona, en pocs o cap habitant permanent». Atres arqueòlecs varen qüestionar esta interpretació argumentant que l'evidència de la falta d'agricultura i d'una població resident estava llunt de ser concloent. Investigacions recents han dut també als excavadors actuals de Göbekli Tepe a revisar o abandonar moltes de les conclusions que sustenten l'interpretació de Schmidt.

En 2018 el lloc va ser designat per l'UNESCO Patrimoni de la Humanitat.

Descobriment

Göbekli Tepe està situat en el surest de Turquia. Va ser senyalat ya en una prospecció nortamericana en 1965, quan varen reconéixer que el tossal podia no ser enterament natural, pero varen donar per supost que davall yacer un cementeri bizantino.

En 1994 l'arqueòlec alemà Klaus Schmidt es trobava realisant un reconeiximent dels llocs arqueològics de la regió. Segons Schmidt, els fragments de pedra que es trobaven en la superfície de Göbekli Tepe ho varen dur a deduir immediatament que aquell era un lloc prehistòric, no medieval, com es pensava anteriorment. El tossal havia segut cultivada durant generacions, i els habitants locals havien retirat les roques, apilant-les en montons per a rebujar els seus camps, com és activitat comuna en l'agricultura de qualsevol época; moltes evidències arqueològiques, puix, han pogut ser destruïdes durant este procés.

Des de 1994 les excavacions han segut dirigides pel Institut Arqueològic Alemà i els científics turcs del Museu de Sanliurfa, baixe la direcció de Klaus Schmidt. Investigadors de l'Universitat de Karlsruhe varen començar a documentar els vestigis arquitectònics i pronte varen descobrir les columnes en forma de T, algunes de les quals han sofrit aparentment intents de destrucció. Despuix del decés de Schmidt en 2014, el professor Ricardo Eichmann, de l'Institut Arqueològic Alemà, va assumir la direcció de les excavacions.

Descripció del complex

Fotografia aérea mostrant les principals àrees d'excavació del jaciment (2019).

Göbekli Tepe és el lloc de cult religiós més antic del món descobert fins ara. Fins que les excavacions varen començar no es considerava possible un complex d'este tamany per a una comunitat tan antiga. La sòlida seqüència estratigráfica sugerix varis milenis d'activitat, retrotrayéndose possiblement fins al Mesolítico.

L'estrat III, nivell d'ocupació més antic, que s'ha datat en el Neolític precerámico A (PPNA, per les seues sigles en anglés), començaria cap al 9000 a. C., i conté pilarés monolítics enllaçats entre sí per toscos murs que formen estructures circulares o ovales. Fins ara s'han descobert quatre construccions d'este tipo, que medixen entre 10 i 30 metros de diàmetro. Algunes d'eixes columnes pesen fins a 20 tonellades, a voltes 50, i alcancen altures de fins a 6 metros. Tot això va ser construït milenis abans de Stonehenge i de les grans piràmides. Pero els reconeiximents geofísicos indiquen l'existència de 16 estructures encara enterrades per descobrir i analisar.

L'estrat II, datat en el Neolític precerámico B o PPNB, entre 7500-6000 a. C., va revelar restants de vàries habitacions adjacents de forma rectangular en paviments de calç polimentada, que recorden als sols de opus signinum de l'Antiga Roma. El nivell més recent consistix en sediment depositats com a resultat de l'activitat agrícola.

Predador de llarga coa (¿un cocodril?), gravat en altorrelieve en el mateix bloc de roca que ho soporta.

Els monolits estan decorats en relleus tallats d'animals i de pictogramas abstractes. Estos pictogrames poden representar lo que s'interpreta habitualment com símbols sagrats, similars als que en atres parts apareixen pintats en coves també neolíticas. Estos relleus figuratius, cuidadosadament esculpidos, representen lleons, bous, javalins, rabosots, gaseles, asno, serps i atres reptils, insectes, aràcnits i pardals, especialment buitres i aus aquàtiques. En l'época en que el santuari va ser construït, el mig circumdant era provablement molt més lozano que en l'actualitat, sent capaç de sostindre gran varietat de vida salvage; això va ser ans que els molts milenis d'assentaments humans i l'agricultura la convertiren en la polvorienta regió que és ara.

