Conquista musulmana de Síria i Palestina
La conquista musulmana de Síria (àrap: الفتح الإسلامي لبلاد الشام) va tindre lloc en la primera mitat de el VII,[1] i fa referència a la regió coneguda com País de Sham, l'Alce mediterràneu o la Gran Síria. Les forces àrap musulmanes ya s'havien acostat a les fronteres del sur abans inclús de la mort del profeta islàmic Mahoma en el 632, resultant en la batalla de Mu'tah en el 629, pero la verdadera invasió va començar en el 634 baix els seus successors, els califas Rashidun Abu Bakr i Úmar ibn al-Jattab, en Jálid ibn al-Walid com el seu líder militar més prominent.[1]
La conquista musulmana de Síria va ser ràpida ya que la població cristiana de la regió practicava en la seua majoria un cristianisme monofisita, corrent combatuda pel Imperi Romà d'Orient i el Patriarcat de Constantinopla. Açò va produir molta opressió en la població de Síria, sobretot en l'aramea, helena i àrap. En Palestina, la minoria judeua també va recolzar als invasores musulmans per considerar-los més tolerants en la seua religió que els bizantino cristians.[2] Per una atra part, la situació de ruïna en la que havia quedat la regió despuix de la conquista pels perses sasánidas i el seu reconquista per part d'Heraclio havien provocat una pujada d'imposts que oprimien al poble, que va vore els àraps musulmans com libertadores.
Síria Palestina
[editar | editar còdic]
La zona de Síria i el Llevant mediterràneu havien estat en mans romanes durant sèt sigles quan les primeres forces musulmanes varen aplegar a la zona, i havien segut invadides per tropes perses del Imperi Sasánida en repetides ocasions durant els sigles III, VI i VII, aixina com assaltades pels aliats àraps dels sasánidas, els lájmidas. Durant el domini romà, despuix de la pren de Jerusalem en l'any 70, tota la regió (Judea, Samaria i Galilea) va ser oficialment renombrada com ___protected_title_0___ i subdividida en les Diòcesis I i II.[3] Els romans també renombraron una zona que cobrix el Néguev, el Sinaí i la costa occidental de la Península aràbiga com ___protected_title_1___, ocasionalment coneguda com ___protected_title_2___[3] Part d'esta zona estava governada per l'estat àrap vassall dels gasánidas.[4] Durant l'última de les Guerres Romà-Sasánidas, que va donar començ en l'any 603, l'emperador persa Cosroes II va conseguir ocupar Síria, Palestina i Egipte durant més d'una década abans de vore's obligat a firmar la pau en l'any 628 com a resultat de la Batalla de Nínive.[5] Aixina que, poc abans de la conquista musulmana, els romans (que per aquella época ya havien passat a cridar-se bizantins) estaven encara reconstruint les seues estructures de poder en la zona, que en determinats llocs havien estat absents durant casi dos décades.[5] Des d'un punt de vista polític, la regió de Síria Palestina constava de dos províncies: la pròpia Síria, que s'estenia des d'Antioquía i Alep en el nort fins a la part més septentrional del Mar Morta, i la província de Palestina, que quedava cap a l'oest i el sur de la pròpia Mar Morta. Síria era una terra eminentment siriaca i helenizada en certa presència judeua i una població parcialment àrap, especialment en les zones orientals i meridionals. Els siriacos cristians, judeus i àraps havien estat allí des de temps previs a la conquista romana i alguns havien abraçat el cristianisme des de que Constantino el Gran ho llegalisara en el IV i traslladara la capital des d'Itàlia fins a Bizancio (renombrada com Constantinopla).
La presència d'àraps en Síria no havia tingut majors conseqüències per al domini bizantí de la província fins a l'emigració de la poderosa tribu dels gasánidas des de Yemen, els qui des de llavors varen governar un regne semiautónomo baix el paraigües bizantí. La dinastia gasánida es va convertir en una de les dinasties principescas respectades en l'Imperi, en el rei gasánida governant sobre els àraps de les terres de l'actual Jordània i del sur de Síria des de la seua capital en Bosra. L'últim rei gasánida va ser Jabla bin al Aiham, que governava en la zona en el moment en el que les conquistes musulmanes varen començar.
