Anar al contingut

Manuel García Prieto

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Manuel García Prieto (periodiste).

Manuel García Prieto (Astorga, 5 de novembre de 1859-Sant Sebastià, 8 de març de 1938) va ser un jurisconsulto i polític espanyol. President interí del Consell de Ministres per uns dies despuix del assessinat de José Canalejas, tornaria a eixercir de cap de govern en quatre ocasions: en 1917, entre 1917 i 1918, en 1918 i entre 1922 i 1923. Va encapçalar l'últim govern constitucional del regnat d'Alfonso XIII abans del colp d'Estat de Cosí de Rivera. Com a gendre d'Eugenio Montero Rius va eixercitar un paper de primer orde en la política gallega i espanyola de les dos primeres décades del sigle xx. També va ser conegut pel títul nobiliario que va ostentar de marqués d'Espígols.[1]

Biografia

Orígens i carrera política

Va nàixer en la localitat lleonesa d'Astorga el 5 de novembre de 1859.[2] Terminats els estudis de Dret, va ser fiscal municipal del Jujat de Madrit i va ingressar en el Cos Jurídic Militar, encara que va permanéixer en ell poc temps. Es va formar en el bufet de Montero Rius,[3] de qui va anar gendre. En les files del Partit Lliberal va ser elegit diputat per Astorga en 1887, i despuix de la mà del seu sogre, per Santiago de Compostela, en 1893. Va ser diputat per este districte durant vint anys fins que finalment va passar al Senat.[3]

En 1897 va ser nomenat director general de lo contenciós de l'Estat i més tarde subsecretari d'Ultramar. En 1905 va ser ministre de Governació en el govern de Montero Rius i, eixe mateix any, de Gràcia i Justícia en Segismundo Moret.[4] D'este últim ministeri dimitiria en considerar sumisa la postura de Moret en relació en l'estament militar.

Experiències ministerials

Fotografiat per Campúa junt a Léon Geoffray, embaixador francés (Món Gràfic, 11 de decembre de 1912). En novembre abdós havien subscrit el conveni pel que Espanya es avenía als térmens del Tractat de Fez.[5]

En 1906 va ocupar la cartera de Foment baix el govern del general López Domínguez i en 1910, la d'Estat baix la presidència de Canalejas.[6] En l'eixercite d'este càrrec va conseguir un èxit notable en política internacional en la firma del tractat hispà-marroquí en 1911, negociant en França sobre Marroc en 1912 i conseguint que les repúbliques hispanoamericanes tingueren representació en el Tribunal Internacional de Justícia de L'Haya. Per les seues gestions en la preparació dels tractats Tractat d'Algecires que varen permetre la creació del protectorat de Marroc va rebre del rei Alfonso XIII, el títul de marqués d'Espígols,[7] i posteriorment la Grandea d'Espanya i el càrrec de senador vitalici.[8]

En 1909 seria nomenat vocal del Consell Superior d'Emigració i del Institut de Reformes Socials, càrrecs que va eixercitar fins a 1913 i 1920 respectivament.[9]

Despuix de l'assessinat de Canalejas, en novembre de 1912, García Prieto va ocupar interinamente la presidència del Consell de Ministres.[10] No obstant, va haver de dimitir per no contar en el respal del comte de Romanones.[11] Açò va dividir al Partit Lliberal en dos faccions: García Prieto es va convertir llavors en elíder del cridat Partit Lliberal Democràtic,[11] una escissió que s'oponia a facció majoritària acaudillada per Romanones.[12]

Va ser designat president del Senat, càrrec que va eixercitar entre 1916 i 1918. Com a conseqüència de la crisis produïda per les Juntes de Defensa, en abril de 1917 va formar govern. No obstant, davant la greu situació que es va trobar, es voria obligat a dimitir en el més de juny. Al mateix temps, durant aquells mesos de greu crisis política García Prieto va mantindre un obert enfrontament en Romanones pel control del partit.[13]

