Protectorat espanyol de Marroc
El protectorat espanyol de Marroc (en àrap: حماية إسبانيا في المغرب, Himāyat Isbāniyā fi-l-Magrib), comunament denominat Marroc espanyol, va anar el domini eixercit per Espanya sobre algunes parts del Imperi jerifiano entre 1912 i 1956. Va ser establit per encomana de França despuix de l'acort franc-espanyol de 27 de novembre de 1912, a continuació de l'acort franc-marroquí de 30 de març de 1912, que va establir el protectorat francés.[1]
En capital en Tetuán, el protectorat consistia en dos territoris de l'actual Marroc, geogràficament separats pel protectorat francés:
- La zona nort, que incloïa les regions del Rif i Yebala, tenia frontera en el nort en les ciutats de Ceuta i Melilla, les places de sobirania (que no formaven part del protectorat en ser territori espanyol) i en la Zona Internacional de Tànger. Al sur i a l'est, en el protectorat francés.
- La zona sur, també coneguda com Veta Juby, lindando al sur en el Sahara espanyol, al nort en el protectorat francés, en el riu Draa com a frontera, i a l'est en l'Argèlia francesa.
Antecedents
[editar | editar còdic]Les places fortes d'Àfrica
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Places fortes d'Àfrica.
Els orígens remots del protectorat podrien trobar-se en els intents tant castellans com portuguesos d'expansió en el nort d'Àfrica.cita requerida Durant la segona mitat d'el XV i primera d'el XVI, Castella controlaria successivament els territoris compresos com Melilla (1497), Cazaza i Mazalquivir (1505), el peñón de Vélez de la Gomera (1508), Orà (1509), el peñón d'Alger, Bugía i Trípoli (1510), Bona, Bizerta, Tunis i La Goleta (1535), mentres que Portugal centrava la seua expansió en el llitoral atlàntic, prenent Ceuta (1415), Tànger (1471), Mazagán (1502), Mogador (1516), Agadir (1505). No obstant, la major part de les places varen ser perdudes durant el mateix XVI, de manera que a l'assunció de la Corona portuguesa per part de Felipe II, les úniques places en mans dels reis hispànics eren Melilla, el Peñón de Vélez de la Gomera, Orà-Mazalquivir (pel costat castellà) i Ceuta, Tànger i Mazagán (pel portugués).
Encara que durant el regnat de Felipe III es varen conquistar també Larache (1610) i La Mamora (1614), l'ascens de la dinastia alauí va significar la conquista de la major part de les places en mans de països occidentals. A la mort del sultà Ismaíl (1672-1727), solament Mazagán (Portugal) fins a 1769 i Ceuta (que havia preferit seguir al costat dels reis espanyols en 1640, quan Portugal es va independisar), Melilla, les illes Espígols (ocupades en 1673) i el peñón de Vélez de la Gomera, en mans espanyoles, escapaven del seu domini. D'esta forma, solament Ceuta, Melilla, les illes Espígols i el peñón de Vélez de la Gomera seguien en mans espanyoles a l'inici d'el XIX.
Les places havien conservat sempre un caràcter de presidis, l'ampliació de la qual havia segut una constant durant el XVIII. En 1774, el sultà Sidi Mohámed va atacar Melilla, la qual va estar somesa a un sege que va durar tres mesos. No obstant, el sege va ser infructuós i el sultà de Marroc va decidir adoptar una política amistosa cap a Espanya.
La guerra d'Àfrica
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerra d'Àfrica.
Ya en el XIX, la debilitat del sultanato marroquí du a una progressiva intervenció de països occidentals en els seus assunts interns, notablement França, Regne Unit i Espanya. En el cas espanyol, un atac sobre Ceuta portat a terme per algunes tribus limítrofes (les tribus d'Anyera), fa que Espanya ataque a les forces marroquines desenrollant unes operacions militars de certa envergadura que desemboquen en la batalla dels Castillejos, la pren de Tetuán (1860) i la firma dels tractats de 1860 (Tractat de Pau i d'Amistat entre Espanya i Marroc o de Wad-Ras) i 1861. Per mig d'estos tractats:
- S'amplien els llímits de Ceuta i Melilla.
