Dámaso Berenguer

Dámaso Berenguer Fusté (Remeis, 4 d'agost de 1873-Madrit, 19 de maig de 1953), i comte de Xauen, va anar un militar i polític espanyol, fundador de les Forces Regulars Indígenes i president del Consell de Ministres durant la cridada «Dictablanda» (1930-1931).

Dámaso Berenguer

Biografia

Primers anys

Va nàixer en Sant Joan dels Remeis (Cuba) el 4 d'agost de 1873. Fill de Dámaso Berenguer Benimeli, natural de Callosa d'Ensarriá (Alacant) i de Dolors Fusté Ballesteros, de La Habana, en 1889 es va traslladar a la península ibèrica per a ingressar en l'Acadèmia General Militar. Despuix de terminar els seus estudis en l'Acadèmia de Cavalleria, en 1893 va ser promogut a l'ocupació de segon tinent. En 1894 va tornar a la seua terra natal per a participar en la campanya contra els independentistes cubans i, des d'eixe moment, la seua vida va estar envolta en combats militars. Va ser ascendit a primer tinent en juliol de 1895 i a capità en febrer de 1896, als vintidós anys, per la seua valentia en combat. Ascendit a comandant en agost de 1898. Es va casar en febrer de 1899 en Ana Elizalde. Despuix del final de la guerra de Cuba, va ser ajudant de camp del capità general d'Andalusia i va estar destinat en els regiments d'Almansa i de la Reina. En 1906 va passar a ser professor en l'Escola d'Equitació i va participar en la redacció d'un reglament d'instrucció tàctica, en el sí de la Comissió de Tàctica. Va ser ascendit a tinent coronel en juny de 1909.

Èxits i fracassos

En 1911 se li va encomanar la direcció de les Forces Regulars Indígenes de Mella, creades el 30 de juny de dit any. En el seu lloc en el Marroc espanyol va intervindre militarment en numeroses ocasions: en Mont Arruit, en Taurit Narrich, en Beni Sidel, etcétera. En tots els combats va demostrar perícia i habilitat, per lo que li va ser concedit el grau de coronel (febrer 1912), obtenint ademés numeroses condecoracions honorífiques, tals com les creus de María Cristina i Sant Hermenegildo. Despuix d'haver segut ascendit a general de brigada "per mèrits i servicis en campanya" (20 de juny de 1913) i contant en gran prestigi en l'àmbit castrense, se li va nomenar Governador Militar de Màlaga (febrer de 1916) i, dos anys més vesprada, va ser ascendit a general de divisió i se li va encomanar primer la Subsecretaria de Guerra (juliol 1918) i immediatament despuix el Ministeri de la Guerra, en els dos successius governs presidits per García Prieto i el comte de Romanones (novembre 1918-giner 1919). A finals de giner de 1919, va ser nomenat alt comissari d'Espanya en Marroc, i des d'eixe lloc va dissenyar un ambiciós pla tendent a la pacificació definitiva (lligga's sumissió) del territori del protectorat. Va obtindre alguns èxits inicials, com la pren de Xauen en octubre de 1920, pel qual el rei Alfonso XIII li concediria en 1929 el títul de comte de Xauen. Va ser nomenat senador vitalici el tres de giner de 1921.

Mapa de 1920 de la "zona espanyola en Marroc", en imàgens de González Taules, Berenguer i Silvestre.

No obstant, tota l'operació comandada per Berenguer es va vindre avall en el desastre d'Annual (1921). L'actuació mal planificada i en cert modo temerària de l'eixèrcit (tropes insuficients; armes antiquades i en mal estat; desconeiximent de la fortalea de l'enemic) va produir la derrota a mans de les harkas rifeñas, dirigides per Abd el-Krim. Processat i separat del servici per les seues responsabilitats, va ser amnistiat i rehabilitat despuix del colp d'Estat de Cosí de Rivera de setembre de 1923. En concret, durant el Directori Militar de la dictadura de Cosí de Rivera, va ser amnistiat per decret dels delictes de negligència i poc despuix també seria ascendit a tinent general. Seria ademés nomenat cap de la Casa Militar del Rei (1924).

