Bastó perforat

Bastó perforat

Bastó perforat incomplet, trobat en l'abric de la Madeleine. Té un bajorrelieve que representa un cavall.

Quatre vistes d'un atre bastó de La Madeleine, hui en dia conservat en el Museu de Toulouse.

Bastó en cavalls gravats, de nou de La Madeleine.

Els bastons perforats, també cridats erròneament bastons de mando, per una teoria inicialment proposta per a explicar la seua funció, són objectes d'art moble propis de la prehistòria del continent europeu. Els bastons perforats trobats fins a la data en Europa se situen aproximadament entre l'any 23.000 AP (durant l'Auriñaciense) i l'any 12.000 AP (durant el Magdaleniense).

El terme «bastó de mando» (traduït del francés bâton de commandement) ha segut dominant entre els arqueòlecs del XX, pero es basa en una funció hipotètica que mai ha pogut ser demostrada. En el temps, el terme «bastó perforat» (del francés bâton percé) ha anat reemplaçant a tots els demés térmens usats fins a llavors perque és un apelatiu que es basa en la simple descripció d'una propietat física i que per lo tant no implica la possibilitat d'error referent a una funció hipotètica. Encara que els arqueòlecs, per a posar a prova certes hipòtesis, hagen fabricat els seus propis bastons perforats per mig de fusta o atres materials, els autèntics bastons perforats de la prehistòria trobats fins a l'actualitat estan tots tallats en asta de cérvido, sobretot asta de reno.

Des de la segona mitat del XX s'han propost diverses teories sobre el seu us, encara que estudis més recents tendixen cap a un consens científic segons el qual els bastons perforats podien servir seguint el patró de dos funcions:

• Els bastons de forat perpendicular eren els mànecs en els que es feyen girar volants d'inèrcia que, utilisats a la manera d'una rueca manual, permetien fabricar cuerdo hiladas a partir de les crines dels cavalls prehistòrics.
• Els bastons de forat oblicuo eren usats com a frens manuals fent passar, per darrere de la cintura pero també a través del forat del fre, cordes ya fabricades per mig del método anteriorment mencionat, tot això en l'objectiu de detindre animals salvages capturats en llaços o rets, com ho sugerixen un gran número d'escenes de caça representades en pintures rupestres de l'época.

Descripció i funció

Els bastons perforats estan tallats a partir d'un tram d'asta en un forat redó fet en un extrem i en freqüència tenen dissenys abstractes o d'animals gravats en ells (com a cavalls o cérvols). Han segut trobats en estrats des del Auriñaciense fins al Magdaleniense en jaciments europeus del Paleolític superior, en eixemples que daten de 23 000 a 12 000 anys arrere. Molts no són enterament rectes sino que formen un àngul en un extrem, a sovint formant una «bastón de mando» o una bâton de commandement, pero sempre en el vèrtiç de l'àngul de desviació situada sobre un nuc de la cornamenta. Hi ha un forat circular perforant l'asta just baix de l'unflament o conjunt i, a sovint, un segon forat més chicotet prop de l'eix. Els eixemples típics oscilen entre els 15 i els 20 cm de llarc. Un bastó perforat inhabitual és el de la cova de li Souci, en Dordonya. Primer perque està tallat en os, i segon perque està enterament recorregut per una fila de huit forats de diferents tamanys.

En els seus inicis, l'arqueologia va propondre primer, per a explicar la funció d'estos bastons, que es tractava de bastons de mando. Aixina que, li'ls va concebre primer com un símbol de poder o estatus social, i d'ahí el nom inicial dau en francés per Louis Laurent Gabriel de Mortillet : bâton de commandement («bastó de mando»). Esta interpretació va ser abandonada fa temps, i de fet, un atre arqueòlec francés, André Leroi-Gourhan, es va burlar amistosament d'un colega seu a propòsit del terme «bastó de mando», evocant l'image de «un vell general... dirigint un assalt contra un mamut».

Hi ha hagut no obstant atres interpretacions possibles sobre l'us al que estaven destinats estos objectes foradats. Depenent de les hipòtesis propostes pels investigadors, el bastó perforat de la prehistòria podria haver segut:

• Un enderezador de fleches, azagayes, darts, llances o venablos, els eixos de la qual s'alineaven en passar a través del forat;
• Un propulsor;
• Un símbol de fertilitat, en el mànec llarc com símbol fàlic i el forat com a representació de la vagina;
• Algun tipo de subjecció per a la vestimenta;
• Un calendari utilisat per parteras;
• Una ferramenta per a alisar i donar forma a les correges de cuiro;
• Un mànec de rueca giratòria en el cas dels bastons de forats perpendiculars i una empuñadura de fre per a la pràctica de la caça en llaç i rets en el cas dels bastons en forats oblicuos.

Hipòtesis del propulsor

Vore també: Propulsor (arma)

L'us del bastó perforat com un propulsor, similar a un atlatl, ha segut tema de l'arqueologia experimental, que ha donat proves en apoyo del hipòtesis de que el bastó perforat es va utilisar com un llançador de venablos.

