Història de Síria

La història de Síria comprén els acontenyiments que han tingut lloc en este país des de la prehistòria fins a l'actualitat, marcats per la situació geogràfica.

La regió de Síria va ser el centre d'una civilisació semita de gran importància entorn a les ciutats d'Ebla i Ugarit. Allí va tindre lloc el descobriment del bronze.

L'història de Síria comprén acontenyiments ocorreguts en el territori de l'actual República Àrap Síria i acontenyiments ocorreguts en la regió de Síria. A lo llarc de l'antiguetat, el territori de l'actual República Àrap Síria va ser ocupat i governat per varis imperis, entre ells els sumerio, mitannios, assiris, babilonios, egipcíacs, hititas, cananeos, fenicios, arameos, amorreos, perses, grecs i romans. Es considera que Síria va sorgir com a país independent per primera volta el 24 d'octubre de 1945, despuix de la firma de la Carta de les Nacions Unides per part del govern siri, posant fi de forma efectiva al mandat de França per part de la Societat de Nacions de «prestar assessorament i assistència administrativa a la població» de Síria, que va entrar en vigor en abril de 1946.

No obstant, el 21 de febrer de 1958, Síria es va fusionar en Egipte per a crear la República Àrap Unida despuix de la ratificació plebiscitaria de la fusió per les nacions d'abdós països, pero es va separar d'ella en 1961, recuperant aixina la seua plena independència. Des de 1963 fins al 2024, la República Àrap Síria hi havia estat governada pel Partit Baaz, dirigit per la família Assad en exclusiva des de 1970. En l'actualitat, Síria es troba en una guerra civil des del 2011, des de 2025 el govern nacional està liderat per Ahmed al-Charaa.

Durant els anys 1950 i 1960 es varen succeir varis colps d'Estat i les relacions exteriors estaven marcades per l'oposició a l'estat d'Israel.

Història antiga

Els restants més antics trobats en Síria daten de l'era del Paleolític (800 000 a. C.) El 23 d'agost de 1993, un equip d'excavació conjunt de Japó i Síria va descobrir restants humans paleolítics fosilizados en la cova Dederiyeh, a 400 km al nort de Damasc. Els ossos trobats en esta cova massiva eren els de un chiquet neandertal, que s'estima que tenia uns dos anys, que va viure en l'era del Paleolític mig (200 000-40 000 anys arrere). Encara que ya s'havien descobert anteriorment molts ossos d'neandertal, esta era la primera volta que es trobava l'esquelet d'un chiquet casi complet en el seu estat original.

Civilisació ebla

Artícul principal → Ebla.

Els arqueòlecs han demostrat que la civilisació en Síria era una de les més grans antigues sobre la Terra. Al voltant de la ciutat excavada de Ebla en el nort de Síria, descoberta en 1975, un gran imperi semita es va disseminar des del mar Rojo nort fins a Turquia i a l'est fins a Mesopotamia des del 2500 fins al 2400 a. C. Ebla sembla haver segut fundada al voltant del 3000 a. C. i va construir gradualment el seu imperi a través del comerç en les ciutats de Sumerio i Akkad, aixina com també en pobles al noroest. La ciutat de Ebla durant eixe temps tenia una població estimada en 260 000. Els erudits creuen que la llengua de Ebla estava entre les llengües escrites més antigues. La civilisació ebla va ser provablement conquistada per Sargón de Acad al voltant de l'any 2260 a. C.; la ciutat va ser restaurada com la nació dels amoritas uns sigles despuix i va florir a principis del segon mileni a. C. fins que va ser conquistada pels hititas.

Antiguetat

Durant el segon mileni a. C., Síria va estar ocupada successivament per cananeos, fenicios, i arameos com a part de les #desorganisació generals associades en els pobles de la mar. Els hebreus finalment es varen establir al sur de Damasc, en la regió coneguda com Canaán; els fenicios es varen establir a lo llarc de la costa d'estes àrees, aixina com també en l'oest, en la zona (Líban) ya coneguda per les seues cedres.