- Es concedix a Espanya un territori en Santa Creu de la Mar Menuda (lo que seria després Sidi Ifni)[2][3] que permeta instalar un establiment peixquer.
- S'obliga al sultà de Marroc a pagar una indemnisació de 100 millons de francs-or, garantisats per l'ocupació de Tetuán.
- Marroc es compromet a la firma d'un tractat comercial i a facilitar l'establiment diplomàtic espanyol en Fez.
Encara que el pagament de l'indemnisació va crear enormes dificultats financeres a Marroc, l'indemnisació va ser finalment pagada, per lo que Tetuán va ser tornada el 2 de maig de 1862.
Per estes dates, Marroc s'havia convertit definitivament en un encreuament dels interessos europeus: Regne Unit, molt sensible a qualsevol amenaça a la seua ruta imperial cap a l'Índia, recelaba de la presència francesa en el nort d'Àfrica. França, ama ya d'Argèlia i poc despuix de Tunis, desija consolidar el seu domini sobre el nort d'Àfrica, a l'hora que velava per la seguritat d'Argèlia, pronte dividida en tres departaments francesos. Espanya, per la seua banda, buscava assegurar els seus presidis norteafricano a l'hora que impedir ser ofegada per atres països (notablement França). També buscava una alternativa als imperis colonials perduts en Amèrica. Finalment, Alemània intervindria en Marroc buscant atizar les divergències entre Regne Unit i França. Són precisament les apetencias alemanes les que forcen a França i Regne Unit a aplegar a un acort, de manera que en 1890, Regne Unit decidix deixar mans lliures en Marroc a França (la qual fa lo propi en Egipte en favor d'aquella).
El camí cap al Protectorat
[editar | editar còdic]Les guerres de Melilla
[editar | editar còdic]Despuix dels tractats firmats entre el sultà de Marroc i el govern espanyol en els anys 1870, les relacions en Espanya varen ser de pau relativa, en el propòsit de mantindre el statu quo. No obstant, la pau es voria pertorbada per la crisis de Melilla, que va començar en 1890 i va seguir durant els tres anys següents. Durant eixos anys, els chocs entre les tropes espanyoles estacionades en Melilla i les cabilas rifeñas limítrofes havien anat incrementant-se, fins a culminar en l'atac a la ciutat durant els dies 27 i 28 d'octubre de 1893, en el que va morir el general Margallo, governador militar de Melilla. El govern espanyol destaca tropes a Melilla al mando del general Martínez Campos. Davant la possibilitat d'una guerra, el sultà Hassan I destaca al seu germà, en forts efectius, el qual conseguix reduir la rebelió rifeña. Estos fets es coneixen com la guerra de Margallo o Primera Guerra del Rif.
A estos enfrontaments va seguir un nou periodo de pau relativa, que hauria de canviar despuix de la pèrdua de les últimes colónies en el Carib i el Pacífic en 1898. A partir de llavors, la política exterior d'Espanya se centra en el nort d'Àfrica.[4] Ademés Espanya procura eixir del seu aïllament internacional i intenta participar en les noves polítiques d'aliances que es donen en Europa al començament d'el XX. Des de 1898 Espanya va intentar establir acorts en França, Anglaterra o abdós al mateix temps, pero varen ser dificultats pels continus canvis de govern.