Els buitres són també característics de l'iconografia de jaciments neolítics com Çatalhöyük i Jericó; se supon que en les cultures primerenques del Neolític d'Anatolia i l'Oriente Pròxim s'exponia als difunts a l'aire lliure de manera delliberada per a que foren descarnats pels buitres i atres rapaces. El cap del difunt a voltes era separada del cos i preservada aparte, potser com un signe de cult als ancestros. Açò podria representar una primerenca forma de sepeli a cel obert, com encara hui ho practiquen els budistes en Tibet i els zoroastrianos en Índia.

S'han descobert poques formes humanoides en Göbekli Tepe: entre elles un relleu que representa a una dòna nueta, en postura frontal i acachada, que Schmidt relaciona en les figurillas pertanyents al Neolític del nort d'Àfrica i conegudes com Venus accueillante o acollidora. També apareix a lo manco un cos decapitat rodejat per buitres. En algunes d'estes columnes en forma de T hi ha braçs gravats que podrien representar humans estilisats o sers antropomorfos. En un atre cas trobem una decoració de màs humanes que podria interpretar-se com un posat d'oració, en una simple estola gravada en la part de damunt; el conjunt ha segut propost com la representació d'uns sacerdots en un temple.

Datació

Hi ha un cert número de datacions per radiocarbono presentades en una desviació estàndar d'errors i calibraciones a. C.:

Número Lab.	Data a. C.	Calç a. C.	Context
Ua-19561	8430 ± 80	7560–7370	recint C
Ua-19562	8960 ± 85	8280–7970	recint B
Hd-20025	9452 ± 73	9110–8620	nivell III
Hd-20036	9559 ± 53	9130–8800	nivell III

Les mostres Hd procedixen de carbons vegetals dels nivells més baixos del jaciment i servirien per a datar la fase activa d'ocupació. Les mostres Ua procedixen de capes de carbonat formatius depositats damunt dels pilars i únicament indiquen dates posteriors a l'abandó del lloc, el terminus davant quem.

Arquitectura

Les cases o temples són edificis megalítics redons. Els murs estan fets de pedra seca sense treballar i inclouen numerosos pilars monolítics de pedra calcàrea en forma de T en més de tres metros d'altura. Un atre parell de columnas més gran apareix emplaçat en el centre de les estructures. Hi ha evidències de que les estructures estaven techadas: el parell central va poder haver soportat la teulada. Les prospeccions geomagnètiques indiquen que deu haver uns 200 pilars. Els pisos estaven fets de terrazo (calç polida) i hi ha un banc baix adossat al voltant de tot el mur exterior.

Pilar monolític en bajorrelieves que representen un bou, un ¿rabosot? i un au aquàtica.

Els relleus dels pilars inclouen rabosots, lleons, javalins, asno salvages, garzas, ànets, escorpiones, formigues, aranyes, moltes serps i unes poques figures antropomorfas. Alguns d'estos relleus han segut borrats deliberadament, pot ser que com a preparació per a superpondre sobre ells nous dissenys. Hi ha també escultures exentes que podrien representar javalins o rabosots, encara que, com estan molt incrustades de calç, és difícil dir-ho. També han segut descobertes estàtues similars en Nevalı Çori i Nahal Hemar.

Les pedreras de les estàtues han segut localisades en la mateixa replanell; algunes columnes inacabades han segut descobertes allí mateixa, in situ. La columna inacabada més gran medix 6,9 metros de llarc, pero ha segut reconstruïda en un total de 9 metros. És molt major que qualsevol dels pilars acabats trobats fins ara. La roca va ser extreta en picos de pedra. Les depressió cóncaves que apareixen en la roca calcàrea han pogut ser utilisades com a morters o per a fer fòc durant el periodo anterior, el Mesolítico. També hi ha alguns dissenys geomètrics i falos gravats en la roca, pero la seua datació resulta incerta.

Encara que les estructures són, sobretot, temples, recentment han segut descoberts menuts edificis domèstics. A pesar d'açò, queda clar que l'us primari del jaciment va ser ritual, i no domèstic. Schmidt considera esta «catedral en el tossal» com un lloc de pelegrinage que atrea devots des de més de cent cinquanta quilómetros de distància. El gran número d'ossos en corts i desgarramientos trobats, d'espècies locals com a cérvols, gaseles, javalins i oques han segut identificats com a desperdicis derivats de la seua caça i preparació, més que procedents de convits rituals.

