Anar al contingut

Lájmidas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Lájmidas

Els lájmidas o lajmíes (àrap اللخميون al-Laḫmiyyūn), menys comunament cridats també munadhíridas (Plantilla:Rtl-lang al-Munādhira, «els Munadhir»), va ser una dinastia d'àraps cristians que va viure en la Mesopotamia meridional (actual Iraq meridional) des del 266 i que va tindre per capital a la ciutat d'al-Ḥīra, celebérrima en el seu temps pels palaus (com el de Jawarnaq), termes, jardins i els seus palmeres. Els poetes varen descriure a a el-Hīra com un Paraís terrenal i un poeta àrap va comentar el seu agradable clima i la seua bellea dient: «un dia en al-Hīra és millor que un any de curació». Les ruïnes del-Hīra es troben a 3,5 km a sur de Kufa, sobre la vora dreta del riu Éufrates.[1]

Història

[editar | editar còdic]
Manuscrit i ilustració de el XV descrivint la construcció d'Al-Hornaq castell en Al-Hira, ciutat capital dels lájmidas.
El Propenc Oriente en 565, mostrant l'estat (regne) lájmida i els seus veïns (clicar sobre l'image per a vore en detalle).

El regne lájmida va ser dirigit per la tribu dels Banū Lajm (Fills de Lajm). El fundador de la dinastia va ser ʿAmr el fill de la qual Imru' al-Qays (que no deu confondre's en el poeta Imru' al-Qays que va viure en el VI) es va convertir al cristianisme. Després, gradualment, pràcticament la totalitat de la població del regne es cristianizó. Imru' al-Qays va tindre un somi en que constituïa un regne àrap; despuix d'este somi es va apoderar de vàries ciutats d'Aràbia i va derrotar al rei (tubbā') d'Himyar (actual Yemen) Shimrir al-Aʿsha. Despuix d'esta victòria va formar després un gran eixèrcit i va desenrollar un poder naval consistent en una flota que operava en les poblacions de la costa de Bahráin. Des d'esta posició va atacar les ciutats de Pèrsia (que llavors es trobava immersa en una guerra civil per disputes successòries) aplegant a fer incursions fins al lloc natal dels reis sasánidas, la província de Pars (Fārs).

En el 325, els perses, al mando de Sapor II, es varen empenyorar en una campanya militar contra els àraps. Quan Imru' al-Qays va saber que un poderós eixèrcit persa de 60 000 guerrers s'aproximava al seu regne va demanar ajuda al Imperi romà. Constantino I va prometre ajudar-li pero no va poder proporcionar-li els recobres que necessitava. Els perses varen alvançar cap a al-Ḥīra i despuix d'una série de batalles infortunadas prop de la capital vàries ciutats es varen rendir. Sapor II, despuix d'exterminar a l'eixèrcit dels lájmidas i conquistar la capital d'estos, va ordenar exterminar a la població en un acte de venjança per les incursions que havia sofrit el Pars. Sapor II va actuar encara més violentament de lo normal per a la seua época per a fer demostració del seu poder davant els regnes àraps i la pròpia noblea persa. El renom que els àraps varen donar a Sapor II va ser Dhū l-Aktaf, que significa Aquell que trenca les esquenes, ya que este hauria segut un dels suplicis aplicats a alguns dels seus presoners.

Després Sapor va posar en el tro del regne lájmida a Aws ibn Qallam i ho va transformar en un estat tapó entre el territori metropolità de l'Imperi persa i el dels territoris àraps de la península aràbiga.


Imru' al-Qays va fugir a Baréin i després a Síria, mantenint el somi de crear un estat àrap unificat, invocant l'ajuda promesa que li fera Constant I, pero esta no es va concretar mai i en eixa esperança es va mantindre fins a la seua mort. En ell va terminar el seu somi unificador que després es va materialisar en part en l'arribada de l'islam. Quan va morir va ser sepultat en al-Namāra, lloc del desert de Síria. El seu inscripció funerària està entre els primers eixemples de paleo-àrap i es troba escrita en caràcters extremadament difícils d'entendre; en tal inscripció Imru' al-Qays es proclamava "Rei de tots els àraps" i declarava haver conduït en èxit campanyes militars en tot el nort i centre de la península aràbiga fins als confines en els oasis sudarábigos del Nayrān. Dos anys despuix de la seua mort, és dir en el 330, una rebelió va esclatar contra Aws ibn Qallām qui va ser mort per ʿAmr, fill de Imru' al-Qays.