Espanya va ser acostant posicions en França, que estava interessada en dominar Marroc per a unificar el nort d'Àfrica baix domini francés. Ya en 1902 va oferir a Espanya el repartiment de Marroc en dos zones d'influència. Donava a Espanya una zona al nort, entre el riu Sebú fins a la frontera de Marroc en Argèlia i que inclouria ciutats com Fez i Tassa i zones en un gran potencial agrícola, i una atra al sur, entorn a l'antic establiment de Santa Creu de la Mar Menuda el llímit de la qual nort seria el riu Els seus fins al llímit en Argèlia. El govern espanyol no va acceptar llavors, reclamant que Anglaterra fora informada per a evitar la seua hostilitat.[5] Espanya va intentar un nou acort a l'any següent, pero ya no interessava a França, que havia iniciat un acostament a Anglaterra.[6] En estos moments Espanya era partidària de mantindre el statu quo en la zona, pero en 1904 una declaració conjunta franc-britànica deixava sense efecte eixa política, passant a l'idea de penetració pacífica en absència d'un govern estable o l'existència d'un govern hostil.[7] Eixe mateix any es firma el Conveni hispà-francés de 1904 sobre Marroc. Espanya no tenia interessos colonials en Marroc, entenia la qüestió com una necessitat de defensa nacional, i vea en mals ulls que una potència com França fora frontera tant al nort com al sur, pero en deixar passar l'oportunitat de 1902 en 1904 va vore reduïda dràsticament la seua zona d'influència, molt més al nort, sense una hidrografia adequada per a una bona agricultura, no com en el sur, banyada per les aigües del Sebú i també sense grans carreteres i centres urbans.[8]
Les conferències d'Algecires
[editar | editar còdic]La nova situació internacional suponia la marginació d'Alemània. En resposta a eixa situació i en l'excusa de les creixents pressions franceses sobre el govern marroquí, el kàiser va desembarcar en Tànger en 1905, reclamant l'independència del sultà.[9] Per a evitar una guerra, es va convocar una Conferència internacional per a parlar sobre Marroc. En 1906 es va celebrar la Conferència d'Algecires (15 de giner-7 d'abril), la qual, encara que afirmant respectar l'independència marroquina, significaria de fet el seu fi. En la conferència es varen vore frustrats els intents alemans per participar en el repartiment de Marroc, pero es va acordar el dret de tots els països de conseguir acorts econòmics en Marroc. Ademés, s'acceptava el repartiment del país en zones d'influència entre França i Espanya, i el dret d'estes a intervindre en elles, si el sultà no era capaç de mantindre l'orde. Despuix dels desórdens de Casablanca (1907), es comença l'ocupació de les diferents zones d'influència. Finalment, França i Espanya accepten retirar les seues tropes despuix de diversos episodis bèlics.
En el cas d'Espanya, cal destacar la denominada guerra de Melilla de 1909, en la que les tropes espanyoles sofrixen un greu revés militar en el Monte Gurugú i en el barranc del Llop (endreçat a dures penes) en greus repercussions en la política interior espanyola (Semana Tràgica). El resultat seria finalment l'ampliació de la zona d'influència melillense per la conca del riu Kert fins a Zeluán i Nador (despuix de la campanya del Kert de 1911-1912), per una part, i fins al Veta Tres Forcas per la part oposta.
En 1911 Marroc estava en completa anarquia. D'acort en lo previst en la Conferència d'Algecires, el sultà va demanar ajuda a França. Les tropes franceses varen ocupar la capital de Marroc, Fez. Espanya va ocupar Larache i Alcazarquivir. Alemània va enviar un canoner a Agadir. Açò va donar lloc a l'acort franc-alemà pel que Alemània renunciava a Marroc, i acceptava el Protectorat francés a canvi d'una cessió de territoris en l'Àfrica Equatorial.[10]
Història
[editar | editar còdic]Establiment del Protectorat
[editar | editar còdic]Les contínues ingerències franc-espanyoles fan insostenible la posició del sultà, el qual, en març de 1912 firma el Tractat de Fez en França, pel que s'establix formalment el protectorat. Per mig del Tractat Hispà-Francés firmat el 27 de novembre d'eixe mateix any, França va reconéixer a Espanya un territori de la zona nort i un atre de la zona sur de Marroc, pel que s'establix el protectorat espanyol, en capital en Tetuán. S'establien els llímits entre les zones francesa i espanyola al nort del riu Uarga. En el sur el llímit és el riu Draa. Per mig del Real decret de 27 de febrer de 1913 es va establir la seua organisació.
En febrer de 1913 va començar l'ocupació formal del territori en l'ocupació pacífica de Tetuán per part del general espanyol Felipe Alfau Mendoza. Posteriorment, va aplegar el primer jalifa o representant del sultà de la zona, Muley Mohammed Mehedi Uld Ben Ismael, substituït pel seu fill Muley L'Hassan Ben El Mehdi en 1923. La prensa del dia següent va titular: «La bandera d'Espanya tremola al vent sobre la Alcazaba de Tetuán com 53 anys ha»,[11] recordant aixina la primera entrada realisada en 1860 pel general Prim.