En el XI Al començament del primer mileni abans de Crist, els arameos varen formar varis regnes, abandonant el seu estil de vida nómada i varen formar estats federats tribals. Un d'estos regnes era Aram-Damasc, centrada en la seua capital, Damasc. La ciutat guanyaria preeminència en el sur de Síria des de l'any 965 a. C. quan es va establir el regne independent de Aram-Damasc. Este nou estat es va expandir al sur i va impedir que el Regne d'Israel s'estenguera cap al nort, pero els dos regnes pronte es varen enfrontar ya que abdós varen tractar de dominar la regió i d'obtindre l'hegemonia comercial en l'est. En 853 a. C., el rei Ben-Hadad I de Damasc va conformar una coalició llevantina, que incloïa forces del regne Aram-Hamat i tropes suministrades pel rei Acab d'Israel, conseguint véncer en la batalla de Qarqar a l'eixèrcit d'Asiria.

En el VIII Damasc va ser derrotada i pràcticament engolguda pels assiris i va entrar en una era de tenebres. Els egipcíacs, assiris, babilonios i hititas varen ocupar successivament l'estratègic sol de Síria durant este periodo, mentres fora una terra de pas entre els seus imperis.

Els perses varen prendre el control de Síria com a part del seu control general del suroest d'Àsia. Este control es va transferir als grecs despuix de les conquistes d'Alejandro Magne. Despuix de la seua mort l'hegemonia de Síria va passar a la Dinastia Antigónida , i subsecuentemente als seléucidas i posteriorment els romans. Seleuco I Nicátor va fundar a finals de el IV a Antioquía, com a capital del seu imperi en Síria. En l'any 83 a. C., va caure va baixar el rei d'Armènia, Tigranes el Gran. Els armenis la varen governar durant tretze anys, fins que finalment el país va ser inclós en la província romana de Síria, en l'any 64 a. C.

Época romana

Artícul principal → Síria (província romana).

El general romà Pompeyo el Gran va capturar Antioquía en el 64 a. C., convertint a Síria en una província Romana i va posar fi al domini armeni, establint la ciutat de Antioquía com la seua capital.

Síria va ser una província romana des del 64 a. C. fins a 636.

En el periodo de govern romà, la gran ciutat d'Antioquía, (cridada la «Atenes de l'est» era la capital provincial. Era una de les més grans ciutats del món antic, en una població estimada de 500.000 habitants, sent un boyante centre de comerç i indústria. En ser una de les ciutats més riques i populoses de les províncies del Imperi romà, s'ha estimat que la població de la Síria romana al començament de l'Imperi, solament va ser sobrepassada a mitats de el XX, en un cens de 8 millons o més, incloent a Palestina i al territori del riu Jordán, exclosa la part oriental de l'actual regió dellà el Éufrates.

En l'época romana, Síria va ser el breçol d'Heliogábalo, un emperador romà de la dinastia Severa que va regnar des de 218 fins a 222. La seua família tenia drets hereditaris sobre el sacerdoci del deu del sol El-Gabal, de qui Heliogábalo era el sum sacerdot en Emesa (actual Homs), en siri.

Paleocristianismo

Síria va ser important en la història del cristianisme: Pablo de Tarso es va convertir a esta religió en la carretera a Damasc i va emergir com una significante figura del primer núcleu de l'Iglésia cristiana de Antioquía, primera ciutat no judeua que es va convertir al cristianisme. Ciutat a la que peregrinó a sovint en les seues viages misionales.

Época islàmica

En el VII, Síria va ser conquistada pels àraps, i la cultura actual data d'aquella conquista musulmana. En 634-640, Síria va ser conquistada pels àraps musulmans en la forma del eixèrcit Rashidun liderat per Jálid ibn al-Walid, #lo que va resultar que la regió es convertira en part de l'imperi eilámico, el Califato ortodox. A mitan de el VII, la dinastia omeya, llavors governants de l'imperi, va colocar la capital de l'imperi en Damasc. Síria va quedar dividida en quatre districtes: Damasc, Homs, Palestina i Jordània. L'imperi islàmic es va expandir ràpidament i en el seu apogeu es va estendre des d'Espanya fins a l'Índia i parts d'Àsia Central; aixina Síria va prosperar econòmicament, sent el centre de l'imperi. Els primers governants omeyas, com Abd al-Málik i Walid I, varen construir varis palaus i mesquites esplèndits en tota Síria, particularment en Damasc, Alep i Homs.