Crisis del sistema

En juliol de 1917 conseguiria fer-se en eliderage del Partit Lliberal, i en novembre va presidir el primer govern de concentració de la monarquia alfonsina despuix de desencadenar-se la crisis d'octubre en el govern d'Eduardo Date. García Prieto va assumir la presidència i també la cartera d'Estat.[14]

baix l'influència de la revolució bolchevique, va haver de fer front a una forta campanya pública que demanava l'amnistia dels detinguts durant la folga revolucionària que havia tingut lloc l'estiu anterior. La política excessivament dretana que va adoptar acabaria provocant l'escissió de Santiago Alba, que des de llavors passaria a encapçalar l'Esquerra Lliberal. En març de 1918 es va produir una nova crisis de govern. En lo que Manuel Tuñón de Lara ha calificat com «encerrona», el rei Alfonso XIII es va reunir en palau en els principals líders polítics —entre ells García Prieto— i els va manifestar que, de no alcançar-se d'acort, ell deixaria la corona i abandonaria el país.[lower-alpha 1] Com a conseqüència, el conservador Antonio Maura va formar el cridat «Govern de concentració nacional», en García Prieto en la cartera de Governació.[15]

«Més val vesprada» (Tovar; Heralt de Madrit, 29 d'octubre de 1918).

Durant aquell autumne el país es va vore greument afectat per pandèmia de grip de 1918, que va acabar afectant a un elevat percentage de la població espanyola (fins a un 20 %) i deixaria una elevada mortandad.[16] El 9 de novembre d'eixe mateix any García Prieto va formar govern de nou, fins a decembre, quan el Proyecte de Mancomunidades va fer caure el gabinet. En 1919, durant el seu mandat, va presentar el proyecte de llei del Retir Obrer Obligatori. Despuix del desastre d'Annual, en decembre de 1922[17] va formar el que seria l'últim govern constitucional de la Monarquia. El conegut com a «Govern de concentració lliberal» va conseguir aünar en el seu sen les diferents faccions que per a llavors componien el Partit Lliberal: romanonistas, albistas, gassetistas, etc.[lower-alpha 2] Santiago Alba, figura promotora d'este gabinet,[18] seria també l'home fort del mateix.[19]

Alfonso XIII no es va mostrar molt simpatisant de l'accés dels lliberals al govern, per lo que la convivència entre la Corona i el gabinet va ser molt complicada.[20] La pròpia actitut del monarca i els rumors de conspiracions palatinas varen deixar a García Prieto en un estat «anodado i cada volta més aplanado».[21] Quan en setembre de 1923 el general Miguel Primer de Rivera va donar en Barcelona un colp d'Estat, el rei va rebujar les propostes del cap de govern per a castigar als rebels; molt al contrari, va cridar a Cosí de Rivera a la capital i va consentir que este formara un directori militar.[22] Allò va ser el final del gabinet García Prieto.

Últims anys

Durant la dictadura, es va mantindre apartat de la política, mantenint una tébea oposició al règim. Retornaria per a formar part de l'últim govern de la monarquia i ocupar la cartera de Gràcia i Justícia, baix la presidència de Juan Bautista Aznar-Cabanyes.[23][24] García Prieto hauria entrat en el gabinet per voluntat expressa d'Alfonso XIII.[25] A pesar de la greu crisis que travessava el règim, l'antic polític lliberal va creure que la situació es resoldria satisfactòriament per a la monarquia. Despuix de la proclamació de la Segona República es va retirar de la vida pública. Va morir en Sant Sebastià el 8 de març de 1938.

Família

Retrat de Manuel García Prieto, per Manuel Benedito (Senat d'Espanya).

Va contraure matrimoni en María Victoria Montero-Rius,[3] en la que va tindre dos filles: Avelina i María Victoria.