Els principals rivals dels lájmidas varen ser els gasánidas, també àraps cristians encara que monofisitas, mentres que els lájmidas eren difisitas. Per una atra part els gasánidas es varen transformar en vassalls dels bizantino mentres que els lájmidas varen ser despuix de la seua derrota davant els perses vassalls dels sasánidas.

En 602 l'últim rei lájmida, al-Nuʿmān III, va ser condenat a mort pel shāhanshāh o emperador sasánida Cosroes II per una falsa sospita de traïció i el regne lájmida va ser anexionado a l'Imperi persa. Açò va facilitar no poc l'expansió del islam, en trobar en el territori i població que varen ser lájmidas convertida en satrapía una actitut hostil als perses i favorable als musulmans. Per a llavors la ciutat del-Ḥīra es trobava casi abandonada i els seus restants varen ser reciclats pels musulmans per a erigir el campament fortificado (la meuaṣr) de la veïna Kufa.

Events relacionats al regne lájmida i a la seua capital

[editar | editar còdic]

Reis lájmidas

[editar | editar còdic]
# Sobirà Va regnar
1 'Amr I ibn Adi 268–295
2 Imru' al-Qays I ibn 'Amr 295–328
3 'Amr II ibn Imru' al-Qays 328–363
4 Aws ibn Qallam (no dinàstic) 363–368
5 Imru' al-Qays II ibn 'Amr 368–390
6 al-Nu'man I ibn Imru' al-Qays 390–418
7 al-Mundhir I ibn al-Nu'man 418–462
8 al-Aswad ibn al-Mundhir 462–490
9 al-Mundhir II ibn al-Mundhir 490–497
10 al-Nu'man II ibn al-Aswad 497–503
11 Abu Ya'fur ibn Alqama (no dinàstic, incert) 503–505
12 al-Mundhir III ibn al-Nu'man 503/5–554
13 'Amr III ibn al-Mundhir 554–569
14 Qabus ibn al-Mundhir 569–573
15 Suhrab (Governador persa) 573–574
16 al-Mundhir IV ibn al-Mundhir 574–580
17 al-Nu'man III ibn al-Mundhir 580–602
18 Iyas ibn Qabisah al-Ta'i (no dinàstic) en Nakhiragan (Governador persa) 602–617/618
19 Azadbeh (Governador persa) al que va seguir la Conquista islàmica de Pèrsia 617/618–633

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Esat Ayyıldız, “Lahmîlerin Arap Edebiyatına Etkisi”, 2nd International Archeology, Art, History and Cultural Heritage Congress, ed. Kenan Beşaltı (Şanlıurfa: Iksad Yayınevi, 2022), 38-44.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Esat Ayyıldız, “Lahmîlerin Arap Edebiyatına Etkisi”, 2nd International Archeology, Art, History and Cultural Heritage Congress, ed. Kenan Beşaltı (Şanlıurfa: Iksad Yayınevi, 2022), 38-44.
  • Ibn Khaldūn, Kitāb al-ta'rīkh (El llibre de l'història), Beirut, Mu'assasa al-Aˁlamī li-l-maṭbūˁāt 7 voll, s.d.
  • Ibn al-Athīr, al-Kāmil fī l-ta'rīkh (La perfecció en el història), Beirut, Dār Ṣādir, 1982, 13 voll.
  • Ibn Hishām (Abū Muḥammad ˁAbd al-Malik), al-Sīrat al-Nabawiyya (La vida del Profeta), Muṣṭafà al-Saqqā, Ibrāhīm al-Abyārī i ˁAbd al-Ḥafīẕ Šiblī (edd.), El Caire, Muṣṭafà al-Bābī l-Ḥalabī, 2 voll., 1955, II ed. (trad. anglesa The Life of Muhammad -La vida de Mahoma-, a càrrec de A. Guillaume, Oxford University Press, 1955).
  • Theodor Nöldeke, Geschichte der Perser und Araber zur Zeit der Sasaniden (Història dels perses i àraps en temps dels sasánidas), Leiden, 1879.
  • G. Rothstein, Die Dynastie der Laḫmedixen in al-Ḥîra (La dinastia dels lájmidas en al-Hīra, Berlín), 1899.
  • F. Altheim - R. Stiehl, Die Araber in der Alten Welt (Els àraps i el món antic), Berlín, 1964-1968.
  • M. J. Kister, al-Ḥīra. Some notes on its relations with Aràbia (al-Hīra. Algunes notes sobre les seues relacions en Aràbia), en: Arabica, XV/2 (1968), pp. 143-169.

Vore també

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Lájmidas&oldid=867057»