El hipòtesis del propulsor de venablos va ser presentada per primera volta en un artícul de Leon Underwood en 1965. En est, Underwood, qui havia participat anteriorment en arqueologia experimental treballant en artefactes de bronze, va rebujar la classificació del bastó perforat com una «vareta màgica» i va establir comparacions entre ella i llançadors més actuals de la cultura inuit. El hipòtesis de Underwood va ser que les mostres existents estaven en mal estat i poden haver perdut un gancho, com el que es troba en els llançadors inuit o el atlatl. Underwood va construir dos models de fusta, sobre la base de diferents bastons perforats de coleccions de museus, pero en l'adició d'una «filtre» o gancho per a l'extrem de l'eix opost al forat. Estes reproduccions es varen comparar en dissenys inuit i es va trobar que oferixen un rendiment superior en tirar venablos emplumados. Underwood va senyalar que els llançadors dels inuit, construïts en fusta a la deriva, varen anar necessàriament més dèbils i que el disseny reflectix els materials disponibles.

En un atre experiment, el bastó perforat es va utilisar en l'atra orientació, de manera que es mantenia l'extrem en el forat cap a l'exterior i no es va afegir gancho. En esta série de proves, es va utilisar un venablo d'1,5 m de llarc i 97 g emplumado en l'extrem. Per a utilisar el bastó perforat com un propulsor, una corda es va unir a la llança, prop de la seua mitat. El cuiro seria adequat para llances llaugeres, mentres que el tendó es requeriria para llances més pesades. L'adició del cable de la llança la convertix en alguna cosa similar a una gran flecha suïssa. L'utilisació del venablo equipat com una flecha suïssa va resultar en un aument del 43% en l'alcanç, en comparació a la llança tirada a mà.

El bastó perforat és utilisat passant la corda a través de l'orifici i colocant-la a lo llarc de la llongitut de l'eix. El venablo es manté en la mà, en l'extrem massiç en la mà prop del dit garranchet i l'extrem perforat eixint per l'atre costat del puny. L'extrem solt de la corda se subjecta entre el polze i l'índex i la llança es coloca a lo llarc del bastó perforat. La llança pot retortillar-se fins a un regrés i mija, lo que servix per a estabilisar la llança durant el vol. El bastó es manté per damunt del muscle i es tira damunt del cap. La llongitut del llançador servix per a aumentar el braç palanca del llançador, lo que proporciona més velocitat i la corda actua com en una flecha suïssa, estenc el apalancamiento adicionalment. L'us del bastó perforat d'esta manera dona com resultat un aument al 127% en el ranc front a la mateixa llança tirada a mà.

Observacions experimentals

La majoria dels eixemples de bastons perforats estan curvats en cert grau, ya siga a partir de la curva natural de la cornamenta de la que estan fets, o com a resultat d'una alteració delliberada. Rectes o curvats abdós produïxen auments similars en l'alcanç, pero els experimentadores varen descobrir que els curvats proporcionaven una millor ergonomia que els de mànec recte, en llançadors esquerrers preferint una direcció de la curva i els llançadors destres l'atra. Els rectes tenien la ventaja de poder ser utilisats per llançadors destres i esquerrers.

Mentres que la forma en T o I no es requerix per a l'us com a propulsor, un eixemple en una forma en T o I és menys sensible a la direcció i la cantitat de torsió en la corda i, per lo tant, més fàcil d'usar. Si s'utilisa en corda en la forma descrita el llançador resultant seria molt més difícil de carregar i usar. En este últim cas, inclús es pot prescindir del forat del bastó.

La corda utilisada funciona ben quan és lo suficientment llarga com per a que s'estenga des del forat del bastó fins al asidero de la (20 cm). Cables més llarcs, de fins a 30 cm, poden proporcionar velocitats majors. Punts de fixació espinal pot variar des del centre geomètric de la llança fins al centre de masses, en funció de la llongitut i una llança carregada en la punta funciona millor de manera significativa.

La llança deu ser lo suficientment llarga com per a proyectar-se uns 30 centímetros sobre el bastó quan estiga llista per a llançar-se. Quan s'utilisa una llança llarga es pot utilisar un bastó perforat llarc encara que una versió curta funciona igual de be. El bastó major pot proporcionar velocitat adicional sobre la versió més curta.

Bibliografia

• (2002) The Early Settlement of North America: The Clovis Era (Google booksGoogle books) (en anglés), Cambridge University Press. ISBN 9780521524636.

• Leroi-Gourhan (1965). Préhistoire de l'art occidental (en francés). (editorial: Mazenot, París, 1965). La traducció a l'anglés d'esta obra es va titular, en el Regne Unit, «bastón de mando» i, en Estats Units, bastones perforados.

• (1965).«Li Bâton de commandement».MAN.65

140-4. (L'accés online requerix registre previ).