Vore també

Notes

  1. ↑ La artimaña va ser orquestada pel Comte de Romanones, qui, cridat pel rei, va convocar per separat en el Palau Real a Antonio Maura, Eduardo Date, García Prieto, Santiago Alba i Francisco Cambó; allí, reunits per sorpresa, el rei va donar un últimátum als líders polítics.[15]
  2. ↑ El govern també incorporaria a atres figures en ascens dins del Partit Lliberal, com Niceto Alcalà-Zamora o Joaquín Chapaprieta.[18]

Referències

  1. ↑ Tuñón de Lara, 2000, p. 79.
  2. ↑ Martínez Martínez, 2004, p. 30.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Varela Ortega, 2001, p. 362.
  4. ↑ Urquijo i Goitia, 2008, pp. 91-92.
  5. ↑ Morals Lezcano, 1996, pp. 85-86.
  6. ↑ Urquijo i Goitia, 2008, pp. 93, 95-96.
  7. ↑ Romero Salvadó, 2002, p. 86.
  8. ↑ «GARCÍA PRIETO, MANUEL. MARQUÉS D'ESPÍGOLS».
  9. ↑ Domínguez Nafría, 2018, p. 237.
  10. ↑ Urquijo i Goitia, 2008, p. 96.
  11. ↑ 11,0 11,1 Pascual, 1999, p. 113.
  12. ↑ Moreno Luzón, 2003a, p. 365.
  13. ↑ Tuñón de Lara, 2000, p. 60.
  14. ↑ Tuñón de Lara, 2000, pp. 78-79.
  15. ↑ 15,0 15,1 Tuñón de Lara, 2000, p. 82.
  16. ↑ Tuñón de Lara, 2000, p. 85.
  17. ↑ Urquijo i Goitia, 2008, p. 106.
  18. ↑ 18,0 18,1 Álvarez Rei, 2006, p. 22.
  19. ↑ Romero Salvadó, 2013, p. 34.
  20. ↑ Moreno Luzón, 2003, pp. 182-183.
  21. ↑ Moreno Luzón, 2003, p. 183.
  22. ↑ Moreno Luzón, 2003, p. 184.
  23. ↑ Urquijo i Goitia, 2008, p. 115.
  24. ↑ Tuñón de Lara, 2000, pp. 265-266.
  25. ↑ Tuñón de Lara, 2000, p. 265.

Bibliografia

  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFÁlvarez Rei2006">Álvarez Rei (2006). Baix el fur militar: la dictadura de Cosí de Rivera en els seus documents (1923-1930), Universitat de Sevilla.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDomínguez Nafría2018">Domínguez Nafría, Juan Carlos (2018). Els juristes en el poder. Presidents de la Real Acadèmia de Jurisprudència i Llegislació: 1836-1936, Madrit: Dykinson.
  • (2004).«Manuel García Prieto: un astorgano en el cim polític».Argutorio.Associació Cultural "Mont Irago".Astorga:6(13)
29-32.ISSN 1575-801X.
  • (1996).Història Contemporànea.Universitat del País Vasc.Bilbao:ISSN 1130-2402.Consultat el 21 de giner de 2017.
  • (2003a).«Els polítics lliberals i la crisis delliberalisme (1917-1923)».Les caraces de la llibertat. Elliberalisme espanyol, 1808-1950.Marcial Pons Història.Madrit:
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMoreno Luzón2003b">Moreno Luzón (2003b). Javier Moreno Luzón (ed.). Alfonso XIII. Un polític en el tro, Madrit: Marcial Pons. ISBN 84-95379-59-7.
  • (1999).«El compromís intelectual del polític».Edicions de la Torre.Madrit:
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRomero Salvadó2002">Romero Salvadó, Francisco J. (2002). Spain 1914-1918: Between War and Revolution, Londres i Nova York: Routledge. ISBN 0-415-21293-6.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRomero Salvadó2013">Romero Salvadó (2013). Historical Dictionary of the Spanish Civil War, Scarecrow Press. ISBN 978-0-8108-8009-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFTuñón de Lara2000">Tuñón de Lara (2000). L'Espanya del sigle XX., Madrit: Akal. ISBN 84-460-1105-0.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFUrquijo i Goitia2008">Urquijo i Goitia, José Ramón de (2008). Governs i ministres espanyols en l'edat contemporànea, 2.ª edició, Consell Superior d'Investigacions Científiques. ISBN 978-84-00-08737-1.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVarela Ortega2001">Varela Ortega, José (2001). El poder de l'influència: geografia del caciquisme en Espanya (1875-1923), Marcial Pons Història.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Manuel_García_Prieto&oldid=1337356»