Anar al contingut

Zona Internacional de Tànger

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La Zona Internacional de Tànger (àrap منطقة طنجة الدولية, Manṭiqat Ṭanja ad-Dawliyya; en francés: Zone internationale de Tanger; en inglés: Tangier International Zone) va ser, formalment, un protectorat eixercit per varis països situat en la ciutat homònima marroquina i la seua hinterland entre 1923 i 1956. L'entitat tenia una extensió de 373 km² i es tractava d'una zona de control internacional, és dir, el govern del qual i administració estava en mans d'una comissió internacional composta per una série de països. El seu estatus va vindre configurat per mig del Estatut de Tànger de 1923 i es va mantindre oficialment fins a l'independència de Marroc en 1956, si ben Marroc no va recuperar la sobirania total sobre la ciutat fins a 1960.[1][2]

En 1940, en mig del colapse francés davant les tropes nazis, la ciutat va ser ocupada per la dictadura franquista, anexionándola al protectorat espanyol de Marroc. Despuix del fi de la Segona Guerra Mundial, una Espanya aïllada va acceptar les condicions establides per les potències aliades i es va retirar de la ciutat l'11 d'octubre de 1945.

Història

[editar | editar còdic]

Orígens i instauració

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Mesquita de Tànger, a principis d'el XX.

Presència i expansió dels espanyols en Tànger

[editar | editar còdic]

La presència espanyola en Tànger es remonta al sigle XVIII, quan el sultà Sidi Mohamed Ben Abdallah va permetre l'entrada de diplomàtics i comerciants estrangers, designant en 1784 al primer representant oficial espanyol, Juan Manuel González Salmón. Durant el sigle XIX, Tànger es va convertir en refugi de lliberals i exiliats polítics espanyols que fugien de la repressió absolutista de Fernando VII. La colónia espanyola va créixer demogràficament, estenent-se des de la medina cap a barris com el Marchen i Sant Francisco; cap a finals dels anys 1860, els espanyols eren la comunitat europea més numerosa, en 363 membres d'un total de 657 europeus.

L'interés espanyol es va manifestar també en lo cultural i social: artistes i arabistas com José Tapiró i Antonio Almagro Cárdenas varen difondre l'encant orientaliste de la ciutat, mentres que institucions com el Teatre Cervantes (inaugurat en 1913), les Escoles d'Alfonso XIII i el Cassino Espanyol (1918) varen reforçar l'identitat hispana i varen consolidar la presència social de la colónia. A pesar de les llimitacions polítiques derivades de l'Estatut Internacional de 1923, la colónia espanyola va mantindre un paper actiu en la vida cultural, econòmica i social de Tànger fins a ben entrat el sigle XX.[3]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. López García, Bernabé (2015). «Del Tànger diplomàtic a la ciutat internacional», Camins del sur: Marroc i l'orientalisme peninsular (PDFPDF), Institut Europeu del Mediterràneu (IEMed)/Museu Nacional de l'Art de Catalunya (MNAC)/Institut Municipal de Museus de Reus, pp. 60-91. OCLC 1123832858. ISBN 9788439392842.
  2. El Harras, Mokhtar. “Tànger: de l'estatus internacional a la movilitat transnacional25 (50 (La ciutat transnacional comparada: Aportes teòrics i etnogràfics)): 27-35. Universitat Autònoma Metropolitana (UAM). doi:10.24275/alte. v0@i50. ISSN 2448-850X. OCLC 191749575.
  3. Bernabé López García, Els espanyols de Tànger, Taller d'Estudis Internacionals Mediterràneus, UAM.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (1981) Militars republicans de la Guerra d'Espanya, Barcelona: Edicions Península Ibèrica. ISBN 84-297-1706-4.