Microlito

Archiu:Microlith in hand.jpg

Hojita de vora abatuda

Els microlitos són artefactes líticos tallats intencionalmente pel ser humà, sobretot durant la prehistòria, de tamany extremadament menut, pero massa elaborats per a ser considerats rebujos o accidents de talla. Els microlitos tenen com soporte un full o una hojita (de sílex casi sempre) i la seua forma s'arremata per mig de retocs abruptes o truncaduras. Tenint en conte estes traces comunes, solen distinguir-se dos grans famílies de microlitos: els laminares (més propis del final del Paleolític Superior i del principi del Epipaleolítico) i els geomètrics (característics del Mesolítico, del Neolític i inclús d'alguna cultura posterior en arraïlades tradicions cinegéticas). En efecte, qualsevol que siga la classe de microlito (laminar o geomètric), s'associen a armes de caça, ya que són elements que formen part de la punta de javalinas, venablos i, ya en periodos tardans, de flechas.

Microlitos laminares i no geomètrics

Els microlitos laminares sorgixen poc a poc a lo llarc del Paleolític Superior. Segons J. Guichard hi ha certes peces que indiquen que la microlitización es va iniciar ya en el Gravetiense (els «buriles de Noailles» i les «Microgravettes» són prova d'això), el procés contínua, florint notablement durant el Magdaleniense (persistint, despuix, en numeroses tradicions epipaleolíticas, sobretot circunmediterráneas). Estos microlitos, que són llaugerament majors que els geomètrics, es fabriquen, a partir de hojitas de sílex obtingudes ad hoc de menuts núcleus o, be de núcleus per a fulls agotats. La tècnica d'obtenció, ya que el soport no és molt gran, pot ser la percussió o la pressió indistintament (encara que la pressió sempre és la millor opció, en ser més complicada no és la més empleada). Hi ha tres tipos bàsics de microlitos laminares: La hojita truncada (açò és, en un dels extrems menors, o abdós, quebrada a pur de retocs abruptes), es distinguixen varietats segons la posició de la truncadura (oblicua, recta, doble...) i segons la seua forma (convexa, cóncava...). Destaquem per la seua forma especial, les «raclettes microlítiques», hojitas o lasquitas les vores de les quals han segut retocats abruptament fins a adquirir una forma subcircular o informe (les raclettes són indicadors culturals confusos, puix, en tamanys majors, apareixen durant tota l'Edat de Pedra).

• 
  Hojita de sílex
• 
  Hojita en truncadura
• 
  Hojita de vora abatuda
• 
  Hojita Dufour

La hojita de vora abatuda (en una de les arestes «matada», generalment la lateral, també per retoc abrupte), hi ha menys varietats, per eixemple, si tenen tota la vora abatuda o solament una part, si este és recte o no... Segons Fortea Pérez són el tipo fonamental de les indústries laminares, a partir de la qual es desenrollen molts atres tipos, que poden aplegar a ser innumerables. Destaquem alguns eixemples, en primer lloc la cridada «Hojita Dufour» (una peça de fins a tres centímetros, finamente tallada en un perfil curvat els retocs del qual són marginals, abruptes i que caracterisa una determinada fase del Auriñaciense); la «hojita solutrense d'esquena» (hojitas en un retoc abrupte molt pronunciat, de modo que són molt llargues i estretes i que, encara que rares, caracterisen certes fases del Solutrense); la «hojita de Ouchtata» (és semblada a les anteriors, en la salvetat de que l'esquena retocada no és homogéneu, sino irregular, caracterisa certes varietats del Epipaleolítico saharià: l'Iberomaurisiense) i la «Hojita de Montbani» (en un retoc lateral parcial i irregular, característica del Tardenoisiense italià).

Les micropuntas (hojitas a les que es dona forma extremadament aguzada per mig de retoc abrupte), d'estes hi ha una enorme cantitat de varietats regionals, casi totes elles terriblement difícils de distinguir (especialment les de la zona occidental), de no ser pel context arqueològic en el que solen aparéixer. Destaquem ací les següents, com a mer eixemple (hem deixat anara les puntes foliáceas, caracterisades pel seu retoc cubriente, que constituïxen un grup aparte).

• La «punta de Châtelperrón» no és pròpiament microlítica, encara que roça les dimensions i, en la seua antiguetat i la seua morfologia de full de vora abatuda curve és l'antecedent de molts microlitos laminares.
• La «Mircrogravette» o «mircropunta de la Gravette» és una versió microlítica de la «punta de la Gravette», elaborada sobre una hojita molt estreta en un retoc molt abrupte, lo que conduïx a una peça característicamente aguda, comparada en les demés.
• La «punta aziliense» nos permet enllaçar les puntes microlítiques magdalenienses, de les que no hem parlat, en l'Epipaleolítico occidental. Els seus retocs poc cuidadosos i més invasores que en les demés, són una forma de determinar-les.
• La «punta ahrensburgiense» és també una peça finipaleolítica o epipaleolítica occidental, pero d'una morfologia més específica, ya que s'obté d'un full (no d'una hojita), truncada oblicuamente i en una menuda lengüeta que possiblement servia de enmangue en la punta del venablo.
• Ara tractem una série de puntes del Mig Oriente característiques de sengles cultures, per eixemple la «punta del-Emireh» (Paleolític Superior casi equivalent a la de Châtelperrón, per ser potser contemporànea, aparentment més curta, i també sembla fabricada sobre full, no sobre hojita), la «punta del-Wad» (tanca el Paleolític Superior de la mateixa zona, esta volta fabricada sobre una hojita molt llarga i estreta), i la «punta del-Khiam» (identificada per l'arqueòlec espanyol González Echegaray en jaciments protoneolíticos de Jordània, poc coneguts encara, pero fàcils d'identificar per les dos muescas de la base, sense dubte destinades a la seua enmangue