Seccions de la llínea costera de Síria varen ser preses per senyors francs durant les Creuades en el XII. En el XIII, varen aplegar els primers mongoles, destruint ciutats i canals de irrigación. A finals de el XV, el descobriment d'una ruta marítima des d'Europa fins al Lluntà Orient va terminar en la necessitat d'una ruta comercial a través de Síria. Destruïda pels mongoles, Síria va ser part del Imperi otomà des de el XVI fins a el XX, i es va trobar aixina mateixa enormement apartada i ignorada pels assunts mundials.

Época otomana

AP

El sultà otomà Selim I va conquistar la major part de Síria en 1516 despuix de derrotar als mamelucos en la batalla de Marj Dabiq, prop d'Alep. Síria va ser part del Imperi otomà des de 1516 fins a 1918, encara que en dos breus captures per part dels safávidas iranís, especialment baixe el Shah Ismaíl I i el Shah Abás el Gran. El domini otomà no era una càrrega per als siris perque els turcs, com a musulmans, respectaven l'àrap com a llengua del Corán i acceptaven el principi de defensors de la fe. Damasc es va convertir en el principal punt d'enllaç de la #Meca i, com a tal, va adquirir un caràcter sagrat per als musulmans, per la Baraka (bendició)baraka (força espiritual o bendició) dels innumerables peregrins que passaven per allí en el hadj, el pelegrinage a la #Meca.

Sigles XX i XXI

En 1919, es va establir el Regne Àrap de Síria depenent de curta duració baixe el govern d'Emir Faisal I de la dinastia Hachemita, qui més vesprada es va convertir en el rei d'Iraq. En març de 1920, el Congrés Nacional Siri va proclamar a Faisal rei de Síria en els seus llímits naturals: des de les montanyes Tauro en Turquia fins al desert del Sinaí en Egipte. No obstant, el seu govern va durar solament uns mesos, terminant despuix d'un enfrontament entre les seues forces àraps síries i les forces franceses en la batalla de Maysalun. Les tropes franceses varen prendre el control de Síria i varen obligar a Faisal a fugir.

Despuix de la Primera Guerra Mundial, l'Imperi otomà es va dissoldre, i en 1922, en la Conferència de Sant Rem, la Lliga de les Nacions va repartir el domini de l'antiga Síria entre dos països: el Regne Unit va rebre Transjordania i Palestina, i França va rebre a les que es convertirien en les actuals Síria i Líban.

Vore també: Mandat francés de Síria

Inestabilitat i creiximent: des de l'independència fins a 1970

Encara que el ràpit desenroll econòmic va seguir a la declaració d'independència, la política síria des de l'independència fins als últims anys de la década del 60 va estar marcada pel cataclisme. Entre 1946 i 1956, Síria va tindre 20 gabinets diferents i va redactar quatre constitucions separades. En 1948, Síria va estar involucrada en la guerra àrap-israelita. L'eixèrcit siri va ser tret de l'àrea d'Israel, pero fortificó les seues fortalees en els Alts del Golán i va conseguir mantindre els seus antics llímits. Una série de colps militars, iniciada en 1949, va minar al govern civil i va conduir a la pren del poder al coronel d'eixèrcit Adib Shishakli en 1951. Despuix del derrocament del president Shishakli en un colp de 1954, les contínues maniobres polítiques recolzades per faccions competidores en l'eixèrcit va dur finalment elements nacionalistes i socialistes àraps al poder.

Durant la crisis de Suez de 1956, despuix de l'invasió de la península del Sinaí per tropes israelites, i l'intervenció de tropes britàniques i franceses, es va declarar llei marcial en Síria. Més vesprada, tropes síries i iraquí varen ser traslladades a Jordània per a previndre una possible invasió israelita. Els atacs de novembre de 1956 sobre oleoductes iraquí varen ser en venjança per l'acceptació d'Iraq dins del Pacte de Bagdad. A principis de 1957, Iraq va assessorar a Egipte i Síria contra una concebible pren de possessió de Jordània.

En novembre de 1956 Síria va firmar un pacte en la Unió Soviètica, proporcionant un asidero per a l'influència comunista dins del govern a canvi d'avions, tancs, i atres equips militars que eren enviats a Síria. Este aument en la fortalea de la tecnologia militar síria preocupava a Turquia, mentres que semblava factible que Síria poguera intentar reprendre Alejandreta, una antiga ciutat síria que està en l'actualitat en Turquia. Per un atre costat, Síria i l'URSS varen acusar a Turquia d'acumular les seues tropes en la frontera síria. Durant esta reserva, els comunistes varen guanyar més control sobre el govern i eixèrcit siris. Només els acalorados debats en les Nacions Unides (de la qual Síria era membre original) varen aminorar l'amenaça de guerra.