El lloc va ser deliberadament abandonat en algun moment despuix del 8000 a. C.: els edificis varen ser coberts en rebujos d'un assentament, que varen poder ser duts de qualsevol atra part. En estos depòsits s'inclouen ferramentes de sílex tals com rascadorés i puntes de flecha, aixina com ossos d'animals. L'inventari lítico està caracterisat per puntes de Biblos, i numeroses puntes Nemrik, aixina com puntes Helwan i puntes Tell Aswad.

Estructures domèstiques

En la fase d'ocupació més primerenca, es varen construir estructures domèstiques de forma circular-ovalada junt als grans recints, lo que indica un estil de vida semisedentario. En el temps, es va observar una creixent tendència a que estos edificis tingueren planta rectangular. En la fase final de l'assentament solament es varen erigir menudes estructures.

Enterrament

Abans de trobar sepelis, Schmidt va especular que les tombes podrien haver estat ubicades en casetes despuix dels murs de l'edifici circular.Curry 2008b En 2017, es varen descobrir en el jaciment fragments de cràneus humans en incisions, lo que es va interpretar com una manifestació de l'estés cult als cràneus neolítics. Es va registrar una preparació especial de cràneus humans enyesados del Neolític precerámico en jaciments llevantins com Tell és-Sultan (també conegut com Jericó), Tell Aswad, Yiftahel,(lloc arqueològic ubicat en Baixa Galilea) i posteriorment en Anatolia, en Çatalhöyük.

Atres estructures

En la vora occidental del tossal es va trobar una figura en forma de lleó. Els fragments de pedernal i calcàrea són més freqüents en esta part del jaciment, per lo que s'ha sugerit que esta zona podria haver albergat un taller d'escultura. No s'ha aplegat a conclusions definitives respecte a la classificació de tres representacions fàliques de la superfície del replanell sur. Es troben prop de les pedreres de l'época clàssica, lo que dificulta la seua datació.

Ademés del tell, hi ha una plataforma en dos basamentos que podrien haver albergat pilars i un banc pla que la rodeja. Esta plataforma correspon a les parts més antigues del tell. Per la seua similitut en els edificis de cult de Nevalı Çori, també se li ha cridat el "Temple de la Roca". El seu sol ha segut cuidadosadament excavat en la roca mare i alisado, recordant els sols de terrazo dels complexos més recents de Göbekli Tepe. Immediatament al noroest d'esta zona es troben dos fossos similars a cisternes.

Economia

Encara que les primeres etapes del jaciment pertanyen formalment al Neolític precerámico A (PPNA), fins ara no s'han trobat traces de plantes o animals domesticats. Els seus habitants possiblement eren caçadors-recolectors que, no obstant, viurien en llogarets per lo manco una part de l'any. Schmidt especula en que el lloc va jugar un paper clau en la transició a l'agricultura, assumint que l'organisació social necessària per a la creació de tals estructures aniria lligada a l'explotació organisada de productes vegetals salvages. Per a assegurar la subsistència, pot ser que els cerealés salvages hagen segut utilisats més intensivamente que en époques anteriors; potser inclús eren cultivats deliberadament. Anàlisis recents del ADN del nostre modern blat domèstic comparat en el del blat salvage han mostrat que este ADN és molt propenc en la seua estructura al blat salvage trobat en el mont Karaca o mont Negre (Karacadag), a uns 30 quilómetros del jaciment, aplegant-se a la conclusió de que va ser allí a on el blat modern (triticum aestivum) va ser domesticat per primera volta.

Schmidt considerava Göbekli Tepe com un lloc central del cult als morts, sugerint que els animals esculpidos estarien allí per a protegir als difunts. Encara que no s'han trobat tombas ni enterrament, Schmidt creu que estan encara per descobrir baix dels sols dels círculs sagrats. Aixina mateix, interpreta açò en el context de les etapes inicials d'un incipient Neolític. No obstant, més recents descobriments varen revelar que el lloc va ser un assentament habitat permanentment en un gran número de vivendes. Moltes de les primeres conclusions de Schmidt han segut refutadas per estudis posteriors com l'idea de que el lloc va ser enterrat a propòsit. Göbekli Tepe és solament un dels molts llocs neolítics en les rodalies del Karacadag, una de les àrees centrals a on els investigadors creuen que va començar a gestar-se la denominada revolució neolítica (els començos del cultiu de cereals). Tant Schmidt com uns atres creuen que grups mòvils d'esta àrea es varen vore forçats a cooperar entre ells per a protegir les primitives concentracions de cereals selvats de les raberes d'animals com les gaselas i els onagros (asno salvages). Este esforç va poder conduir a la creació d'una incipient organisació social de varis grups en la regió de Göbekli Tepe. Aixina, d'acort en Schmidt, el Neolític no començaria a chicoteta escala, en la forma de casos particulars de cultiu d'hortes, sino que va arrancar immediatament com una organisació social de grans proporcions («una revolució a escala total»).