les referencies sense nom deuen de tindre contingut)

• La «Punta d'Adelaida» és d'orige australiano, la seua factura, a pur de truncaduras sobre full, en una forma propenca a la trapezoidal, és una conexió casi perfecta en el grup de microlitos geomètrics que tractarem a continuació.

• Puntes de Châtelperrón
  Puntes de Châtelperrón
• Microgravette
  Microgravette
• Punta aziliense
  Punta aziliense
• Punta ahrensburguiense
  Punta ahrensburguiense
• Punta del-Emireh
  Punta del-Emireh
• Punta del-Wad
  Punta del-Wad
• Punta del-Khiam
  Punta del-Khiam
• Punta d'Adelaida
  Punta d'Adelaida

Este últim eixemple ha segut seleccionat no solament per a emfatisar l'amplitut cronològica i cultural dels microlitos laminares sino també per a senyalar les seues similituts morfològiques i diferències tecnològiques en els microlitos geomètrics; ya que estos es definixen no solament per la seua forma de trapezis, triànguls o segments de círcul, sino que (com vorem immediatament) se separen del restant pels gests portats a terme en la seua elaboració, que poden polarisar-se entorn a la tècnica del microburil.

Utilisació

Els microlitos laminares són molt freqüents en el Paleolític superior i el Epipaleolítico, tant que han segut utilisats en numerosos estudis per a segregar facies culturals prehistòriques. Pero la seua funció no ha segut aclarida del tot. Ya hem indicat que se supon que formen part de la punta de javalines o proyectils llaugers. De tots modos pel seu tamany varen deure anar fixats d'algun modo a un mànec, com s'ha afirmat en vàries ocasions: «Molts tenen menys d'un centímetro i no han pogut ser utilisats sense estar enmangados»:. Lo cert és que hi ha un grapat de testimonis que ratifiquen esta hipòtesis: En el jaciment Magdaleniense final de Pincevent (França), a on les hojitas de vora abatuda són particularment abundants, algunes llars tenien grupitos de tres d'estes peces, lo que indica que, potser, es enmangaban de tres en tres. Lo cert és que en este mateix jaciment va aparéixer una punta de javalina de cuerna, és dir, una azagaya, en recalats en les que s'havien incrustat hojitas de sílex, que, ademés anaven pegades en algun tipo de substància resinosa. El director de l'excavació, André Leroi-Gourhan, va observar en alguns eixemplars, un fortísimo desgast d'us. Alguns especialistes han realisat estudis trazalógicos, entre ells M. Lenoir que va trobar colps similars als de la tècnica de buril sobre hojitas de la Gironda, pero eren fortuïts, i els va atribuir al seu enmangue en la punta d'un proyectil. Este tipo de chafada, que podria confondre's en un colp de buril, ha segut experimentat i documentat pels anglesos Barton i Bergman en Hengistbury Head (Dorset), en diversos microlitos no geomètrics del Paleolític superior anglés, segons estos investigadors, el colp del cap del proyectil, és dir el microlito, contra un blanc dur (l'os de l'assut, per eixemple) astillaría la punta. En la mateixa llínea es mou Lawrence H. Keeley que ha estudiat diverses hojitas del jaciment francés de Buisson Campin (Verberie, Oise). Un testimoni excepcional va ser trobat en les excavacions de la cova de Lascaux (Dordonya) per A. Glory: una vintena de hojitas de vora abatuda conservaven restants d'una substància resinosa en l'impronta d'un mànec circular (una cuerna), com si estes peces haguera format part de proyectils en els que hagueren segut fixades per grups, com les dents d'un arpón o un instrument similar.

