Segismundo Moret

Segismundo Moret

Segismundo Moret i Prendergast (Càdis, 2 de juny de 1838-Madrit, 28 de giner de 1913) va ser un hacendista, lliterat i polític espanyol. Durant el regnat d'Amadeo I va ser ministre d'Ultramar i ministre de Facenda; durant el regnat d'Alfonso XII, ministre de la Governació; durant la regència de María Cristina d'Habsburgo, ministre d'Estat, ministre de Foment, novament ministre de Governació i ministre d'Ultramar; i finalment, durant el regnat d'Alfonso XIII, ministre de Governació, president del Consell de Ministres i president del Congrés dels Diputats.

Biografia

Orígens

Naixcut en Càdis, va estudiar Dret en l'Universitat Central de Madrit, a on en 1858 va obtindre la càtedra d'Institucions de Facenda. El seu orige gadità i les seues relacions familiars i de negocis en Gran Bretanya li predestinaban a ser, com va ser, un actiu defensor del librecambisme. En 1863 va ser elegit diputat independent per Almadén, província de Ciutat Real, escan al que pronte renunciaria. Va ser reelegit, per Ciutat Real en esta ocasió, en 1868 despuix del triumfo de la Revolució de 1868 i va colaborar en la redacció de la Constitució espanyola de 1869. També, va ser ponent en les conferències dominicals sobre l'educació de la dòna (Universitat de Madrit), en la conferència Influencia de la mare sobre la vocacion i profesion dels fills (Madrit, 1869). Era casat en Concepció de Remisa i Rafo, filla de Gaspar de Remisa Miarons (1784-1847), I marqués de Remisa i vescomte de Casa Sans i de Marianna Teresa Rafo de Tolosa (1802 1822).

Abolició de l'esclavitut

Va ser ministre d'Ultramar en el gabinet presidit pel general Prim (1870). Durant la seua gestió es va abolir l'esclavitut en Puerto Rico, que va quedar llimitada a la llibertat de panches, coneguda com Llei Moret, de 4 de juliol de 1870 i va promoure un text constitucional per a Puerto Rico. Va passar despuix a ser ministre de Facenda en el primer Govern del regnat d'Amadeo I (1871), pero va tindre que dimitir al poc temps a causa de certes irregularitats en dos concessions de tabac.

Embaixador i ministre lliberal

Nomenat embaixador en Londres en 1871, va fixar allí la seua residència despuix de la seua dimissió com a embaixador, per a dirigir un negoci bancari. En 1875, despuix de la restauració borbònica, va retornar a Espanya i va fundar el Partit Democràtic-Monàrquic, que en 1882 es va fusionar en Esquerra Dinàstica i va acabar dins del Partit Lliberal de Sagasta. Va ser nomenat en 1883 ministre de la Governació baix el govern lliberal de José Posada Herrera. Des de 1885 va formar part del Partit Lliberal, en el que va colaborar en Sagasta com ministre d'Estat (1885-1888), Governació (1888, 1901 i 1902), Fomente (1892), Estat (1892 i 1894) i Ultramar (1897-1898). La seua gestió com a ministre va ser molt rebatuda per l'industrial vasc Víctor Chávarri, qui entenia que la gestió de Moret i el tractat en Alemània perjudicaven els interessos de l'indústria pesada espanyola, conseguint derribar-ho del ministeri.

Consell de ministres de Sagasta en 1902, en Moret, a l'esquerra com a ministre de Governació; fotografia de Franzen.

A la mort de Sagasta, va participar en les lluites per la direcció del partit, en dura pugna en Montero Rius, pero la seua falta de resolució i els pocs escrúpuls que en ocasions havia demostrat, li varen tancar el camí. En 1897, sent ministre d'Ultramar, va decretar l'autonomia de Cuba i Puerto Rico, en un va intent d'impedir la rebelió en eixos territoris ultramarinos. Prop de 1902 va colaborar en la creació del Institut de Reformes Socials, embrió del futur Ministeri de Treball.

President

Despuix de la dimissió de Montero Rius per la seua intenció de sancionar als militars implicats en els fets del diari ¡Cu-Cut!, va ocupar la presidència del Govern (1905-1906). Durant este mandat, va recolzar als militars i va fer aprovar la Llei de Jurisdiccions, que va posar les ofenses a l'Eixèrcit i els símbols i unitat d'Espanya baix jurisdicció militar, en lo que va conjugar en contra seua a tots els sectors polítics catalans. Una de les seues armes per a lluitar contra ells va ser el respal que va concedir baix mà a Alejandro Lerroux, qui en el seu radicalisme demagògic podia apartar del catalanisme a les masses obreres barceloneses. L'atentat de Mateo Morral contra Alfonso XIII, maig de 1906, li va forçar a dimitir en juliol de 1906, despuix d'una gestió en que no havia guanyat cap prestigi, quedant sense majoria suficient en les Talles, encara que va tornar a eixercitar breument tal càrrec del 30 de novembre al 4 de decembre del mateix any, provocant la "crisis del paperet" (novembre), pero el Congrés li va fer objecte d'un vot de censura, i el nou govern de Moret va haver de presentar la dimissió a les 48 hores d'haver-se format.

Caiguda i president del Congrés

Monument a Segismundo Moret en el seu Càdis natal

Monument a Segismundo Moret en Saragossa

Despuix dels dramàtics successos de la Semana Tràgica en 1909, de nou va alcançar la jefatura del govern succeint a Antonio Maura, a l'hora que eixercitava la cartera de Governació, pero novament va haver de dimitir en febrer de l'any següent al no conseguir la dissolució de les Corts per a obtindre una majoria que respalara el seu proyecte, sent substituït per Canalejas i derribat pels seus companyers de partit, que li varen vetar i li varen obligar a retirar-se de la política activa. En 1912, quan Canalejas va ser assessinat, el govern del comte de Romanones ho va elegir com a president del Congrés dels Diputats, càrrec que va eixercitar fins a la seua mort. Va ser nomenat fill adoptiu de Càceres en 1881 i fill predilecte de Càdis en 1907.

Vore també

• Anex:Primer Govern de Segismundo Moret (1905-1906)

• Anex:Segon Govern de Segismundo Moret (1906)
• Anex:Tercer Govern de Segismundo Moret (1909-1910)

Bibliografia

• ^{[enllaç trencat]}
• (2003) [1], Universitat de Sevilla. ISBN 8477868425.