L'inestabilitat política de Síria durant els anys despuix del colp de 1954, el paralelisme de les polítiques síries i egipcíaques, i l'atracció del liderage del president egipcíac Gamal Abdel Nasser en l'amanecer de la crisis de Suez, varen crear el respal en Síria per a l'unió en Egipte. L'1 de febrer de 1958, el president siri Shukri al-Kuwatli i Nasser varen anunciar la fusió dels dos països, creant la República Àrap Unida, i tots els partits polítics siris, aixina com els comunistes en eixe respecte, varen cessar les seues activitats obertes.

L'unió no va ser un èxit, no obstant. Despuix d'un colp militar el 28 de setembre de 1961, Síria es va separar, restablint-se a sí mateixa com la República Àrap Síria. L'inestabilitat va caracterisar els següents 18 mesos, en varis colps culminant el 8 de març de 1963, en l'instalació per part dels oficials izquierdista de l'eixèrcit siri del Consell Nacional del Comando Revolucionari (CNCR), un grup de funcionaris militars i civils que varen assumir el control de tota autoritat eixecutiva i llegislativa. La pren de possessió va ser preparada per membres del Partit de Resurrecció Socialista Àrap (Partit Ba'ath), actiu en Síria i atres països àraps des dels últims anys de la década del 1940. El nou gabinet va estar dominat pels membres del Ba'ath.

La pren del Ba'ath en Síria va seguir a un colp d'Estat del Ba'ath en Iraq el més anterior. El nou govern siri va explorar la possibilitat de federació en Egipte i Iraq controlat pel Ba'ath. L'acort es va materialisar en El Caire el 17 d'abril de 1963, plasmant-se en un referèndum sobre l'unitat que se celebraria en setembre de 1963. No obstant, pronte varen aparéixer desacorts entre les parts i la materialisació de la federació tripartita/tripartida va fracassar. Despuix d'això, els règims del Ba'ath en Síria i Iraq varen començar a treballar per l'unitat bilateral. Estos plans varen fracassar en novembre de 1963, quan el règim Ba'ath en Iraq va ser derrocat. En maig de 1964, el president Amin al-Hafiz de la CNCR va promulgar una constitució provisional que assegurava al Consell Nacional de la Revolució (CNR), una llegislatura composta de representants de sindicats d'organisacions massives—laborals, llauradors i professionals, un consell presidencial, al que el poder eixecutiu li era conferit, i un gabinet. El 23 de febrer de 1966, un grup d'oficials de l'eixèrcit va portar a terme un exitós colp intrapartidario i varen posar en presó al president Hafiz, varen dissoldre el gabinet i la CNR, abrogaban a la constitució provisional, i varen dissenyar un govern regionaliste i civil del Ba'ath l'1 de març. Els líders del colp ho varen descriure com una "rectificació" dels principis del partit Ba'ath. Les nacionalisacions i la reforma agrària es varen accelerar i, a pesar de descontentar a la burguesia mercantil, varen assegurar al règim el respal dels menuts llauradors, grans beneficiaris del repartiment de terres. La construcció de la assut de Tabqa en el Éufrates, a partir de 1965, en ajuda de la Unió Soviètica, va simbolisar l'era de progrés que pretenien obrir els nous dirigents del país. Israel va invadir Síria en la guerra de juny de 1967 i va capturar i va ocupar els Alts del Golán. Esta invasió va debilitar al règim socialiste establit pel colp de 1966.

El conflicte es va desenrollar entre un ala militar moderada i un ala civil més radical del partit Ba'ath. La retirada en 1970 de les forces síries enviades per a ajudar a la OLP durant les hostilitats de el "Setembre Negre" en Jordània varen reflectir este desacort polític dins de la jefatura del partit Ba'ath. El 13 de novembre de 1970, el ministre de Defensa Hafez al-Torreu va efectuar un colp militar pacífic, expulsant a la jefatura civil i assumint el rol de primer ministre.

1970-2024

Artícul principal → Síria baazista.

Hafez al-Torreu va governar Síria durant 30 anys. En els mateixos cal destacar l'intervenció de Síria en la guerra contra Israel en 1973, coneguda com guerra de Yom Kipur.