Cap dels testimonis que hem citat comprén microlitos geomètrics, casi tots es referixen a hojitas de vora abatuda, puntes i lasquitas vulgars

Microlitos geomètrics

Els microlitos geomètrics són tipos líticos clarament determinats, a lo manco en les seues formes bàsiques: el Trapezi, el Triàngul i el Segment de círcul (a voltes cridat «Mija Lluna»). Encara que, dins d'ells tenen, també, moltes divisions. Entre les imàgens incloem un microburil perque, encara que no és un microlito geomètric, és un útil usat per a la talla òssea. Alguns investigadors, sobretot els que varen estudiar les primeres peces descobertes, quan a penes es feyen experiències de talla, sí creïen que els microburiles foren útils funcionals, entre ells destaquem Octobon (), Peyrony i Noone (). Actualment s'ha demostrat que no, a lo manco intencionalmente, lo que no descarta que anaren reaprovechados en algun moment</ref> és el rebuig característic que resulta de fabricar este tipo de peces:

• Microburil
  Microburil
• Trapezi
  Trapezi
• Triàngul
  Triàngul
• Segment de círcul
  Segment de círcul

Tots els microlitos geomètrics compartixen una mateixa i poderosa essència, variant solament la seua silueta: han segut fabricats a partir de fulls (casi sempre de sílex), o de hojitas, per mig de la tècnica del microburil (açò implica que no poden conservar restants del taló ni del concoide del soport) i terminats per mig de retocs abruptes en les vores (generalment deixant un lateral en el brot natural del soport), en lo que se'ls donen la seua forma poligonal definitiva. Per eixemple, per a fer un triàngul, es retoquen dos truncaduras adjacents, deixant lliure la tercera vora o base (en la terminologia de Fortea); les seues formes són més o menys allargades, en vores rectilíneos, cóncaus i convexos i poden presentar una gibosidad o denticulación. Els triànguls poden ser de diversos tipos: isósceles, escalenos i equiláteros. En canvi, en el trapezi, les truncaduras no es toquen, deixant una porció de brot natural entre elles (base menor, subparalela a la base major) (igualment distinguim varietats de trapezis: els simètrics, els asimètrics, els desviats, els de vores cóncaves, etc.). Els Segments de círcul són els que menys opcions donen a la diversitat, separant-se com a molt, els semicírculs (més amples) dels segments (més allargats).

Ademés, les troballes arqueològiques i els anàlisis de les chafades de desgast (trazalogía) demostren que eren elements colocats en la punta de javalinas, arpones i un atre tipo de proyectils llaugers de divers tamany; sent usats, a partir del Neolític, també en les flechas, per lo que el seu decliu coincidix, precisament, en l'aparició de les puntes de flecha foliáceas (és dir, encara que tenien la mateixa funció, es fabricaven en tècniques molt diferents) que es generalisen en el Calcolítico.

Vore també: Tècnica del microburil

Archiu:Arpón con microlitos.png L'hipòtesis més acceptada sobre l'us dels microlitos geomètrics: per eixemple, un arpón

Archiu:Tværmose arrow (Denmark).png Trapezis i flecha en la punta reforçada en un atre trapezi procedent de la turbera de Tværmose (Dinamarca)

Utilisació

A pesar de l'ingent cantitat de microlitos geomètrics recollits per tota la zona occidental, són rars els eixemples en els que s'aprecien evidències clares sobre la seua funció, i en tots els casos són d'época mesolítica o neolítica. A pesar de la qual cosa, hi ha unanimitat casi total entre els investigadors, que els interpreten com a elements per a reforçar la capacitat de penetación de proyectilés llaugers, com arpones, azagayas, venablos, javalinas i flechas. Del Mesolítico nòrdic procedixen eixemples molt ben conservats, tal és el cas dels jaciments de Loshult (Osby, Suècia) i Tværmose (Vinderup, Dinamarca), a on hi ha fleches de fusta en microlitos subjectes en la punta en substàncies resinosas i cordeles; peces conservades pràcticament intactes gràcies a les especials condicions reductores de les turberas. Del mesolítico anglés, es coneixen numerosos eixemples de possibles instruments composts per microlitos. Encara que el més conegut és un microlito procedent del jaciment de Star Carr (Yorkshire) que conserva residus de resina, provablement per a fixar-ho a la punta d'un proyectil, recents excavacions permeten conéixer atres casos. En el jaciment de Risby Warren V (Lincolnshire) els arqueòlecs varen desvelar una fila de huit triànguls equidistants i alineats sobre una taca obscura de restants orgànics (¿el astil de la flecha?). Un atre clar testimoni és el de Readycon Dene (West Yorkshire), a on 35 microlitos semblaven formar part de l'armadura d'un mateix proyectil; també en Urra Moor (North Yorkshire) varen aparéixer 25 microlitos relacionats, per l'extrema regularitat i simetria de la seua disposició.

En França destaca una insòlita troballa: En la necròpolis mesolítica de Téviec (Morbihan), un dels esquelets tenia estacat un microlito geomètric en una de les vèrtebres. tot indica que va morir per causa d'un proyectil armat en triànguls, clavat profundament en un costat (ignorem si va anar un homicidi accidental o intencionat).

En fi, totes les hipòtesis sostenen una idea similar sobre la funció, principalment en la caça o en la peixca, dels microlitos geomètrics; per més que, com s'ha atestat, ocasionalment varen poder servir d'armes. L'estudi dels microlitos anglesos i europeus, en general, revela que els proyectils podien estar fets en un número molt variable d'ells: en Tværmose solament era un, en Loshult eren dos (un per a la punta i un atre com a aleta), en White Hassocks (West Yorkshire) hi havia més de quaranta, pero el promig està entre sis i díhuit peces d'armadura per cada proyectil.