La primera visita del ministre Rafael Gasset junt en ingeniers agrícoles com José Vicente-Arche va determinar la posada en cultiu per mig de tècniques modernes de parceles arrendades o venudes, propietat de l'Estat espanyol i del Majzen, que d'esta manera conseguien la millora de les condicions de vida de la població. Les zones agrícoles més importants varen ser la vega del Lucus (Larache i Alcazarquivir) i els plans de Mont Arruit, Zeluán i Tistutín. Les companyies més importants del sector varen ser la Companyia Agrícola del Lucus i la Companyia Espanyola de Colonisació.[12][13]
En 1927 la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger a Fez va finalisar la construcció d'una llínea ferroviària que unia abdós ciutats,[14] la qual travessava també el Protectorat espanyol i ho unia en la zona francesa. La propietat de la companyia estava composta en un 40 % per capital espanyol.
La guerra del Rif
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerra del Rif.
La resistència dels marroquins a l'ocupació va exigir l'enviament de reforços. En 1913, estaven destinats allí 50 000 soldats espanyols. No obstant, el començ de la Primera Guerra Mundial va ser determinant per a que Espanya, neutral en dit conflicte, cessara en la seua intenció d'ocupar més territoris per a no provocar la reacció armada d'atres potències europees.
Terminada la guerra, es recomencen les operacions militars que duen en 1919 a l'Alt comissari del moment, general Dámaso Berenguer, a establir la pau en Anyera, El Haus i Wad Ras. En 1920 es prenen les altures del Gorges i Ben Karrich i en setembre, despuix d'una llarga marcha, les altures de Beni Hasan i Xauen. Tot semblava indicar que la pacificació definitiva aplegaria al Protectorat, sobretot en l'expedició del General Selvat cap a l'interior del Rif, fins a aplegar a Annual. Pero la realitat era ben distinta, perque un gran número de tribus rifeñas no estaven acatant l'autoritat espanyola. baix el mando d'Abd el-Krim, un cadí rifeño educat en Espanya, estos varen passar a l'atac i varen destrossar les llínees defensives espanyoles, provocant una desbandada entre els bisoños soldats espanyols. En uns dies, tot l'Eixèrcit espanyol del Marroc oriental havia segut aniquilat i Melilla es trobava baix el sege de les huestes rifeñas. Abd el-Krim va aprofitar les conseqüències del seu jagantesc triumfo i va crear una República independent a l'estil occidental i molt moderna per a l'época, la República del Rif. Despuix del desastre d'Annual (juliol de 1921) davant les cábilas d'Abd el-Krim, en l'Espanya peninsular es va obrir el camí cap a la dictadura de Cosí de Rivera. Seria, no obstant, el dictador el que organisaria en 1925 el desembarc d'Espígols que en ajuda francesa supondria el fi de les guerres de Marroc i l'inici de lo que es coneix com "pacificació definitiva de la zona i la seua articulació administrativa".
Durant la guerra del Rif, (concretament, entre 1923-1927) forces combinades franc-espanyoles varen tirar bombes de gas mostaça sobre els rebels bereberes.[15][16] Uns 100 000 soldats espanyols i 325 000 francesos varen acabar sent necessaris per a completar el control del territori, fins al seu total "pacificació" en 1927.
L'II República i la guerra civil espanyola
[editar | editar còdic]L'1 de maig de 1931 els obrers marroquins es manifesten demanant l'igualtat en els espanyols, i 800 notables marroquins envien una carta al president Niceto Alcalà-Zamora demanant-li l'igualtat en tots els aspectes en els espanyols. No obstant, l'II República solament va dur dos canvis: es va concedir la nacionalitat espanyola als judeus, i el 5 d'abril de 1934 es va ocupar Ifni. En 1933 es va concloure el sinuós tram central de la transversal carretera Tetuán-Melilla que discorre pel territori del Rif, part dels més de 2.400 km de carreteres que es varen construir durant l'época espanyola i en els que varen aplegar a treballar els ingeniers José Eugenio Ribera, introductor del formigó en el protectorat, i un jove Eduardo Torroja i Miret.[17]
En juliol de 1936, Espanya disponia en Marroc d'un eixèrcit de 34 000 hòmens, inclosos els natius. El 17 de juliol de 1936 s'inicia en Melilla la sublevació militar que s'estén al restant del protectorat. El dia 19 aplega a Tetuán el general Franco per via aérea des de les illes Canàries, per a fer-se càrrec del eixèrcit d'Àfrica, el pas del qual al territori metropolità seria clau en el desenroll de la sublevació i conseqüent Guerra Civil.