Context cronològic

Totes les conclusions sobre este jaciment han de ser considerades preliminars, ya que fins ara solament ha segut excavat al voltant d'un 5 % de la seua àrea total. Els nivells de sol han segut alcançats solament en el segon complex (complex B), apareixent també un pis tipo terrat. Schmidt creu que l'excavació pot continuar durant atres cinquanta anys i que «a penes ha arrapat la superfície».

Panoràmica de l'àrea excavada en 2010 des del sur.

Fins ara les excavacions han revelat molt dèbils evidències d'usos residencials.

L'estrat III ha segut fixat circa 9000 a. C., gràcies al método del radiocarbono (vore més dalt), encara que el començ de l'ocupació del lloc ha segut estimada cap a 11000 a. C. o inclús abans.

L'estrat II dataria de casi el 7500 a. C.

Aixina que, estes estructures no solament s'anticiparien a l'invenció de la ceràmica, la metalúrgia, l'escritura o la roda, sino que varen ser alçades abans de la denominada Revolució neolítica, el començ d'una economia agrícola i ganadera sobre el 9000 a. C. Pero la construcció de Göbekli Tepe implica una organisació a un nivell de complexitat no associat, fins ara, en les societats pre-neolíticas. Els arqueòlecs estimen que varen ser necessàries més de cinccentes persones per a extraure estes columnes d'entre 10 i 20 tonelladas (encara que algunes pesen més de 50) de les pedreras locals, i moure-les entre 100 i 500 metros fins al jaciment. L'arqueòlec Ofer Ben-Yosef, d'Harvard, va dir que ell no s'hauria sorprés si les evidències superficials mostraren que hi havia estat implicada mà d'obra esclava, la qual cosa representaria la primera constatació de que les comunitats de caçadors-recolectors (tradicionalment considerades igualitarias) practicaven l'esclavitut. És creència generalisada que una èlit de líders religiosos supervisaria els treballs i despuix controlaria qualsevol cerimònia que tinguera lloc allí. Aixina, esta podria ser la més antiga evidència coneguda d'una casta sacerdotal, anterior a l'aparició de qualsevol atra distinció social en l'Próximo Oriente.

Al voltant del principi de el VIII mileni a. C. el «tossal panzuda» va perdre la seua importància. L'incorporació plena de la regió a l'economia agrícola-ganadera va permetre l'aparició de noves realitats per als seus habitants i el «zoo de l'edat de pedra» (com Schmidt ho denominava) representat en els pilars, aparentment va perdre qualsevol significat que poguera haver tingut per a les antigues comunitats forrajeadoras de la regió.

Interpretació i importància

Monolit en relleus de possibles aus aquàtiques.

Göbekli Tepe és vist com un descobriment arqueològic de la major importància, a partir del com canvia profundament la nostra comprensió d'una etapa crucial en el desenroll de les societats humanes. Sembla ser que la construcció de complexos monumentals estava entre les capacitats dels caçadors-recolectors i no solament entre les comunitats sedentarias d'agricultors, com s'havia assumit anteriorment. En atres paraules, com el seu excavador Klaus Schmidt estima: «Primer va aplegar el temple, despuix la ciutat». Esta revolucionària hipòtesis podrà ser recolzada o modificada per futures investigacions.

Este lloc és únic i no solament per les seues grans dimensions, sino també per l'existència de múltiples capelles columnadas pegades les unes a les atres. No hi ha complexos monumentals comparables per a esta época. Nevalı Çori, un assentament neolític ben conegut i també excavat per l'Institut Alemà d'Arqueologia, sumergit pel embassament de Atatürk des de 1992, és 500 anys més tardà, els seus pilars en forma de T són molt més menuts i les seues capelles estaven al costat del llogaret. La casi contemporànea arquitectura de Jericó carix de mèrit artístic o d'escultures de gran tamany. I Çatalhöyük, possiblement el més famós dels assentaments neolítics d'Anatolia, és posterior en uns dos mil anys.