L'emperador bizantí Heraclio recapturó Síria de mans dels perses i va establir nous sistemes defensius des de Gaza fins a l'extrem sur de la Mar Morta. Estes defenses solament estaven concebudes per a protegir les llínees de comunicació de l'atac esporàdic de bandits, i la gran majoria de les defenses bizantines es varen concentrar en la zona nort de Síria per a fer front als enemics tradicionals de l'Imperi Bizantí: els perses sasánidas. Per lo tant, esta disposició defensiva va permetre als musulmans penetrar en territori bizantí fins a la pròpia Gaza abans de trobar-se un eixèrcit regular que se'ls oponguera.
El VII va ser una época de ràpits canvis militars en l'Imperi Bizantí. Si be és cert que l'Imperi no estava a la vora del colapse quan es va enfrontar a la nova amenaça aplegada des d'Aràbia, el desgast sofrit en la recent guerra romà-sasánida va fer que fracassara per complet a el hora de fer front a este nou desafiu.[6]
Ascens del Califato
[editar | editar còdic]Mahoma va morir en l'any 632 i Abu Bakr va ser nomenat califa i successor polític del profeta en Medina. Poc despuix de prendre el poder, vàries tribus àraps es varen rebelar contra ell en les conegudes com Guerres Ridda o Guerres de Apostasía. La Campanya de l'Apostasía va començar i va terminar en el decimoprimer any de la Hègira, en lo que el decimosegundo any va donar inici el 18 de març de 633 en una Aràbia unida baix l'autoritat central del califa en Medina.
És difícil saber si Abu Bakr pretenia llançar una conquista total del Imperi Bizantí, encara que lo cert és que va posar en marcha un procés històric que en unes poques décades donaria lloc a un dels majors imperis de l'història. Tot va escomençar en un enfrontament de les forces musulmanes baix el mando del general Jálid ibn al-Walid contra l'Imperi Persa.
Vore també
[editar | editar còdic]- Expansió musulmana
- Guerres árabo-bizantino
- Història de Síria
- Història de Jordània
- Història de l'antic Alce
- Província romana de Judea
- Província romana de Síria
- Conquista musulmana de Pèrsia
- Conquista musulmana de la península ibèrica
- Conquista musulmana del Magreb
- Conquista musulmana de Sicília
- Gasánidas
- Imperi Bizantí
- Imperi Sasánida
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 "Syria." Encyclopædia Britannica. 2006. Encyclopædia Britannica Online. 20 d'octubre de 2006 Syria -- Britannica Online Encyclopedia
- ↑ Sand, Shlomo (2010). Comment li peuple juif fut vaig inventar (en fr), Pariu: Flammarion, pp. 345-348. ISBN 978-2-08-122882-5.
- ↑ 3,0 3,1 Kaegi, Walter E. (1992). Byzantium and the Early Islamic Conquests (en anglés), Cambridge University Press.
- ↑ "Ghassan." Encyclopædia Britannica. 2006. Encyclopædia Britannica Online. 18 d'octubre de 2006 Ghassan (antic regne, Aràbia) -- Britannica Online Encyclopedia
- ↑ 5,0 5,1 "Iran." Encyclopædia Britannica. 2006. Encyclopædia Britannica Online. 20 d'octubre de 2006 Iran -- Britannica Online Encyclopedia
- ↑ Nicolle, David (1994). Yarmuk AD 636: La conquista musulmana de Síria. Osprey Publishing.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Muslim conquest of the Levant» de Wikipedia en inglés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Charles, R. H. The Chronicle of John, Bishop of Nikiu: traduït a partir de Ethiopic Text de Zotenberg, 1916. Reeditat en 2007. Evolution Publishing, ISBN 978-1-889758-87-9. The Christian Roman Empire séries
- The Islamic World to 1600, University of Calgary. The Islamic World to 1600: Tutorial Outline
- Edward Gibbon, History of the Decline and Fall of the Roman Empire Capítul 51
- Bishop John Nikiou The Chronicle of John, Bishop of Nikiu Capítuls CXVI-CXXI