Hafez Al-Assad va llançar un «moviment correctivo» que va marcar una pausa en la revolució. El Baath va abandonar la llínea de Jadid i la seua doctrina d'exportar la revolució. Copiada de l'inflexió donada al nasserismo per l'egipcíac Anwar Sadat , la nova doctrina del-Assad feya recalcament en el nacionalisme siri, la resistència contra Israel i el desenroll de l'eixèrcit gràcies a l'ajuda soviètica. Les mides de lliberalisació econòmica pretenien guanyar-se el respal de la burguesia comercial urbana, durament colpejada per les nacionalisacions. Per a ampliar la seua base de poder, en 1972 es va formar un Front Nacional Progressiste, del que el Baath seguia sent l'element central, per a agrupar als comunistes i a atres nacionalistes àraps. L'artícul 8 de la Constitució de març de 1973 consagrava la preeminència del partit Baath com a «líder de la societat i de l'Estat».

En la finalitat de la Guerra Freda, Síria va iniciar negociacions de pau en Israel, paralelament als Acorts d'Oslo en els palestins en 1993 i el tractat de pau en Jordània en 1994. Hafez Al-Assad es va comprometre en el principi de «terra per pau», que implicaria la retirada d'Israel dels Alts del Golán, ocupats des de 1967. Estes tenses negociacions varen continuar, no sense contratemps, fins que varen fracassar en el cim de Ginebra en març de 2000 per la qüestió de la demarcació de fronteres.

A la mort de Hafez al-Torreu en l'any 2000 li va succeir el fill, Bashar al-Torreu.

L'inici del seu mandat va estar marcat pel començ de la lliberalisació. Ademés de lliberar a varis centenars de presos polítics, entre ells Germans Musulmans i comunistes, el nou president va promulgar lleis que facilitaven l'inversió privada i el desenroll del sector bancari. Els treballs preparatoris del dècim Congrés del Baaz (juny de 2005), en els que varen participar intelectuals independents, varen revelar una set de canvi. Alguns dirigents del partit varen propondre que s'abandonara el paper dirigent que li conferia la Constitució. Alguns varen propondre inclús substituir el tercer terme del lema històric del Baas, «Unitat, Llibertat, Socialisme», per la paraula «democràcia». Pero, pressionat pels dirigents de l'aparat de seguritat i per temor a que la més mínima obertura desestabilisara tot l'edifici, Bashar Al-Assad va optar finalment pel statu quo.

En l'escena internacional, els perills anaven en aument. El cap d'Estat siri es troba baix la pressió combinada del president nortamericà, George W. Bush, i del seu homòlec francés, Jacques Chirac. El primer, l'eixèrcit del qual acabava d'invadir Iraq (2003), considera a Síria com un atre «Estat canalla», pels seus vínculs en Iran i Hezbolá. El segon critica a Bashar Al-Assad per interferir en els assunts polítics libanesos.

Guerra civil síria

Artícul principal → Guerra civil síria.

La guerra civil síria (àrap الحرب الأهلية السورية al-Ḥarb al-ahliyya al-sūriyya) és un conflicte bèlic iniciat a principis de 2011 i que es desenrolla en l'actualitat en Síria. El conflicte es va iniciar despuix de les protestes antigubernamentales de 2011, que degeneraron en enfrontaments entre les forces #armada del país i la oposició, formada per varis grups terroristes i recolzats per varis països, incloses les dos majors potències nuclears, aixina com atres potències regionals.

Vore també

• Aram-Damasc
• Imperi seléucida
• Síria (província romana)
• Califato Omeya
• Mandat francés de Síria
• Guerra civil síria
• Massacre de Hama
• Llengües de Síria

Bibliografia

• Fedden, Robin (1955): Syria: an historical appreciation. London: Readers Union — Robert Hale.
• Hinnebusch, Raymond (2002): Syria: Revolution from Above. Routledge. ISBN 0-415-28568-2.
• Provence, Michael (2005): The Great Syrian Revolt and the Rise of Arab Nationalism. University of Texas, Austin: University of Texas Press.
• Robert Fisk (2007): The Great War for Civilisation: The Conquest of the Middle East, (Paperback ed.). Vintage. p. 335. ISBN 1-4000-7517-3.

Enllaços externs

• Informe de la comissió encomanada pel consell per a l'estudi de la frontera entre Síria i Iraq