La caiguda de la monarquia

En giner de 1930, Primer de Rivera dimitix en retirar-se-li el respal de l'eixèrcit i el rei encarrega a Berenguer la formació de govern i la normalisació de la situació política alterada per sis anys de dictadura. El 30 de giner es forma el nou govern en el que, ademés de la presidència, assumix també la cartera de Guerra. Les esperances posades en este govern, per al regrés a la normalitat constitucional, que popularment seria conegut com la «dictablanda», es desmoronan en els partidaris de la república i inclús en els grups monàrquics que varen ser marginats per la dictadura. Estos pretenen una àmplia revisió de la llegislació emanada de la mateixa aixina com la restitució en els seus càrrecs de diputats, regidors i catedràtics cessats per ella. A l'objecte de tranquilisar els ànims, Berenguer afirma que el nou govern vola pacificació del país i el regrés a la normalitat constitucional, prometent, entre atres coses, la convocatòria d'eleccions generals, a lo que s'oponen els partits tradicionals, desarbolados despuix del paréntesis dictatorial. El moviment obrer lliberat despuix d'anys de repressió incrementa les seues protestes i es produïx un increment dels desórdens públics. Els partits republicàs s'unixen per a provocar la caiguda de la monarquia i firmen en agost de 1930 el conegut com Pacte de Sant Sebastià i en decembre del mateix any un alçament militar intenta establir la República en Jaca, sent fusilats els seus dirigents, els capitans Galán i García Hernández, despuix de fracassar la intentona. A la vista de tantes dificultats, Berenguer convoca eleccions generals per al més de març de 1931, pero els representants polítics varen contestar que jamai participarien en eixos comicis, demanant l'abstenció. Ni tan sols els monàrquics com el comte de Romanones varen fer cas d'esta proposta: la gran majoria només volia que Berenguer i Alfonso XIII abandonaren els seus llocs. Aixina, Berenguer i el seu govern dimitixen en bloc el 14 de febrer de 1931, lo que provoca que Alfonso XIII busque desesperadament un substitut, rebent les negatives dels seus amics incondicionals —el duc de Maura, el comte de Romanones i el marqués d'Espígols—, els quals li varen aconsellar atres hòmens que consideraven més apropiats. Aixina, el primer consultat va ser José Sánchez Guerra, que, en principi, es va negar. Despuix ho va intentar en Melquíades Álvarez, que també es va negar. No obstant, Alfonso XIII va tindre millor sòrt en el següent intent en Sánchez Guerra, despuix d'acceptar la seua petició d'integrar a republicans i socialistes moderats, pero estos es varen negar a establir qualsevol tipo de pacte en la monarquia, i despuix d'eixe rebuig, elíder conservador va declinar definitivament l'oferta real. Per tant, finalment, despuix d'una reunió d'urgència en el Ministeri de la Guerra, Berenguer va ser substituït del càrrec de president del govern per l'almirant Aznar, que va presidir un govern de concentració monàrquica, en el qual el propi Berenguer seguia eixercint com a ministre de la Guerra. El nou govern va establir una senda gradual per a establir el regrés de la «normalitat constitucional» en Espanya: el 12 d'abril se celebrarien eleccions municipals, el 3 de maig serien les eleccions provincials i en el més de juny se celebrarien les eleccions generals a unes Corts Constituents per a redactar una nova Constitució que substituïra a la Constitució de 1876. No obstant, la monarquia no va resistir siquiera la primera prova electoral i va caure davant la victòria republicana en les principals ciutats espanyoles. S'ha dit que va ser aixina perque en elles no es podia donar el caciquisme electoral que controlava les zones rurals. És sabut que les eleccions municipals de 1931 varen conduir a la proclamació de la Segona República Espanyola el 14 d'abril de 1931, pero en això va eixercitar un paper més important la maniobra política de Miguel Maura, tal com ell mateixa ho relata en les seues memòries (Aixina va caure Alfonso XIII, 1962). Segons dit autor, els membres de lo que hores despuix seria el govern provisional del nou règim, descartaven el seu ascens al poder en breu i pensaven en les eleccions generals que devien celebrar-se mesos despuix o en unes Corts Constituents que eixirien d'aquelles. El relat de Josep Plà (Madrit. El advenimiento de la República, 1933) coincidix en eixa versió.

Últims anys

Despuix de l'instauració de la República, Berenguer va ser encarcerat per les autoritats republicanes pel seu paper durant la Dictadura. Es dona la circumstància de que Berenguer es va presentar en Madrit davant el director general de Seguritat, Carlos Blanco Pérez, que es va negar a firmar la seua orde d'entrada en la presó; va ser el fiscal de la República, Ángel Galarza, qui finalment firmara el seu ingrés en presó. Va ser l'últim pres reclós en l'Alcázar de Segòvia. Va ser processat davant el Tribunal Suprem en 1932, sent posteriorment amnistiat durant el bienio radical-cedista en 1934. Des de llavors va permanéixer apartat de la vida pública i la seua participació en el colp d'Estat militar de juliol de 1936 no va ser rellevant. Va publicar un llibre de memòries titulat De la Dictadura a la República (1946) i va morir en Madrit a conseqüència d'una trombosis en 1953.

Obres

• La guerra de Marroc. Madrit. Libr. Fernando Fe. 1918.
• Campanyes en el Rif i Yebala. Notes i Documents. Anys 1921-22 Madrit. Successors de Regino Velasco. 1923.
• Campanyes en el Rif i Yebala (2 vols) Madrit. Ed. Arés. 1948.
• De la Dictadura a la República. Madrit. Ed. Plus Ultra. 1946 (Reeditada: Tebas, 1975 ISBN 84-7273-063-8)

Bibliografia

• Anuari Militar d'Espanya (1892-1917)
• Berenguer (1923). Campanyes en el Rif i Yebela: Notes i documents del meu diari d'operacions., Madrit: Successors de R. Velasco.
• (2011) Juan March (1880-1962), Madrit: Marcial Pons. ISBN 9788492820405.

• (1985).«El procés Berenguer: Els seus efectes en Mella».Aldaba.Universitat Nacional d'Educació a Distància.Mella:(5)

97-106.ISSN 0213-7925.