Schmidt va especular en els sistemes de creències dels grups que varen crear Göbekli Tepe, partint de comparacions en atres capelles i assentaments. Supon que es donaven pràctiques chamánicas i sugerix que les columnes en forma de T podrien representar criatures mítiques, potser ancestros, considerant que, per a ell, unes creències en deus completament articulades solament es desenrollarien més vesprada en Mesopotamia, associades a extensos temples i palaus. Trobaria correspondències en una antiga creència sumerio segons la qual l'agricultura, la ganaderia i el teixit de fibres va ser entregat a la humanitat en la sagrada montanya Du-Ku, a on habitaven les deidades Annuna, deus molt antics sense noms individuals. Klaus Schmidt identifica esta història com un mit primitiu oriental que preservaria una memòria parcial del Neolític. Aparentment, els animals i atres imàgens no proporcionen indicació alguna de violència organisada; no hi ha representacions de caceres o d'animals ferits, i els relleus dels pilars ignoren espècies com el cérvol, de les quals subsistix majoritàriament la societat, en favor de criatures temibles com a lleons, serps, aranyes o escorpiones.

Actualment Göbekli Tepe suscita més preguntes als arqueòlecs i prehistòriadores que respostes oferix. No sabem cóm un grup humà tan gran com per a construir, ampliar i mantindre este considerable complex va ser movilisat i pagat o alimentat en les condicions socials prèvies al Neolític. No podem «llegir» els pictogrames i no sabem realment qué significaven els relleus animals per als visitants del lloc; la varietat de fauna descrita, des de lleons i javalins fins a pardals i insectes, fa problemàtica una única explicació. En haver molt poca o cap evidència d'hàbitat i sent predadores la majoria dels animals gravats en les pedres, estes han pogut ser concebudes per a conjurar dimonis a través d'alguna forma de representació màgica. Alternativament, podrien haver servit com tòtems. No se sap per qué varen ser afegits més i més murs en els interiors mentres va ser utilisat el santuari, en el resultat de que algunes de les columnes gravades varen quedar amagades de la vista. Pot ser que en el lloc fora enterrada gent o que no. Aixina que, concloent: mentres que no es reunixquen més evidències serà molt difícil deduir res realment cert sobre la cultura que va originar este jaciment.

Atres interpretacions

En octubre de 2011 el professor E. B. Banning, de l'Universitat de Toronto, va plantejar en un extens treball alguna cosa radicalment distint: que els edificis pogueren no ser temples, sino un complex de vivendes que inclogueren algun tipo de referència ceremonial. Sosté que varen ser grans cases comunals «similars en algun modo a les grans cases de taulons de fusta en la costa noroest d'Amèrica del Nort, en els seus impressionants postes i els seus tòtem». Esta hipòtesis no està exenta de problemes i conduirà sense dubte a nous debats.

Estàtua de Javalí de claus prominents trobada en el lloc. Seguint una interpretació basada en la mímesis, pot prendre's com la representació d'un chivo expiatorio (víctima sacrificial).

Ian Hodder, basant-se en el marc teòric de  René Girard sobre la mímesis, sugerix que el contingut simbòlic del lloc podria interpretar-se com a evidència de sacrifici ritual. Segons esta llínea d'interpretació, les pràctiques sacrificiales del lloc estarien relacionades en el manteniment de la cohesió social i la mitigació de la violència dins de la comunitat, enfocant l'agressivitat producte del procés mimético en un chivo expiatorio.

Vore també

• Karahan Tepe
• Çatalhöyük
• Cultura de Turquia
• Jericó
• Museu Arqueològic de Sanliurfa
• Nevalı Çori
• Anex:Patrimoni de la Humanitat en Turquia
• Anex:Llocs megalítics inscrits en el Patrimoni de la Humanitat

Bibliografia

• Clare, Lee (2020). “Göbekli Tepe, Turkey. A brief summary of research at a new World Heritage Site (2015–2019)”. E-Forschungsberichte 2020 (2): 81–88. Deutsches Archäologisches Institut. doi:10.34780/efb.v0i2.1012.
• “Animals in the symbolic world of Pre-Pottery Neolithic Göbekli Tepe, south-eastern Turkey: a preliminary assessment” . Anthropozoologica 39 (1).
• Schmidt, Klaus (2006). Sie bauten die ersten Tempel. Dones rätselhafte Heiligtum der Steinzeitjäger (en de), München: C.H. Beck. ISBN 3-406-53500-3.

Enllaços externs

Göbekli Tepe en Wikimedia Commons.