El règim de Franco
[editar | editar còdic]El règim franquiste va aprofitar la caiguda de França en 1940 per a ocupar la Zona Internacional de Tànger. En novembre de 1940, este territori va ser anexionado al Marroc espanyol. L'ocupació duraria fins al final de l'II Guerra Mundial, en 1945.
En el desembarc aliat en el Marroc francés en 1942, els marroquins varen fundar partits polítics en tot Marroc. En el Protectorat espanyol varen sorgir el Reformiste i el Unioniste, que ràpidament es varen fusionar en el Partit Reformiste i varen publicar un manifest demanant l'independència. Abdós partits varen ser respalats per Ahmed Belbachir Haskouri, mà dreta del Jalifa, i inicialment serien tolerats per les autoritats espanyoles. Entretant, el sultà de Marroc Mohamed V va refusar per primera volta en 1944 les decisions del resident francés (principal representant del govern). Este gest era un síntoma de la creixent agitació nacionalista en contra del domini estranger. En 1946 el Partit Reformiste reclama que els marroquins puguen explotar les riquees del seu país en empreses mixtes en els espanyols, a l'estil de lo que ya es permetia en el Marroc francés.
En 1948 els partits nacionalistes marroquins formen un Front Nacional en l'objectiu de conseguir l'independència. En repetides ocasions, el sultà va senyalar que ell desijava lo mateix. Per això, en 1952 França va depondre al sultà i ho va desterrar substituint-ho per un atre. Espanya va mostrar el seu descontent per no haver segut informada prèviament: en 1954 Franco declara que el Protectorat espanyol permaneixerà baix la sobirania del jalifa, nomenat pel sultà, ya que la cessació d'est exigix el consentiment previ espanyol. En 1955, Thami El Glaoui i les autoritats franceses en Marroc respalades per Rafael García Valiño volien oferir provisionalment el tro de Marroc sancer al jalifa.[19] Ahmed Belbachir Haskouri es va opondre a l'idea ya que els francesos estaven perdent la guerra en contra de la resistència.[20] Açò va fer que la situació en el Marroc francés fora deteriorant-se, lo que va dur als francesos a permetre la tornada del sultà en 1955. Un any despuix, el 2 de març de 1956, Mohammed V va conseguir el reconeiximent de l'independència del seu país per part de França. El 7 d'abril de 1956 el govern espanyol baix el règim de Franco, a pesar de les protestes formulades per l'Eixèrcit (entre uns atres pel general García Valiño, alt comissari) fa lo propi reconeixent l'independència marroquina. Finalisaven d'esta forma els protectorats eixercits per França i Espanya, respectivament, sobre Marroc. La zona sur (Veta Juby) no va passar a sobirania marroquina fins a 1958, mentres que Ifni, que s'havia convertit en província espanyola eixe mateix any, va fer lo propi onze anys més vesprada, seguint les resolucions de Nacions Unides.
En 1956 hi havia 91 000 espanyols residint en protectorat. Ademés, residien entorn a 26 000 espanyols en el protectorat francés i 21 000 en la Zona Internacional de Tànger. Moltes les famílies espanyoles i marroquines relacionades en l'Administració espanyola del protectorat espanyol de Marroc varen traslladar la seua residència a Ceuta o Melilla per l'independència de Marroc i el fi del protectorat espanyol.[21] ya que les ciutats de Ceuta i Melilla i els Peñones o Places de Sobirania no havien segut part del Protectorat, ya que eren part d'Espanya des d'abans de l'establiment d'este, no es varen cedir a Marroc. Espanya i Marroc varen organisar un pla de replec del Eixèrcit Espanyol que va terminar el 31 d'agost de 1961.[22]
Vore també
[editar | editar còdic]- Àfrica Occidental Espanyola
- Regulars
- Guerra d'Àfrica
- Guerra de Melilla
- Guerra del Rif
- Rif
- Àfrica espanyola
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «› 1912PDF EL 'CONVENI FRANCO-ESPANOL SOBRE MARROC Conveni fixant la respectiva situació d'Espanya i França en Marroc: firmat en Madrit el 27 de novembre de 1912».
- ↑ «Tractat de pau entre Espanya i Marroc - Wikisource» (en és). és. wikisource. org. Consultat el 2023-08-17.
- ↑ «[revistes. ucm. és https://revistas.ucm.es › articlePDF La falàcia històrica sobre la colónia d'Ifni The Historical Fallacy on the Ifni La falàcia històrica de la colónia d'Ifni. Autor: Guadalupe Pérez García. Història i Comunicació Social 2003 8]».
- ↑ Antonio Chiquet, "Política d'aliances i compromisos colonials per a la 'regeneració' internacional d'Espanya, 1898 - 1914" i Susana Sueiro Seoane, "La política exterior d'Espanya en els anys 20: una política mediterrànea en proyecció africana" en La política exterior d'Espanya en el sigle XX.
- ↑ Antonio Chiquet, "Política d'aliances..." pp. 53-57
- ↑ Antonio Chiquet, "Política d'aliances..." pp. 57-59
- ↑ Antonio Chiquet, "Política d'aliances..." p. 61
- ↑ Antonio Chiquet, "Política d'aliances..." p. 62
- ↑ Antonio Chiquet, "Política d'aliances..." p. 67
- ↑ Cessió que va provocar que la part continental de la Guinea Espanyola acabara totalment rodejada per la colónia alemana de Kamerun.
- ↑ Torres, Carlos Canals; Rei, {{{nom2}}} (19 d'abril de 2018). Sahara: La província oblidada (en en), EDAF. ISBN 9788441438620.
- ↑ Revista Universitària d'Història Militar.8(16)
- 61–81.ISSN 2254-6111.doi:10.53351/ruhm. v8@i16.518.Consultat el 2023-10-22.
- ↑ «Història Agrària - Protectorat espanyol de Marroc. Autor: Jesús Marchán».
- ↑ John A. Consiglio et al (2012); Banking and Finance in the Mediterranean: A Historical Perspective, pág. 287
- ↑ Javier Espinosa. «Gas mostaça sobre el Rif» (html). El Món. Consultat el 13 d'abril de 2007. «Juan Pando, en el seu recent lliure Història secreta d'Annual, han documentat el seu us»
- ↑ Balfour, Deadly Embrace: Morocco and the road to the Spanish Civil War, pág. 130.
- ↑ «La ret viària en el Marroc espanyol (1912-1956). La carretera Tetuán - Melilla. Autors: Sánchez, Rivas i Ricol. Revista Ingenieria Civil 114 (1999)».
- ↑ Fundació Euroárabe d'Alts Estudis (ed.): «Exposició "Naiximent d'Espígols" per José Lacalle». www. fundea. org. Consultat el 2023-10-22.
- ↑ Benjelloun, Abdelmajid (1988). Approches du colonialism espagnol et du movement nationaliste marocain dans l’ex-Maroc Khalifien. Rabat, Morocco: OKAD Publishing Company
- ↑ Wolf, Jean (1994); Els Secrets du Maroc Espagnol: L’épopée d’Abdelkhalaq Torres. Morocco: Balland Publishing Company, pág. 282
- ↑ «L'immigració magrebí en Europa. El cas d'Espanya. Vicente Gonzalvez Pérez. (1993) Polígons nº 3».
- ↑ «Publicació Compartida». publicacions. defensa. gob. és. Consultat el 2023-12-20.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Balfour, Sebastian (1957). Deadly Embrace: Morocco and the road to the Spanish Civil War, Oxford University Press. ISBN 0-19-925296-3.
- Javier Tusell, Juan Avilés i Rosa Pardo (eds.). La política exterior d'Espanya en el sigle XX, Biblioteca Nova, Madrit, 2000. ISBN 8470307673
- Este artícul conté una traducció derivada de «Protectorado español de Marruecos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.